© http://silviacoppulo.com!

Author: Sílvia Cóppulo

Sílvia Cóppulo / Articles posted by Sílvia Cóppulo (Page 37)

Gràcies per la propina

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/04/20170404-Gràcies-per-la-propina.mp3"][/audio]   Les inversions de Rajoy a Catalunya són mentida. Fa vuit dies, el president del govern espanyol anunciava un paquet d'inversions de 4.200 milions d'euros en infraestructures, transport i habitatge a Catalunya del 2017 al 2020. Rajoy deia: Lo hacemos ahora porque ahora podemos hacerlo. Justificava d'aquesta manera que les inversions que havia promès fa anys no s'hagin dut a terme, insinuant que la crisi econòmica n'era la responsable. Ja la setmana passada dèiem i vèiem que fa molt de temps que Rajoy apareix anunciant una pluja de milions per Catalunya que s'acaba convertint en sequera de carreteres i trens. Doncs bé, analitzats els pressupostos del govern espanyol, resulta que no solament no hi ha incorporades partides extres, sinó que la inversió a Catalunya per aquest any 2017 és inferior en 32 milions d'euros a la del 2016. És a dir, l'Estat ha reduït la partida d'inversió territorialitzada a Catalunya. Quan no ens ho podíem acabar de creure, sort que ha aparegut el ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, i ho ha deixat clar. Diu que la inversió extra està "sostinguda" -que ningú sap què vol dir- en el pressupost d'aquest any 2017, però que de fet s'aplicarà de forma plena a partir del 2018. I per acabar-nos de tranquil·litzar, el secretari d'Estat de Pressupostos, Alberto Nadal, ens ha fet veure que la inversió programada per Catalunya per aquest any 2017 és superior a la que en realitat es va executar l'any passat; és a dir a la que realment van acabar gastant. De manera que després de sentir aquestes oportunes explicacions, amb la mà al cor només podem dir al govern espanyol: gràcies, gràcies per la propina!...

Gibraltar, la Gran Bretanya, Escòcia i Catalunya o els embolics d’Espanya

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/04/20170403-Gibraltar-la-Gran-Bretanya-Escòcia-i-Catalunya-o-els-embolics-dEspanya.mp3"][/audio]   Un cop el Regne Unit deixi la Unió Europea, cap acord entre els vint-i-set i el Regne Unit es podrà aplicar al territori de Gibraltar sense l'acord entre Espanya i el Regne Unit. Això diu el text que inclou les directrius per la negociació de la Gran Bretanya al qual dóna suport al 100% la Comissió Europea. Aquest dret de veto ha fet fregar les mans al govern de Madrid que ja s'imagina que Gibraltar pot tornar a ser espanyol en contra de l'opinió de la població gibraltarenya, del seu cap de govern, Fabián Picardo, i sobretot de Londres. La Gran Bretanya respon amb més ardor. El ministre de defensa britànic, Michaell Fallon, diu que protegiran la població fins a les últimes conseqüències i l'antic líder del Partit Conservador, Michael Howard, afegeix que la primera ministra Theresa May podria anar a la guerra per defensar Gibraltar. May no vol parlar de guerra i sí de negociar amb els 27 estats d'Europa. És clar que un cop la diplomàcia s'escalfa, l'exministre britànic Norman Tebbit amenaça al govern espanyol proposant donar suport a la independència de Catalunya, convidant els liders catalans a Londres, i estant a favor de l'independentisme fins i tot davant de l'ONU, perquè segons Tebbit, els catalans són diferents dels espanyols i ja negociaven amb Cornualla i Gal·les fa mil anys. Enrenou doncs entre la Gran Bretanya, Gibraltar, Espanya i Catalunya que s'afegeix al generat pel ministre espanyol d'afers exteriors, Ricardo Dastis parlant d'Escòcia. Després que digués en una entrevista aquest cap de setmana que Espanya reconeixeria una Escòcia que esdevingués estat després d'un segon referèndum sobre la independència, avui mateix el portaveu del PP, Pablo Casado, diu que no, que s'ha malinterpretat, que si Escocia s'independitza, Espanya no afavorirà el seu reingrés a la Unió Europea. Ves per on, ara fa 300 anys en el Tractat d'Utrecht els espanyols van cedir Gibraltar als anglesos, i els anglesos van abandonar Catalunya a mans de les tropes borbòniques. En què quedarà la pinça que vol fer el govern d'Espanya? Avui per avui, és un embolic....

Són terroristes o estan bojos?

