© http://silviacoppulo.com!

Author: Sílvia Cóppulo

Sílvia Cóppulo / Articles posted by Sílvia Cóppulo (Page 46)

Gas Natural i l’obscenitat de treure’s la morta de Reus de sobre

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/01/20161115-gas-natural-Reus.mp3"][/audio]   Ahir us explicàvem que una dona gran de 81 de Reus havia mort a casa, en un incendi. Cada dia al matí la seva néta li portava menjar, però a la nit estava sola. Feia dos mesos que la companyia de Gas li havia tallat la llum perquè no en pagava els rebuts. Ara fa fred, i a la nit s'escalfava amb unes espelmes. La flama podria haver arribat al matalàs del llit i ser la causa de l'incendi que finalment li hauria provocat la mort. Al final, un veí va avisar els bombers. Ara Gas Natural es treu la responsabilitat de sobre. Sembla clar que s'estava davant d'una situació del que ara anomenem vulnerabilitat energètica. Però la companyia gasística diu que l'Ajuntament no els havia informat d'aquest cas. I que és a l'administració local a qui li correspon avisar. Per contra, l'Ajuntament diu que és Gas Natural qui ha de notificar al consistori a qui pensa tallar la llum abans de fer-ho. Per la seva banda, la Generalitat sancionarà Gas Natural si la companyia no demostra que havia avisat del tall de llum a l'Ajuntament. I Gas Natural demana que s'unifiqui la legislació a tot el país. La discussió de qui ha d'avisar a qui té alguna cosa d'obscè Una dona gran que passava fred i ha mort cremada, una empresa que es treu -i perdoneu-me la literalitat- la morta de sobre i unes administracions que intuïm que, si ja sabien que aquesta dona no pagava l'aigua, haurien d'haver sabut que no podia pagar la llum. La discussió de qui ha d'avisar a qui té alguna cosa d'obscè. Estem a mitjans de novembre. Es fa fosc aviat. Les nits ja són fredes. No cal que ningú ens avisi. Només mirant el calendari n'hi hauria d'haver prou per no poder tallar la llum....

Mas Colell, orgullós de la seva responsabilitat en el 9N

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/01/20161114-mas-colell-9n.mp3"][/audio]   Li demano a Andreu Mas-Colell de què se sent més orgullós de la seva última etapa, pensa i calla durant uns segons llargs fins a respondre que el moment culminant dels seus últims cinc anys va ser el 9N. Perquè amb la seva acció personal va facilitar el que va ser una explosió d'esperit cívic i hi va contribuir, i això el satisfà. L'escolto i penso que, parlant tan clar, algú el pot voler inhabilitar a ell. L'hi dic. No s'immuta. Assegura que la seva inhabilitació no seria útil. Deu voler dir políticament perquè ara ja ha deixat el govern, i insisteix a comprometre's. Tot el govern era solidari de l'acció del 9N, diu, i ell més, com a conseller d'Economia, perquè sempre ho podia haver parat tancant simplement l'aixeta, en paraules seves. Li sap greu, afegeix, que antics col·legues com Artur Mas, Joana Ortega, Francesc Homs i Irene Rigau estiguin processats, perquè processar-los a ells és totalment arbitrari. L'economista admirat a tot el món, premiat a les millors universitats nord-americanes, que es declara sobiranista perquè va a l'essència, que va ser un lluitador antifranquista militant del PSUC, jutjat pel TOP, el Tribunal d'Ordre Públic, que va viure el maig del 68 a París i la nostra Caputxinada i va passar alguna temporada a la presó de la dictadura, continua sent un home compromès, reflexiu, savi i bo. Cada dia expliquem notícies i analitzem com tantes i tantes persones es treuen la seves autèntiques responsabilitats de sobre, obliden els deures i només s'entretenen en la lluita política de més baix nivell. La integritat de Mas-Colell és la lliçó del mestre....

Cohen no se n’anirà mai

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/01/20161111-cohen.mp3"][/audio]   Avui hem sabut que Leonard Cohen ha mort. Era gran, 82 anys, però anava fent. És clar que, d'ençà que fa tres mesos va morir la seva musa, ell mateix ens deia que ben aviat la seguiria en el viatge més llarg. Quan mor un músic que ha permès, amb les seves cançons tristes, que la nostra tristesa no esdevingui solitud, quan ens deixa un poeta que canta l'amor i ens fa enamorar, quan se'n va algú que amb la veu rogallosa ens ha abraçat dolçament tantes vegades, ens sentim una mica orfes. Darrere la música que ens convidava a descobrir i connectar amb els nostres sentiments més íntims, hi havia una persona que necessàriament n'havia de ser molt, d'humana. Cohen ha mort i és ara que ens adonem que no compondrà més cançons que ens alliberin de la por. Ell és la pèrdua. Però ell és també qui ha modelat peces d'art intangibles que duem penjades al cor. Cohen, el poeta, el cantant, l'artista no morirà mai, perquè ha transmès vida en el seu llegat....

