© http://silviacoppulo.com!

Author: Sílvia Cóppulo

Sílvia Cóppulo / Articles posted by Sílvia Cóppulo (Page 18)

Carme Lluveras: «Volia ser jutge de menors, volia un futur amb millors condicions per als joves»

El divan de Catalunya Ràdio descobreix més personal de Carme Lluveras, la comentarista de bàsquet a Catalunya Ràdio, amb un passat professional vinculat a aquest esport. S'ha guanyat el respecte en un món fins ara masculí. Ha trencat motllos defensant l'esport femení en general i la dona en particular. Amb Carme Lluveras tenim un divan ple de sorpreses....

La violència tapa la sentència

La violència fa oblidar la sentència. La por i l’angoixa que genera veure com crema cada nit Barcelona i d'altres ciutats de Catalunya tapen l’orgull i l’alegria de les Marxes per la Llibertat. Que aquests joves majoritàriament són fills nostres, ho sabem. Segur que també hi ha infiltrats. Però no amaguem la realitat. Són els nostres adolescents, que, per definició, se senten immortals i carregats de totes les raons. Podem entendre la seva indignació originària, però no es pot legitimar que esdevingui violència. Al contrari, cal saber-la contenir i encarrilar pacíficament. Aquí, els líders polítics i socials tenen un repte a l’interior del país. I els pares i les mares han d’educar els joves en la pau i la complexitat del món adult. Ras i curt, parlar-hi, fer los treure les caputxes i res de pals. És cert que els adolescents saben que a aquells que van parar una manifestació espontània, parlo dels Jordis, els han caigut nou anys de presó. I per això surten disposats a carregar-s'ho tot, d'entrada sense por. Després, tots sabem que el foc enlluerna i la violència crida. ¿Conseqüències? Al ministre de l’Interior espanyol el vandalisme li facilita el relat. Diu i repeteix que es tracta d’un tema d’ordre públic. Tots sabem que és conseqüència d’un conflicte polític no resolt i sentenciat injustament. Però ¿i què? Cada contenidor cremat, cada llamborda llençada com una arma, aplana al govern espanyol el discurs de l'ordre fins a fer desaparèixer la referència al conflicte polític. La gent no gosa sortir de nit, les botigues han de tancar aviat, s’han cancel·lat centenars d’esdeveniments socials i no se sap per quines carreteres es podrà circular demà. ¿Això és positiu? I encara més, ¿és rendible socialment i políticament? ¿Moralment, acceptable? A totes les preguntes cal respondre amb un 'no' amb majúscules. Amb els carrers destrossats, es malbarata de manera miop i veloç la raó profunda del sobiranisme. Fins i tot el rèdit que l’independentisme podia treure d’una sentència vergonyant. A hores d’ara, algú altre s’està fregant les mans. Foto: Lluís Gené Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 22 d'octubre de 2019....

Antonio Franco: «Hem fet un món millor del que hi havia fa 72 anys quan vaig néixer»

S'asseu al Divan de Catalunya Ràdio un periodista dels de tota la vida: Antonio Franco. Amb ell repassem els últims anys del periodisme a Catalunya, la seva vida lligada sempre a explicar l'actualitat, i repassem molts dels fets que el van formar i ajudar a créixer com a persona i periodista....

