© http://silviacoppulo.com!

Author: Sílvia Cóppulo

Sílvia Cóppulo / Articles posted by Sílvia Cóppulo (Page 38)

L’anunci i la gran oportunitat del desarmament d’ETA

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/03/20170317-Lanunci-i-la-gran-oportunitat-del-desarmament-dETA.mp3"][/audio]   ETA havia desaparegut de les informacions i gairebé de la nostra memòria. Fa cinc anys que va decidir abandonar la violència. Avui ha anunciat el desarmament per la tarda del dissabte 8 d'abril. Hi haurà un pla d'entrega de fusells, pistoles i explosius que té sobretot al País Basc francès en zona de muntanya i en cases particulars. Avui hem sentit Arnaldo Otegi, Iñigo Urkullu i Mariano Rajoy fent valoracions molt diferents de l'anunci de desarmament, que ha arribat al diari Le Monde a través de l'activista basc francès Jean Noel Etxeverry. Centenars de persones de la societat civil lliuraran les armes amb presència d'observadors internacionals. I hauria de ser el govern francès qui les hauria de recollir. El desarmament es fa al servei de la pau, diuen els col·lectius que representen la vida social, política, sindical i associativa del País Basc francès. I, esclar, que tot això s'ha de fer de manera prudent. Seria un contrasentit i s'avortaria la magnífica notícia que vivim avui que el moment de lliurament de les armes fos aprofitat per la policia per fer detencions. ETA es pot acabar definitivament. El saldo que arrossega és de més de 800 morts durant 53 anys. No és que faltin serrells per tancar. És que l'operació definitiva és prou important per asseure's i abordar tots els que calguin, començant per l'acostament dels 350 presos a Euskadi. Seria un error imperdonable estar pendent dels focus mediàtics o actuar a curt termini per aconseguir rèdits polítics de molt baixa volada, en comptes de saber interpretar que Euskadi viu una gran oportunitat. L'esquerra abertzale vol actuar exclusivament en el front polític a favor de la independència d'Euskadi i ETA es vol desarmar. S'ho val actuar amb intel·ligència política, o sigui amb el cap clar....

«¿Què s’ha cregut aquesta tia?»

«¿Que t’hi vols estirar al damunt?», em va preguntar amb un mig somriure fastigós el gerent d’a-quella ràdio quan li vaig demanar de posar un piano als estudis nous. Com si no ho hagués sentit, em vaig centrar en el bonic ambient musical que crearíem quan els músics el toquessin en directe. Potser sí que volia tenir la meva opinió sobre les cortines el director d’aquell canalet de televisió el dia que va insistir que pugés un moment amb ell al pis que acabava d’estrenar, que hi deixava uns papers i després parlaríem del programa mentre preníem alguna cosa. Feina meva a mirar de no traspassar el llindar de la porta i opinar sobre la decoració com si tal cosa. Pujava les escales centrals cap a la redacció, quan al replà em vaig girar de cop i la meva mà dreta es va esclafar a la cara del meu company. Ell es va quedar atònit. No entenia la meva reacció després que col·loqués la seva de mà al mig del meu cul. Des del seu punt de vista, jo havia d’estar contenta que a ell li agradessin les meves natges i hagués passat a l’acció. ¿Què més pot desitjar una dona que agradar? Relato ara aquests tres episodis perquè ara m’ho puc permetre. Les coses no han canviat tant en l’àmbit professional. Si de cas, són més subtils. Però hi continua havent més homes dels que diem que abusen de la seva situació de supremacia de poder. No pressioneu les dones perquè denunciïn per favor. Reclameu-ho als homes. Són ells els que han de denunciar els seus congèneres. Són ells els que es converteixen en còmplices quan consideren que aquests comportaments són «normals». I pel que fa a les dones, us diria: de genolls, mai, en cap sentit. Aguanteu que al sortir d’algun despatx algú digui: «¿Què s’ha cregut aquesta tia?» Si no pagueu peatge, no passareu per l’autopista, però amb el cap ben alt, sereu més fortes i trobareu carreteres alternatives per arribar a destí. Ningú us podrà aturar i disfrutareu del paisatge. Article publicat a El Periódico de Catalunya el 9 de març de 2017....

