© http://silviacoppulo.com!

Author: Sílvia Cóppulo

Sílvia Cóppulo / Articles posted by Sílvia Cóppulo (Page 21)

Valls, amb llum pròpia

Manuel Valls era l’únic home que somreia, ple d’orgull i satisfacció en la sessió de constitució de l’Ajuntament de Barcelona. Amb els seus tres vots, suposadament gratis, li va regalar l’alcaldia a Ada Colau, que aquesta segona vegada es va agafar a la vara amb cara de circumstàncies. L’ex primer ministre francès es va atrevir a dir-li a la cara a Joaquim Forn –que venia de la presó de Brians i a la qual tornaria un cop acabada la sessió– que a Espanya no hi ha presos polítics. Després va apartar la mà quan Quim Torra, el president de la Generalitat, li va oferir la seva. Sense cap vergonya, perquè se sap guanyador i no va amb miraments. Valls serveix als que defensen que tot s’hi val per lluitar contra l’independentisme. És un professional de la política, ara a sou dels poderosos, pur entorn de l’Ibex 35. Que dos dies després de la sessió d’investidura, Inés Arrimadas, de Ciutadans, anunciï que el seu partit tindrà grup propi a l’Ajuntament de Barcelona, és a dir, que trenca amb Valls, no sembla que l’afecti negativament. Ja fa molt que Albert Rivera i Valls no s’avenen. La manifestació de la plaça de Colón de Madrid amb Cs al costat del PP i Vox contra el Govern de Pedro Sánchez va suposar un punt important de desacord. De fet, Rivera i Valls han evitat aparèixer junts durant la campanya electoral. Clar que qui comença a ser molt qüestionat en les tertúlies de Madrid és precisament Rivera, que es resisteix a abstenir-se per facilitar la investidura de Sánchez, llançant-lo a mans dels independentistes, aquells als quals afirma que s’ha de derrotar. No sembla que Valls perdi. Justament el contrari. Sabuts els recolzaments econòmics i poderosos amb què compta, Valls ja ha aconseguit enlairar-se i desenganxar-se de Ciutadans i corre la seva pròpia carrera política. Em pregunto quant de temps falta perquè el ciutadà català/espanyol/francès organitzi la seva pròpia plataforma política a Espanya. Foto: Jordi Cotrina. Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 17 de juny de 2019....

40 anys d’Osonament

Sílvia Cóppulo ha conduït la commemoració dels 40 anys de la Fundació Centre Mèdic Psicopedagògic d’Osona- Osonament-, celebrada a  l’Auditori Marià Vila d’Abadal d’El Sucre de Vic. L'acte l'han presidit per la consellera de Salut, Alba Vergés, i el conseller de Treball, Afers Socials i Famílies, Chakir el Homrani. En el tram central de la convocatòria s'hi ha desenvolupat una taula rodona amb antics professionals i exconsellers i exconselleres de la Generalitat de Catalunya. ...

La vida s’estavella a 200 km/h

La velocitat i la joventut es van fer la seva última abraçada. Mortal. Sentim una profunda tristesa per la mort del futbolista José Antonio Reyes. El seu cosí, Jonathan Reyes, també ha mort, i un altre familiar, Juan A. Calderón, està malferit, tot i que va aconseguir, entre flames, sortir pel seu propi peu del cotxe. Va passar dissabte passat. José Antonio Reyes venia d’entrenar a Almendralejo, Extremadura. Ja l’han enterrat en el seu Utrera natal. Passen les hores, coneixem els detalls i l’ambivalència s’apodera de nosaltres. Diuen que el jugador conduïa a més de 200 quilòmetres per hora, es va rebentar una roda del Mercedes Brabus S550 de 380 CV i José Antonio va perdre el control. El cotxe va sortir de la via, va xocar contra uns blocs, va bolcar i es va acabar incendiant. Ell ha sigut la primera víctima, però n’ha arrossegat d’altres i ha generat dolor a molts més. La carta de la seva dona en el sepeli, esquinçadora. Deixa òrfenes dues criatures de poca edat. No volem pensar en Reyes com en algú culpable, reposa ja a la tomba. No s’ha de parlar malament dels morts. Però hem de referir-nos a la imprudència i a la responsabilitat. Sentiments trobats. Al final, l’accident va ser això, accidental, involuntari. ¿Qui no ha conduït esquivant radars, a més velocitat de la permesa? Esclar que si va ser a 237 quilòmetres per hora...

Primers passos de desglaç

Els dos milions de votants independentistes de Catalunya se senten orgullosos de com els cinc presos polítics han pres possessió dels seus escons a les Corts espanyoles, han somrigut a tothom, han creuat paraules amb altres líders polítics per aplanar el camí de la negociació i, una vegada més, sense renunciar a les seves reivindicacions, han sabut superar-se en dignitat. Es van despertar de bon matí a la presó i ha tornat a entrar-hi després de la feina. La Fiscalia del Tribunal Suprem presenta davant de la sala que jutja el procés un escrit perquè les Corts els suspenguin de funcions. Ja es veurà quina és la decisió definitiva. Es veurà després de les eleccions d’aquest diumenge que ve. El PSOE no vol que aquesta decisió enterboleixi els seus resultats. Però tornem als fets. Aquests mateixos diputats no van poder ocupar els seus escons al Parlament de Catalunya, i durant un any i mig uns enormes llaços grocs han ocupat els seus seients. Així, doncs, ¿estem davant d’un inici de desglaç? ¿Es tracta d’enviar el missatge que ja se’ls ha “escarmentat” prou? La suposada criminalitat dels presumptes colpistes que suposadament humilien tots els espanyols i la democràcia s’ha fos en els dos petons que, de manera intel·ligent, Inés Arrimadas li va fer a Josep Rull, en la conversa entre Sánchez (Jordi) i Sánchez (Pedro) mentre feien cua i en l’encaixada entre Oriol Junqueras i el president del Govern. "Hem de parlar", li va indicar el republicà. És cert que el soroll de la dreta espanyola per apaivagar els independentistes presos és molest. Que Rivera no cessa en la seva particular creuada per erigir-se en el líder de l’oposició, però la sentència del judici al procés és pròxima i és en aquesta legislatura en què s’hauran de buscar solucions polítiques a la qüestió catalana a Espanya i davant d’Europa (Puigdemont i Junqueras obtindran representació al Parlament Europeu). Sembla aconsellable que la presó preventiva es vagi substituint per la llibertat condicional. La ciutadania espanyola està a punt. Foto: JJ Guillén. Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 22 de maig de 2019....