© http://silviacoppulo.com!

Mitjans

Sílvia Cóppulo / Mitjans (Page 11)

Josep M. Girona: “Cada vegada crec més en les persones i menys en les ideologies”

"No me llames loca", va dir, enfurismada, la Júlia. I a partir d'aquest moment va assumir la seva llibertat. El periodista Josep M. Girona debuta en la literatura amb la novel·la històrica i feminista "No me llames loca", un retrat de la Barcelona política i social de fa cent anys, trenat amb les vivències més personals d'un dona jove, avançada al seu temps, que escull viure la seva pròpia vida. I com és aquesta segona vida com a novel·lista d'un home que ha dedicat tota la seva vida a la ràdio? Podcast publicat el dia 9/06/2021 a El Divan de Catalunya Ràdio...

Patrícia Plaja, visión y sensibilidad

Descubrí a la nueva portavoz del Govern, la periodista Patrícia Plaja, a raíz de los atentados terroristas de Barcelona y Cambrils. Me fui al twitter de Mossos y me impactó favorablemente que, con tan breves mensajes, quien era su jefa de comunicación pudiera informar y neutralizar rumores, explicando las medidas adoptadas y los resultados obtenidos para minimizar los efectos negativos de la situación y expresar también la solidaridad con las personas afectadas. La comunicación de Mossos generó seguridad desde un liderazgo respetuoso y, subrayando la colaboración de la ciudadanía, la cohesionó. Incluso, previno posibles acciones justicieras en un ejercicio de integración. Tan sencillo como escribir que a las mezquitas se va a rezar o (cito textualmente) dando "Nuestro agradecimiento a la ciudadanía x la decisiva colaboración en el operativo de MaSubirats. Sois pieza clave para combatir el terrorismo". Los tuits se escribieron en cuatro idiomas, con un lenguaje correcto y siempre positivo. Twitter por primera vez como eje comunicativo, con un portavoz único, el mayor Josep Lluís Trapero. Fue el momento en que en las calles se aplaudía a los mossos, al ver cruzar sus coches patrulla. Llamé por teléfono a Patrícia Plaja para escribir aquí, en El Periódico, “@mossos, el ejemplo” , el 22 de agosto de aquel 2017. Me sorprendió la sencillez con que la periodista me explicara que estaba de vacaciones, cuando su teléfono móvil personal sonó. La Rambla de Barcelona, le dijeron, y escribió su primer tuit. Puro servicio público, añadió. Habían estudiado y aprendido de los aciertos y errores de la comunicación de anteriores atentados en Europa. Poco después la invitamos a la universidad para contar cómo lo hizo, y en la URL le reconocieron su buen trabajo con el 'Premi Blanquerna al millor comunicador', junto con su compañero Marc Homedes, jefe de Comunicación de la Dirección general de Protección Civil de la Generalitat. Me alegra que sea Patrícia Plaja, una profesional de la comunicación, que trabaja con rigor y sensibilidad, quien dé voz al Govern.   Article publicat a El Periódico el 2/06/2021...

David Bueno: “La sorpresa ens agrada perquè ens motiva”

David Bueno és una sorpresa feliç. Biòleg i divulgador científic, ve a "El divan" i ens sacseja dolçament: "Resistir implica a la llarga quedar-te enrere, i persistir et permet avançar". "La mentalitat de creixement consisteix a pensar que sempre puc generar i experimentar coses noves". "Hauríem d'utilitzar espais cada dia per relaxar-nos; així el nostre cervell funciona millor". O, "quan estem estressats se'ns redueix el camp de visió. I és que hem d'avançar com a mínim a la mateixa velocitat que avança el nostre entorn". Podcast publicat el 02/06/2021 a El Divan de Catalunya Ràdio...

Carles Duarte: “Un país no és d’un govern; és una obra col·lectiva”

"De l'assassinat d'Allende i la mort de Neruda va néixer la meva determinació de deixar de ser un lector per ser un intent d'escriptor", diu el poeta Carles Duarte. Un home compromès amb el país i la cultura, una persona sensible i generosa, que afirma: "La poesia té sentit quan és precisa i concisa. M'agrada estimar els altres a través de la paraula." I encara: "La vida té tanta llum i bellesa que fins i tot és un punt injust que no ens esforcem a ser feliços." Podcast publicat el 19/05/2021 a El Divan de Catalunya Ràdio...

