© http://silviacoppulo.com!

Author: Sílvia Cóppulo

Sílvia Cóppulo / Articles posted by Sílvia Cóppulo (Page 22)

Primers passos de desglaç

Els dos milions de votants independentistes de Catalunya se senten orgullosos de com els cinc presos polítics han pres possessió dels seus escons a les Corts espanyoles, han somrigut a tothom, han creuat paraules amb altres líders polítics per aplanar el camí de la negociació i, una vegada més, sense renunciar a les seves reivindicacions, han sabut superar-se en dignitat. Es van despertar de bon matí a la presó i ha tornat a entrar-hi després de la feina. La Fiscalia del Tribunal Suprem presenta davant de la sala que jutja el procés un escrit perquè les Corts els suspenguin de funcions. Ja es veurà quina és la decisió definitiva. Es veurà després de les eleccions d’aquest diumenge que ve. El PSOE no vol que aquesta decisió enterboleixi els seus resultats. Però tornem als fets. Aquests mateixos diputats no van poder ocupar els seus escons al Parlament de Catalunya, i durant un any i mig uns enormes llaços grocs han ocupat els seus seients. Així, doncs, ¿estem davant d’un inici de desglaç? ¿Es tracta d’enviar el missatge que ja se’ls ha “escarmentat” prou? La suposada criminalitat dels presumptes colpistes que suposadament humilien tots els espanyols i la democràcia s’ha fos en els dos petons que, de manera intel·ligent, Inés Arrimadas li va fer a Josep Rull, en la conversa entre Sánchez (Jordi) i Sánchez (Pedro) mentre feien cua i en l’encaixada entre Oriol Junqueras i el president del Govern. "Hem de parlar", li va indicar el republicà. És cert que el soroll de la dreta espanyola per apaivagar els independentistes presos és molest. Que Rivera no cessa en la seva particular creuada per erigir-se en el líder de l’oposició, però la sentència del judici al procés és pròxima i és en aquesta legislatura en què s’hauran de buscar solucions polítiques a la qüestió catalana a Espanya i davant d’Europa (Puigdemont i Junqueras obtindran representació al Parlament Europeu). Sembla aconsellable que la presó preventiva es vagi substituint per la llibertat condicional. La ciutadania espanyola està a punt. Foto: JJ Guillén. Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 22 de maig de 2019....

Conferència sobre comunicació no verbal i persuasió al Màster de la BSM

[et_pb_section bb_built="1"][et_pb_row][et_pb_column type="4_4"][et_pb_text _builder_version="3.17.2"] Imatges de la conferència que Sílvia Cóppulo va impartir sobre comunicació no verbal i persuasió en el marc del Màster en direcció de recursos humans de les organitzacions de la Barcelona School of Management (BSM). Va ser el 15 de maig de 2019 a l’edifici que la Universitat Pompeu Fabra (UPF) té al carrer Balmes de Barcelona. [/et_pb_text][/et_pb_column][/et_pb_row][et_pb_row][et_pb_column type="4_4"][et_pb_gallery _builder_version="3.17.2" gallery_ids="2619,2623,2624,2625,2626,2627,2628,2629,2630,2631,2633,2634" show_title_and_caption="off" zoom_icon_color="#2ea3f2" hover_overlay_color="rgba(255,255,255,0.9)" /][/et_pb_column][/et_pb_row][/et_pb_section]...