A ganivetades mata el policia que custodiava el Parlament britànic després d’haver envestit amb un tot terreny la gent que caminava pel pont de Westminster; aquell per on tots els turistes passegem mirant el Tàmesi. I en el primer moment de perplexitat i de silenci, volem pensar que l’atacant és un boig i no pas un terrorista, com si des de la malaltia mental moralment no ens repugnés tant el crim que ha comès. Hores després, l’Estat Islàmic reivindicarà l’atemptat i presentarà l’homicida suïcida –com l’anomena el psicòleg Andrés Cuartero– com un «soldat d’Estat Islàmic, que respon a la crida per castigar els països de la coalició». La primera ministra, Theresa May, assenyala que no és cap casualitat que l’atac s’adreci al bressol de la democràcia, al Parlament, on s’expressa la manera com s’organitza una societat, a partir del diàleg. Però ens vindran al cap el pont i la gent que hi caminava i que es va precipitar al riu, i novament ens sentirem desvalguts. Les víctimes són persones normals com nosaltres, i les armes d’aquests soldats també són quotidianes, un cotxe ara a Londres o un camió a Niça o a Berlín. La policia ens dirà que aquest home que va anar a Westminster a matar i a morir era britànic, amb inclinacions gihadistes, i que li tenien una fitxa oberta. Ens expliquen que són persones excloses socialment, que senten que han fracassat en la vida, plenes de ràbia i de desig de venjança. I encara que hagin pogut operar individualment, quan cometen atemptats l’Estat Islàmic se’ls fa seus, com es va demostrar amb el que vam saber ahir: que no formava part d’aquest grup. Ja hem vist que combatre'ls únicament amb la força no resulta eficaç ¿I la prevenció? ¿Com detectar-les? És molt difícil quan ja han sortit de la roda del sistema, però alhora ens adonem que combatre-les únicament amb la força no és prou eficaç. Només podrem vèncer el terrorisme si som capaços d’entendre’l, que en cap cas vol dir acceptar-lo. Els terroristes no són bojos, són exclosos que busquen la seva identitat provocant el terror. Article publicat a El Periódico de Catalunya el 27 de març de 2017....

El Constitucional té el do de fer desaparèixer els conflictes polítics

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/04/20170331-El-Contitucional-té-el-do-de-fer-desaparèixer-els-conflictes-polítics.mp3"][/audio]   ¿Per què porta el govern espanyol els pressupostos del govern català al Constitucional? Perquè tot el que faci olor de referèndum es porta als tribunals. I ja està. I què diu el govern català? Que convocarà el referèndum. I ja està. La novetat d'aquests últims dies és que un 75% de la població de Catalunya aniria a votar en un referèndum que no hagués pogut ser pactat amb el govern espanyol, segons dades del Centre d'Estudis d'Opinió. I que, de fet, la majoria de la població empeny al govern català a convocar-lo, segurs també que el govern espanyol no s'avindrà a negociar. I diu avui el text del govern espanyol per presentar el recurs d'inconstitucionalitat dels pressupostos catalans...

Els catalans volen votar en referèndum sigui com sigui

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/03/20170330-Els-catalans-volen-votar-en-referèndum-sigui-com-sigui.mp3"][/audio]   Fer el referèndum és essencialment una qüestió de democràcia, no d'independència. De Baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió en destaquem diverses dades: Sabíem que la gran majoria de la població està a favor que es convoqui un referèndum tant si són independentistes com si no ho són. Però és nou que la majoria creu que el referèndum s'ha de convocar encara que el govern espanyol no ho vulgui i, concretament, més de 3 de cada 4 catalans, un 75,7% aniria a votar encara que el referèndum fos unilateral, potser perquè majoritàriament també diuen que no creuen que el govern espanyol ofereixi cap acord al català. Si fos així, si el referèndum el convoqués la Generalitat sense acord del govern espanyol, el vot a favor de la independència doblaria el vot en contra: un 43,3% contra un 22,2% amb un 20,7% d'abstencions. Tot i que, si no entrem a parlar d'acords i convocatòries i la pregunta es fa directa "Vol que Catalunya esdevingui un estat independent?", el no obté un 48,5% i el sí un 44,3%. És a dir el no a la independència superaria el sí en quatre punts. El problema més gran que la ciutadania creu que ara mateix té Catalunya és la insatisfacció amb la política, fins i tot per sobre de l'atur i la precarietat laboral. I a un 80% de la població de Catalunya no el satisfà gaire o gens el funcionament de la nostra democràcia. Es valoren molt pitjor els polítics espanyols que els catalans i no és que Rajoy no aprovi, és que obté una nota d'1,82 en una escala de l'1 al 10. Aproven Junqueras, Puigdemont, Xavier Domènech i Benet Salellas, tot i que el coneix poca gent. És per això que avui arrenquem amb aquesta afirmació: és molt profund el desig de votar, ho és tant, que l'expressió referèndum o referèndum del president Puigdemont ja se l'han feta seva els catalans. Els catalans volen votar en referèndum sigui com sigui. El resultat final l'han de donar les urnes, les úniques que milloren a les enquestes....

