© http://silviacoppulo.com!

Author: Sílvia Cóppulo

Sílvia Cóppulo / Articles posted by Sílvia Cóppulo (Page 40)

Fernándezgate, Camarga, joc brut i intriga

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/02/20170216-Fernandezgate.mp3"][/audio]   De vegades l'actualitat s'entortolliga. I ves per on, allò que només hauria pogut imaginar el guionista d'una sèrie de ficció de traïcions, joc brut i intriga es delata com a real. N'hi deien el Fernandezgate, de les converses entre l'exministre Fernandez Díaz i el llavors director de l'Oficicina Antifrau, Daniel de Alfonso, per veure si trobaven per on enganxar judicialment polítics independentistes catalans encara que fos exagerant els fets fent-los afinar per la fiscalia i publicant-los en diaris afins. Ho vam saber i escoltar l'estiu passat. Però aquell Fernándezgate podria haver estat el segon capítol de la sèrie "Operació Catalunya", que es va infantar al Restaurant La Camarga l'any 2010 i es va presentar en societat el 2013. El mateix ministre Fernández Diaz hauria empès Alícia Sánchez-Camacho, llavors número 1 del PP a Catalunya, a dinar amb Vicky Alvarez, l'ex de Jordi Pujol Ferrusola, a veure si ella el delatava per haver fet negocis turbulents i l'enganxava pels petrocols. El preu per fer marxa enrere a qualsevol actuació judicial era que Pujol president, el pare, es proclamés contrari a la indepèndencia. Han passat molts anys i encara dura, perquè ara, el 2017, se'n saben més detalls i es debat públicament. L'actualitat ens serveix més casos de justícia, injustícia, govern espanyol i Partit Popular. La fiscalia de l'Estat diu que no s'investigui el president de Múrcia, que s'escau que és del PP, pel cas de corrupció anomenat Púnica, perquè d'entrada li sembla que, en fi, no, no cal. Els fiscals s'hi oposen. ¿Pressions? I, mentrestant, el Tribunal Constitucional no és que digui al Parlament de Catalunya que no hi més llei que la seva, no. Arriba a dir-li que no hi més legitimitat que la seva, la que es deriva de la Constitució. Recordem que la legitimitat és el concepte que garanteix que una persona, una entitat o una institució pugui actuar segons els principis morals socialment acceptats. O sigui que, segons el Constitucional, la moral que ha de prevaldre és la seva. Mentrestant, el Parlament va veient com de mica en mica aquest TC actua primer contra la presidenta i ara contra altres membres de la Mesa entre els quals fins i tot hi ha persones que votarien no a la independència. De vegades l'actualitat s'entortolliga. I ves per on, allò que només hauria pogut imaginar el guionista d'una sèrie de ficció de traïcions, joc brut i intriga es delata com a real....

La jubilació cada cop més lluny

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/02/20170215-jubilació-1.mp3"][/audio]   Vivim més anys i arribem a vells menys atrotinats. I és que és cert que l'esperança de vida del nostre país és de les més altes del món. Les feines que fem ens castiguen físicament menys que fa un temps. També és veritat que ens incorporem més tard al mercat de treball: o bé estem estudiant, o bé directament som a l'atur. En conseqüència, jubilar-nos als 67 anys -si mantenim la salut i la vida- ens permetria un període molt llarg de cobrar la pensió de jubilació sense treballar. De manera que el governador del Banc d'Espanya, Luis Maria Linde, és partidari de tornar a endarrerir l'edat de jubilar-se per sobre dels 67, perquè d'aquesta manera el sistema públic de pensions serà més sostenible, tot i que recomana fer-se un pla de pensions privat. I que aquells que s'acostin a aquestes edats, facin càlculs de què els pots convenir més: continuar treballant o jubilar-se. Amb això l'encerta el governador del Banc d'Espanya: les pensions a Espanya són molt baixes i l'augment anual del 0'25% fa que els jubilats en general no visquin jubilosament. Quan Linde insinua endarrerir l'edat de jubilació, no està compartint una idea, sinó que comença a sembrar la llavor per fer-ne llei. Ho analitzarem en aquest temps d'opinió dels nostres notables avui.   Imatge: Pug50 via Foter.com / CC BY...