Donald Trump és veritat

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/01/20161110-trump-veritat.mp3"][/audio]   Així, ara què hem de fer? es preguntaven ahir a la tarda cent estrategs i assessors de campanyes electorals aplegats en un hotel a prop del Capitoli a Washington. Dilluns, dimarts i dimecres han assistit a l'anàlisi de la campanya Clinton-Trump vista des de tots els punts de vista. La conclusió va ser clara: "si la gent vol una altra manera de comunicar, hem de saber crear-la. La gent vol això?, fem-ho, perquè nosaltres el que volem és guanyar. A aquells que els faci algun tipus d'angúnia moral, que pleguin". Hi érem. I per això dimarts passat des de Washington vam adonar-nos que aquells que saben crear continguts i alhora analitzar el que busca la gent, el que els interessa i qui hi dóna resposta van atrevir-se a pronosticar la victòria de Trump. Trump guanyava de llarg a les xarxes i van gosar dir-nos que guanyaria als col·legis electorals, o sigui que seria el nou president. Recupereu el Catalunya Vespre de dimarts passat. Els estrategs de la campanya electoral de Donald Trump l'havien preparat només perquè pogués arribar a les primàries dignament. Llavors no pensaven que podia guanyar. Però a mesura que el temps passava, van anar veient les possibilitats i probabilitats reals que guanyés. Però avui Hillary ja és història. I el present i el futur és Trump, que representa la resposta a una nova demanda social i a un fastigueig de molta gent que veu com cada vegada va a menys Segur que Hillary Clinton és la persona més preparada per presidir els Estats Units, però durant tots aquests mesos i anys, hem sabut que no és una bona candidata. I a més és una dona, no ens equivoquéssim, en un país on abans van votar els negres que les dones, en un país on ja hi ha hagut un negre que l'ha presidit però mai una dona. Per ara. Però avui Hillary ja és història. I el present i el futur és Trump, que representa la resposta a una nova demanda social i a un fastigueig de molta gent que veu com cada vegada va a menys. Tothom té clar que Trump és inculte, groller, masclista, xenòfob i...

L’alcaldessa de Berga i el dit del neci

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/01/20161104-alcaldessa-berga-dit-neci.mp3"][/audio]   El ple de l'ajuntament de Berga del 6 de setembre del 2012 va decidir que fins que Catalunya no fos independent, l'estelada onejaria al balcó de l'edifici municipal. I la hi van hissar. Va passar el temps i l'entitat Societat Civil va denunciar-ho davant la Junta Electoral, qui va demanar a l'alcaldessa, Montserrat Venturós, que retirés l'estelada durant diverses campanyes electorals. L'alcaldessa va prioritzar la decisió del Ple a la de la Junta electoral i no va treure la bandera del Consistori. Dues vegades el jutge la va citar a declarar i dues no hi va anar. Fins avui, que el jutge ha fet actuar els mossos en funcions de policia judicial i l'han anat a buscar de bon matí a casa. Després de prendre-li declaració, el jutge l'ha deixada en llibertat. És la primera vegada que es deté un càrrec polític per una causa relacionada amb les posicions sobiranistes. Avui hi ha hagut un munt de manifestacions en suport de l'alcaldessa de la CUP. Hi ha hagut també crítiques a l'actuació dels mossos. Crítiques contra l'alcaldessa desobedient, crítiques contra el jutge, crítiques contra la llei, crítiques contra el govern espanyol...

L’agenda catalana és de Soraya

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/01/20161103-agenda-catalana-soraya.mp3"][/audio]   És una litúrgia. Amb secret total fins al moment que es fa públic el resultat final d'aquesta mena de quiniela, que constitueix el nou govern espanyol, que tant té a veure amb la sort de les nostres vides, especialment en el moment que viu Catalunya. Mires qui surt i qui entra. Qui passa a tenir poder. De qui sabem que té un bon currículum i una experiència important. De qui coneixem les mancances. La paritat o no entre homes i dones, la representativitat territorial, que potser seria més exacta dir-ne l'exigua quota catalana...

