© http://silviacoppulo.com!

Author: Sílvia Cóppulo

Sílvia Cóppulo / Articles posted by Sílvia Cóppulo (Page 34)

David Selvas: «Les entrades de teatre han baixat aquests dies tan convulsos»

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/10/201710-David-Selvas.mp3"][/audio] L'actor i director de teatre David Selvas diu que no li interessa un estat com l'espanyol amb un braç executor com el que va treure el dia del referèndum. El director de Don Joan, al Teatre Goya, assegura que les entrades d'espectacles han baixat aquests dies convulsos. «El paper de pare és el millor de la meva vida», diu satisfet. Selvas parla de la seva vida, de teatre i de política....

El cop de l’Estat

No han perdut el nord, no; la seva brúixola funciona perfectament. Saben molt bé quin objectiu persegueixen: que Catalunya no pugui decidir res del seu futur. L’autonomia s’ha demostrat que és graciable. És el govern espanyol qui decideix si n’atorga o no. L’estat de les autonomies era un anar passant arran dels equilibris de la Transició del 1977. Ara ja no els cal. Des d’aquell 2010, que van aconseguir que el Tribunal Constitucional passés per la pedra l’Estatut, quan ells, el PP, promovien que els espanyols firmessin “Contra Catalunya” per tot Espanya, no han volgut escoltar ni entendre; en tenen prou amb sotmetre. El referèndum no s’ha acordat, perquè no n’han volgut ni parlar. Tot ho han prohibit o suspès. Fins ara han utilitzat els tribunals, perquè els fessin la seva feina sense oferir mai cap proposta política, cap ni una. Han actuat fins ara sobre una suposada base d’il·legalitat del referèndum -opinable, segons els juristes- però contraproduent per resoldre una qüestió política i social tan profunda. Van fiar-ho tot que la majoria parlamentària de Catalunya no seria capaç de mantenir la unitat, i s’han equivocat de ple. De manera que ara s’han tret la màscara i apliquen la repressió indiscriminadament. És un setge vergonyós: escorcolls a seus governamentals de Catalunya i domicilis particulars d’alts càrrecs de la Generalitat, despatxos precintats; irrupcions a diaris i empreses; violació del correu postal, etc. Disposar o no d’ordres judicials, un detall irrellevant. L’Estat (espanyol) de dret s’ha fos com un bolado. Milers d’agents de la Guàrdia Civil omplen els carrers i les places de Catalunya. Diuen que la repressió és per preservar “l’ordre” (constitucional). Catalunya, tant la que està a favor de la independència, com la que hi està en contra, i fins i tot la que creu que no s’ha d’anar a votar el dia 1 d’octubre, ha de tenir el cap clar i actuar amb serenitat i fermesa. La història els jutjarà, però els actors del present són la gent de Catalunya. Falta menys per al dia 1. Ens hi juguem la convivència i la llibertat. Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 20 de setembre de 2017....

Ramón Cotarelo: «Si guanya el ‘sí’ per un vot, trobo raonable que es declari la independència»

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/10/20170926-Ramón-Cotarelo.mp3"][/audio] El politòleg i catedràtic de Ciències Polítiques Ramón Cotarelo diu que si guanya el "sí" en el referèndum del primer d'octubre es proclamarà per tercera vegada la República Catalana i, si guanya el "no", començarà de nou tot el procés. A més, Cotarelo ha destacat les contradiccions que, segons ell, estan fent els membres del l'executiu de Mariano Rajoy sobre la votació del 1-O....

L’escriptor gallec Suso de Toro creu que els catalans ja hem guanyat com a nació

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/10/20170923-Suso-de-Toro.mp3"][/audio] L'escriptor i analista polític gallec Suso de Toro observa amb interès i amb certa enveja, diu, el procés sobiranista de Catalunya. Assegura que els catalans ja hem guanyat com a nació perquè, afegeix, les ofenses del govern espanyol dels últims dies han fet una Catalunya encara més forta i més unida. Suso de Toro repassa la seva vida a través dels seus llibres, records i cançons i fins i tot s'atreveix a cantar....

