© http://silviacoppulo.com!

Author: Sílvia Cóppulo

Sílvia Cóppulo / Articles posted by Sílvia Cóppulo (Page 33)

El mag Lari, a El Divan

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/12/Un-home-màgic-elegant-i-un-pèl-misteriós.mp3"][/audio] Un "Divan" màgic, perquè s'hi estira el Mag Lari. Ens explica el seu nou espectacle "25 il·lusions". Sap levitar, desaparèixer i també volar. Ens parla dels seus primers trucs de quan era un nen i de la il·lusió per algun dia ser pare. La Catalunya d'ara no li agrada perquè, diu, hi ha vencedors i vençuts. Està convençut que la millor opció és decidir...

L’íntim plaer del 155

Com els nens quan canten, mofetes, «mira, mira, mira. Mira el que et faig. Ara mano jo. Mira, mira, mira». Així somreia per sota el nas el ministre espanyol Íñigo Méndez de Vigo, quan, amb veu ampul·losa i sense dissimular ni una gota la seva expansiva excitació, va voler fer passar per la pedra la Generalitat anunciant el retorn a Aragó de les obres de Sixena. La cara de l’alcalde de Lleida, el socialista Àngel Ros, era un poema. Atònit, exclamava: el 155 no es va pensar per a això. Els ulls li sortien de les òrbites. S’equivoca: el 155 es va pensar per a tot. I aquest «tot» inclou anar a la contra de qualsevol decisió del Govern català que comporti evidenciar que és el Govern espanyol qui governa a Catalunya sense contemplacions. Se li gira en contra a l’alcalde en un efecte bumerang el suport que el seu partit, el PSC, ha donat al govern del PP. L'article de la Constitució s'executa com a càstig exemplar. És un «te vas a enterar de quién manda aquí» El 155 s’executa com a càstig exemplar. És un «te vas a enterar de quién manda aquí», que no té marc social, ni coneix els límits polítics. Per això, el mateix delegat del Govern espanyol a Catalunya, Enric Millo, ha anunciat que es continuarà aplicant fins que «es consideri convenient», passades les eleccions del 21-D. És un «jo decideixo quina part del poder que acumulo et derivo». L’Estat de les autonomies era graciable. I els governs catalans, tots, d’ençà de la Transició, s’havien cregut que estava afermat. Error. El poder real rau en les estructures de l’Estat espanyol. Poder executiu, legislatiu i judicial van a l’una. I no és només una qüestió del signe polític del Govern espanyol, que ara és del PP, i més endavant o més endarrere, del PSOE. Els punys tancats del Rei d’Espanya dos dies després de l’1 d’octubre no enganyen. És cert que, sense la declaració de la república, el 155 era només una amenaça, però ja llavors s’havien confiscat els comptes de la Generalitat; no ens equivoquéssim. L’efecte pervers del 155 és molt gran. Quan s’ha trobat el gust a aplicar-lo, ah, entenc el ministre...

Ramon Cotarelo, un republicà madrileny enamorat de Catalunya

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/11/Ramon-Cotarelo-un-republicà-madrileny-enamorat-de-Catalunya.mp3"][/audio] El politòleg i catedràtic de Ciències Polítiques Ramón Cotarelo reflexiona sobre els nacionalismes, sobre la vida i sobre la mort, i sobre la llei i l'ètica. Cotarelo també fa una dura crítica a alguns intel·lectuals espanyols i el seu posicionament pel que fa al fet català. ...

