© http://silviacoppulo.com!

Author: Sílvia Cóppulo

Sílvia Cóppulo / Articles posted by Sílvia Cóppulo (Page 13)

El nuevo director de Felicidad

Para los jóvenes, su satisfacción personal constituye un objetivo vital, y ello incluye su desempeño en la empresa __ Dos de cada tres personas, con niveles distintos de responsabilidad en el trabajo, admiten que últimamente se han sentido estresadas. Es un dato muy preocupante, que arroja la investigación en la que estamos trabajando en el Observatorio de Liderazgo en la Empresa UPF-BSM. Y, mientras pienso en cómo se puede minimizar ese malestar emocional y los riesgos psicosociales que conlleva, recibo información del rol profesional de moda, que marca perfil propio frente al tradicional jefe de RRHH. Procedente de EEUU, llega el nuevo director o directora de Felicidad. No es de extrañar; ya en 1776, la Constitución Norteamericana consideró la búsqueda de la felicidad como un derecho inalienable. ¿Estamos realmente planteándonos la necesidad de crear un estilo de dirección en las empresas que incluya como objetivo el bienestar y la felicidad de los empleados? Las investigaciones sobre los cambios imprescindibles en los estilos de liderazgo en época covid subrayan la necesidad de que los directivos acentúen las denominadas ‘soft skills’, las habilidades y competencias interpersonales; en especial, la comunicación. Frente a la incertidumbre, las personas directivas deben ser más proactivas, motivando a sus equipos. Se trata de gestionar proporcionando feedback en entornos colaborativos, sustituyendo control por confianza, empoderando. Valorar por objetivos. Quitar presión. Dar voz y capacidad de decisión a los trabajadores. Generar canales de comunicación. Con flexibilidad. Creando, incluso, acciones lúdicas que generen cohesión. Además, se abre paso una generación muy bien preparada, los 'millennials'. Para los jóvenes, su satisfacción personal constituye un objetivo vital, y ello incluye su desempeño en la empresa. Esa figura de director/a de Felicidad, que llega de Silicon Valley, haría bien en compartir despacho con el gerente. Productividad rima con felicidad. Cada euro que se dedica a programas de salud, tanto física como emocional, tiene un retorno de hasta 3,5 euros para la compañía. Los trabajadores felices son más productivos. Se trata de avanzar en un feliz win-win.   Article publicat a El Periódico el 21/05/2021...

Magda Oranich: “Jo recomano: negueu-ho tot”

Magda Oranich és una persona propera, defensora dels drets de les persones. Advocada, feminista i lluitadora. Ferma. A "El divan", recorda quan ella mateixa va ser a la presó, en època franquista. "T'han torturat?" li va preguntar un dels seus fills. Llavors recomanava als seus defensats que neguessin qualsevol acusació i ara no té cap dubte que hi torna a haver presos polítics a Catalunya. Afegeix: "No és un problema de dones, és un problema de tots. Els homes han de ser als moviments feministes, s'han d'implicar. Què cal? Persistir, persistir i persistir en totes les lluites. No hem de plorar, sinó estar contentes de les coses que han canviat. La vida passa molt de pressa." Pocast publicat el 19/05/2021 a El Divan de Catalunya Ràdio...