Quina barra!

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/03/20170315-Quina-barra.mp3"][/audio]   En tres sobres diferents s'hi havien de posar els diners en metàlic. Aquell dissabte, gairebé 6.000 euros. Avui hem sentit com l'empresari, Manuel Carrillo, va pagar aquests diners al que era alcalde socialista de Santa Coloma de Gramenet, Bartomeu Muñoz. L'empresari ho ha admès per no haver d'anar a la presó. Per la seva banda, l'exdiputat socialista Luis Garcia, "Luigi", ha explicat que es repartia un 4% amb els comissionistes Macià Alavedra i Lluís Prenafeta, antics càrrecs de governs de Convergència. Tot al voltant d'operacions urbanístiques. Aquesta era la primera tassa de tribunals d'avui, aquella que la gent es veu dient: "quina barra!". La segona taça la publica el Periódico. La fiscalia anticorrupció denuncia davant l'Audiència Nacional Narcís Serra, l'expresident de Catalunya Caixa, i 14 exalts càrrecs més, inclòs Adolf Todó, exdirector general, per administració deslleial i haver provocat un forat de 720 milions d'euros en diverses operacions immobiliàries des de l'any 2000 al 2007. El FROB ho va detectar. Recordem que Narcís Serra, que va ser ministre i alcalde de Barcelona pel PSC, té pendent un altre procés judicial per l'aprovació de sobresous quan Caixa Catalunya ja tenia pèrdues importantíssimes. Quina barra, diu la gent. I la tercera tassa de tribunals no té a veure amb la corrupció política, sinó amb el dret a decidir. O sigui procés, 9-N, referèndum, etc. Oi que cada dia que passa veiem que el Tribunal Constitucional està fent la feina que el govern espanyol no fa? Doncs bé, ara que el seu president, Francisco Pérez de los Cobos, plega, diu que aquest tribunal no pot solucionar el procés sobiranista, fa una crida urgent i inexcusable al diàleg polític i admet que el dret a decidir pot cabre a la Constitució. Quina barra!...

La sentència del 9-N no inhabilitarà la població de Catalunya

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/03/20170313-La-sentència-del-9-N-no-inhabilitarà-la-població-de-Catalunya.mp3"][/audio]   Quan sentíem el fiscal preguntar en el judici a Mas, Ortega i Rigau, i també a Homs, pels bolígrafs, el web, la publicitat, els ordinadors o la roda de premsa, a molts o els semblava una pantomima o els venien basques. En els judicis per la via penal, les armes dels delictes acostumen a ser pistoles, bombes o punyals. Perquè per la via penal normalment els delictes són de sang. Que el sumari del judici pel 9-N recollís aquesta mena d'"armes" podia semblar una irrealitat, si no fos perquè ara la sentència pel delicte de desobediència justament es basa en el material d'oficina i l'administratiu per condemnar Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau. Avui, a 2 milions tres-centes mil persones que van anar a votar els fa l'efecte de viure una irrealitat. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, a instàncies del fiscal general de l'estat, ha jutjat i condemnat el 9-N. Les penes són d'inhabilitació. 2 anys per a Mas i uns mesos menys per a la vicepresidenta i la consellera, a banda de les multes econòmiques. En les anàlisis que ja està publicant alguna premsa espanyola es corre a explicar fil per randa com i per què Artur Mas hauria arribat al final de la seva vida política, assegurant que no podria ser elegible de manera immediata en unes eleccions, empenyent-lo així cap al túnel del temps de la història de la política. Per la seva banda, la premsa internacional recull avui la primera sentència que es dicta contra un expresident elegit democràticament per haver fet un referèndum "simbòlic", com diuen els britànics. Ho sabem del cert, que no és a cop de tribunals ni de sentències que es basen en bolígrafs blaus i vermells com a proves incriminatòries que se soluciona el principal problema que té el govern espanyol damunt la taula, ni que es dona sortida a l'anhel de la gran majoria de la població de Catalunya: votar per decidir quin futur polític es vol per Catalunya. El 9-N ja ha estat sentenciat, avui que és 13 de març, però avui i demà i demà passat i cada dia ...