El nuevo director de Felicidad

Para los jóvenes, su satisfacción personal constituye un objetivo vital, y ello incluye su desempeño en la empresa __ Dos de cada tres personas, con niveles distintos de responsabilidad en el trabajo, admiten que últimamente se han sentido estresadas. Es un dato muy preocupante, que arroja la investigación en la que estamos trabajando en el Observatorio de Liderazgo en la Empresa UPF-BSM. Y, mientras pienso en cómo se puede minimizar ese malestar emocional y los riesgos psicosociales que conlleva, recibo información del rol profesional de moda, que marca perfil propio frente al tradicional jefe de RRHH. Procedente de EEUU, llega el nuevo director o directora de Felicidad. No es de extrañar; ya en 1776, la Constitución Norteamericana consideró la búsqueda de la felicidad como un derecho inalienable. ¿Estamos realmente planteándonos la necesidad de crear un estilo de dirección en las empresas que incluya como objetivo el bienestar y la felicidad de los empleados? Las investigaciones sobre los cambios imprescindibles en los estilos de liderazgo en época covid subrayan la necesidad de que los directivos acentúen las denominadas ‘soft skills’, las habilidades y competencias interpersonales; en especial, la comunicación. Frente a la incertidumbre, las personas directivas deben ser más proactivas, motivando a sus equipos. Se trata de gestionar proporcionando feedback en entornos colaborativos, sustituyendo control por confianza, empoderando. Valorar por objetivos. Quitar presión. Dar voz y capacidad de decisión a los trabajadores. Generar canales de comunicación. Con flexibilidad. Creando, incluso, acciones lúdicas que generen cohesión. Además, se abre paso una generación muy bien preparada, los 'millennials'. Para los jóvenes, su satisfacción personal constituye un objetivo vital, y ello incluye su desempeño en la empresa. Esa figura de director/a de Felicidad, que llega de Silicon Valley, haría bien en compartir despacho con el gerente. Productividad rima con felicidad. Cada euro que se dedica a programas de salud, tanto física como emocional, tiene un retorno de hasta 3,5 euros para la compañía. Los trabajadores felices son más productivos. Se trata de avanzar en un feliz win-win.   Article publicat a El Periódico el 21/05/2021...

Magda Oranich: “Jo recomano: negueu-ho tot”

Magda Oranich és una persona propera, defensora dels drets de les persones. Advocada, feminista i lluitadora. Ferma. A "El divan", recorda quan ella mateixa va ser a la presó, en època franquista. "T'han torturat?" li va preguntar un dels seus fills. Llavors recomanava als seus defensats que neguessin qualsevol acusació i ara no té cap dubte que hi torna a haver presos polítics a Catalunya. Afegeix: "No és un problema de dones, és un problema de tots. Els homes han de ser als moviments feministes, s'han d'implicar. Què cal? Persistir, persistir i persistir en totes les lluites. No hem de plorar, sinó estar contentes de les coses que han canviat. La vida passa molt de pressa." Pocast publicat el 19/05/2021 a El Divan de Catalunya Ràdio...

