© http://silviacoppulo.com!

Author: Sílvia Cóppulo

Sílvia Cóppulo / Articles posted by Sílvia Cóppulo (Page 27)

Sergi Sol: «L’Oriol Junqueras no confia en un judici just. Radicalment, no»

"El divan" de Catalunya Ràdio ha recuperat aquest dissabte 15 de setembre la conversa que Sílvia Cóppulo va mantenir amb Oriol Junqueras l'any 2013. L'han comentada amb l'ex cap de gabinet del vicepresident empresonat. També n'han parlat amb Enric Calpena, que ha compartit amb Junqueras els micròfons i el projecte de l'"En guàrdia!" de la ràdio pública catalana....

Forcadell, un retrat

"Tothom espera que li digui que la Carme està bé, però no està bé, està tancada". Bernat Pegueroles, marit de Carme Forcadell, és un home tot d’una peça. Em mira de fit a fit i li veig l’esforç per mantenir l’esperit fort. Parla a poc a poc i endevino que pensa les paraules per no perjudicar-la judicialment. "No m’atreveixo a pensar en quin moment s’acabarà tot això. La Carme no es va imaginar mai que podria anar a la presó. Estan tan indefensos i és tot tan arbitrari. (Els polítics presos i a l’estranger) són ostatges per eliminar tots els caps visibles del procés. Ara se sent culpable de fer la vida difícil a les persones que estima; la seva mare té 90 anys i pateix”. Ressonen les paraules de la Carme, que aquí mateix, a Catalunya Ràdio, al seu 'Divan', em deia: "No hem de defallir, no hem de caure en provocacions. La resta ja arribarà". Fa cinc anys i avui és més vigent encara. "Tot aquest temps no serà fàcil. Ja sé que l’endemà que proclamem la independència haurem de negociar. Nosaltres no tanquem res ni separem res. El poble espanyol és tan digne com el català; volem continuar sent amics i germans. Però, per més incert que sigui el futur, segur que serà millor que el que tenim ara". Escoltant-la, m’adono de la força i de la ingenuïtat política, alhora. Quan Mariano Rajoy deia que estava disposat a TOT per preservar la unitat d’Espanya, no imaginaven que incloïa la presó i la repressió sense judici previ. "No li brillen els ulls com abans, però té serenor, tranquil·litat d’esperit i claredat d’idees. Ella és a la presó i nosaltres no, perquè ella va presidir l’Assemblea. El jutge instructor estableix una mena de triangle malèfic i criminal, integrat per les entitats sobiranistes, el Parlament i el Govern", analitza la seva companya política Anna Simó. "No goso preguntar-li si no hem de defallir. Jo l’únic que vull és que surti, i ja està", em diu el marit. "No sé què li vaig trobar a aquella noia de 18 anys quan m’hi vaig casar. Suposo que ens vam agradar". Finalment, en Bernat somriu. Triga a anar-se’n. Se sap massa de memòria el camí de casa a la presó del Catllar. Fotografia d'Andreu Dalmau, agència EFE. Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 7 de setembre de 2018....

Josep Fontana, historiador: “Normalment una independència es guanya amb una guerra d’independència”

L'historiador Josep Fontana s'estira al divan de Sílvia Cóppulo. Fontana reconeix que aconseguir de vèncer totes les dificultats que tenim al davant per tal d'esdevenir estat implica moltes dificultats. Reemissió del programa difós per primera vegada el 7 d'agost del 2015....

