© http://silviacoppulo.com!

Author: Sílvia Cóppulo

Sílvia Cóppulo / Articles posted by Sílvia Cóppulo (Page 39)

L’assenyat Rato i l’irreprotxable Blesa

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/03/20170303-Lassenyat-Rato-i-lirreprotxable-Blesa.mp3"][/audio]   Miguel Blesa de la Parra i el seu successor com a president de Bankia, Rodrigo de Rato y Figaredo, es van gastar 12 milions i mig d'euros amb les targetes black, i per això els van condemanar a 6 anys i 4 anys i mig de presó per delicte continuat d'apropiació indeguda. Però, ¿què ha passat avui? L'anàlisi la podeu fer tots vosaltres després de llegir alguns fragments de la decisió de l'Audiència Nacional. Rato: La defensa argumenta que demanar la presó provisional amb fiança o l'alternativa de presó amb fiança per si s'escapa és una excusa, perquè cada vegada que el criden al jutjat hi va, tot i que viatja a l'estranger a veure els seus fills sovint, encara que tingui retirat el passaport. I, per tant el seu comportament processal és absolutament assenyat (cabal en diuen en castellà) i per tant no s'albira cap risc, i seria molt aventurat i inconsistent pensar que més endavant el seu comportament canviï arran de la sentència que se li ha dictat en contra (els anys de presó vol dir). Per la qual cosa s'ha d'acordar que no cal cap mesura cautelar. Blesa: El seu compromís amb la justícia es manifesta en el seu comportament processal: hi va sempre que el criden. És espanyol. Està casat, Té nets, una edat propera als 70 anys, està jubilat i no té bens a l'estranger, tot i que els que són a Espanya estan embargats. Per la qual cosa, malgrat la condemna de 6 anys de presó per un delicte continuat d'apropiació indeguda, no hi ha cap motiu perquè deixi d'estar en llibertat ni perquè se li imposi una fiança de 75.000 a 100.000 euros. Més encara quan el seu comportament processal ha estat irreprotxable. Els bens embargats i totes les seves circumstàncies personals ens indiquen que està fortament arrelat al seu país. L'assenyat Rato i l'irreprotxable Blesa avui han format part d'una altra pàgina de la història político-econòmica-jurídica de l'Espanya dels nostres dies. Ni presó, ni fiança. Cap a casa. En llibertat. Sospito però, que gairebé aquest fet no és notícia. Perquè comença a no ser extraordinari. Hi estem acostumats....

La poderosa imaginació de l’excap de la Policia i el pendrive trobat remenant calaixos

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/03/20170302-La-poderosa-imaginació-de-lexcap-de-la-policia-i-el-pen-drive-trobat.mp3"][/audio]   Avui us explicarem un conte. Es titula "La poderosa imaginació de l'excap de la Policia i el pendrive trobat remenant calaixos". Hi havia una vegada un pendrive, que en català en diem un llapis de memòria, que havia quedat oblidat al fons d'un calaix. El seu amo, un senyor policia que havia manat molt, un dia, remenant papers, el va trobar. Però a l'excap de policia li passava el contrari que al llapis: no tenia gens de memòria. A dintre d'aquell llapis hi havia una mina, una mina d'informacions que comprometien molt un senyor vell -que havia estat el president del nostre país- i els seus fills. La família havia fet molts diners i no se sabia si n'havien aplegat tants fent coses lletges, de manera que s'havia d'investigar, sobretot d'ençà que l'expresident s'havia fet independentista. El jutge va cridar l'excap de Policia que havia trobat el llapis de memòria perquè li aclarís tot. El policia va dir que li havien portar un dia al matí. No sabia si era dilluns o dimarts, o dimecres...