D’empresàries i directives no cal dir que són dones

Batallo de fa anys perquè davant de les paraules “empresàries” o “directives” no s’hi digui ni escrigui la paraula “dones”. No cal. Ni en català, ni en castellà. El gènere està inclòs en el substantiu. Per què? Goso dir, perquè en l’imaginari inconscient i col·lectiu, dirigir o tenir la propietat d’una empresa és cosa d’homes. Ho és tant, que mai ningú diu “homes empresaris” o “homes directius”. Oi que no? Clarament semblaria una redundància. En canvi, no tenir poder i només poder treballar sota les ordres d’una altra persona, sembla tant cosa de dones, que directament ens sona bé dir-ne “treballadores” sense haver-ho de completar fent un “dones treballadores” en igualtat amb el concepte “treballadors”. La qüestió, doncs, que reflecteix l’ús de la llengua és la voluntat inconscient (o no) de no voler cedir poder i de tractar com una excepcionalitat empresàries i directives, subratllant-ne el gènere i no pas primer el seu alt nivell de responsabilitat. No us penseu que això passa només amb qui està al capdavant de les empreses. També diem “dones periodistes” i no pas “homes periodistes”, quan, avantposant-hi l’article –“les periodistes i els periodistes”–, no cal incloure el gènere i podríem cenyir-nos directament a la seva activitat. En el llenguatge, queda clar que encara tractem que les dones siguin professionals com un fet excepcional, per normalitzar. Ja us podeu imaginar que, portat a l’extrem, soc del parer de dir-ne “futbol masculí”, de la mateixa manera que diem “futbol femení”, “els jugadors” o “les jugadores” (no, les dones jugadores), encara que la rellevància social sigui diferent. Per un altre dia deixo escriure l’article de com la Federació Anglesa va tancar i prohibir a començament del segle XX els clubs femenins de futbol quan aquests eren seguits per més persones que els masculins. Les paraules no són gratuïtes, creen valor i marcs mentals. Atorguen poder o el manlleven. Per acabar, m’agradaria compartir la conclusió més important a què hem arribat en el recent estudi que he pogut dirigir des de l’Observatori de Lideratge en l’Empresa de la BSM-UPF, amb una mostra paritària de 157 directius i directives. Unànimement, les dones creuen que en temps de crisi –com ara amb la Covid-19– les directives lideren millor que els directius. I també ho creuen majoritàriament els homes. De la mateixa manera que al començament de la pandèmia vam veure que els països liderats per dones, com Alemanya, Taiwan, Nova Zelanda, Islàndia, Finlàndia,...

Destrosseu les botigues de luxe

El llenguatge mai és innocent; fer servir unes paraules o unes altres implica crear macs mentals i atorgar-hi valors. Aquests dies hem vist repetidament en les informacions sobre els aldarulls en les manifestacions a favor de la llibertat d’expressió –arran de l’empresonament del raper Pablo Hásel– que alguns manifestants havien trencat els vidres de botigues de luxe del passeig de Gràcia de Barcelona. Fins i tot, que se n’havien emportat els productes que hi ha als aparadors. A la televisió, hem vist amb els nostres propis ulls els robatoris de peces de roba luxoses i/o esportives. Nois encaputxats que, amb les cames o amb pals, destrossaven els establiments i robaven tot el que els cabia a les mans. Subratllo avui que, potser de manera inconscient (o no), alguns periodistes incidien/insistien en el fet del “luxe” de les botigues, molt més per exemple que en el tipus d’establiment; vull dir, de si es tractava d’una botiga de roba de carrer o de peces esportives, per exemple. Com si el fet de tractar-se de productes amb preus alts i de botigues cares justifiqués que se les saquegés. Com una qüestió de superioritat moral. Robar botigues de luxe seria la concreció de l’eslògan “a baix el capital i el capitalisme”, què menys que destrossar-les! Com també ho és pintar a la façana de la Borsa de Barcelona, on evidentment “es juga = es roba” amb diners. Diuen els comerciants del passeig de Gràcia que les destrosses costaran 750.000 euros. No us ho creureu, però al programa de broma de la una del migdia de RAC1 he escoltat que “quina dèria en calcular el cost dels vidres dels aparadors destrossats, comparat amb el preu del que deu haver robat l’emèrit” . M’he quedat de pasta de pastanaga. Soc de la ferma opinió que cal investigar i perseguir tot el lladronici (per ara presumpte, però presumible) del rei Joan Carles. I estic a favor de totes, totes les comissions d’investigació, que quedi clar. I sobretot de què ens torni tots els diners. Però la milionada que ens pugui haver robat el pare de Felip VI no exclou que haguem d’analitzar el que comporta justificar les destrosses d’establiments “de luxe”. Vaig més enllà. Quina justificació pseudointel·lectual i ideològica hi ha al darrere de trencar els vitralls preciosos del Palau de la Música? Que no anaven aquestes manifestacions de defensar la creació artística? O potser es tracta de Hásel sí i...

Anna N. Schlegel: “Les dones han de negociar la feina com un partit per guanyar”

Anna N. Schlegel viu a San Francisco, al Silicon Valey. Analitics Insight l'ha elegida com la dona tecnològica més influent del món. Nascuda a Olot, fa gairebé 30 anys que viu als EUA. És un referent per les dones que arriben a dalt de tot de les empreses. Lidera i ajuda les joves a fer-se valdre. Ha hagut de beure molt de sake per negociar amb directius homes japonesos, però sap com calmar-los quan s'adonen que ella és la "boss". "Si vols ajudar a canviar el món, fes-te d'una ONG i actua". Optimista, s'aixeca amb il·lusió cada dia. Recorda com corria de matinada per la Devesa de Girona amb el pare, i l'equilibri artístic que li ha transmès la mare. Tinc uns pares súpers, diu amb devoció. I esclata en silenci, emocionada, en escoltar Lluís Llach des de l'altra punta de món. "Si tornés a viure, m'agradaria ser com en Florentino de 'El amor en los tiempos del cólera', (Gabriel García Márquez), i tenir un amor tota la vida".   Podcast publicat el dia 03/02/2021 a El Divan amb Sílvia Cóppulo, a Catalunya Ràdio...