A la platja d’Omaha

Camino lentament a pet d’ones pels llargs set quilòmetres de la platja d’Omaha. La remor del mar, els crits de les gavines i la meva respiració. La resta és silenci. Costa dir una paraula en l’escenari d’aquell dia D, 6 de juny de 1944, quan els aliats van desembarcar en aquestes platges de Normandia i va començar la fi de la segona guerra mundial. A Pointe du Hoc, al costat penya-segat que van escalar 200 rangers suïcides, el visitant/turista fotografia tots els recons d’un búnquer alemany mentre els nens juguen a tirar-se per terra en les trinxeres. Paradoxa de la història. En el cementiri nord-americà de Coleville‑sur-mer, ens movem sobre la gespa entre milers de creus blanques clavades en files i columnes. En cadascuna, el nom del soldat, la divisió militar, el lloc de naixement i la data de la mort. Algunes roses fresques. El cementiri alemany de La Cambe és menys visitat. Les creus són de color fosc, però el nom dels soldats està gravat en blanc. També eren joves que van donar la seva vida. Caen i el seu Memorial-Museu és esplèndid. S’autodefineix “Centre per la història i la pau a Normandia”. Història i Pau. Recorrem sales amb grans fotografies i relats respectuosos escrits en francès, anglès i alemany. Amb pel·lícules de cinema, material militar i reproduccions a escala real de llocs de comandament o de comunicacions, reflexionem i assumim. M’agrada endevinar els avis que hi van amb els nets i els parlen amb determinació i serenitat. De tornada a casa, en pàgines especials del nostre Periódico, llegiré que la Generalitat aconsegueix recuperar les restes de 250 soldats de la guerra civil espanyola a la fossa de Soleràs (Les Garrigues) i Miravet (Mora d’Ebre). La majoria eren del bàndol republicà, però també n’hi havia del nacional. En un any, s’han multiplicat per quatre les restes desenterrades des de la Transició. Aquests dies, el Periódico no diu res del Valle de los Caídos. La tomba del dictador continua sent-hi i ni es parla de construir-hi un Memorial. Fotografia: AP Photo/Thibault Camus Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 17 d'agost de 2018....

Mario Gas: «Soc intuïtiu, sento un clic davant un bon actor, el vull dirigir i comença l’idil·li»

Mario Gas és actor i director de cine i de teatre i també de televisió i d'òpera. Viu entre Barcelona i Madrid. Se sent català i alhora té una relació molt especial amb Madrid. Parla sense embuts de la mort, de l'amor i de política. Diu convençut que és una relliscada que els presos catalans compleixin condemna preventiva. Creu fermament que el diàleg és el camí per sortir del conflicte. Li agradaria que el recordessin com una bona persona, fidel a ell mateix, amb errors i defectes i que ha estimat els del seu voltant. A qui li agradi que aplaudeixi i a qui no...

Desnonat de la vida

En Jordi R. F. es va tirar per la finestra del seu desè pis. La comitiva judicial que trucava a la porta va poder aixecar acta que ell mateix s’havia desnonat de la vida. Abans, molts papers. Els de la propietat, el Banco Popular, que després de set mesos d’impagament del lloguer va reclamar al jutge que dictaminés. Volia recuperar el pis del barri de Sant Ildefons de Cornellà. L’electricista Jordi, desesperat perquè amb les feines que anava fent no se’n sortia, va demanar ajuda als serveis socials de l’ajuntament. El consistori va fer informes a favor seu i dos cops va aconseguir que no el desnonessin. Però la tercera vegada no hi va ser a temps. ¿De què serveixen els informes si ningú els llegeix des del cor? ¿Com és que el banc no surt al primer minut dient que humanament li sap greu i que ajudarà la Maria, la seva dona, que el plora en estat de xoc? És necessari aplicar les lleis d’habitatge digne i pobresa energètica i actuar amb humanitat Seria poc rigorós dir que la causa del suïcidi és el desnonament. Però és evident que estem davant d’una persona que, en no sentir-se capaç de trobar una sortida quan el feien fora de casa, es va desesperar. Casa és molt més que un habitatge. Casa és la llar, la confiança, el caliu de l’ànima. L’espai que ens atorga la seguretat més essencial, on creixem i ens estimem; on habitem amb les persones amb qui volem compartir la vida. D’on no hauríem de llançar-nos per buscar la pròpia mort. El Parlament de Catalunya va fer lleis d’habitatge digne i pobresa energètica. Va aprovar fins i tot multar els bancs que tenien pisos buits per poder-los oferir a les persones més vulnerables. Per contra, el Govern del PP, sistemàticament, va portar aquesta legislació al Constitucional. Deia que les competències són seves. Malgrat les impugnacions del TC, és urgent que es puguin aplicar. Però, tot i això, si no ens sentim tots interpel·lats humanament, si no veiem persones quan llegim paraules en els papers, si no entenem els silencis en les veus dels que parlen poc, no evitarem que més Jordis saltin per la finestra. Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 16 de juny de 2018....