Que no ens aboquin al fangar

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/03/20170228-Que-no-ens-aboquin-al-fangar-1.mp3"][/audio]   Arribarà un dia que els judicis s'hauran acabat. Que sabrem què hi ha o què no hi ha en aquell 3% de suposades desviacions de diners per part d'empresaris a qui s'adjudicaven obres cap a l'antiga Convergència. Cal que es jutgin d'una vegada. Demà, comença el cas Palau amb una oferta de Montull per explicar el recorregut d'aquests diners cap al partit que governava i la seva Fundació, la Trias Fargas, a canvi que la seva filla no vagi a la presó. Li demanaven 27 anys. Potser arribarà un dia que l'anomenada Operació Catalunya, és a dir el joc brut buscant irregularitats però sobretot inventant falsos testimonis contra polítics independentistes de Convergència per part del ministeri de l'interior espanyol, s'acabarà. Potser sí. Mai havíem desitjat tant que un any s'acabi com aquest any 2017. Però sobretot que s'acabin els judicis cap als antics membres del govern de Convergència i Unió per haver tirat endavant el 9-N. I desitjaríem que no hi hagués nous judicis cap a la presidenta del Parlament i els membres de la Mesa independentistes. Aquests últims temps dubtem molt de la qualitat de la democràcia que es viu al nostre país. A fe que fa l'efecte d'estar molt malmesa quan la política pràcticament ha desaparegut i el que ens ocupa temps i espai i atenció són els tribunals. Faria la sensació que l'era digital crea societats necessàriament més transparents i més horitzontals, on els abusos i les traïcions ben aviat es posen al descobert, però és com si el vell món es revoltés i volgués quedar-se per sempre i utilitzar els vells ressorts per continuar abusant del poder de manera impune. Som en aquesta cruïlla. I cal estar alerta perquè no ens aboquin al fangar....

El Tribunal Suprem no és casa nostra

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/02/20170227-Tribunal-Suprem.mp3"][/audio]   Francesc Homs, el primer dia que el Suprem el jutja per haver posat les urnes el 9-N, reclama que li deixin acabar les respostes abans que el tribunal li faci més preguntes. Que a ell li van ensenyar a casa a fer-ho així, i el president del Tribunal li respon que això no és casa seva. I té raó. El Suprem espanyol no és casa nostra. Els diàlegs entre el fiscal i el president del Tribunal i Francesc Homs se'ns fan aliens, llunyans. Com quan sentim José M. Aznar, insistint que cal aplicar l'article 155 de la Constitució espanyola i deixar el govern català sense competències. Amb la mateixa sang freda que quan mentia dient que hi havia armes de destrucció massiva a l'Iraq. Amb la mateixa tranquil·litat que ara sentim un testimoni fals, el broker francès François Seroux, admetent haver mentit per inculpar Felip Puig, dins de l'anomenada "Operació Catalunya" comandada per l'exministre espanyol de l'interior Jorge Fernández Díaz. El francès va afirmar que Puig li havia demanat una comissió del 5% per l'adjudicació d'una obra. I que de fet el ministeri volia el cap de Puig, Pujol, Mas i de tots els independentistes, que els volien tots. Ara que l'Audiència dona llum verda perquè es jutgin els tres periodistes de "El Mundo": Eduardo Inda, Fernando Lázaro i Esteban Urreitieta pel compte fals de Xavier Trias. És clar que, finalment, vuit anys després, començarà el judici contra Fèlix Millet i Jordi Montull i el saqueig al Palau. La clau del judici serà determinar si Convergència va camuflar a través del Palau de la Música comissions de Ferrovial a canvi d'obra pública. O no. A les pel·lícules on hi ha judicis, hi sobrevola sempre una pregunta: Qui prodest? A qui beneficia? A qui beneficia el judici d'Homs? A qui, les amenaces d'Aznar o els falsos testimonis de l'Operació Catalunya? A qui, l'endarreriment dels judicis del 3%? Al Mobile i a la vida ja no hi ha cintes, però assistim més que mai a la versió digital de política, mentides i gravacions de vídeo i àudio. I no volem que sigui casa nostra....

El fiscal López Bernal, incontinent?

