© http://silviacoppulo.com!

Mitjans

Sílvia Cóppulo / Mitjans (Page 12)

Les teles davant del ‘loser’ Donald Trump

Dues preguntes: si les grans cadenes nord-americanes no pensessin que emetien el discurs d’un perdedor –d’un loser– s’atrevirien a tallar Donald Trump? El quart poder (la premsa) ha de ser superior als altres tres (executiu, legislatiu i judicial)? Dos dies després de les eleccions més renyides de la història dels Estats Units, amb una participació importantíssima, tres cadenes nacionals, ABC, CBS i NBC, van interrompre i tallar el discurs del president Trump, en considerar que mentia i feia acusacions falses: l’encara president continua dient que els demòcrates li han robat les eleccions fent frau electoral. La CNN i la Fox News van permetre que Trump acabés el discurs i, posteriorment, els presentadors van rebatre els punts falsos un per un. Aquest fet inèdit en la història de la democràcia nord-americana ha tingut continuïtat. Si bé la Fox ha estat la cadena que ha servit durant aquests anys passats d’altaveu de les idees de Trump (fossin veritats, mentides o pures manipulacions), ha acabat posteriorment tallant la portaveu de la Casa Blanca, Kayleigh McEnany, quan anunciava que el president assistirà a la seva pròpia investidura el 20 de gener i acusava el Partit Demòcrata de “celebrar” el suposat frau i no pas la victòria. A aquesta banda del món, l’europeu, i tant que celebrem la victòria de Biden i Harris! És com si tots fóssim del Partit Demòcrata nord-americà, però sobretot ens revolten no únicament els republicans, sinó el fenomen Donald Trump; un home narcisista, mentider, masclista, excessiu i despietat. Un home que exprimeix la democràcia amb formes dictatorials. Així que, quan finalment el fan fora de la pantalla, una satisfacció càlida ens recorre el cos. La primer reacció és pensar: “ja era hora que els mitjans deixin de permetre impunement que se’ls utilitzi com a corretja de transmissió per enganyar la població”. I encara podríem concloure que, si no fos pels media afins a Trump, l’encara president no hauria aconseguit més de 70 milions de vots, ni dividir el país en dues meitats que s’odien. Però, si deixem de pensar amb l’estómac i ho fem amb el cap, ens adonarem que, quan els mitjans tallen el president, s’arroguen un poder superior als altres tres, el legislatiu, l’executiu i el judicial, la separació dels quals s’ha d’executar amb total independència, i a la pròpia llibertat d’expressió, qualitats essencials de la democràcia representativa. Una altra cosa és que, posteriorment al discurs, els periodistes contrastin les mentides presidencials amb la realitat i...

Ojos que sonrían

Se me acerca levemente. Mantenemos la distancia de seguridad en la cola para ocupar una mesa en la terraza. Las dos, con las mascarillas puestas. Cruzamos las miradas. Al fin, pregunta: eres periodista, ¿verdad? Me ha reconocido y sencillamente quiere decirme que le gustan mis programas. Le doy las gracias con complicidad. Llevamos tapada la boca y los labios permanecen ocultos, pero las dos sentimos que se han arqueado. Nuestros ojos se han mirado y sonríen, sinceros. Fue Guillaume Duchenne, anatomista francés del siglo XIX, quien estudió los músculos de la cara que se movían, cuando nuestra sonrisa es natural y expresa felicidad. Las mascarillas permiten adivinar las bocas subiendo, las mejillas levantadas y las cuencas oculares arrugadas, patas de gallo incluidas, expresando alegría. Las FFP2 no van a poder con nuestros sentimientos más sinceros. Estamos en la calle, ocupamos el espacio, nos quedan los gestos, las palabras y las miradas de tú a tú. Este tiempo de confinamiento tiene muchas caras. Distinto es dinamizar una clase con nuestros universitarios en directo o bien dar una conferencia también 'on line' a centenares de personas, intentando mantener su atención y el atractivo del contenido. Modificamos inflexiones de voz, pausas, silencios, documentos de apoyo, gráficos y fragmentos de película, buscando que no decaiga el ritmo, con tiempos intensos y espacios para la distensión, provocando que todos participen para sentirnos cohesionados, cual pasajeros de un mismo vuelo que toma altura para aterrizar bien en destino. Claro que todos estamos en casa. Frente a un mismo escenario (el ordenador), aturdidos a veces por una calma intensa, consecuencia de la crisis sanitaria, que no facilita la asunción emocional de tantas actividades distintas que emergen desde una única ventana reina. ¡Cuánto nos queda por aprender de la comunicación 'on line'! Las pantallas situadas a un palmo de nuestra respiración lo aplanan todo. Desarrollar comunidades en línea Aquellos porcentajes a los que nos gustaba aludir en tiempos prepandémicos han volado por los aires. De un acto comunicativo, afirmaba el psicólogo afincado en California Albert Mehrabian, el 55% corresponde a la gestualidad: el cuerpo, la cara, los ojos o la boca; un 38% más tenía que ver con lo paralingüístico: entonación, cadencia en la voz, ritmo… y, finalmente, solo el 7% restante se correspondía con el contenido en sí. Las cifras ahora se revuelcan, todo cambia frente al ordenador. Atados a una silla, buscamos traspasar la pantalla para conectarnos emocionalmente. Luchamos también contra la soledad que sobrevuela, mientras constatamos en nuestro día a día que hay que descubrir fórmulas nuevas que traspasen límites tecnológicos reduccionistas. ¿Cómo? Algo sí...

