© http://silviacoppulo.com!

Author: Sílvia Cóppulo

Sílvia Cóppulo / Articles posted by Sílvia Cóppulo (Page 17)

Qui al cel escup…

Que vagi per davant que defensaré fins al final totes les accions cíviques que tinguin per objecte continuar protestant pels 100 anys de presó que el Suprem ha dictat contra els líders independentistes. Dit això, no aconsegueixo comprendre per què l’onatge del Tsunami Democràtic no arriba a l’altiplà i s’estableix únicament pocs quilòmetres més enllà de les platges que el van veure néixer. Aplaudiria, d’altra banda, que les accions tinguessin un grau més elevat de ‘finezza’ i que fossin imaginatives. Que Tsunami es disposi a tallar les vies de Sants (com dissabte passat) o l’autopista a la Jonquera durant diversos dies no causa ni pessigolles a aquells contra els quals suposadament es dirigeix l’acció. Just al contrari. Els dona ales perquè repeteixin que a Catalunya el que hi ha és un problema de convivència (pensant a aconseguir-ho), i així continuen fugint d’estudi perquè no vagi amb ells el tema polític del conflicte. Entrem en la lògica que la sentència castiga no només els més de dos milions de persones que van votar l’1-O i que continuen votant forces independentistes en els comicis posteriors, sinó a aquesta gran majoria, un 80% de la població de Catalunya, que està a favor de poder decidir la independència en un referèndum. Si un parteix a més que, a través dels jutges, el Govern espanyol o la policia, l’Estat exerceix una repressió mantinguda i augmentada durant aquests últims anys –és a dir, si tot Catalunya pateix els excessos del poder de Madrid–, em pregunto quin sentit té (des del punt de vista de Tsunami) no actuar en aquelles terres i contra aquells interessos i, contràriament, fer-ho contra les víctimes d’aquesta repressió, o sigui, la gent de Catalunya. És autoflagel·lar-se, planament i senzillament. O equivocar-se de destinatari. Perquè, ¿a qui beneficia promoure el malestar social i alterar l’economia a Catalunya? Als catalans, no, siguin o no independentistes. Al contrari, els perjudica. És a dir, Tsunami s’acaba alineant sense voler amb l’Estat contra qui diu actuar. Un altre tema és que Madrid quedi molt lluny i faci molta mandra. Foto: Alex Recolons | El Periódico de Catalunya Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 21 de novembre de 2019....

Al I Seminari Comunicació i/o Política (Universitat de Barcelona)

Sílvia Cóppulo va prendre part el passat 21 de novembre a la sessió de comunicació i debat dedicada als llenguatges de la política dins del I Seminari Comunicació i/o Política, organitzat pel Grup d'Anàlisi Multidisciplinària del Discurs i de la Comunicació Política de la Universitat de Barcelona. Juntament amb Cóppulo, Marta Lasalas i Daniel G. Sastre, periodistes d'"El Nacional" i d'"El Periódico", moderats per Jaume Aguilar. El debat es va produir després de la presentació de les comunicacions del Seminari, i previ a la cloenda. El Grup d'Anàlisi Multidisciplinària del Discurs i de la Comunicació Política es va impulsar l'any 2017 dins de l'aleshores Facultat de Filologia. A través de la recerca, el Grup vol fer un pas endavant en l'anàlisi de la comunicació política des de l'òptica de la construcció del discurs i del relat, però també amb la mirada posada en els mitjans de comunicació i les tecnologies de la comunicació com a elements imprescindibles per a la seva difusió i anàlisi.   ...

Periodisme, conflictes i fake news, a Benicarló

Sílvia Cóppulo ha protagonitzat els diàlegs de la Quarta edició dels Premis Literaris Internacionals Ciutat de Benicarló, celebrats al Magatzem de la Mar. La fundadora i directora d'ecos ha mantingut una conversa de prop d'una hora amb la també periodista Anna Zaera, coordinadora del Fòrum del Talent i comissària de Femme in Arts. La interacció de l'exercici del periodisme amb els conflictes i el fenòmen de les fake news han estat alguns dels aspectes que han desgranat al llarg de l'entrevista, que podeu veure aquí: ...