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/02/20170224-López-Bernal.mp3"][/audio]   Cada dia estem més fins i afinem més. Ahir vèiem com el fiscal de Múrcia, (Múrcia, res a veure amb Catalunya, ni amb l'independentisme, ni amb el procés ni res d'això), vèiem com el fiscal Manuel López Bernal, que ha estat investigant el president d'aquella comunitat, Pedro Antonio Sánchez, del PP, per corrupció en el cas de la construcció del seu auditori, deia amargament que els fiscals estan desprotegits pels seus superiors, i que es persegueix més els fiscals que els corruptes. López Bernal ha estat rellevat del seu càrrec. Ell i una trentena més. Però avui, el portaveu del govern espanyol, el ministre Iñigo Méndez de Vigo, ha sortit a respondre els fiscals que denuncien pressions. Sorprenentment, per algú que diu que defensa la democràcia i l'estat de dret, en comptes de dir que cal investigar ràpidament el que denuncien els fiscals, els ha dit que callin. Vaja, ho ha fet més suaument, els ha demanat "contenció", que és una paraula que té més bona premsa que la de callar o fer callar, com si el fiscal de Múrcia fos un incontinent que es desfermés en públic. I que si els fiscals se senten pressionats, doncs que ho denunciïn al fiscal general de l'Estat. És fa difícil entendre com se li ha d'anar a explicar res al fiscal general de l'Estat si va ser precisament el fiscal general de l'Estat, José Manuel Maza, qui va dir a Bernal que parés les seves investigacions contra el president de Múrcia en el cas Púnica, perquè no hi havia cas. ¿Com es deu fer això de denunciar algú a la mateixa persona que vols denunciar? A la justícia li ha caigut la bena dels ulls. Ja no és cega. I sembla que s'administri en funció de qui sigui l'encausat, no del possible delicte que hagi pogut cometre. Urdangarin és el cunyat del rei. Per a ell, el favor. Els membres de la Mesa del Parlament independentistes són independentistes, per la qual cosa la Fiscalia s'hi querella. I no es querella amb el diputat Joan Josep Nuet perquè no és independentista. No és que ens ho sembli que ho fa per això. És que la querella de la fiscalia ho diu amb totes les lletres i sense contenció. Quan algú que hauria de respondre al qüestionament sobre el seu exercici de poder, com és el govern espanyol, demana contenció, potser ens hem de preguntar si el...

Es pot creure en la justícia espanyola?

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/02/20170223-justícia-espanyola.mp3"][/audio]   Hi ha dies que la confiança que hem dipositat en la justícia i en l'estat de dret ho passa malament. ¿Com podem entendre que Iñaki Urdangarin, que, segons diu la sentència, és culpable dels delictes de prevaricació, malversació, frau, tràfic d'influències i de dos delictes fiscals, per la qual cosa se li va imposar una pena de sis anys i tres mesos de presó, no hagi d'anar a la presó, ni de pagar fiança, i pugui continuar vivint a casa seva a Ginebra simplement presentant-se davant les autoritats judicials d'aquell país un cop al mes? ¿Per què Manuel López Bernal, fins ahir fiscal superior de Múrcia, que investigava el president d'aquesta comunitat Pedro Antonio Sánchez, del PP, per corrupció, acaba de ser rellevat de les seves funcions amb 34 ficals més pel fiscal general de l'estat? ¿El fiscal s'inventa les pressions que denuncia que rep dels seus superiors? ¿Com és que la Fiscalia de Catalunya, seguint instruccions de la Fiscalia General de l'Estat, s'ha tornat a querellar avui per haver incomplert la suspensió del Tribunal Constitucional sobre el referèndum contra la Mesa del Parlament excloent el diputat no independentista? Per què, doncs s'ha querellat contra la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i contra els secretaris primer i segon de la Mesa del Parlament, Lluís M. Corominas i Anna Simó de Junts pel Sí, però ha exclòs d'aquesta querella el secretari tercer, Joan Josep Nuet de Catalunya sí que es pot fent un judici d'intencions i escrivint en la querella que Nuet, tot i que va votar el mateix que la resta de la Mesa no pretenia incomplir els mandats del Tribunal Constitucional, ni impulsar el procés, sinó que simplement va votar el mateix que els altres membres pensant que era el seu deure formal? ¿Com és que la Fiscalia argumenta que Nuet no és independentista per no querellar-s'hi? ¿Les querelles són contra fets o contra ideologies? Hi ha dies que la confiança que hem dipositat en la Justícia i en l'Estat de Dret ho passa molt malament i titubeja. ¿Es pot continuar creient en la justícia espanyola? ¿Sí? ¿NO? Ens agradarà tot seguit sentir les raons i els arguments d'una taula de polítics en actiu potent i plural....