‘Manada’ de porcs violadors

Si no se’t follen la vida, és que no hi ha hagut violació. 7 de juliol del 2016. La van fer entrar en un portal, la van despullar i, un darrere l’altre, en vint minuts, tots cinc la van violar mentre reien i gravaven l’escena en els telèfons mòbils. Els vídeos i les fotos són un tresor per passar-s’ho molt bé per reviure la gesta a les xarxes. Quan s’estaven apujant els pantalons, li van robar el telèfon perquè ella no pogués demanar auxili. Ella no s’hi va resistir. Hauria estat contraproduent. La superioritat d’ells era evident. Va quedar en estat de xoc. Una parella la va trobar de matinada en posició fetal, absolutament desorientada. Van trucar a la policia. Els agents municipals de Pamplona que la van atendre asseguren que no semblava pas que fingís. Ha passat un any dels presumptes fets de la nit dels Sanfermines, que ara es jutgen a porta tancada a l’Audiència de Navarra. Els acusats de violació s’autoanomenen 'la manada'. De porcs, diria jo. Un és guàrdia civil, i un altre, militar. Tots es declaren innocents. Només el guàrdia civil admet que va robar el telèfon a la noia. Fa tres mesos que estan en presó preventiva. S’ha de ser pocavergonya per intentar demostrar que, si la jove no s’ha enfonsat en la misèria d’una depressió que li devori el futur, és que no hi va haver violació, sinó una festa consentida. Per davant, per darrere, per la boca i amb tots cinc. Es gira la situació i la víctima és acusada d’haver pogut dur posteriorment una vida massa normal, segons l’informe d’un detectiu privat contractat per la defensa dels nois. De fons hi ha la idea que si una dona surt de matinada, ja sap què li pot passar. Que el consentiment en les relacions sexuals és un detall. ¿Per a què serveix, sinó el cos d’una dona, si no és per satisfer els desitjos més animals d’un home? Total, quan s’està borratxo una violació dura no res. Cal que la sentència sigui justa. Passen els anys. El masclisme està ben viu. Respectar les dones puntua poc. Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 17 de novembre de 2017. Foto: EFE | Villar López. ...

Arturo San Agustín: “Em considero un anarco conservador”

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/11/Arturo-San-Agustín-Em-considero-un-anarco-conservador-1.mp3"][/audio] Entrevista a fons amb el periodista i escriptor Arturo San Agustín, que acaba de publicar el seu últim llibre, la novel·la "El robot que creía en Dios". Una ficció en clau futurista que descriu un món on la ciència s'ha convertit en una religió, mentre al Vaticà hi ha un papa català nascut a Sabadell i Catalunya és independent. Precisament allà, els germans musulmans estan a punt d'aconseguir el poder. ...

La república i l’exili interior

El 21 de desembre hi haurà eleccions al Parlament. Les ha convocades Mariano Rajoy, però ningú dubta que hi haurà urnes, i que milions de persones de Catalunya hi dipositaran el vot. L’Estat espanyol, agradi o no, té capacitat sobrada per organitzar-les. De res serveix dir que, amb el 155, es vol arrasar l’autogovern de Catalunya. És sabut. I, tot i que a la pràctica sigui molt difícil administrar Catalunya des de la Moncloa, a 50 dies de la contesa electoral, no és gaire rellevant si els consellers ocupen o no els seus despatxos. La força de la raó, com diu el president Puigdemont, està de la seva banda, però, si el sobiranisme no és capaç de concentrar les seves forces per demanar el vot a la població, estarà entregant la primera institució del país. Inés Arrimadas podria ser la presidenta. Ella o Miquel Iceta, parlamentari brillant. L’unionisme s’ha aplegat, i no serveix de res recordar que el PP és corrupte o una força residual a Catalunya. El Govern espanyol exerceix el poder absolutament, i, amb l’avís d’Europa, ara sense recórrer a la violència de l’1 d’octubre. Entendre la dura realitat S’ha declarat la independència obeint el mandat d’un referèndum que la gent va defensar amb el seu propi cos. Però per passar d’una declaració a una implementació, cal molt més. Segons el sumari obert al jutjat núm.13, el secretari d’Hisenda de la Generalitat, Lluís Salvadó, admetia el mes d’agost en privat, que, en matèria econòmica els preparatius estaven «molt verds» i no estarien a punt a l’octubre. A més de poder recaptar els impostos, l’expresident Artur Mas concretava al 'Financial Times', que, per arribar a una independència real, cal disposar del control de les infraestructures i les duanes, i una administració de Justícia que faci complir les lleis que emanin del Parlament català. Si el sobiranisme rebla la seva força en les eleccions catalanes –digueu-li constituents o autonòmiques– del 21D, avançarà cap a un nou Estat. Però si no és capaç d’entendre la cruesa de la realitat, la república haurà entrat en el seu exili interior. Foto: Jordi Cotrina Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 29 d'octubre de 2017. ...