El divan, amb Núria Picas

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/09/20170916-La-ultrafondista-Nuria-Picas-explica-que-podria-repetir-lUltra-Trail-Mont-Blanc.mp3"][/audio] Conversem amb l'esportista Núria Picas, nascuda a Manresa el 1976. A principis de setembre, la corredora catalana va guanyar l'Ultra Trail del Mont Blanc, i es va convertir en la primera dona a recórrer els 167,5 quilòmetres i els 9.800 metres de desnivell positiu de l'emblemàtica cursa de muntanya que travessa els Alps francesos, italians i suïssos, amb inici i final a Chamonix. Ho va fer en més de 25 hores. Ella explica al programa que podria tornar-hi l'any que ve per fer la cursa de la seva vida....

Plat, got, referèndum i poesia

Té raó Mariano Rajoy: un plat és un plat i un got és un got. Hi afegeixo: i un referèndum és un referèndum. Qualificar-lo de legal o il·legal s’ha demostrat inútil per resoldre la qüestió. Eminents juristes es refereixen a la seva legalitat i emmarcament a  la Constitució, i eminents juristes arriben a la conclusió contrària. Així doncs, el que és substancial, valgui la redundància, és el substantiu i no el qualificatiu: referèndum per dilucidar el posicionament de la seva població respecte a la independència de Catalunya. I punt. El Govern espanyol, incapaç d’oferir alternatives polítiques, ho fia tot a organismes judicials de l’Estat i així deriva la seva responsabilitat. El Parlament avança entre el filibusterisme de l’oposició –que intenta descaradament boicotejar l’aprovació de les lleis que regulen l’1 d’octubre i esgotar la paciència de la seva presidenta per fer-li perdre els nervis i desqualificar-la– i l’estirament dels procediments parlamentaris de la majoria independentista per construir una via ràpida al referèndum. De lliçons de democràcia, les justes. Crec que és tan demòcrata qui vol anar a votar sí o no com qui vol abstenir-se o no anar a votar. Fins i tot em sembla que aquells que de bona fe creuen que la qüestió catalana no s’ha de dilucidar a les urnes, sinó en algun altre costat encara per definir, són igualment demòcrates. Una altra cosa és la utilització grollera que des de la posició unionista es fa dels conceptes democràcia, convivència, cop d’Estat, etcètera. Útil, això sí, per crear el relat i provocar una percepció social que amagui la incapacitat política i justifiqui els seus excessos. Podem veure com la Guàrdia Civil està plantada davant una impremta escorcollant cotxes per si oculten paperetes. ¡Quina imatge! «Només m’interessa la veritat», em repeteix, lúcid, el gran poeta Joan Margarit a 'El divan' de Catalunya Ràdio. «Els polítics, el cine o la premsa poden fer trampes amb ella. Però la poesia, no. El lector sap bé quan un poema no conté veritat», afegeix. Adverteixo que últimament anem escassos de poesia. Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 8 de setembre de 2017....

El divan, amb Joan Margarit

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/09/20170909-Margarit-ens-avança-textos-del-seu-nou-poemari-i-anuncia-unes-memòries.mp3"][/audio] Joan Margarit recita a "El divan", amb Sílvia Cóppulo, el seu poema inèdit "Coneguda crueltat", inspirat en l'atemptat del 17 d'agost a la Rambla de Barcelona. Aquest poema es publicarà el 25 d'octubre dins del seu nou llibre, "Un hivern fascinant", que ha editat Edicions Proa. Durant el programa, Margarit també llegeix el text que dóna nom a aquest nou llibre i anuncia l'inici d'unes memòries sobre els seus primers anys de vida....

El divan, amb Marc Güell

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/09/20170902-Marc-Güell-Modifiquem-un-porc-normal-i-en-fem-un-de-transgènic-per-fer-transplantaments-a-humans-1.mp3"][/audio] Convidem el científic català Marc Güell, que ha tornat de Harvard a la UPF, a Barcelona, per avançar en els trasplantaments de pàncrees i ronyons de porcs a éssers humans....

