© http://silviacoppulo.com!

Author: Sílvia Cóppulo

Sílvia Cóppulo / Articles posted by Sílvia Cóppulo (Page 19)

Déu i la repressió sexual

Que Déu em perdoni, però ¿què té a veure Déu amb la repressió sexual? L’abat de Montserrat, Josep Maria Soler, ha demanat perdó pels abusos sexuals que durant dècades han dut a terme al monestir i, sobretot, per encobrir-los. Catorze de menors agredits per dos monjos. En el cas del religiós de qui es coneix el nom i el cognom, Andreu Soler, a Montserrat han utilitzat paraules gruixudes: diuen que va ser un «depredador sexual», que havia actuat fins i tot amb violència. El monjo pederasta Soler, que va morir el 2008 –sempre és més fàcil parlar dels morts– va abusar dels nois durant 30 anys. Ara el pare abat assegura que tindran un o una defensora del menor i que seguiran uns protocols i bla, bla, bla...

De Rosalía al procés

¿Tenim dret els periodistes a cosir els artistes catalans de preguntes sobre el procés? Hauríem de poder parlar de tot amb naturalitat i conèixer l’opinió d’aquells que són referents en qualsevol àmbit, tant si és artístic com a científic. Del forner al cantant, al metge o a la lingüista, tots tenim les nostres idees polítiques. Però amb sinceritat confesso que he anat canviant de posició. ¿Per què? M’adono que alguns aprofiten la resposta política per desprestigiar l’artista que la dona. I no em refereixo únicament als portaveus o superventilats que són a Twitter; també en mitjans de comunicació suposadament professionals i democràtics trobem judicis de valor i desconsideracions a la totalitat vergonyoses. Humilment, hauríem de ser capaços de no travessar certes línies vermelles a qui té la generositat de pronunciar-se sent fidel a si mateix i modulant la veu amb respecte. Això no és ser un traïdor. Per damunt de tot, llibertat d’expressió. Cert és, d’altra banda, que continuem vivint en un espai de repressió enmig d’una confrontació política, amb els líders independentistes a la presó o a l’exili des de fa gairebé dos anys, i sense que a ningú dels que van manar agredir els votants de l’1-O se’ls hagi amenaçat de tocar-los un pèl. Aquesta dada no és menor.  Són els poders de l’Estat i els polítics els que l’han de resoldre. Els votem per a això. I no els artistes, a qui molts se’ls tiren a sobre quan s’atreveixen a respondre sobre la seva posició política amb una incomoditat evident. No hauria de ser rellevant, d’altra banda. En aquests dies de canícula, la confrontació ocupa un temps mort. Però arribarà la Diada i la sentència del judici al procés, pendents de si Pedro Sánchez serà capaç de formar Govern o tornem a eleccions generals, preludi o no de les catalanes. Mentrestant, que Rosalía digui el que vulgui, que la continuï aplaudint tothom i que la valorem pel seu art. Es tracta d’això. Foto: Kiko Huesca | EFE Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 29 d'agost de 2019....

Quan un contacte es mor

Al cap de poc de morir la meva mare, acostumava trucar-li al seu telèfon fix. Debades esperava sentir la seva veu. Al segon to, penjava enfadada, perquè ja mai més podria tornar a escoltar-la. El dol dol. M’arriba la notícia de la mort de l’amic. Sobtada. Tinc el seu WhatsApp, una foto carregada de vida en el seu perfil, els nostres diàlegs sincers, les seves notes de veu gravades i l’últim doble clic blau. Espero un nou missatge que no arriba. “Ha sigut un error; he tornat a viure. I tu, ¿com estàs? ¿Encara de vacances?”. ¿Potser seria més saludable buidar el xat i esborrar el seu contacte? Immediatament em sembla inhumà, com tornar a morir-lo. Vivia sol. ¿Qui heretarà el seu número de mòbil? Em fa por que aviat un desconegut usurpi el seu perfil i grapegi una amistat que li és aliena. Passen els dies i no avanço. Fins i tot li he escrit. Sense sort, és clar. Hi ha moments que vull creure que s’ha quedat sense bateria o que no té cobertura. Però encara tinc els nostres missatges, les seves paraules de felicitació quan les coses m’anaven bé o les d’ànim quan em desinflava. Ja sé que han inventat un algoritme capaç de convertir-se en un avatar que, com un altre jo del meu amic de l’ànima, em digui bon dia pel WhatsApp i m’enviï l’emoticona dels aplaudiments quan vulgui abreujar. Potser fins i tot és capaç d’escriure els missatges que en el futur jo pugui desitjar. Em dic que no vull caure en aquesta innovadora trampa mortal. Però és que la quotidianitat de les noves tecnologies no ens facilita transitar per aquest deambular en què neguem la mort, ens enutja després, creiem negociar-hi i ens sumeix en una tristesa profunda fins que arriba l’acceptació. Així és que et prometo rellegir els nostres missatges només un dia a la setmana i no tornar a escriure’t. Quan pensar-te ja no em dolgui i el record de les hores compartides em faci somriure, sabré del cert que no necessito mantenir-te a cap agenda exterior de contactes, perquè ja viuràs en el meu interior. Només et demano una mica de temps. Foto: Justin Sullivan Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 16 d'agost de 2019....