El llest, la fracassada i l’aprofitat

El llest. Més llest que la fam, l’experiència és un postgrau, Miquel Iceta, brillant orador que balla les serpentejants ones polítiques com ningú, va tombar una moció de censura que, sobre el paper, Ciutadans dirigia al president Quim Torra, però que anhelava atrapar vots limítrofs de l’urna socialista: les enquestes no somriuen els ‘naranjitos’. La moció no va fer pessigolles a JxC, la va perdre Cs i la va guanyar el PSC. La fracassada. De fracassada va titllar Miquel Iceta Lorena Roldán, la nova líder (?) de Cs a Catalunya, lligant expressament el qualificatiu a la persona amb el de la moció perduda. Fins i tot amb la barbeta cap endavant i el gest altiu, el perfil de la presumpta candidata a presidir la Generalitat continuava sent molt i molt baix. No va ser incapaç de generar cap idea, ni en les rèpliques. ¿No les té? Només repetir i rimar fins al vòmit independentisme amb terrorisme i situar els socialistes com a còmplices necessaris i amorals posant en dubte la  seva adhesió a la Constitució. Una cosa sí que sap bé Lorena Roldán: que, en els mitjans i les xarxes, els discursos s’editen, això és, es retallen atenent suposadament el substancial. Per això es repeteix sense cap vergonya parlamentària. Clar, que, després de la sessió, més gent coneixia Roldán i alhora més votants li robaven el benefici del dubte. El rostre d’Albert Rivera i Inés Arrimadas al balconet de convidats del Parlament era un poema. L’aprofitat. I a tot això, Juan Carlos Girauta va penjar un tuit. El Ciutadà català, que vol assegurar la seva acta de diputat per Toledo, va carregar com un bou contra els socialistes, qualificant-los de «llepaculs ‘paniagudos’ mesclats amb lladres pijos». Traïdors...

Qui ets?

Entres a l’Almeria Teatre, de Gràcia, amb recança. Hi reestrenen ‘Qui ets?’ l’obra teatralitzada del llibre que en Màrius Serra va dedicar al seu fill Llullu, malalt de paràlisi cerebral, mort ara fa 10 anys. Taules i cadires disposades com en un cafè teatre, espelmes tènues i harmonia. Ben aviat les pors s’evaporen. Una cadira buida omple l’escenari enmig de tres grans actors: Judit Farrés, Roger Julià i Òscar Muñoz, dirigits per Joan Arqué. Riem, a estones estem rabiüts, d’altres cantem, l’obra ens atrapa el silenci. En Llullu no hi és, però l’esperit d’entendre la diferència s’escampa. No és únicament que de mica en mica anem aprenent a assumir qui és cadascun de nosaltres, és que l’espectacle està fet amb una sensibilitat que, lluny de la llagrimeta fàcil o de la carrincloneria, frapa i et fa gaudir. És un mirall general, on tots hi quedem reflectits. Tots, diferents. Hi ha acceptació, pena i ràbia també. Enmig del caos del trànsit, veurem que en el dia a dia d’en Llullu, per arribar a l’autobús adaptat, cal sortejar cotxes mal aparcats a la vorera, i el pare d’en Llullu s’indigna. Els trencaria el retrovisor i els punxaria les rodes. La indiferència de la ciutat fa mal. I és cruel la mestressa del restaurant italià que no vol que una visió lletja com la que creu que ofereix en Llullu s’estigui al menjador a prop d’altres clients. Primer els vol fer fora i acaba entaforant-los tan lluny com pot de la sala principal. El cambrer, però, els somriurà. I ens entusiasmarà comprovar, que els seients “first class” dels avions, allà on viatgen els poderosos, tenen les mateixes mides que la cadira de rodes d’en Llullu. Paradoxes de la diversitat. Al Llullu li parla tota la família: la mare, la germana, el pare...

Mònica Green: «Donald Trump m’esgota»

La cantant Mònica Green, que fa 30 anys que viu a Catalunya, s'asseu al Divan de Catalunya Ràdio. Nascuda a Rochester, prop de Nova York, Mònica Green fa pop, electrònica, blues, jazz amb el soul sempre de base. Fidel a ella mateixa i al seu estil. Reconeix que té moltes coses per aprendre i ho fa de forma constant, per adaptar-se al moment que viu....

A la Diada de les tecnologies de la informació i la comunicació TIC (Graustic)

Sílvia Cóppulo va presentar i moderar l'acte inaugural i benvinguda de la Diada Graustic 2019, celebrada el 25 de setembre a CosmoCaixa Barcelona. L'esdeveniment de referència al sector de les noves tecnologies va comptar amb la participació de més de 1.500 persones. L'edició 2019 de la Diada Graustic es va centrar en la influència de la tecnologia i del sector TIC en àmbits com el gaming, laes plataformes de continguts digitals, l'economia circular i els nous models de turisme emergent, També va analitzar les eines digitals en l'educació i l'Administració pública i els avenços en e-Health....