Rajoy és més llarg que no pas sembla

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/02/20170222-Rajoy-és-més-llarg.mp3"][/audio]   Mariano Rajoy és impecable seguint l'estratègia que prèviament té dissenyada. Quan el pas del temps inquieta els seus adversaris polítics i perden l'eix i l'estabilitat, ell es manté i això el fa fort. En aquests últims temps hem vist com va ser capaç de dir-li al Rei que no optaria a una investidura, perquè no tenia prou suports. Posteriorment va deixar que Sánchez s'estavellés en l'intent i, per assegurar-se que no ho podria reintentar aquest cop amb èxit, va aconseguir que el PSOE es fes l'harakiri, que qualsevol possibilitat de trobar una alternativa amb els partits independentistes catalans quedés avortada. De la mateixa manera hem vist com el president espanyol és capaç de crear la percepció que la corrupció del PP no té res a veure amb ell; són casos aïllats de fa moooooolt de temps que feliçment la justícia desemmascara. Tant fortament se situa en aquesta posició que molta gent no el veu com a primer responsable de pagaments irregulars, comissions, tràfic d'influències i robatoris i tot. Rajoy fa una crida al votant moderat que històricament havia votat Convergència, ara el Pdecat. Crea un relat que cala com una fina pluja en les nostres ments i eixampla l'espai sense que ho notem. Ara Rajoy intenta fer calar en el pensament de la població de Catalunya, que la Generalitat està ocupada per una ideologia errònia, l'independentisme, que cal corregir al més aviat possible, i sobretot que el govern català estaria sent influït per un partit d'extremistes que promulguen idees perilloses. D'aquesta manera fa una crida al votant moderat que històricament havia votat Convergència, ara el Pdecat. Crea un relat que cala com una fina pluja en les nostres ments i eixampla l'espai sense que ho notem. D'aquesta manera, dia a dia, a base d'erosionar l'adversari i fer-lo descol·locar, vol guanyar la partida política. S'ajuda a més dels tribunals. És clar que Rajoy s'ha trobat amb un president català, Puigdemont, tant o més cabut que ell. Puigdemont té clar quin és el seu encàrrec i és segur que no se'n distreurà. Una altra cosa és que aconsegueixi mantenir unides en aquest intent les forces polítiques i la població que defensen el dret a decidir i que sigui capaç de convocar el referèndum i organitzar-lo amb prou garanties i reconeixement internacional. Mariano Rajoy no parla idiomes i sembla distret, però és un polític llarg. La realitat ens mostra que el seu llenguatge pot fer forat i que...

Amb el lladre del camió de butà, avui hem tingut por

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/02/20170219-camió-butà.mp3"][/audio]   Avui hem vist com desenes de Mossos d'Esquadra i d'agents de la Guàrdia Urbana disparaven set trets per aturar un camió robat de bombones de butà, que intentava entrar a la Ronda Litoral de Barcelona contra direcció. El camió l'ha robat un home suec a l'altura de Drassanes, ha fugit a gran velocitat i ha perdut 90 bombones de butà. En intentar entrar a la Ronda, ha xocat de cara amb tres cotxes, però finalment ha quedat clavat i atrapat a la paret de sortida. Abans ha ferit dos vianants amb les bombones de butà que sortien disparades per la gran velocitat amb què anava, i un caporal de la policia. Tot plegat ha durat deu minuts. Després s'han endut el conductor a l'hospital per veure què s'havia pres. No té antecedents penals. Sobretot ens tranquil·litza veure com la policia ha sabut reaccionar ràpidament i bé Avui hem tingut por. Hem pensat que podíem estar davant d'un atemptat terrorista. La policia ens diu que no ho és, però sobretot ens tranquil·litza veure com ha sabut reaccionar ràpidament i bé. No ens és una imatge habitual veure els fusells en mans dels agents, i a fe que no ens agraden les armes, però avui ens hem congratulat de veure sortir els mossos del no res en menys d'un minut i arriscar molt per mirar de fer parar el vehicle. El resultat és zero víctimes. Sovint som crítics amb les actuacions de la nostra policia, tant la catalana com la municipal, però avui és de justícia felicitar-los. La seva actuació ha impedit que ara estiguem parlant d'una desgràcia....