Sílvia Munt: «Necessito sentir-me viva, útil, i fer-me preguntes sempre. Tot, per esvair les pors»

Sílvia Munt s'asseu al Divan serena, reflexiva i activa. Explica a Sílvia Cóppulo que cada cop se sent més segura dirigint. Després d'una prestigiosa carrera com a actriu, Munt acumula més prestigi com a directora de teatre, de cinema i de documental. Diu que té la necesitat de sentir-se útil i de qüestionar-se constantment tot el que l'envolta. Com a l'obra que ha dirigit i ara es representa al teatre Goya, "La resposta", es planteja la incertesa com a eina necessària per tirar endavant, per acceptar qui ets i qui no ets, i per assumir que la vida no és perfecta. S'emociona quan sent la veu de Mercè Rodoreda, per a qui només té elogis i l'assenyala com la responsable de moltes coses bones que li han passat a la vida. No et perdis la conversa tranquil·la entre les dues Sílvies...

Julio Manrique: «El silenci i el riure del públic és l’experiència més potent per l’actor de teatre»

Julio Manrique és un dels actors de referència de teatre i cine, es consolida com a director i li va molt bé com a productor. S'asseu al Divan relaxat i segur del que ha fet fins ara i il·lusionat pel que ha de venir. Reconeix que és seductor i que, com les criatures, sedueix per sentir-se encara més estimat. Diu que és molt afortunat perquè amb el teatre va descobrir una vocació i això no li passa a tothom. Valent i sense pèls a la llengua a l'última gal·la dels premis Max va reivindicar llibertat per als presos catalans i llibertat d'expressió....

Joan Josep Omella: «Vaig fer el que vaig poder per mediar entre Rajoy i Puigdemont. Em van escoltar»

L'arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, parla sense embuts de la seva infància, del procés, de pederàstia i del paper de la dona a l'Església. En una conversa tranquil·la i distesa, el cardenal Omella reconeix que de petit volia ser torero. Admet que va fer el que va poder per intercedir entre el govern de Madrid i el català. Reclama tolerància zero en els casos de pederàstia a l'Església i fora de l'Església. I s'escapoleix com pot de les incisives preguntes de la Sílvia Cóppulo sobre el paper de la dona en la jerarquia eclesiàstica...

Rosa Maria Calaf: «Arreu del món la dona continua reprimida i oprimida»

La Rosa Maria Calaf afirma que «una societat avança quan a la dona se li atorga un paper actiu». Ella ha estat a més de 170 països, només n'hi falten 13 per visitar. Però és que, a més, allà on ha estat, no hi ha anat per fer-hi turisme. Hi ha anat a conèixer la gent i a explicar què hi passa i com s'hi viu. Ella és una reportera amb majúscules. A "El divan", ens ha explicat que, com a dona, ha viscut episodis d'assetjament i de discriminació, però també ha tingut la fortuna d'arribar a descobrir la part més femenina dels pobles que ha visitat, perquè les dones són -segons les seves paraules- «la columna vertebral del món». Li preocupa el futur del periodisme, perquè ara estem vivint un període de regressió de les llibertats i de mentides a la professió. I diu que el moment més impressionant de la seva carrera va ser quan va cobrir el tsunami d'Àsia el 2014. Calaf, a "El divan", ha parlat de política, de dones, de periodisme i de família. I, amb ella, hem viatjat per la memòria i pels continents....