Artur Mas s’enfronta amb el Palau

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/03/20170310-Artur-Mas-senfronta-amb-el-Palau.mp3"][/audio]   Artur Mas defensa en solitari les bones pràctiques financeres de l'antiga Convergència i insisteix que creu en el seu extresorer, Daniel Osàcar. Que no hi va haver adjudicació d'obra pública del seu govern a canvi de percentatges de diners que passaven pel Palau de la Música. Avui mateix, fa un parell d'hores, enèrgicament Mas reclamava poder anar com més aviat millor al Parlament a explicar-se. Potser dimecres vinent. I és que aquest matí, al judici del cas Palau hem sentit els responsales de l'empresa d'obres Ferrovial negant un cop i un altre qualsevol relació entre obra adjudicada i comissions. Defensant que tots els diners que aportaven a la institució musical eren en raó del seu patrocini com a membres d'honor. Però, per contra, hem sentit també dos empresaris més petits admetent que van fer feines de comunicació i publicitat per Convergència i, veient que trigaven a cobrar, van acceptar el suggeriment de presentar les factures al Palau, que efectivament les hi va liquidar. El cas Palau trigarà mesos a quedar vist per sentència. Però en l'ànim de moltíssima gent ja ha tingut un efecte devastador. Sabent com ja se sabia que Millet i Montull van robar molts diners, el que era el segon focus d'atenció informativa, ha esdevingut pràcticament l'únic. El que es debat sobretot és si Convergència es finançava a través del Palau a partir de comissions que la institució cultural cobrava als empresaris als quals s'adjudicava obra pública. ¿Artur Mas serà capaç de convèncer la ciutadania que el seu partit no va fer res il·legal? O, que si ho va fer, ¿ell no ho sabia? Hi ha dos móns paral·lels, el dels tribunals i el de l'opinió pública. El tribunal trigarà molt encara a emetre sentència. La població per la seva banda a hores cada dia està més abatuda i necessita veure-hi clar: ¿Què va fer Convergència? ¿Qui era qui? ¿Què és ara el Pdecat i qui ha de ser perquè el nou partit es pugui plantejar ocupar l'espai polític de la centralitat? En funció de com s'escrigui la partitura d'aquest acte, després de la mitja part, el concert es reprendrà, o bé, si el públic ja no vibra amb els solistes i l'orquestra, més valdrà que facin mutis....

Cas Palau. Primera temporada. Capítol segon: «Tot era per les sardanes»

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/03/20170309-Cas-Palau.-Primera-temporada-capítol-segon-Tot-era-per-les-sardanes.mp3"][/audio]   Astorats, assistim a les declaracions dels exdirigents del Palau, Millet i Montull -lladres confessos del seu espoli particular-, que asseguren que Ferrovial donava a Convergència un percentatge de diners a través del Palau a canvi de l'adjudicació d'obra pública. Per contra, l'extresorer de Convergència, Daniel Osàcar, diu que no, que de cap manera, que tot és fals. Que els convenis entre la Fundació Trias Fargas (de Convergència) i el Palau es feien perquè als pobles on governava el partit nacionalista, per la festa major no solament hi hagués música andalusa, sinó que també toquessin sardanes. Que no s'oblidessin de la música catalana. Osàcar assegura que sortia del Palau sense diners en efectiu i agafava l'autobús. Demà hi ha nova sessió a la Ciutat de la Justícia per escoltar els responsables de Ferrovial. Tal com ja va avançar ell mateix ahir, Artur Mas compareixerà al Parlament quan les principals declaracions s'acabin. Però avui mateix ja ho ha negat tot. I encara més, ha reclamat que es demostri a quines adjudicacions d'obres una per una es refereixen tant Fèlix Millet com Jordi i Gemma Montull, que, amb aquestes afirmacions, miren de rebaixar la seva pena de presó. Mai havíem assistit en directe a un judici que ens cau a sobre de tan propera com és la institució, de tan respectats com eren els seus dirigents, lladres de coll blanc, i de tan important com ha estat per Catalunya Convergència. I per descomptat, mai havíem sentit de primera mà dues versions absolutament contradictòries. Qui menteix o qui menteix més? El judici del cas Palau no és una ficció d'una sèrie del Netflix. És veritat i parla de nosaltres. D'un temps i d'un país que, parafrasejant Raimon, ja no vol creure més en la misèria d'alguna gent....