Destrosseu les botigues de luxe

El llenguatge mai és innocent; fer servir unes paraules o unes altres implica crear macs mentals i atorgar-hi valors. Aquests dies hem vist repetidament en les informacions sobre els aldarulls en les manifestacions a favor de la llibertat d’expressió –arran de l’empresonament del raper Pablo Hásel– que alguns manifestants havien trencat els vidres de botigues de luxe del passeig de Gràcia de Barcelona. Fins i tot, que se n’havien emportat els productes que hi ha als aparadors. A la televisió, hem vist amb els nostres propis ulls els robatoris de peces de roba luxoses i/o esportives. Nois encaputxats que, amb les cames o amb pals, destrossaven els establiments i robaven tot el que els cabia a les mans. Subratllo avui que, potser de manera inconscient (o no), alguns periodistes incidien/insistien en el fet del “luxe” de les botigues, molt més per exemple que en el tipus d’establiment; vull dir, de si es tractava d’una botiga de roba de carrer o de peces esportives, per exemple. Com si el fet de tractar-se de productes amb preus alts i de botigues cares justifiqués que se les saquegés. Com una qüestió de superioritat moral. Robar botigues de luxe seria la concreció de l’eslògan “a baix el capital i el capitalisme”, què menys que destrossar-les! Com també ho és pintar a la façana de la Borsa de Barcelona, on evidentment “es juga = es roba” amb diners. Diuen els comerciants del passeig de Gràcia que les destrosses costaran 750.000 euros. No us ho creureu, però al programa de broma de la una del migdia de RAC1 he escoltat que “quina dèria en calcular el cost dels vidres dels aparadors destrossats, comparat amb el preu del que deu haver robat l’emèrit” . M’he quedat de pasta de pastanaga. Soc de la ferma opinió que cal investigar i perseguir tot el lladronici (per ara presumpte, però presumible) del rei Joan Carles. I estic a favor de totes, totes les comissions d’investigació, que quedi clar. I sobretot de què ens torni tots els diners. Però la milionada que ens pugui haver robat el pare de Felip VI no exclou que haguem d’analitzar el que comporta justificar les destrosses d’establiments “de luxe”. Vaig més enllà. Quina justificació pseudointel·lectual i ideològica hi ha al darrere de trencar els vitralls preciosos del Palau de la Música? Que no anaven aquestes manifestacions de defensar la creació artística? O potser es tracta de Hásel sí i...

Anna N. Schlegel: “Les dones han de negociar la feina com un partit per guanyar”

Anna N. Schlegel viu a San Francisco, al Silicon Valey. Analitics Insight l'ha elegida com la dona tecnològica més influent del món. Nascuda a Olot, fa gairebé 30 anys que viu als EUA. És un referent per les dones que arriben a dalt de tot de les empreses. Lidera i ajuda les joves a fer-se valdre. Ha hagut de beure molt de sake per negociar amb directius homes japonesos, però sap com calmar-los quan s'adonen que ella és la "boss". "Si vols ajudar a canviar el món, fes-te d'una ONG i actua". Optimista, s'aixeca amb il·lusió cada dia. Recorda com corria de matinada per la Devesa de Girona amb el pare, i l'equilibri artístic que li ha transmès la mare. Tinc uns pares súpers, diu amb devoció. I esclata en silenci, emocionada, en escoltar Lluís Llach des de l'altra punta de món. "Si tornés a viure, m'agradaria ser com en Florentino de 'El amor en los tiempos del cólera', (Gabriel García Márquez), i tenir un amor tota la vida".   Podcast publicat el dia 03/02/2021 a El Divan amb Sílvia Cóppulo, a Catalunya Ràdio...

El gag ‘Vull ser Covid-free’, el millor de ‘La Marató’