El Marlboro del segle XXI també mata

El Marlboro del segle XXI mata com matava el Marlboro del segle XX. És tabac i perjudica seriosament la salut. El més greu és que, amb tergiversacions i molts interessos pel mig, després de dos anys de pressions, el ‘lobby’ tabaquer de Philip Morris Internacional (PMI) i la seva distribuïdora Altria han aconseguit que la FDA, l’organisme que s’ocupa de la salut pública als EUA, autoritzi la seva venda com si es tractés d’un medicament. 480.000 nord-americans moren cada any a causa dels cigarrets. Però d’aquí res, PMI podrà vendre amb total impunitat l’IQOS, que aquest és el nom oficial de la marca Marlboro del segle XXI, un artefacte electrònic conforme amb els gustos d’aquesta època, carregador de bateries inclòs. I, tot i que aquest tabac porti nicotina igual, la nova tecnologia permet que no hi hagi combustió. El tabac no es crema; només s’escalfa i generant un vapor més glamurós que el fum. La FDA argumenta un doble missatge contradictori. Afirma que l’IQOS genera menors nivells de toxines que els cigarrets de combustió i que, malgrat que permeti la seva venda, no significa que s’aprovi per a la salut. ¿Ho entenem bé? L’empresa tabaquera fins i tot està intentant que li permetin publicitar que l’IQOS redueix els riscos de malalties vinculades al tabac, per crear la percepció que fumar aquest nou cigarret és saludable. Per descomptat, el Marlboro del segle XXI és igualment addictiu i servirà de porta d’entrada a molts no fumadors, principalment adolescents. Es comercialitza a 44 països, inclòs el nostre, i, tot i que l’Agència Europea del Medicament el tracti com el que és, tabac, i no una medicina, l’aprovació per part del Govern nord-americà no augura res bo. A Espanya, un 34% de la població fuma; o sigui, tenim les mateixes xifres que abans de les mesures legals antitabac de fa 10 anys. Mentre els governs continuen instal·lats en una passivitat autocomplaent, les tabaqueres inverteixen enormes quantitats de diners per vendre nous tabacs, que ens maten més lentament. Com si aquesta mort fos agradable. Foto: Kim Kyung Hoon Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 7 de maig de 2019....

Debats i mentides

Les mentides sense cap rubor ballen a la seva albor pels platós de televisió. La novetat, potser, és que els candidats es diuen mentiders els uns als altres. S’insulten en un exercici de dominació i poder. Els líders polítics saben molt bé que, en termes postmoderns, l’important no són els fets, és la narració. Sovint la veritat molesta; per això se la tracta amb menyspreu, perquè interfereix en el fil argumental que es vol teixir. En els dos debats televisius consecutius d’àmbit espanyol, tant Pedro Sánchez, com Pablo Casado i Albert Rivera s’han desqualificat directament dient-se “mentider, mal educat o impertinent”. Quan les paraules pròpies no tenen prou confiança, cal treure de tot: fotos emmarcades, gràfiques, cartes, retallades de diaris, etc. que les sostinguin. En algun moment es voreja la xarlataneria, que, segons el filòsof H. G. Frankfurt, és pitjor que la mentida, perquè no rebutja l’autoritat de la veritat i s’hi oposa, sinó que ni tan sols li fa cas. Els tres líders referits es postulen com a presidents. Pablo Iglesias, no. El podemista se situa en la realitat i reclama el vot per poder entrar al Govern de Sánchez i influir. Un Pablo Iglesias molt moderat en les formes, lluny d’aquell estil radical que el definia. ¿Recorden de quan insultava la resta de partits cridant-los “casta”? Aquest ‘nou’ Iglesias aconsegueix mantenir el discurs crític, però ni insulta ni entra en desqualificacions personals. Apel·la a la responsabilitat i al respecte entre uns i d’altres, referint-se a l’audiència com si hi estigués dialogant. Atén els moderadors, utilitza un to de veu molt mesurat i sincronitza la comunicació no verbal amb l’oral, assegurança, ponderada. Fins i tot connectant amb les dones quan el debat va embarrancar en la violència masclista. O amb Catalunya: “La política necessita –va afirmar– que s’asseguin a una taula on siguin tots i el sabem”, els diu. ¿Per què aquest canvi d’estil? No és una dada menor que Google Trends l’aplaudís, ni que Twitter optés majoritàriament per criticar les formes accelerades d’Albert Rivera. Veurem quins rèdits electorals en treuen uns i altres de la seva potència, la seva calculada suavitat, de les seves veritats i mentides. Els debats són essencials en democràcia, tot i que aportin poca veracitat. Prenem decisions partint de la nostra percepció de la realitat que ens presenten i sobre el grau de confiança que atorguem als líders polítics. La seva capacitat de resistència, de risc i de lideratge. El seu ser o no ser veritat. M’agradaria pensar que els votants,...