Millet aixeca la catifa del 3%

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/03/20170308-Millet-aixeca-la-catifa-del-3.mp3"][/audio]   Avui a Catalunya s'ha viscut una sotragada política. Hem sentit un munt de cops en el judici de l'anomenat cas Palau com l'expresident del Palau de la Música, el lladre confés Fèlix Millet, i Gemma Montull, l'exdirectora general, filla de l'altre principal acusat, Jordi Montull, relataven que l'antiga Convergència rebia diners de la constructora Ferrovial a canvi d'ajudicacions d'obra pública de la Generalitat. Segons Millet, un 4% de l'obra adjudicada a Ferrovial anava al Palau, un 2,5% acabaria a Convergència, un 1% a les butxaques del mateix Millet i el 0,5% restant a les de Montull. És evident que en els pròxims dies s'hauran de demostrar les afirmacions que ara fan els dirigents de l'entitat cultural. I tot i que des d'aquell 24 de febrer del 2005, que Maragall va dir a Mas al Parlament que el problema de Convergència es deia 3%, d'alguna manera la sentència popular contra l'antic partit hegemònic de Catalunya ja estava feta mentalment, qui sap si s'havia descomptat del tot. Ningú sap ben bé si l'huracà que avui s'ha alçat a la Ciutat de la Justícia, construïda precisament per l'empresa Ferrovial, acabarà en mera brisa o provocarà un tsunami de resultats imprevisibles avui. A la seu del Parlament l'oposició mira de treure rèdit de la primera jornada important del judici contra el cas Palau. El president Carles Puigdemont aïlla el seu govern de "Junts pel sí" de qualsevol ombra de corrupció, tot i que veurem les relacions entre Esquerra i el Pdecat com en queden tocades. Feia el mateix Marta Pascal, l'actual coordinadora general del Pdecat fa dos dies marcant una frontera entre el nou Partit Democràta i l'antiga Convergència. Per la seva banda, Artur Mas ja s'havia compromès a fer una compareixença pública quan s'acabin les declaracions dels principals encausats. Avui, en aquest temps d'Anàlisi del Catalunya Vespre, exclusivament a Catalunya Informació, també hauríem de parlar de Múrcia. Ciutadans dóna 19 dies al president d'aquella comunitat, Pedro Antonio Sánchez, del Partit Popular, imputat pel cas "Auditori", perquè dimitexi o convoqui eleccions. I per altra banda, el jutge de l'Audiència nacional Eloy Velasco reactiva la investigació del finançament il·legal del PP a Madrid pel cas Púnica. És clar que el mal que ha fet la corrupció al PP ha estat molt petit. I de tant de sentir-ne parlar, gairebé ni ens afecta. Una altra cosa és Catalunya....

La CIA ens espia pel mòbil, el portàtil i la tele (i gairebé no ens immutem)