Quan a en Jordi Basté li van dir que s’havia de posar en la pell de Freddie Mercury per ser el protagonista d’un somni casolà, desitjós de llibertat, d’entrada no ho va veure gens clar. Però, transmutat en el líder de Queen, salta del llit, s’enfunda els peus en unes plantofes d’animalons i passa l’aspiradora en pijama i barnús. S’atansa a la taula del menjador, on hi té el micro i la tablet, i es col·loca els auriculars. El periodista va passar la Covid-19 i “sol com un mussol” –com deia ell– dirigia des de casa el seu magazín radiofònic matinal. Queen va fer un vídeo simpàtic i provocador de la seva cançó I Want to Break Free, i va ser l’enginy del guionista Ernest Cauhé qui es va empescar el gag del millor moment de La Marató de TV3 i Catalunya Ràdio d’aquest any: Vull ser Covid-free. De cop, la pandèmia, que ha omplert el món de por i tristesa, inspirava la lletra d’una cançó que és pur optimisme. Tots els presentadors de La Marató es lleven de matí i s’espolsen la mandra i la son de les orelles, mentre ballen lentament i arrenquen el dia amb esperança dins de casa; aquestes cases, on ara més que mai, hi passem totes les hores del món per no contagiar‑nos fora. Mònica Terribas apareix enfundada en una granota-pijama movent els rínxols i fent bicicleta estàtica al ritme de la cançó versionada de Queen. Alhora remena la tassa de cafè i canta a un colador, a la manera d’un micròfon, com ho fan els nens. Raquel Sans, dins d’un batí de boatiné, mou el cap d’esquerra a dreta –la situació no és gens clara– i unta una llesca de pa amb mantega per esmorzar. Al sofà , la veurem després amb la sogra Núria Feliu –com una guest star de les sèries nord-americanes–, que fa d’àvia cansada de fer anar les peses amunt i avall per allò que l’exercici convé. Hi trobarem també Patry Jordan, reclamant que s’obri el seu gimnàs, i farà una entrada triomfal el cantant Arnau Tordera d’Obeses, un home amb una veu diàfana, ben especial, que alegra el dia a la Laura Rosel, amb els rul·los al cap ben alineats, mentre canvia compulsivament de canal de televisió, farta de tantes hores de sofà. Però el que resulta brillant és que, al costat dels professionals de la tele –siguin periodistes o cantants, tots comediants al capdavall, membres del show-business– hi surtin els nostres metges, referents de la salut, que escoltem en silenci i atenció. Com diu el guionista Cauhé, l’star system de la pandèmia. Ens quedem comprovant...

26 milions d’afusellats al ‘FAQS’ i les senyoretes libaneses

Sospito que, dels 26 milions de persones que una part de l’exèrcit espanyol diu voler afusellar, vostè i jo en formem part, estimats lectors i lectores. Som catalans i per se és molt sospitós. “Rojos y fachas convivíamos en paz, pero los demócratas siempre hemos estado en minoría”, explica al Preguntes freqüents de TV3 el tinent coronel de l’aire retirat, José Ignacio Domínguez, membre del Foro Milicia y Democracia; “Hasta que llegó VOX y engendró el odio”. Entenem que ell és dels rojos; machadista, com l’anomenarà la periodista Karmele Marchante. Parla reposadament en una connexió per vídeo des de casa. Té un tarannà castrense i molt senyor. Però immediatament després crida desaforadament el periodista madrileny Israel García-Juez, i de moment no entenem ni per què. “Es una infamia que un señor que ha vestido el uniforme militar critique a sus compañeros”. I als espectadors ens sembla que la infàmia és el petit detall que els companys del tinent coronel ens vulguin afusellar, perquè som uns fills tots plegats de la nostra mare, segons diuen en el seu propi xat de WhatsApp. “Soplapolleces”, assegura el periodista sobre el que ha dit en Domínguez. “Hace 45 años que Franco ha muerto. ¿Cómo van a ser franquistas?”, es pregunta retòricament. “A tu no t’afusellaran; a mi, sí” aixeca la veu una indignada Pilar Rahola. I mentrestant, Karmele genialment parla de “el fill del lladre” a qui els militars envien les seves cartes, Felip VI. La presentadora Cristina Puig s’alça i va cap al columnista demanant inútilment que no es cridi. Rahola i Marchante fan com que se’n van, però es queden. García-Juez es farà l’ofès, però ni un mil·límetre s’aixeca de la cadira. El tema de fons és molt greu i es tracta en un format de debat-espectacle televisiu. El show ha de continuar? Moltes veus a través de les xarxes s’han alçat contrariades. A la “nostra” no li cal convidar aquesta mena de persones, diuen, referint-se a García-Juez. D’altres afegiran: que potser no hi havia ningú més que fos capaç de tenir una posició més ben entenimentada? No troben altres persones que puguin estar en desacord, però que no cridin ni ofenguin quan volen defensar els militars afuselladors del poble? Que només els preocupa l’audiència a TV3? On queda la seva ètica professional o el seu bon fer? Trobar les millors persones convidades als debats no és fàcil. No tothom està disposat a anar-hi. Es reben moltes negatives disfressades. I quins criteris...