El Soliloqui de Soraya

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/02/20170214-Soraya-1.mp3"][/audio]   Soliloqui de Soraya. Aquesta tarda, al Congrés de Diputats, la vicepresidenta espanyola, Sáenz de Santamaria, ha desgranat un soliloqui; és a dir, un discurs ininterromput que transmet pensaments o emocions. Sáenz ha parlat amb ella mateixa en veu alta. En síntesi, si alguna vegada des del govern espanyol hi va haver de voluntat de dialogar amb el català, avui s'ha donat per liquidada. A partir d'ara anuncia la vicepresidenta espanyola que parlarà amb els representants del govern espanyol, o sigui, parlaran entre ells, s'entén que de les seves coses. Passa per alt que són el president, el govern català i el Parlament de Catalunya els que formen la Generalitat, és a dir, l'organisme que representa la màxima voluntat dels catalans. De fet, el president de la Generalitat és el màxim representant de l'Estat espanyol a Catalunya. Soraya Sáenz de Santamaría ha anunciat que el govern espanyol parlarà també amb els ajuntaments. Segurament oblida que n'hi ha més de 400 amb causes obertes en relació amb el procés independentista. I que el PP només té una alcaldia, la de Pontons. Perquè el Partit Popular és el segon grup de la Cambra Catalana. Per la cua. Pel que fa a les entitats o institucions, en trobarà algunes, poques, que representin el seu pensament a Catalunya. Les pot comptar amb els dits d'una mà. El soliloqui de Soraya Sáenz de Santamaría avorta la gestació de l'operació diàleg. Abans que les converses florissin, ja les han podat de soca-rel. A l'acord polític, és a dir, a la pau, s'hi arriba amb els adversaris polítics, no pas amb els que tenen un mateix pensament Fa pocs anys va venir a Barcelona l'arquebisbe de Sud-àfrica Desmond Tutú, premi Nobel de la Pau. He gravat a la memòria una frase seva, que de tan senzilla que és, resulta molt difícil d'assumir. Deia Desmond Tutú: la pau es fa amb els enemics, no amb els amics. Repeteixo: la pau es fa amb els enemics, no amb els amics. Les relacions polítiques entre el govern espanyol i el català no tenen res a veure amb una situació bèl·lica, però prenent el concepte de base, en el nostre context, hauríem de dir: a l'acord polític, és a dir, a la pau, s'hi arriba amb els adversaris polítics, no pas amb els que tenen un mateix pensament....

9-N, testimoni personal

«Si hi ha alguns aldarulls i corredisses, si han tancat col·legis, o, ben al contrari, si es vota amb llibertat i alegria, hem de saber explicar-ho molt bé. La gent es llevarà i engegarà Catalunya Ràdio per copsar el to vital del país avui, 9 de novembre de 2014. Hem de ser dins l’autocar que trasllada les persones d’un poblet a un altre on hi ha un centre electoral, asseure’ns al costat del taxista que voluntàriament va recollint persones grans per dur-les a lloc, la neta que empeny la cadira de rodes de l’àvia, el noi que avui fa 16 anys i s’estrena a votar, i les veus dels que dediquen el seu vot als que han perdut la vida lluitant per la democràcia. De Pontons a Gràcia, del Vendrell, a Girona, i de Sydney a Londres, a Silicon Valley, o a un racó de Sud-àfrica, hi ha catalans que avui volen dipositar el seu vot simbòlicament en una urna. Fem història avui i hem de saber estar a l’alçada del nostre país». Aquell 9-N, abans de les vuit del matí, vaig adreçar aquestes paraules al meu equip. Més de 120 connexions ens van donar la dimensió d’una diada que poc imaginàvem que aplegaria més de 2.3000.000 persones davant les urnes. Vaig sentir orgull de la capacitat d’organització i de la voluntat decidida i democràtica del meu país. Tots els companys vam tenir els ulls tan oberts i el cor tan viu, que la transmissió, com la diada, va ser un èxit. En acabar, vam plorar per l’emoció continguda. Avui, doncs, des de la perplexitat, em pregunto: ¿com explicarem als nostres néts que el president Mas, la vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau d’aquell govern de Catalunya els jutja un alt tribunal? ¿Com els argumentarem que els acusen d’haver comès diversos delictes més de 40 anys després que suposadament s’hagi acabat la dictadura? Votar és l’acció primera que defineix la democràcia. Jutjar els càrrecs electes per haver escoltat la voluntat d’una gran majoria és una escenificació de força de les estructures d’un altre estat. Res a veure-hi. Però, encara ara, tot a parlar-hi. Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 7 de febrer de 2017....

