© http://silviacoppulo.com!

Author: Sílvia Cóppulo

Sílvia Cóppulo / Articles posted by Sílvia Cóppulo (Page 32)

Laura Borràs, a El Divan: “Carles Puigdemont ha de tornar amb la força dels vots”

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2018/01/Laura-Borràs-Carles-Puigdemont-ha-de-tornar-amb-la-força-dels-vots.mp3"][/audio] Laura Borràs considera que el retorn de Carles Puigdemont és l'única solució després de les eleccions del 21D. La directora de la Institució de les Lletres Catalanes estava situada en cinquena posició a la candidatura de Junts per Catalunya per Barcelona i és la primera persona no investigada de la llista. Laura Borràs afirma que el govern espanyol ha de complir amb els resultats electorals....

TV3 estrena “El divan”, amb Sílvia Cóppulo

[et_pb_section fb_built="1" admin_label="Section" _builder_version="3.0.47"][et_pb_row admin_label="Row" _builder_version="3.0.47" background_size="initial" background_position="top_left" background_repeat="repeat"][et_pb_column type="4_4" _builder_version="3.0.47" parallax="off" parallax_method="on"][et_pb_text admin_label="Text" _builder_version="3.0.48"] El diumenge 4 de febrer, a les 23.30, TV3 estrena el programa “El divan”, dirigit i presentat per Sílvia Cóppulo, amb una entrevista íntima i personal amb l’actriu i model Teresa Gimpera. La conversa es podrà escoltar també pròximament a Catalunya Ràdio. El programa “El divan”, que Sílvia Cóppulo dirigeix i presenta des de fa nou anys a Catalunya Ràdio, on ha assolit el lideratge d’audiència en la seva franja, s’estrena el diumenge 4 de febrer a TV3. Amb aquest nou format, a partir d’ara l’entrevista s’emetrà cada diumenge a TV3 i el dissabte de la setmana següent a Catalunya Ràdio. Sílvia Cóppulo inaugura l’any i l’experiència multicanal amb una entrevista a Teresa Gimpera (Igualada, 1936), actriu i model. Gimpera ha estat una dona pionera i també valenta, que ha donat el lloc més rellevant a l’amor, encara que aquest hagi nascut de manera clandestina. La seva trajectòria vital i professional ha contribuït sens dubte a eixamplar l’espai vital de les dones amb naturalesa i elegància, i ha estat model per a tota una generació. La discreció, la llibertat, el gust per la vida i un somriure de foc es posen de manifest en aquesta entrevista personal i íntima. Anhels, satisfaccions, expectatives, alegries i moments difícils de la vida es desgranen lentament i amb sinceritat durant “El divan”. El programa escolta la veu de persones conegudes, admirades i de reconegut prestigi, en una conversa en què Sílvia Cóppulo indaga en aspectes desconeguts per als espectadors i oients i que desperten un gran interès humà. “El divan” s’emet els diumenges a TV3, a les 23.30, i a els dissabtes a Catalunya Ràdio els dissabtes, a les 13.05.[/et_pb_text][/et_pb_column][/et_pb_row][/et_pb_section]...