Les directives lideren millor

Des de l'Observatori de Lideratge en Empresa acabem de dur a terme una recerca que, justament, busca conèixer l'opinió de directius i directives sobre els canvis que la situació que vivim reclama en els lideratges. _ Les dones lideren millor els equips humans en les empreses durant aquesta llarga època crisi sanitària, econòmica, social i humana que ens ha comportat la covid-19. Acabem de dur a terme una recerca des de la Càtedra de Lideratge en l'Empresa a la UPF-BSM que, justament, busca conèixer l'opinió de directius i directives (de manera paritària) sobre els canvis de tota mena en el lideratge que la situació que vivim els reclama. I aquesta és una de les conclusions més importants, que les directives lideren millor. Ho diuen de manera majoritària els homes i unànimement les dones. En aquest article voldré subratllar els punts més importants de la recerca. Però torno al principi. La primera observació que voldria compartir és que, de ben segur, en llegir el títol d'aquest text ("Les directives lideren millor"), heu dubtat de si ens referíem a les juntes directives –com la del Barça, per exemple, o de qualsevol empresa– o a les dones directives. És clar que, si escrivim "els directius lideren millor", ningú no troba a faltar que substantivem el gènere de les persones. No ens cal escriure "homes" davant de "directius". Per què? Perquè que les dones siguin al capdamunt d'una empresa o dels departaments d'una empresa –quan són importants– continua sent excepcional. I m'atreviria a dir que perquè a hores d'ara, quan mirem un home que dirigeix, hi veiem sobretot un directiu. En canvi, quan es tracta d'una dona que lidera, hi veiem això, una dona, més que no pas una directiva. Són tan poques que ens continuen sorprenent.   Per què elles lideren millor? Per què elles lideren millor? Doncs aquí l'explicació crec que cal buscar-la en la capacitat de resiliència i de persistència que, necessàriament, han de tenir les dones que arriben a ocupar llocs de responsabilitat. Estan acostumades a lluitar contra tota mena d'elements i a no desistir buscant fórmules creatives per superar les adversitats. Una altra cosa serà a trampa del glass cliff; és a dir, el precipici de vidre. Se les posa al davant per capejar els temporals i se les tira muntanya avall perquè rodolin i s'esclafin a la base quan ja han fet bé la feina i arriben els bons temps. L'explicació cal buscar-la en la...

El gag ‘Vull ser Covid-free’, el millor de ‘La Marató’

Quan a en Jordi Basté li van dir que s’havia de posar en la pell de Freddie Mercury per ser el protagonista d’un somni casolà, desitjós de llibertat, d’entrada no ho va veure gens clar. Però, transmutat en el líder de Queen, salta del llit, s’enfunda els peus en unes plantofes d’animalons i passa l’aspiradora en pijama i barnús. S’atansa a la taula del menjador, on hi té el micro i la tablet, i es col·loca els auriculars. El periodista va passar la Covid-19 i “sol com un mussol” –com deia ell– dirigia des de casa el seu magazín radiofònic matinal. Queen va fer un vídeo simpàtic i provocador de la seva cançó I Want to Break Free, i va ser l’enginy del guionista Ernest Cauhé qui es va empescar el gag del millor moment de La Marató de TV3 i Catalunya Ràdio d’aquest any: Vull ser Covid-free. De cop, la pandèmia, que ha omplert el món de por i tristesa, inspirava la lletra d’una cançó que és pur optimisme. Tots els presentadors de La Marató es lleven de matí i s’espolsen la mandra i la son de les orelles, mentre ballen lentament i arrenquen el dia amb esperança dins de casa; aquestes cases, on ara més que mai, hi passem totes les hores del món per no contagiar‑nos fora. Mònica Terribas apareix enfundada en una granota-pijama movent els rínxols i fent bicicleta estàtica al ritme de la cançó versionada de Queen. Alhora remena la tassa de cafè i canta a un colador, a la manera d’un micròfon, com ho fan els nens. Raquel Sans, dins d’un batí de boatiné, mou el cap d’esquerra a dreta –la situació no és gens clara– i unta una llesca de pa amb mantega per esmorzar. Al sofà , la veurem després amb la sogra Núria Feliu –com una guest star de les sèries nord-americanes–, que fa d’àvia cansada de fer anar les peses amunt i avall per allò que l’exercici convé. Hi trobarem també Patry Jordan, reclamant que s’obri el seu gimnàs, i farà una entrada triomfal el cantant Arnau Tordera d’Obeses, un home amb una veu diàfana, ben especial, que alegra el dia a la Laura Rosel, amb els rul·los al cap ben alineats, mentre canvia compulsivament de canal de televisió, farta de tantes hores de sofà. Però el que resulta brillant és que, al costat dels professionals de la tele –siguin periodistes o cantants, tots comediants al capdavall, membres del show-business– hi surtin els nostres metges, referents de la salut, que escoltem en silenci i atenció. Com diu el guionista Cauhé, l’star system de la pandèmia. Ens quedem comprovant...