La ràdio uneix comunitats i fomenta el diàleg

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/02/20170213-Ràdio.mp3"][/audio]   La Unesco, en la seva reunió de l'any 2011, va proclamar el 13 de febrer com el Dia Mundial de la Ràdio, el dia que les Nacions Unides havien creat la seva pròpia emissora el 1946. La Unesco té el compromís de desenvolupar i intensificar les relacions entre els pobles, perquè entre ells s'entenguin més i es respectin. Un compromís que la ràdio duu a terme cada dia del món. La ràdio facilita la lliure circulació de les idees mitjançant la paraula. Parlem però sobretot aprenem a escoltar per entendre'ns. La ràdio és dinamisme, proximitat, servei i cohesió....

Política feta de residus nuclears

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/02/20170210-Política-residus.mp3"][/audio]   El fiscal Sánchez-Ulled recordant com la seva superiora, Consuelo Madrigal, fiscal en cap de l'Estat, l'advertia que fes una valoració tècnica i rigorosa, que l'assumpte és delicat. Una paraula d'altres temps es desenterra avui: depuració. Què és si no depurar, inhabilitar políticament per aquelles urnes del 9N? La consellera Rigau s'emociona de pensar que el que no va poder fer el franquisme, pot ben bé aconseguir-ho aquesta democràcia espanyola, malalta segons Puigdemont, o més forta que mai, com deia Millo. Cap judici ni cap sentència faran modificar la situació política entre Catalunya i el govern espanyol, desgrana Ortega. Mentrestant, el president Mas encara és capaç de posar èpica al seu compromís personal, del govern, dels voluntaris i de l'èxit d'aquells dos milions tres-centes mil persones que van votar. Llavors, apareix en la nostra retina Gónzalez Pons, eurodiputat del PP, que té un sac on hi fica Marine Le Pen i Carles Puigdemont, perquè són la mateixa cosa, repeteix amb fruïció, a veure si deixem de veure-hi amb els nostres ulls. Camina cap al faristol del seu congrés la De Cospedal, quan el Tribunal Superior de Justícia del País Valencià condemna a penes d'11 a 13 anys Correa, el Bigotes i Crespo per finançament irregular del seu partit, el Popular. La secretària general, María Dolores, en to solemne s'adreça al partit, immutable, com si l'evidència de la condemna per corrupció al seu partit no estigués passant el mateix dia...

La unitat d’Espanya de la Falange i el 9-N

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/02/20170209-unitat-dEspanya.mp3"][/audio]   El tabú de la pregunta, deia l'exdiputada per ERC Gemma Calvet, en el judici contra Mas, Ortega i Rigau pel 9-N on ella va ser-ne voluntària. El tabú del concepte: la unitat d'Espanya. Fa anys que donem voltes a l'enorme dificultat que té el govern espanyol per encarar políticament la idea de la possibilitat que aquesta unitat esdevingui una altra cosa. No pot, no en sap i no ho vol. Assistim aquests dies a un judici en blanc i negre. Les preguntes semblen bajanades tretes d'aquelles recreacions dramatitzades dels interrogatoris de l'època franquista: les claus, els bolígrafs, els papers, la pàgina web...

Rato, 14 milions sota la catifa

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/02/20170208-Rato-1-1.mp3"][/audio]   14 milions d'euros va amagar sota la catifa l'exvicepresident espanyol, expresident del Fons Monetari Internacional i expresident de Bankia, Rodrigo Rato. 14 milions d'ingressos, dels quals en va defraudar 6 milions 800 mil, segons els càlculs de l'Oficina Antifrau. Què li va passar a Rato? Doncs que o bé es va oblidar de declarar el que havia facturat a empreses com ara Telefonica, Caixabank, Akbank o Unespa, o bé els diners se li embolicaven en societats panamenyes, com Rose Limited i Westcale, o la britànica Vivaway o l'espanyola Fradonara, fent pura enginyeria fiscal. Ni les conferències que feia declarava bé. A les arques espanyoles hi falten 6.800.000 euros que són a les butxaques del senyor economista Rato, dels quals més d'un milió ja han prescrit. Té 67 anys Rato, l'edat de la jubilació. En els pròxims cinc anys, els pensionistes poden perdre fins a set punts de poder adquisitiu És clar que ves per on, i un cop més avui hem sabut que les pensions de jubilació no van gens bé. En els pròxims cinc anys, els pensionistes poden perdre fins a set punts de poder adquisitiu, segons ha afirmat el president de l'Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal en la Comissió del Pacte de Toledo al Congrés dels Diputats, José Luís Escribá. El supervisor fiscal creu que les pensions només es revaloritzaran el mínim obligatori que marca la llei, un 0,25%. Cada dia hi ha molts fets noticiables. N'hi ha, però, que és qüestió de consciència que mereixin la nostra atenció. Després d'haver donat les xifres, no ens cal posar-hi cap més lletra....