El bombardeig de Lleida, 2 de novembre de 1937

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/01/20161102-bombardeig-lleida-1937.mp3"][/audio]   Cada nit en aquest moment ens referim a algun dels temes d'actualitat. Avui voldrem tenir un moment pel record i per la nostra història. Un dia com avui, el 2 de novembre de 1937 a la tarda, nou bombarders italians van enlairar-se de l'aerodrom de Saragossa per anar a Lleida i atacar per sorpresa el pont del Riu Segre. Però aquell dia les sirenes no van sonar i en pocs segons la ciutat va ser un infern amb els carrers sembrats de cadàvers. Les bombes van caure a prop del Pont Vell, el carrer Major, el mercat de Sant Lluís i el Liceu Escolar. Hi havia més de 60 nens de 9 a 13 anys al Liceu que van quedar sota la runa. Una bomba va agafar de ple un autobús ple de viatgers al mig del pont del riu. Sense supervivents. El bombardeig de Lleida va fer uns 250 morts i més de 750 ferits. Va ser dels més sagnants de la guerra civil juntament amb el de Guernika. L'elevat nombre de morts va provocar un escàndol internacional. El fotògraf Agustí Centelles va copsar el dolor amb la foto "Mater dolorosa", feta al cementiri, on es veu Maria Riu plorant desconsoladament al costat del cadàver del seu marit Gabriel Pernau i Sans. Gabriel Pernau va ser el pare del mestre de periodistes Josep Pernau. La fotografia es va publicar a la publicació francesca L'Humanité, del Partit Comunista, i uns dies després al New York Times. Arran d'aquesta efemèride, hem pensat de recordar el poema de Màrius Torres, La ciutat llunyana, que en l'encapçalament pren una frase de Baudelaire i que el dedica als captius, als vençuts i a d'altres encara. LA CIUTAT LLUNYANA Ara que el braç potent de les fúries aterra la ciutat d' ideals que volíem bastir, entre runes de somnis colgats, més prop de terra, Pàtria, guarda'ns: - la terra no sabrà mai mentir ...

Un Sánchez dimitit reconeix ara que Catalunya és una nació

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/01/20161031-Sánchez-Catalunya.mp3"][/audio]   Mariano Rajoy ha jurat avui el càrrec de president del govern espanyol. L'home que al cap de deu mesos de suposada impassibilitat ha guanyat més que ningú continua sense despertar passions, però al final, és ell qui guanya. Ara esperem veure en l'elecció de ministres dijous vinent si té alguna voluntat de ser més dialogant. La legislatura pot ser més curta, però avui per avui és ell qui la té agafada pel mànec. Ell el que obtindria el suport més gran. Un cop dimitit, Pedro Sánchez diu que Espanya és una nació de nacions, que cal dialogar amb els independentistes i que la qüestió de Catalunya només es pot acabar votant Aquests últims dies, hem estat pendents molt més que de Rajoy, d'Antonio Hernando del PSOE, de Gabriel Rufián d'Esquerra criticant el PSOE i no tenint cap paraula pels socialistes catalans, i novament d'un Pedro Sánchez, que, un cop dimitit, ara sí que admet públicament que Catalunya és una nació, com ho és també el País Basc, diu, que Espanya és una nació de nacions, que cal dialogar amb els independentistes i que la qüestió de Catalunya només es pot acabar votant. Votant la reforma de la Constitució. A bona hora per dir-ho! En l'entrevista d'ahir a la nit, potser sí que Sánchez, alliberat de la seva representativitat institucional, podia expressar molt més el que realment pensa. Però, ¿de què serveix ara que un Sánchez més sol que mai, que vol recuperar la secretaria general buscant suports voltant per Espanya, que assegura que combatrà pel lideratge amb Susana Díaz contra els poders econòmics que diu que li anaven en contra perquè volien que donés suport al PP, de què serveix ara que digui el que sempre ha negat? Sánchez és l'home que no s'ha volgut doblegar al PP, però alhora és també l'home que no va parar ni un instant de repetir allò de la unidad de España, no ens equivoquéssim. Caure del cavall sempre és positiu, sigui l'hora que sigui, però només és efectiu quan es tenen les regnes per poder cavalcar. Altrament, pot arribar a semblar una burla....

Serveix de res que la Generalitat porti ADIF als tribunals?