26 milions d’afusellats al ‘FAQS’ i les senyoretes libaneses

Sospito que, dels 26 milions de persones que una part de l’exèrcit espanyol diu voler afusellar, vostè i jo en formem part, estimats lectors i lectores. Som catalans i per se és molt sospitós. “Rojos y fachas convivíamos en paz, pero los demócratas siempre hemos estado en minoría”, explica al Preguntes freqüents de TV3 el tinent coronel de l’aire retirat, José Ignacio Domínguez, membre del Foro Milicia y Democracia; “Hasta que llegó VOX y engendró el odio”. Entenem que ell és dels rojos; machadista, com l’anomenarà la periodista Karmele Marchante. Parla reposadament en una connexió per vídeo des de casa. Té un tarannà castrense i molt senyor. Però immediatament després crida desaforadament el periodista madrileny Israel García-Juez, i de moment no entenem ni per què. “Es una infamia que un señor que ha vestido el uniforme militar critique a sus compañeros”. I als espectadors ens sembla que la infàmia és el petit detall que els companys del tinent coronel ens vulguin afusellar, perquè som uns fills tots plegats de la nostra mare, segons diuen en el seu propi xat de WhatsApp. “Soplapolleces”, assegura el periodista sobre el que ha dit en Domínguez. “Hace 45 años que Franco ha muerto. ¿Cómo van a ser franquistas?”, es pregunta retòricament. “A tu no t’afusellaran; a mi, sí” aixeca la veu una indignada Pilar Rahola. I mentrestant, Karmele genialment parla de “el fill del lladre” a qui els militars envien les seves cartes, Felip VI. La presentadora Cristina Puig s’alça i va cap al columnista demanant inútilment que no es cridi. Rahola i Marchante fan com que se’n van, però es queden. García-Juez es farà l’ofès, però ni un mil·límetre s’aixeca de la cadira. El tema de fons és molt greu i es tracta en un format de debat-espectacle televisiu. El show ha de continuar? Moltes veus a través de les xarxes s’han alçat contrariades. A la “nostra” no li cal convidar aquesta mena de persones, diuen, referint-se a García-Juez. D’altres afegiran: que potser no hi havia ningú més que fos capaç de tenir una posició més ben entenimentada? No troben altres persones que puguin estar en desacord, però que no cridin ni ofenguin quan volen defensar els militars afuselladors del poble? Que només els preocupa l’audiència a TV3? On queda la seva ètica professional o el seu bon fer? Trobar les millors persones convidades als debats no és fàcil. No tothom està disposat a anar-hi. Es reben moltes negatives disfressades. I quins criteris...