«Estimat Pedro»

Es compleixen ara tres anys justos. Ens vam conèixer a Washington, en aquell seminari de comunicació política que transcorria plàcidament analitzant la campanya quan va saltar la sorpresa i Donald Trump va aconseguir la victòria. Acabaves d’arribar d’Espanya, expulsat per decisió pròpia, però amb una duresa salvatge per part dels que deien ser els teus. No és no, vas mantenir fins al final. I no vas voler donar la teva abstenció a Mariano Rajoy perquè fos investit president del Govern espanyol. Saps bé que et vas guanyar les simpaties de molts que mai t’han votat. Per la teva convicció, per ser capaç de mantenir la paraula, per la teva enteresa i pel teu esperit de lluita. Ho havies pagat molt car. Havies perdut tot el poder i et plantejaves què fer amb la teva vida. Reflexionaves. Et recordo al meu costat sopant entre un grup d’amics. La majoria d’ells eren pròxims ideològicament a tu. I, sí, tot i que no estaves d’acord en l’anhel d’independència que jo t’explicava, el comprenies i afirmaves rotundament que Catalunya és una nació. Que ho sabies, que ho havies anat veient fins que en vas estar convençut. Aquell dia vaig apostar contra els teus que tenies una capacitat de resiliència enorme, que elaboraries bé el duel i que tornaries al poder. Et miro ara. Em sembla insòlit que anunciïs que faràs l’impossible perquè organitzar un referèndum torni a estar en el Codi Penal, d’on ho va treure Zapatero, o que aprofitis la televisió pública espanyola per insultar TV-3 i que et burlis de les trucades de Quim Torra. ¿Com pots fins i tot negar-te a dialogar, no ja amb els sobiranistes, sinó amb els anomenats constitucionalistes perquè t’investeixin, i allà proposes que directament sigui president el cap de la llista més votada? ¿Has perdut les conviccions? O, com deia l’actor còmic: ¿tens uns principis, però, si no agraden, també en tens d’altres? Entenc que la vida política és també estratègia i ho assumeixo. Però quan contradiu les conviccions personals, desitjar fins aquest punt el poder no genera cap admiració. Pena, a tot estirar. Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 6 de novembre de 2019....

Carme Lluveras: «Volia ser jutge de menors, volia un futur amb millors condicions per als joves»

El divan de Catalunya Ràdio descobreix més personal de Carme Lluveras, la comentarista de bàsquet a Catalunya Ràdio, amb un passat professional vinculat a aquest esport. S'ha guanyat el respecte en un món fins ara masculí. Ha trencat motllos defensant l'esport femení en general i la dona en particular. Amb Carme Lluveras tenim un divan ple de sorpreses....

La violència tapa la sentència

La violència fa oblidar la sentència. La por i l’angoixa que genera veure com crema cada nit Barcelona i d'altres ciutats de Catalunya tapen l’orgull i l’alegria de les Marxes per la Llibertat. Que aquests joves majoritàriament són fills nostres, ho sabem. Segur que també hi ha infiltrats. Però no amaguem la realitat. Són els nostres adolescents, que, per definició, se senten immortals i carregats de totes les raons. Podem entendre la seva indignació originària, però no es pot legitimar que esdevingui violència. Al contrari, cal saber-la contenir i encarrilar pacíficament. Aquí, els líders polítics i socials tenen un repte a l’interior del país. I els pares i les mares han d’educar els joves en la pau i la complexitat del món adult. Ras i curt, parlar-hi, fer los treure les caputxes i res de pals. És cert que els adolescents saben que a aquells que van parar una manifestació espontània, parlo dels Jordis, els han caigut nou anys de presó. I per això surten disposats a carregar-s'ho tot, d'entrada sense por. Després, tots sabem que el foc enlluerna i la violència crida. ¿Conseqüències? Al ministre de l’Interior espanyol el vandalisme li facilita el relat. Diu i repeteix que es tracta d’un tema d’ordre públic. Tots sabem que és conseqüència d’un conflicte polític no resolt i sentenciat injustament. Però ¿i què? Cada contenidor cremat, cada llamborda llençada com una arma, aplana al govern espanyol el discurs de l'ordre fins a fer desaparèixer la referència al conflicte polític. La gent no gosa sortir de nit, les botigues han de tancar aviat, s’han cancel·lat centenars d’esdeveniments socials i no se sap per quines carreteres es podrà circular demà. ¿Això és positiu? I encara més, ¿és rendible socialment i políticament? ¿Moralment, acceptable? A totes les preguntes cal respondre amb un 'no' amb majúscules. Amb els carrers destrossats, es malbarata de manera miop i veloç la raó profunda del sobiranisme. Fins i tot el rèdit que l’independentisme podia treure d’una sentència vergonyant. A hores d’ara, algú altre s’està fregant les mans. Foto: Lluís Gené Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 22 d'octubre de 2019....

Antonio Franco: «Hem fet un món millor del que hi havia fa 72 anys quan vaig néixer»

S'asseu al Divan de Catalunya Ràdio un periodista dels de tota la vida: Antonio Franco. Amb ell repassem els últims anys del periodisme a Catalunya, la seva vida lligada sempre a explicar l'actualitat, i repassem molts dels fets que el van formar i ajudar a créixer com a persona i periodista....