Rajoy vol corregir la Generalitat d’independentisme

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/02/20170220-Rajoy-indepe.mp3"][/audio]   Sovint Mariano Rajoy es fa el gallec, no saps si puja o baixa; és clar que si t'hi fixes bé, veuràs que ell de fet pràcticament no es mou, i que amb, aquest posat d'increïble home normal, enfoca el que vol i apaga el que li sembla, i, en general, no li surt pas tan malament. El president del govern espanyol ha dit i repetit que el principal problema que té Espanya és Catalunya, i, s'entén que es refereix al procés sobiranista. Però, lluny d'oferir o dialogar sobre el que ell diu que és el més important, fa pocs dies que, com aquell que no vol la cosa, ha incorporat una nova idea en el seu discurs. No concreta Rajoy com vol corregir el resultat de les urnes, però és evident que avui per avui, a Catalunya el PP és un partit gairebé residual Fa vuit dies Rajoy va començar a parlar de recuperar les institucions catalanes. Recuperar-les, com si no fossin la pura representativitat de la voluntat dels catalans i les catalanes expressada a través del seu vot. Ara el president espanyol fa un nou pas i diu que cal corregir-les. Corregir la ideologia independentista que governa les institucions a Catalunya. No concreta Rajoy com vol corregir el resultat de les urnes, però és evident que avui per avui, a Catalunya el PP és un partit gairebé residual. Per tant, si del que es tracta des de la seva posició és de modificar la decisió de la població que lliurement ha escollit els seus representants, no deu pas pensar a fer-ho votant. Quan algú diu que vol recuperar alguna cosa important, fa l'efecte que li haurien pres. Quan hi afegeix corregir, es dona per suposat que l'altre està en un error. De vegades les paraules no obren camins de diàleg, sinó que construeixen marcs mentals on es puguin encabir tot tipus d'accions com si fossin normals sense adonar-se gaire de si es puja o es baixa....

La sentència Nóos sembla massa poc

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/02/20170217-noos.mp3"][/audio]   Urdangarín va dir un cop: és que la infanta està acostumada a un ritme de vida molt alt, que jo no puc mantenir. Era el rei Joan Carles el que destinava els diners que donava a cada membre de la família. I ja se sap el que diuen en castellà "quien parte y reparte se queda la mejor parte". De manera que, amb l'acord tàcit, l'exemple o la ignorància total de l'abdicat, el gendre es va llançar a fer negocis amb fum. Si tants en va poder fer -com s'ha demostrat- és que hi havia molts mercaders disposats a comprar amb diners públics nebuloses a preu d'or, sis milions d'euros. Els deuria pesar en l'inconscient allò tan antic de "la paraula de rei és llei". I per extensió, la de la família, gendre inclòs. És clar que tant va omplir el sac l'avar, que al final es va foradar. D'entrada i sense haver-la ni llegit sencera, la sentència d'Iñaki Urdangarín i especialment de la infanta Cristina ens sembla molt benèvola. No sabem si Iñaki entrarà a la presó, però semblaria necessari per visibilitzar mínimament el que avui deia l'advocat de la infanta, un Miquel Roca radiant: S'ha demostrat que la justícia és igual per tothom, sabent ell mateix, que ni ho és ni ho ha estat mai. És llavors que ens assalta un doble dubte: ¿la defensa que ha fet Miquel Roca de la infanta aconsellant-li que digués que no sabia res de res dels tripijocs del marit ha estat genial i per això ha quedat absolta? ¿o és que condemnar la germana del Rei hauria estat massa gros per les estructures de l'Estat? Definitivament ni una cosa ni l'altra, sinó totes dues alhora....