No perdre el Nord

¿Provoquen que la indignació de la gent es transformi en violència al carrer? ¿Busquen que milers de ciutadans, que són un exemple per al món de civisme, organització, fermesa i alegria, perdin l’oremus? ¿Amb la presó contra els presidents de l’ANC i Òmnium, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, intenten que la comunitat internacional no forci el diàleg i la mediació? Confesso amb tristesa que en la interlocutòria de la magistrada de l’Audiència Nacional, Carmen Lamela, hi trobo una lògica antiga, que creia esborrada d’un país que estimo, Espanya. El delicte, una altra paraula en blanc i negre, sedició: alçar-se públicament i de manera tumultuosa per (...

Bonaventura Clotet s’estira a El Divan

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/11/Linvestigador-Bonaventura-Clotet-sasseu-a-El-divan-amb-Sílvia-Cóppulo.mp3"][/audio] Bonaventura Clotet, des que es va descobrir el virus de la sida fa més de 30 anys, no ha parat d'investigar. Clotet, discret i elegant, recorda la seva infantesa humil i en blanc i negre. Assegura que podríem viure 120 anys i aconsella passar-s'ho bé menjant, però mai quedar-se tip. Els catalans, diu, volem trobar una solució entre tots i de manera pacífica. Està convençut que la sort t'ajuda si treballes i cuides els detalls. Bonaventura Clotet s'estira a "El divan". ...

La independència en procés

Els carrers de tot Catalunya encara estan plens de gent que es manifesten cívicament contra la brutal agressió de la policia espanyola, quan surt el Rei d'Espanya en un missatge televisat en què no hi fa cap referència. No parla dels gairebé 900 ferits –no existeixen–, ni dels més de dos milions de persones que van aconseguir dipositar la seva papereta en una urna; tampoc hi van ser. Per contra, acusa les autoritats catalanes de fragmentar la societat catalana i d’haver trencat l’harmonia i els principis democràtics apropiant-se de les institucions històriques catalanes. ¿Que potser obre la porta a Mariano Rajoy perquè a través de l’article 155 de la Constitució les pugui recuperar?  I, ¿per què aquesta insistència a assenyalar i aïllar els dirigents del Govern català? ¿Que potser insinua que els poden fer detenir? Felip VI parla de restablir l’ordre constitucional, de deslleialtat inadmissible de la Generalitat i d’unitat d’Espanya: la paraula diàleg no existeix al seu diccionari. Mentrestant, els mandataris europeus apel·len a la negociació política, i els observadors internacionals a Catalunya i els mitjans de comunicació de tot el món s’escandalitzen de la violència i la brutalitat de la policia espanyola. Però aquesta realitat no existeix ni en les paraules del Rei, ni en les del Govern del PP, i només tímidament en les del PSOE, com si les conviccions morals fossin esclaves de l’estratègia política i haguessin desaparegut de l’ètica judicial. ¿Com si no es pot entendre que la fiscalia asseguri que l’actuació policial de l’1 d’octubre no va afectar «la normal convivència ciutadana»  i que els agents van intervenir en «legítima defensa» davant d’individus que actuaven «violentament»? ¿Com pot fer seves les xifres no oficials, calculant que si van votar 2.262.424 persones i hi va haver 844 ferits, «només» un 0,037% dels votants van resultar afectats per la presumpta violència policial? Vivim una distorsió de la realitat. D’aquí a pocs dies, el Parlament pot obrir el procés constituent de la República Catalana en forma d’una declaració d’independència anunciada. Es podria passar del procés cap a la independència a la independència en procés, i amb aquest alentir els passos, trobar la intermediació internacional, que forci el Govern espanyol a negociar. A més a més, no disposar de resultats oficials del referèndum permetria guanyar temps polític i facilitaria que les ferides socials deixin de sagnar. Que la votació s’hagi hagut de fer sense prou garanties, com han conclòs els observadors internacionals, també podria donar una mica d’aire i fer que la...