Les teles davant del ‘loser’ Donald Trump

Dues preguntes: si les grans cadenes nord-americanes no pensessin que emetien el discurs d’un perdedor –d’un loser– s’atrevirien a tallar Donald Trump? El quart poder (la premsa) ha de ser superior als altres tres (executiu, legislatiu i judicial)? Dos dies després de les eleccions més renyides de la història dels Estats Units, amb una participació importantíssima, tres cadenes nacionals, ABC, CBS i NBC, van interrompre i tallar el discurs del president Trump, en considerar que mentia i feia acusacions falses: l’encara president continua dient que els demòcrates li han robat les eleccions fent frau electoral. La CNN i la Fox News van permetre que Trump acabés el discurs i, posteriorment, els presentadors van rebatre els punts falsos un per un. Aquest fet inèdit en la història de la democràcia nord-americana ha tingut continuïtat. Si bé la Fox ha estat la cadena que ha servit durant aquests anys passats d’altaveu de les idees de Trump (fossin veritats, mentides o pures manipulacions), ha acabat posteriorment tallant la portaveu de la Casa Blanca, Kayleigh McEnany, quan anunciava que el president assistirà a la seva pròpia investidura el 20 de gener i acusava el Partit Demòcrata de “celebrar” el suposat frau i no pas la victòria. A aquesta banda del món, l’europeu, i tant que celebrem la victòria de Biden i Harris! És com si tots fóssim del Partit Demòcrata nord-americà, però sobretot ens revolten no únicament els republicans, sinó el fenomen Donald Trump; un home narcisista, mentider, masclista, excessiu i despietat. Un home que exprimeix la democràcia amb formes dictatorials. Així que, quan finalment el fan fora de la pantalla, una satisfacció càlida ens recorre el cos. La primer reacció és pensar: “ja era hora que els mitjans deixin de permetre impunement que se’ls utilitzi com a corretja de transmissió per enganyar la població”. I encara podríem concloure que, si no fos pels media afins a Trump, l’encara president no hauria aconseguit més de 70 milions de vots, ni dividir el país en dues meitats que s’odien. Però, si deixem de pensar amb l’estómac i ho fem amb el cap, ens adonarem que, quan els mitjans tallen el president, s’arroguen un poder superior als altres tres, el legislatiu, l’executiu i el judicial, la separació dels quals s’ha d’executar amb total independència, i a la pròpia llibertat d’expressió, qualitats essencials de la democràcia representativa. Una altra cosa és que, posteriorment al discurs, els periodistes contrastin les mentides presidencials amb la realitat i...

Kamala Harris

L’efecte Kamala

La vicepresidenta americana va néixer a Oakland i la van educar per parlar poc d'ella mateixa; semblaria propi d'una persona (especialment en una dona) enduta per la vanitat i el narcisisme. _ Kamala Harris il·lusiona. Al seu Twitter es presenta, a més de com a vicepresidenta electa dels Estats Units, com a senadora, esposa, momala, tieta i lluitadora per les persones. Molala, un mix entre mom (mama) i Kamala; una forma enginyosa i dolça de definir qui és per als fills del seu marit, ella, que va mantenir-se soltera fins als 50 anys. Ara en té 56. Amb un she/her com a últimes paraules de la seva presentació, evidencia la voluntat de fer constar que les dones hi són i s'hi compti. En les primeres aparicions públiques després de la victòria, lidera, aglutina i, amb un somriure ferm, comença a cosir una societat partida en dos. Soc la primera, però no voldré ser l'última, diu, obrint pas a altres dones que, com ella, trenquen sostres de vidre. És la primera vicepresidenta i alhora la primera persona no blanca en ocupar el càrrec. Generosa, recorda totes aquelles que l'han precedit en la lluita contra el racisme i la desigualtat. De seguida va escriure un tuit dedicat a la memòria de la mare, Shyyamla Golapan Harris, i a totes les generacions de dones negres que han cregut profundament en una Amèrica, on un moment com aquest seria possible. El pare, Donald Harris, professor a Standford, va néixer a Jamaica. La mare, al sud de l'Índia. Quan els seus pares es van divorciar -Kamala tenia set anys i la seva germana, cinc- van passar a ser conegudes com les filles de la Shyyamla, una investigadora de càncer de pit. La vicepresidenta americana va néixer a Oakland (Califòrnia) i la van educar per parlar poc d'ella mateixa; semblaria propi d'una persona (especialment en una dona) enduta per la vanitat i el narcisisme. És clar que, també de la mare ha après que, si no vols que ningú et defineixi, fes-ho tu mateixa. Primera fiscal general del seu Estat, es va educar a Berkeley, una universitat avantguardista, que lluitava pels drets civils de les minories. Kamala Harris sap reivindicar i actua. Quan cal, amb fermesa incorporant-hi suavitat. La vam veure abaixar el to, parlar a poc a poc, afegint-hi decisió mentre eixamplava els llavis, quan en un debat electoral va recordar a l'exvicepresident Mike Pence -que no parava d'interrompre la-:...