No calen astracanades de la CUP amb el judici del 9-N

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/02/20170207-astracanades.mp3"][/audio]   Però vostè, a qui va donar les claus del col·legi? I vostè, va ser el primer que va firmar el contracte o l'altra part contractant ja havia firmat? Per escrit li van dir? En quina data exactament? La van pressionar a vostè? Assistim a un autèntic diàleg de sords en el judici contra Mas, Ortega i Rigau pel 9-N, on la fiscalia intenta demostrar que el govern va tirar endavant el procés participatiu quan el Constitucional ja havia dit que no ho fes a instàncies del govern espanyol. Quan els problemes polítics no s'aborden des de la política i s'envien als tribunals, tot plegat esdevé surrealista L'únic responsable polític del 9-N sóc jo, deia ahir Artur Mas. I, efectivament, la premsa internacional defineix el que està passant al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya com un judici polític. Quan els problemes polítics no s'aborden des de la política i s'envien als tribunals, tot plegat esdevé surrealista. Això no vol dir que no s'hagi de fer cas al judici, ben al contrari. S'hi ha d'estar amatent i és obvi que els acusats hagin de preparar línies de defensa que parteixin d'una bona estratègia per mirar de sortir-ne amb el millor veredicte. Per això no té raó de ser que la CUP reclami a Mas, Ortega i Rigau que admetin que han desobeït. Seria admetre la culpabilitat i per tant la pena en el minut zero. Què busquen les diputades de la CUP? Més herois o anar omplint la paperera de la història? Hi ha moments que les astracanades de la CUP, francament, no calen....

Com explicarem als nostres fills el judici pel 9-N?

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/02/20170206-com-explicarem.mp3"][/audio]   ¿Com explicarem als nostres fills i als nostres nets que avui el president de Catalunya, la vicepresidenta i la consellera d'Ensenyament de l'anterior govern els han dut a judici per demanar a la gent què volien que fos políticament Catalunya? ¿Com els explicarem que els han tractat com a acusats d'haver comès diversos delictes més de 40 anys després que suposadament s'hagi acabat la dictadura? ¿Entendran el suport popular d'aquell dia quan els expliquem que més de dos milions tres-centes mil persones van anar a votar el 9-N de l'any 2014 en unes urnes de cartró sabent que el resultat era simbòlic? ¿Compartiran l'alegria que va viure llavors la majoria del país i la indignació que sent ara? Avui Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau acompanyats per més de 40.000 persones fins a les portes del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya han tornat a donar una nova lliçó de fermesa i dignitat. Hi hauran de tornar demà i tota la setmana. S'enfronten a les penes de 10 anys d'inhabilitació en el cas del president i de 9 per a les conselleres, a més de multes de 35.000 i 30.000 euros, respectivament. I ara, permeteu-me un testimoni personal. El 9 de novembre del 2014 era diumenge. Vaig tenir la responsabilitat de dirigir i presentar el programa més important de la meva vida professional en aquesta casa. Abans de les 8 del matí vaig aplegar el meu equip i els vaig dir: "Hem d'explicar tot el que passi tal com passi, la veritat primer. I fer-ho molt bé. Però pensem que avui milers i milers de persones sintonitzaran Catalunya Ràdio per saber si poden anar a votar tranquils i amb alegria, si poden circular per les carreteres sense problemes, si s'ho val empènyer la cadira de rodes de l'àvia o com s'organitza el taxista per recollir les persones que no es poden desplaçar". Vam fer més de 120 connexions a tot Catalunya i a tots els racons del món on es votava, fins a Sud-àfrica i tot, amb els companys d'aquesta casa i de les emissores locals i de mitjans comarcals...