© http://silviacoppulo.com!

Author: Sílvia Cóppulo

Sílvia Cóppulo / Articles posted by Sílvia Cóppulo (Page 25)

Noies, a escena!

Elles dubten; ells hi van. Elles es pregunten si són les més indicades, si són profundament coneixedores d’aquest àmbit, si tenen prou experiència i, sobretot, si mereixen ocupar la butaca que els ofereixen en els debats de televisió. Pensen. Li donen voltes. I estan a punt de declinar l’oferta. Ells, al contrari, es llancen a l’oportunitat. Visibilitat, prestigi. És clar que el tema no és exactament la seva especialitat, però se senten i se saben capaços de relacionar els seus altres coneixements i aparèixer amb seguretat davant dels focus. ¿Per què haurien de rebutjar l’oferta? ¡Quina tonteria! ¿Que no hi ha temps per preparar-s’ho? Doncs no n’hi ha, diuen ells. Doncs no hi puc anar, diuen elles. A més, hi ha la logística familiar. Tema menor per a ells. Per a elles, de rellevància essencial. I encara hi ha més coses: es tracta d’un espai públic, que també ha sigut ocupat tradicionalment pels homes. Mai ningú s’ha qüestionat si ells eren els millors per ser allà. Semblava una cosa consubstancial al gènere masculí. ¿Com, si no, no ens preguntem per què els homes ocupen majoritàriament els llocs de responsabilitat sense ser els millors? Em temo que és pura aplicació d’una quota inconscient a favor d’ells, perquè no perdin gens ni mica de poder o d’identitat. Homes quota. He viscut moltes vegades aquesta situació com a directora de programes a la ràdio i a la televisió. De manera diàfana quan vaig dirigir 'Amb ulls de dona', 71 edicions de debat paritari, un a un, a TVE. Però, amb tot, és de justícia referir-me a un altre element que intervé en el problema. I és que la valoració que es fa de les dones que apareixen en els mitjans de comunicació és molt més dura. Mentalment, a les dones només els permetem ser a dalt i ocupar espais pensats per als homes quan arriben allà, impulsant-se soles, perquè són les millors, garantia pura. Ja n’hi ha prou, ¿no? Fem la prova del cotó. Comparem els resultats en tots els àmbits d’ells i d’elles. Es tracta d’entrar, quedar-se i avançar. ¡Noies, a escena! Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 17 de desembre de 2018 ...

De Susana a Pedro

Susana Díaz va regalar amb la seva abstenció la presidència del Govern a Mariano Rajoy. Pedro Sánchez se’n va anar, va tornar dos anys després, la va vèncer en les primàries i va guanyar la moció de censura. L’ara president del Govern espanyol pràcticament no ha aparegut a la campanya de la presidenta andalusa, que ha donat silenci per resposta als atacs de Cs, el PP i Vox contra Sánchez per la qüestió de Catalunya. Ara afirma que es va equivocar. I és que Susana i Pedro no han deixat de ser enemics polítics; els adversaris estan en els altres partits. Díaz ha perdut les eleccions que ha guanyat, i el fracàs, en política, és orfe. El PSOE no vol assumir cap responsabilitat, Sánchez dona per amortitzada la líder i a Ferraz li indiquen la porta de sortida si no aconsegueix formar govern (amb el recolzament de Ciutadans i l’abstenció d’Endavant Andalusia). Tasca gairebé impossible per a l’andalusa, ja que tant Cs com el PP aspiren a presidir-lo, fer fora els socialistes i consolidar el tomb a la dreta. Que allà intervingui Vox no els fa cap vergonya. Susana Díaz resisteix, i el partit suavitza les formes davant del nou enfrontament que s’insinua. El termini per a la investidura acaba d’aquí a dos mesos. Ja ho veurem. Mentrestant, quatre dels líders independentistes empresonats segueixen una vaga de fam per visibilitzar la dilació del Tribunal Constitucional en atendre els seus recursos, la qual cosa els impedeix acudir a la justícia europea. I en un cop d’efecte, pressió per pressió, Pedro canvia d’estratègia i es disposa a presentar els Pressupostos generals de manera imminent; la patacada d’Andalusia obliga. Si no aconsegueix aprovar-los (amb el recolzament d’ERC i el PDECat), molt probablement anirem a eleccions generals i l’eix esquerra-dreta renaixerà. Sentirem a Sánchez cridar en els mítings que cal parar a la dreta i a la menyspreable extrema dreta, que van junts i són els mateix. Aleshores, potser haurem oblidat, que el PSOE es va manifestar amb Cs, el PP i Vox aclamant a l’uníson a aquells que van arribar a Catalunya al crit d’“a por ellos”. Fotografia: Daniel Pérez. Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 5 de desembre de 2018....