“Escraches” no, referèdum sí

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/03/20170327-Escraches-no-referèndum-sí.mp3"][/audio]   Avui fem atenció a l'"escrache" que la branca juvenil de la CUP, anomenada ARRAN, ha fet a la seu del PP de Barcelona mirant d'okupar el local. Els mossos ho han impedit, i finalment els joves han enganxat cartells a la façana i hi han fet pintades. El nou president del Partit Popular Català, Xavier García Albiol, ha dit que denunciarà Anna Gabriel i David Fernández, que han donat suport a l'okupació aplaudint-la, i ha titllat els joves cupaires arranadors de feixistes. És evident que el feixisme no és això. Des del Pdecat i Esquerra ha condemnat l'acte. I és que fer escraches no és cap joc ni ajuda a tirar endavant cap procés. Més equivocat encara és que Arran, la branca juvenil de la CUP, hagi decidit que okupar la seu del PP era la millor manera de donar el tret de sortida a la seva campanya a favor del referendum. En saben un munt els cupaires de fer posar els focus damunt seu; més val doncs que il·luminin accions de més alçada política, que si volen, la tenen. Escraches, no; referèndum sí....

Comissionista Macià Alavedra

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/03/20170323-Comissionista-Macià-Alavedra.mp3"][/audio]   Macià Alavedra i Moner va néixer el 1934. Es diu Macià de nom de pila, en honor del president Francesc Macià, de qui el seu pare, el poeta Joan Alavedra, va ser secretari i biògraf. La família: el pare, la mare -Montserrat Moner- la germana gran Maria i el mateix Macià Alavedra es van haver d'exiliar a França, travessant els Pirineus en una nit freda d'hivern arrossegant les maletes. Acabarien la nit en un camp de refugiats fins que van anar a parar primer a París, on es trobarien Ventura Gassol. Coneixeran Josep Tarradellas i finalment aniran a raure a Prada de Conflent, on compartiran exili amb Pau Casals. Macià Alavedra va viure-hi deu anys fins que van tornar a Barcelona. Va estudiar dret, i, en política, primer va militar en el Front Nacional de Catalunya fins que amb Trias Fargas va fundar Esquerra Democràtica de Catalunya. Elegit diputat pel Pacte Democràtic, ben aviat va formar part de Convergència Democràtica, partit amb el qual va desenvolupar els anys més importants de la seva carrera. Va ser diputat i conseller de Governació, d'Indústria i Energia i d'Economia i Finances. El 1997 va deixar la política i va tornar a l'empresa privada per presidir Autopistes de Catalunya, Abertis i Ken Pharma. Va ser el 2009 que el van detenir arran d'un possible cas de corrupció urbanística. Garzón el va posar en presó provisional i en va sortir amb una fiança d'un milió d'euros. Gairebé 8 anys després ha arribat el judici. Avui ha declarat ser un comissionista. Cobrava un 4% de l'import de l'operació, que es repartia, segons ell ha confessat, amb l'exdiputat socialista Luigi i amb Lluís Prenafeta. Ha fet aquesta confessió a canvi de no anar a la presó. Macià Alavedra era un home sòlid. S'havia assegut, aquí, al nostre costat, en aquest estudi de Catalunya Ràdio, explicant per exemple com aconseguiria que el 30% de l'IRPF anés a les comunitats negociant-ho amb José María Aznar. Sentir-li avui la confessió provoca molta decepció i tristesa. Ser un comissionista ens pot semblar que estrictament no és ser un lladre, però és evident que fer de mitjancer en l'obra pública fa pujar el preu de l'obra que paga el públic. I haver de pagar 13 milions d'euros pels diners que ha amagat a Hisenda dóna idea del frau que ha dut a terme. Cal poder passar pàgina d'aquells temps opacs, un cop se n'hagin escrit amb lletra clara...

Els falangistes, com el PP i el PSOE

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/03/20170321-Els-falangistes-com-el-PP-i-el-PSOE-1.mp3"][/audio]   ¿On són els intel·lectuals espanyols? ¿Com és que en sentim tan pocs defensant el dret dels catalans a decidir en referèndum com volen organitzar-se políticament? ¿Com és que la progressia d'esquerres deixa ocupar el seu lloc a ultres de dretes que sí que es manifesten en contra d'Artur Mas a Madrid? Avui l'expresident català ha participat en un debat a l'Ateneu de Madrid amb l'exministre d'Exteriors José Margallo. A l'entrada s'ha trobat amb manifestants que l'han escridassat brandant pancartes de la Falange amb lemes com "La unidad de España ni se vota ni se negocia" o "Viva la unidad de España". Entre els radicals de dretes que avui cridaven a Madrid alguns ja són coneguts nostres i de la policia: són els que van atacar el centre Blanquerna, que és la Delegació de la Generalitat de Madrid, durant la tarda de la diada del 2013. El posicionament dels ultres falangistes coincideix amb el del govern espanyol, amb el del PP i amb el PSOE pel que fa al dret d'autodeterminació de Catalunya. Aquells que es diuen demòcrates i són espanyols haurien de pensar que alguna cosa els falla si estan coincidint amb els falangistes. I és segur que són espanyols....