@mossos, l’exemple

'Amb la seguretat, NO S'HI JUGA. Crear falses situacions de risc o falses informacions poden crear alarma i situacions de pànic amb conseqüències greus' 'El nostre agraïment a la ciutadania x la decisiva col·laboració en l'operatiu d #Subirats. Sou peça clau per combatre el terrorisme' 'Els 12 objectius inicials en relació amb l'atemptat estan morts o detinguts però això no vol dir que la investigació es tanqui. Seguim treballant' Són tuits dels @mossos. Patrícia Plaja és periodista, cap de comunicació de la policia catalana. Estava de vacances quan dijous passat li va sonar el mòbil. La Rambla de Barcelona, van dir-li, i va fer el primer tuit. Els Mossos havien tingut temps d’analitzar teòricament quina comunicació s’havia fet als atemptats de París, Brussel·les o Londres, i n’havien detectat els errors. No podrien atendre per telèfon l’allau de demandes periodístiques que rebien. Per tant, Twitter havia de servir per comunicar-se amb la premsa (també la internacional) i amb tota la ciutadania. Informacions ràpides però 100% contrastades, que generessin confiança, seguretat i cohesió, i que ajudessin a comprendre i assumir emocionalment uns atemptats molt durs, quan la tristesa i la impotència ho omplien tot. De la teoria a la pràctica eficaç @mossos piulen en quatre idiomes, amb un llenguatge correcte, i sempre en positiu. Han demanat i obtingut la col·laboració ciutadana, clau per trobar l’autor de la massacre. Diu la teoria de la comunicació de crisi que les situacions s’han de situar al seu nivell just, adaptant els intervals de la informació a l’evolució dels fets, contrarestant informacions inexactes o rumors, explicant les mesures adoptades i els resultats obtinguts per minimitzar els efectes negatius de la situació i expressant també la solidaritat amb les persones afectades; el silenci o la tardança poden derivar en especulacions. I a fe que la comunicació dels Mossos ha aconseguit portar a la pràctica de manera reeixida la teoria, i no era gens fàcil. Però, a més, en temps de transformació digital, el seu perfil de Twitter ha esdevingut l’eix de tota la seva comunicació, i això és molt nou, avisant des d’aquesta xarxa dels moments informatius clàssics, amb un pilar fonamental, el portaveu únic, Josep Lluís Trapero. Quan @mossos esdevé un referent, gosen piular que a les mesquites s’hi va a resar, i amb un tuit fan alhora prevenció i integració social. És clar que, com a les pel·lícules, ningú no es perfecte, i s’haurà de trobar qui (probablement de l’entorn) va difondre la imatge de Younes Abouyaaqoub sagnant. "No sóc una Comunitty Manager, em diu Patricia Plaja. No busco...

Manolo i el tema

Quan el grup de convidats s’allunya, Manolo, granadí d’alt llinatge, bones maneres i una gràcia envejable, amb guants de seda s’atreveix a tocar el tema. Hem admirat la posta de sol lluminosa de Toledo, hem rigut amb aquell «es queda» sobre Neymar, però ara ni el Barça m’ofereix  escapatòria. «¿Votareu?», em pregunta. Per sobre de tot busco mantenir el bon to personal, sense desaprofitar l’ocasió de parlar amb claredat. ¿Quina informació li arriba al meu interlocutor?, em pregunto íntimament. «Doncs sembla que el Govern català està decidit a posar les urnes, i l’espanyol, disposat a impedir-ho» contesto. I calla. Quan em demani pel pes de l’independentisme, respondré que la gran majoria de la població el que vol és poder-ho votar en un referèndum. I que el dia 2 d’octubre, passi el que hagi passat, s’haurà de parlar. «¿Parlar de què?», em diu mirant-me als ulls i replicant la mateixa posició immobilista en què  Mariano Rajoy s’ha sumit. Insistiré una vegada més que el Govern espanyol hauria de plantejar-se per què el suport a l’independentisme ha crescut tant en tants pocs anys, li recordo també que els problemes polítics s’han d’abordar políticament i no engrandir-los als tribunals i que més de 2,3 milions de persones que es van fotografiar amb un somriure als col·legis electorals en el 9-N, no poden ser radicals. Quan la por tregui el cap per la finestra, Europa i el sentit comú la diluiran. Serà llavors que em confessarà que ell va votar a favor que Catalunya esdevingui independent en l’enquesta que va publicar un diari «afí». Interpreto que fart del tema, la seva posició va ser «si se’n volen anar, que se’n vagin d’una vegada». Manolo és un home viatjat i culte. Coneix bé Barcelona i amb cordialitat proclama que la gent és molt amable a Catalunya.  Hi ha silencis en aquest diàleg perquè hi ha respecte. «¿En quin idioma penses?», em preguntarà finalment abans de girar-se cap a l’alegria de l’orquestra i em convidi a ballar 'Despacito'. Somric, plegats hem fet unes passes en la bona direcció. Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 7 d'agost de 2017. ...