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/03/20170307-CIA.mp3"][/audio]   La CIA ens espia pel mòbil, -sigui un iphone o un android- per l'ordinador portàtil i per la tele smart de Samsung, segons Wikileaks, el web de filtracions que dirigeix Julian Assange. ¿Com ens espia la CIA? A través d'armes de haquejar, creant virus i malwares que introdueix als sistemes operatius més comuns, com ara Windows, OSc i Linux que desenvolupaven errors que permeten introduir codis de control remot en els aparells connectats a la xarxa. Wikileaks assegura que les piratejades de la tele de samsung es fan amb cooperació dels espies britànics, l' Mi5. Sembla que la tele estigui apagada però no ho està, de manera que la CIA pot gravar les converses de les habitacions on hi ha el televisor. En el cas dels mòbils, s'enviaven les geolocalitzacions dels usuaris, i a més els hakers poden activar el micròfon i la càmera del telèfon smart. La CIA també estaria investigant, segons el document de wikileaks, Wault 7, els sistemes de navegació dels cotxes moderns per arribar a controlar el sistema de conducció. Aquesta documentació que s'ha aconseguit robar es va originar en un centre de la CIA a Langley, Virgínia. Però a més la CIA hauria utilitzat el consolat dels Estats Units a Frankurt, a Alemanya, per poder operar a Europa, l'Orient Mitjà i Àfrica. Als hakers de la CIA els van donar un passaport diplomàtic per poder-se moure tranquil·lament pels 25 països de la Unió Europea que constitueixen l'espai Schengen. Molt bé, potser sí que la CIA ens espia, i que, com deia aquell jutge, "estem tots fitxats". És veritat que cada vegada hi ha més persones que viatgen, estimen i viuen per poder penjar les imatges de la seva existència anodina a la xarxa. Però aquells que no són partidaris d'aquesta mena d'exhibicionisme tenen poques possibilitats reals de discreció digital si necessiten com la majoria dels mortals estar connectats. Ens tranquil·litza molt, oi, que la CIA que ens ha espiat sigui la d'un premi nobel de la pau, la de l'expresident Barak Obama. Si fos, la CIA de Donald Trump ¿que potser seria diferent?...

El crit ofegat a ‘Manchester frente al mar’

Les ferides estan obertes, el dolor es manté intacte, la culpa l’ha congelat. Lee Chandler, el protagonista de Manchester frente al mar, es fa pagar a ell mateix una penitència altíssima, transformant la seva vida en pura existència per redimir-se de l’error que ha provocat la pitjor desgràcia. Tots sabem què és no poder expressar els sentiments quan ens superen, aquell nus a la gola, el vòmit a punt d’escapar-se. Com el remordiment ens atrapa en una presó interior. Com el passat ens assalta i el present esdevé pla i anodí. L’únic refugi és la solitud. No hi havia llàgrimes a la sala del cinema en acabar la pel·lícula, però ningú s’aixecava del seient. Amb gotes d’humor i moments de calidesa, i sempre d’una manera sòbria i magistral, el director Kenneth Lonergan sap expressar el dolor, l’amor, el perdó i la complexitat dels sentiments humans. A voltes ens arrenca el somriure amb la quotidianitat absurda dels processos administratius d’un enterrament en contrast amb el xoc emocional. Ens dibuixa situacions grotesques per expressar com de profunda pot ser la impossibilitat de comunicar-nos amb algú que ens parla suaument al costat. O ens mostra com la voluntat d’assumir la responsabilitat de fer de pare del nebot adolescent, que és això, el conjunt de rock, l’hoquei i les novies de dues en dues, xoca amb les limitacions que arriben del passat. Ens identifiquem amb Casey Affleck, que contingudament i magistralment interpreta el personatge de Lee Chandler quan en els minuts finals confessa: «Ho sento, no ho puc superar». D'aquesta pel·lícula de Kenneth Lonergan aprenem que, en ocasions, no es poden superar fets que ens han destrossat D’aquesta magnífica pel·lícula, aprenem que en algunes ocasions no es poden superar fets que ens han destrossat. Però sobretot, que hem de saber separar en la nostra ment l’acció que ha desencadenat una conseqüència desastrosa, de la intenció de fer-ho. Si quan ens preguntem si nosaltres volíem provocar aquell mal, la resposta és «no», podrem començar a diluir la culpa i el sentiment d’irresponsabilitat que ens tenalla. I tornarem a viure de debò sentint el vent a la cara en navegar per tots els Manchesters, siguin o no de Massachussets, davant del mar. Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 23 de febrer de 2017....