Laura, Sergi, Txell i totes les parelles de la presó i l’exili

La veu li somriu a la Laura Masvidal. Ha passat el Nadal en família. Abans de l’escudella, amb les seves dues filles, han llegit la carta del pare. En Quim Forn els mira de transmetre la pau interior que ha assolit malgrat la duresa de la cel·la. Serenitat. Ha entès, em diu la seva dona, el sentit del seu presidi. No és absurd, no. I no se sent sol, ¡i mira que n’hi ha de persones que estan soles a la presó!, ens diu. Ens ha demanat que estiguéssim juntes i contentes. Aquest Nadal és diferent, és dur, però és intens i bonic. ¿Futur? Només ens volem agafar a les certeses. En  Quim està content pel resultat del Barça (riu ara la Laura) i el 21-D ha deixat un escenari de pau clarificador. La meva àvia, que té gairebé cent anys, després del dinar, m’ha dit: «¿I qui li renta la roba a la presó?» Ella, que ha viscut fins i tot una guerra, em fa preguntes tan senzilles com aquesta, que parlen de cuidar-se i estimar-se. La Txell Bonet se sap de memòria els dies que pot veure en Jordi Cuixart, en els vis a vis, sempre amb el seu fill Amat de cinc mesos penjat al coll. És com irreal trobar-nos sols físicament allà compartint dues hores. Comencem moltes converses que no acabem. El pitjor és el camí de tornada de la presó a Atocha per agafar el tren. Llavors no puc parlar amb ningú ni enviar missatges, res. Miro d’estar serena. Sé que pot ser llarg. El whatsap fa olor d’escudella. Olles noves i caldo bullint. Brussel·les. En Sergi Corbera ha agafat novament la nena per anar a trobar-se amb el pare, Toni Comín. Ara treballa a Bèlgica, li vam dir. Podria semblar que preferís treballar lluny abans que estar amb nosaltres a casa. Llavors la psicòloga em va dir: «Mira, la pena es pot superar; la desconfiança, no». Havíem de dir a la nostra filla la veritat.  L’arbre de Nadal belga dringa amb boles vermelless. Vaig conèixer la Laura, en Sergi i la Txell a la trobada a l’església de Sant Felip Neri, de Cristians per la Independència. Avui han volgut compartir amb tots nosaltres la quotidianitat més íntima del Nadal. Que el 2018 ens obri un temps d’esperança. Article publicat originalment a El Periódico de Catalunya, el 28 de desembre de 2017...

Simon Halsey, a El Divan

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2018/01/Simon-Halsey.mp3"][/audio] El director de l'Orfeó, Simon Halsey, es va comprometre, en la conversa a El Divan, a dirigir un concert per al diàleg entre Catalunya i Espanya. Halsey diu que de l'Orfeó Català en sortirà música que no s'ha escoltat mai al món i que ja n'hi ha prou de prioritzar «peces clàssiques composades només per a homes blancs que ja són morts, com diem a Anglaterra». És el moment, diu el director, de donar a conèixer la nova música escrita també per dones contemporànies. «La música ha de ser un objecte viu, i no una peça de museu»....

Simon Halsey i el Concert per al Diàleg

S’escabella quan parla, mou les mans i els ulls clars li brillen en dibuixar en l’aire amb moviments harmoniosos i precisos com serà el concert de Sant Esteve de l’Orfeó Català i el Cor de Cambra del Palau de la Música. Simon Halsey, el  prestigiós director britànic, que per segon any porta la batuta d’un dels concerts nadalencs amb més tradició d’Europa i una fita del Palau des del 1913, s’il·lusiona en posar la música al servei de les persones i del país, ara que vivim una especial situació política, diu. Aquest any, més música catalana amb noves versions del Fum, fum, fum i  nadales per estrenar. Nens de sis anys que cantaran plegats amb mares, pares, tiets, àvies i avis. Peces internacionals, de Nord-Amèrica o d’origen negre, música alemanya, anglesa i francesa. Una celebració de Catalunya en un món més ampli. Li interessa al nostre director musical que els joves cantin i  s’obrin les portes al món. Simon Halsey és un esperit lliure, culte, vital, serè i innovador. A punt de fer els 60 anys, li interessa fer coses noves. Ha vingut al Divan de Catalunya Ràdio i amb ell hem descobert que l’himne de la Champions League deriva d’un dels que Händel va compondre amb motiu de la coronació del Jordi II de la Gran Bretanya el 1727. L’hem vist entusiasmar-se amb el que anomena «els clàssics» Deep Purple cantant Smoke on the Water o vibrar amb la veu de Julie Andrews a  Somriures i llàgrimes, una pel·lícula austríaca que des de fa generacions es veu a la televisió britànica cada dia de Nadal. Amb el Cant de la Senyera de fons –prohibit  pel franquisme– em contesta: «Explicar Catalunya és fàcil, perquè hi ha paral·lelismes amb el Regne Unit. Hem tingut recentment el moviment escocès, que vol obtenir més independènciad’Anglaterra. I a Gal·les reviuen amb orgull la seva cultura. La llengua gal·lesa havia estat suprimida pels anglesos i ara hi ha emissores de ràdio i diaris en gal·lès. Arreu busquem llibertat i arreu hi ha problemes. La Gran Bretanya ha esdevingut un lloc difícil. Estem totalment dividits al 50% a causa del brexit i ens costa molt parlar-nos els uns amb els altres. Crec que a Catalunya esteu més bé. Aquí encara hi ha diàleg. I si alguna perspectiva internacionalment podem aportar és que tothom pugui continuar parlant, de manera que el món esdevingui un lloc millor.» M’hi llanço: «L’imagino d’aquí un any dirigint un concert per manifestar...