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/01/20161028-generalitat-adif-tribunals.mp3"][/audio]   Totes aquelles persones que, sigui cada dia o de tant en tant, agafen un tren de rodalies han de tenir més paciència que Job. Cada dos per tres arriben tard o pateixen tot tipus d'incidències, que tenen un denominador comú: sempre són desagradables i en molt bona part evitables si ADIF hagués fet les inversions necessàries i acordades a la nostra xarxa ferroviària. Diners promesos, promeses oblidades, endarreriments constants. Ara la Generalitat porta el gestor ferroviari als tribunals per incompliment de contracte. Porta Adif, no pas el Ministeri de Foment -amb qui diu que s'entén-, davant l'Audiència Nacional. Demandar és més que fer rodes de premsa de denúncia, és més que enviar cartes de desacord, és més que reunir-se en una taula on les respostes rebudes habitualment estan buides o de contingut o de voluntat real de compliment. Que l'Audiència Nacional reconegués per sentència que Adif ha abandonat la xarxa viària, ¿serviria perquè les inversions a rodalies s'arribessin a fer? Admeto que l'escepticisme més profund corre per les nostres vies. Però en canvi, la demanda fa una altra funció important: la de la transperència. La de la comunicació. La de fer entendre qui i què fa què. Situa de manera clara i inequívoca la Generalitat com el titular d'una competència que no pot exercir adequadament, informa la ciutadania de qui incompleix i abandona els serveis més bàsics i obliga la justícia a pronunciar-s'hi. Òbviament també pressiona el govern espanyol perquè actuï i en canvii els responsables. Es van pactar 306 milions per fer inversions que garantissin la xarxa ferroviària. Se n'han executat uns 12 des del juliol del 2014 fins ara. En quatre anys hi ha hagut mil cinc-centes incidències. Encara era ahir que sentíem dir al Congrés de Diputats en un flamant discurs d'investidura quin gran servei ferroviari té Espanya. De vegades quan els sents, penses que són ells els que no compten amb Catalunya....

Investidura fallida i frivolitat

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/01/20161027-investidura-fallida-frivolitat.mp3"][/audio]   Aquesta tarda ha acabat la primera sessió d'investidura, fallida, del candidat Mariano Rajoy. Dissabte que ve, en segona sessió, finalment i al cap de deu mesos d'aquella primera votació del desembre de l'any passat, el candidat del PP deixarà d'estar en funcions per presidir el govern espanyol. Avui, doncs, al Congrés dels Diputats ha passat el que estava previst que passés. Entrarem en el detall d'aquí un minut. Però aquest detall, tractant-se d'una sessió de pur tràmit, és pobre de contingut. De forma, un parell de bromes sobre el gra i el tractor, sobre els tuits i els sms, un parell o tres d'insults, una esbroncada a propòsit dels milions que Veneçuela pot haver pagat a Podem i l'evidència que aquest partit violeta se situa en l'espai de l'oposició que ha abandonat el PSOE, que intenta explicar i explicar-se per què s'ha fet l'harakiri, o sigui per què farà president Rajoy. Ribera, de Ciutadans, s'aplana davant del PP parafrasejant malament Adolfo Suárez per buscar el centre, i els independentistes catalans tenen la directa posada: després d'inhabilitar Forcadell, el Parlament l'habilitarà. El que diuen vostès fa por, contesta Rajoy. Quan temps trigarà el PSOE a recompondre's, quan Podem es veurà amb cor de provocar unes noves eleccions? O les convocarà ben aviat Rajoy per tornar-les a guanyar? Políticament esperem que dissabte tingui més suc i bruc. Quants nos arrosegarà el PSC entre el PSOE? Pedro Sánchez votarà no o podria abandonar l'escó? I després, què? Una legislatura inestable? Quan temps trigarà el PSOE a recompondre's, quan Podem es veurà amb cor de provocar unes noves eleccions? O les convocarà ben aviat Rajoy per tornar-les a guanyar? Què se n'ha fet d'aquella reforma constitucional que només fa 48 hores els partits polítics tret del PP deien que suggeria el Rei? Ho anirem veient i analitzant. És cert que alguns discursos són més brillants que d'altres, però avui tot semblava gairebé inútil. I el que és gros és que aquesta gent que ocupa la Cambra de la Carrera de San Jerónimo s'agradin tant quan parlen, és gros que parlin i no s'entenguin i és imperdonable que hàgim arribat a aquesta situació de desbloqueig —que en diuen alguns- arran de les lluites de poder i revenges entre posicionaments personals. Hauríem de ser menys indulgents amb ses senyories. La frivolitat transita entre corbates i americanes, vestits jaqueta i camises arremangades al Congrés....