© http://silviacoppulo.com!

Author: Sílvia Cóppulo

Sílvia Cóppulo / Articles posted by Sílvia Cóppulo (Page 20)

A mi em roben el que és normal

Que em robin em passa sovint. Puc oferir-los un catàleg detallat. Recorro la Rambla, sabates sense taló per si he d’arrencar a córrer, i ben abraçada a la bossa. M’espera un soparet al carrer Bergara. Primer i segon plats, la bossa entre els meus genolls, estrenyent-lo. Una senyora peculiar s’asseu a la taula del costat. No demana res, però ens parla. El meu acompanyant marxa un moment. Em relaxo. Col·loco la bossa al costat d’una pota de la taula. Sento una presència per darrere. La bossa ja no hi és. El moment de màxim risc és el de treure o recol·locar la T-10. S’emporten la cartera sense que te n’adonis. Tres vegades des de començament d’any. “Conductor, no obri les portes. Un lladre, un lladre”, criden els passatgers de l’autobús. Els homes se li tiren a sobre. Encara té entre les seves mans la cartera robada. Avui estem d’enhorabona. La comissaria del carrer de Bolívia és la meva segona llar. “Els que estem prenent denúncies no podem patrullar”, confessa l’agent.  Estan sobresaturats. La turista em mira asseguda a les escales, esgotada i abatuda. ¿Com ho toleren, vostès? Podria continuar. Semàfor vermell, cotxe aturat. El lladre jove obre una porta posterior i s’emporta la bossa. Quan després truco al meu número de mòbil, m’ofereix tornar-me’l per una mòdica recompensa. El vaig reconèixer en dues fotografies diferents a comissaria. Continua actuant al carrer de Trafalgar. La grossa se l’emporta el robatori motoritzat. Migdia, carrer ample, Vila Olímpica. La moto que circula per la vorera darrere meu accelera i se situa a la meva altura. El motorista deixa anar la mà esquerra per agafar la bossa que porto a la dreta. Crit. He d’escollir: o deixar-me arrossegar per la vorera o acabar deixant-lo anar. A urgències em diran que allò dels dits no és greu. Han vist veïnes voladores. Portaven la bossa creuada al pit i els l’han agafat des de l’espatlla. Diuen les autoritats que ara s’ho prendran seriosament. M’ofereixo per relatar-los les múltiples varietats. Però com a dona de fe que soc, me n’alegro. Ja vaig pensant a tornar a comprar-me sabates altes de taló. Foto: Albert Bertran | El Periódico de Catalunya Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el primer d'agost de 2019....

Mas marca el rumb i espera

Arriba Artur Mas a 'El divan' aquest diumenge a TV-3 i ens empassem imatges del passat, perquè l’'expresident’ no es bat per a res en retirada, tot i que no hagi arribat el seu moment de xutar la pilota a porteria. Per això va dir allò d’un pas al costat i no un pas enrere. Es manté en primera línia de joc esperant l’ocasió propícia. Amb detall, desgrana estratègia present i futura. Quatre elements, diu: que el projecte independentista guanyi totes les eleccions que es convoquin per créixer en legitimitat, augmentar els aliats internacionals, oferir una bona obra de govern des de la Generalitat actual i intervenir en la política espanyola. ¿Facilitar la investidura de Pedro Sánchez? Mas raona: ¿Necessitem un Govern que cada dia vulgui incendiar Catalunya, o ja tenim tota la tensió que necessitem? L’expresident s’inclina perquè s’asseguin a dialogar PSOE, Unides Podem, el PNB i les forces sobiranistes. Es tracta d’evitar que el poder estigui en mans de la suma de les dretes, ja que un augment de tensió acabaria trencant allò que a Catalunya encara se sosté i que cal protegir fins que “legalment” Catalunya se separi d’Espanya, subratlla. I per si no hagués quedat clar: “Si a la Catalunya unionista, el PSC va guanyant posicions, passa a ser un interlocutor que cal reforçar, perquè és tan real la Catalunya independentista com la que no ho és. D’això se’n diu democràcia”. Artur Mas interpreta els resultats de les eleccions locals. Certament, la població ha entrat en una etapa nova, tot i que qui ha tret profit polític sense despentinar-se són els socialistes, tant a l’Ajuntament de Barcelona com a la Diputació. Així van les forces sobiranistes discutintno només a cau d’orella, sinó al descobert pel mateix tros de pastís. Veurem què són capaços de construir. Com si ho tingués al cap, Artur Mas es presenta com un líder fort i tranquil que fa equilibris per no desmerèixer Puigdemont o Torra, mentre dibuixa el rumb. Acaricia una brúixola i somriu: si el vent bufa en contra, no navegui. Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 12 de juliol de 2019....

Torna El divan a TV3: Sílvia Cóppulo entrevista Artur Mas

[et_pb_section bb_built="1"][et_pb_row][et_pb_column type="4_4"][et_pb_text _builder_version="3.17.2"] Diumenge 14 de juliol a les 23:40, estrena de la segona temporada de El divan de TV3. Sílvia Cóppulo entrevista Artur Mas. [/et_pb_text][/et_pb_column][/et_pb_row][et_pb_row][et_pb_column type="4_4"][et_pb_video _builder_version="3.17.2" src="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2019/07/Promo-El-Divan-Artur-Mas.mp4" src_webm="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2019/07/Promo-El-Divan-Artur-Mas.webmhd.webm" /][/et_pb_column][/et_pb_row][/et_pb_section]...

Les veus del foc

Les veus del foc ens arriben de molt lluny. Paratges oblidats, desmemoria de tants recons de país. No en reconeixem els accents. S’expressen amb paraules que ens resulten noves, velles com són, de tant poc que les escoltem. Gairebé no se senten a la ràdio i a la televisió.  Com si el món rural fos exòtic. No els coneixem. ¿Com podem estimar allò que ens resulta aliè? De cop, l’angoixa que omple les seves veus ens fa despertar del son de la indiferència, atrafegats com estem sempre per una velocitat tan inútil com urbana.  I ens neix el desig momentani d’ajudar. Ens sentim culpables de l’abandonament anímic on els hem instal·lat, com si no existissin. El camp, pura reserva per visitar un diumenge perdut. Fa dies que són per tot. A les xarxes, als diaris,  les ràdios i les televisions. Les veus del foc són les veus de la desesperació. Els bens, tots els animals, els fems, la granja, la terra, els arbres, les eines, els boscos, l’incendi que crema sense control hectàrees i més hectàrees de vida, l’explotació, les altes temperatures, la sequera, els bombers extenuats, perimetrar, que els deixin segar de nit o altrament ho perdran tot, que són els pagesos i els ramaders els que coneixen la zona, que poden ajudar els bombers i després, el no res, la desolació i l’oblit. Les veus dels foc tornaran a dir-nos que els incendis de l’estiu s’apaguen a l’hivern. I fa anys i panys que ho sento a cada foc, com si fos nou. I que els boscos estan bruts. Que ara demanaran que es declari zona catastròfica i que arribin les ajudes, que estan deixats de la mà de déu, abandonats; la despoblació. Els alcaldes s’ajuntaran per tenir més força. I tot pot tornar-se a repetir. El món rural no ens ha de ser aliè. És nostre i no hem de permetre que desaparegui. L’hem de fer present. L’hem d’ajudar a crear el seu propi futur. Cal que les veus del foc ens encenguin el desig de cohesió, l’ànima de la unitat. La Catalunya buida ens hauria d’haver omplert el sac de la vergonya. Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 2 de juliol de 2019....