El Divan, amb Oriol Mitjà

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2018/01/Oriol-Mitjà-el-metge-que-erradicarà-una-malaltia-infecciosa.mp3"][/audio] Oriol Mitjà està a punt d'acabar amb la malaltia del pian, que afecta mig milió de persones als tretze països més pobres del món. Ha trobat la fórmula amb una dosi d'un antibiòtic que costa 2 euros per persona. El repte és fer-la arribar als llocs més remots. Amb 37 anys, confessa que se sent molt més gran després de viure en solitud experiències molt dures....

El mag Lari, a El Divan

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/12/Un-home-màgic-elegant-i-un-pèl-misteriós.mp3"][/audio] Un "Divan" màgic, perquè s'hi estira el Mag Lari. Ens explica el seu nou espectacle "25 il·lusions". Sap levitar, desaparèixer i també volar. Ens parla dels seus primers trucs de quan era un nen i de la il·lusió per algun dia ser pare. La Catalunya d'ara no li agrada perquè, diu, hi ha vencedors i vençuts. Està convençut que la millor opció és decidir...

L’íntim plaer del 155

Com els nens quan canten, mofetes, «mira, mira, mira. Mira el que et faig. Ara mano jo. Mira, mira, mira». Així somreia per sota el nas el ministre espanyol Íñigo Méndez de Vigo, quan, amb veu ampul·losa i sense dissimular ni una gota la seva expansiva excitació, va voler fer passar per la pedra la Generalitat anunciant el retorn a Aragó de les obres de Sixena. La cara de l’alcalde de Lleida, el socialista Àngel Ros, era un poema. Atònit, exclamava: el 155 no es va pensar per a això. Els ulls li sortien de les òrbites. S’equivoca: el 155 es va pensar per a tot. I aquest «tot» inclou anar a la contra de qualsevol decisió del Govern català que comporti evidenciar que és el Govern espanyol qui governa a Catalunya sense contemplacions. Se li gira en contra a l’alcalde en un efecte bumerang el suport que el seu partit, el PSC, ha donat al govern del PP. L'article de la Constitució s'executa com a càstig exemplar. És un «te vas a enterar de quién manda aquí» El 155 s’executa com a càstig exemplar. És un «te vas a enterar de quién manda aquí», que no té marc social, ni coneix els límits polítics. Per això, el mateix delegat del Govern espanyol a Catalunya, Enric Millo, ha anunciat que es continuarà aplicant fins que «es consideri convenient», passades les eleccions del 21-D. És un «jo decideixo quina part del poder que acumulo et derivo». L’Estat de les autonomies era graciable. I els governs catalans, tots, d’ençà de la Transició, s’havien cregut que estava afermat. Error. El poder real rau en les estructures de l’Estat espanyol. Poder executiu, legislatiu i judicial van a l’una. I no és només una qüestió del signe polític del Govern espanyol, que ara és del PP, i més endavant o més endarrere, del PSOE. Els punys tancats del Rei d’Espanya dos dies després de l’1 d’octubre no enganyen. És cert que, sense la declaració de la república, el 155 era només una amenaça, però ja llavors s’havien confiscat els comptes de la Generalitat; no ens equivoquéssim. L’efecte pervers del 155 és molt gran. Quan s’ha trobat el gust a aplicar-lo, ah, entenc el ministre...