PdeCAT para rato

Mi vecino, convergente de toda la vida, me suelta en el rellano de la escalera: “¿Por qué de una vez no admitimos que lo hicimos muy bien hasta el 1 de octubre, pero perdimos después? ¿Por qué no nos sentamos a negociar? Claro que queremos votar un referéndum, pero que sea efectivo, acordado, un referéndum de verdad. La unilateralidad estuvo bien para demostrar la fuerza que tenemos, que es muchísima. Pero ahora, ¡qué me cuentan de la república, pagamos los impuestos a España! Otro tema son los presos independentistas y los que han tenido que marcharse a Europa. Es tan flagrante la injusticia, que ahí estamos todos”. Como mi vecino, el PdeCAT. “David Bonvehí ya tarda demasiado en integrar el partido a la Crida”, escuché en círculos gubernamentales hace solo un par de semanas. Y lo que tardará, pensé. Para nada están por la labor ni él, ni Ferran Bel, ni alcaldes o alcaldables como Marta Madrenas, Marc Castells, Anna Erra, Marc Solsona, Carles Pellicer, Toni Postius, Josep M. Corominas, etc. No quieren disolverse en un espacio que, lejos de aparecer como un paragua que dé cobijo a sensibilidades distintas, se acerca demasiado a los postulados de la CUP, mientras Esquerra, hábilmente se ha movido y abraza la que otrora fuera la tradicional ideología convergente. Será porque los republicanos ven que ahí, en la centralidad, está la mayoría social, y de una vez por todas quieren gobernar Catalunya. SOLOS. Después de cinco meses de silencio, tras ser apartada de la cúpula del partido por Carles Puigdemont, aparece, lozana, en un artículo Marta Pascal, señalando como propio el espacio electoral soberanista y centrado, que corre el peligro de quedar sumido en la orfandad. Al día siguiente, en sentido contrario, o sea pro-Puigdemont y Crida, publica el diputado Josep Lluís Cleries. Andan a la greña por Twitter la vicepresidenta del PdeCAT, Míram Nogueras, y la alcaldesa de Calella, Montserrat Candini. Y en eso aparece el expresidente Artur Mas, cerca de terminarse el tiempo de su inhabilitación política, moviéndose en una calculada ambivalencia. El PdeCAT llegará a las municipales sin disolverse. Dueños de la marca Junts x Catalunya, usarán también esta nomenclatura. La Crida puede aparecer como una plataforma añadida aquí y allá. En Barcelona y su área metropolitana, todo está por decidir. Es una situación claramente distinta, veremos. No habrá escisión antes de las elecciones municipales; flaco favor se haría a los alcaldes neoconvergentes. Pero...

Discriminació post-càncer

T’ho has passat molt malament, però ara els resultats són bons, i fins d’aquí un temps no hauràs de sotmetre’t a aquelles proves que fan tanta por: el càncer està sota control. Respires. Has lluitat tant! Fas un nou esforç  i tornes aviat a la feina. Quan l’alegria dels primers dies s’esvaeix, arriben unes mirades estranyes. ¿Es pot confiar en tu i promocionar-te? o ¿t’han de tractar com un pre-mort? ¿En tindràs, de futur? Ningú fa aquesta pregunta tan lletja, però, habitualment, si han d’escollir, abans trien algú que no hagi patit càncer. I què me’n dieu dels bancs! ¿Una hipoteca vol vostè? I tant! Haurà de fer-se una pòlissa de vida, primer. Ja hem begut oli. Si als quadrets de les malalties, hi poses càncer, d’hipoteca, res de res. Els sabria tant de greu, que haguessis de deixar de treballar i perillés el seu cobrament mensual o directament et morissis! No volen ni imaginar-se havent de donar el condol als hereus. Res, hipoteca fuig! Ara que et trobes bé, potser és el moment de plantejar-te tenir fills. Amb la quimio, els ovaris han quedat tocats. Adoptarem una criatura. Tothom vol el millor per a uns nens que ja han patit un abandonament. Però, ¿i si fessis una recaiguda? Pobres nens! Doncs no; tampoc podràs adoptar. (Si pots, fes-te congelar els òvuls abans del tractament). A més, si no tens un nivell econòmic, social i cultural mig o mig alt, i no treballes en una empresa que es mogui per valors ètics, la discriminació laboral serà descarnada. Per fer de caixera al supermercat o de noi de magatzem, n’hi ha a dotzenes, que estan sans. Em diuen que en l’àmbit professional no és ni legal ni il·legal preguntar per les malalties que has passat (l’assegurança de salut és una altra cosa). Confesso que m’emprenyen els buits legals, perquè s’utilitzen com forats per fer-hi passar les persones i escanyar-les-hi la vida. Denuncieu la discriminació post-càncer i no permeteu que us consolin amb paraules dolces i fets amargs. L’abraçada, que sigui exclusiva per a les persones que, després de la malaltia, us ofereixen els vostres drets a VIURE amb plenitud. Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 25 de novembre de 2018....