Xavier Trias: «És ridícul que no fem tests massius per saber en quina situació immunològica estem»

El Dr. Xavier Trias, exconseller de Salut i exalcalde de Barcelona, es refà de la Covid-19. És crític amb el finançament de la sanitat, amb l'actual Ajuntament de Barcelona i amb el Ministeri. Alhora que reclama un sou més digne per als sanitaris, és optimista respecte al rellançament de l'activitat creant benestar per a les persones. Solidàriament, amb la col·laboració de tothom i no des de la soledat. Programa disponible al web de Catalunya Ràdio des del 10 de maig de 2020....

Giménez-Salinas: «Em preocupa que estiguem disposats a renunciar a llibertats individuals per por»

La jurista i psicòloga, la professora Esther Giménez-Salinas, exrectora de la URL, que va ser membre del Consell General del Poder Judicial, es refà, confinada, de la Covid-19. Ens assegura que, o recuperem una mica de confiança, o ens costarà molt viure. Si ens estratifiquen per edats, la gent començarà a falsificar quan va néixer. I el futur més proper és que l'educació online arribi a tothom; però el presencial serà elitista. Programa disponible al web de Catalunya Ràdio des del 10 de maig de 2020....

Solidaridad épica

Ando leyendo y observando aquí y allá, preguntándome si a esa solidaridad, que pareciera que nació espontáneamente con el confinamiento, se le supone una vida futura o se apagará por completo cuando lleguemos a la temible nueva normalidad. Y en eso descubro un 'zoom', donde el psicólogo Dr. Francesc Colom, reunido con unos colegas sudamericanos, se refiere a la “solidaridad épica” y quedo atrapada por el concepto. El virus, me dirá el investigador en salud mental del IMIM-Hospital del Mar, ha actuado como un cimiento que llena las grietas de la sociedad de un país y evita enfrentamientos. Ante un enemigo común, actuamos como un único organismo vivo, estresándose para afrontar la amenaza. Y así, hemos visto taxistas que no cobran sus carreras a enfermos o sanitarios, empresas que se reinventan para fabricar respiradores, manteros subsaharianos colaborando con artesanos locales para vender mascarillas y batas, plataformas que dan entrada libre a actos culturales y de formación, jóvenes que llevan la compra a sus vecinos mayores, y los aplausos diarios de las ocho a médicos y enfermeras, muchos de los cuáles nunca conoceremos. ¿Hasta cuándo? El sociólogo Émile Durkheim ya respondió a esta pregunta. Se trata de una “solidaridad mecánica”, que se produce en sociedades con poca división en el trabajo, cuyas funciones suelen ser las mismas para todas las personas, con independencia de su condición. El virus no ha eliminado la división social, pero nos ha afectado a todos, de manera que la percepción de igualdad se ha esparcido casi por todo el planeta. Cuando creamos que el peligro extremo haya pasado, esa nueva solidaridad mecánica y épica desaparecerá o se reducirá muchísimo. Más, si tenemos en cuenta, la fundamentada preocupación en muchas personas acerca de su situación económica: hay que mirar para casa. Volveremos a ser como éramos, a no ser que el covid-19 haya actuado como un ciclón interior, sembrando en nuestros valores personales la semilla de otra solidaridad mucho más sólida y duradera, esa que el francés llamaba “orgánica”. Ojalá. Foto: Susana Vera | Reuters Article publicat a El Periódico de Catalunya, el 4 de maig de 2020....

No amb el meu nom

¿Com volen que els doni amb aquesta alegria totes les meves dades de per on em moc, a qui em trobo, on entro i d’on surto, controlada amb una ‘app’ de geolocalització o qualsevol altre ‘gadget’ tecnològic per a la mateixa finalitat? No importa a quin Govern les doni. Sigui el d’allà o el d’aquí, europeu, xinès o del país de Trump. Clar que estic segura que, de bona fe, les volen utilitzar per intentar frenar l’extensió del coronavirus, però no em convenceran. Molts països estan sobrepassats, entre els quals incloc el nostre en els primers llocs del rànquing. Encerts, sí. I errors, molts. Esforços, també. I aplaudiments per als sanitaris i per a totes les persones que posen el cos cada dia per intentar que no perdem la vida tots. Des del quiosquer fins a la dependenta del súper. Però és que, ara com ara, l’única xifra que no ofereix discussió és la dels morts. Només aquesta. A partir d’aquí, i veient el nombre de persones ingressades, les trucades al 061, etc., infereixen de manera poc certa el nombre de persones que s’han infectat. Perquè del desastre dels tests prefereixo no parlar-ne. Diguin-me ingènua, però quan vaig veure que, fa un mes, a Corea del Sud, eren capaços de determinar, de manera massiva, si t’havies infectat en cinc minuts, amb una prova consistent en una raspadura nasal, sense sortir del cotxe, com si estiguessis esperant una pizza a l’estil americà, els juro que vaig creure que el nostre país l’establiria en un tres i no res. Vaig avalar el confinament dur en un intent de pal·liar la situació mentre no ens arribava aquesta informació (els tests). Però ja no. Ara el primer que els demano és que tinguin el diagnòstic clar de la situació poblacional, ja que, d’una altra manera, totes les mesures que es prenen són pur assaig i error, a veure si, amb els ulls embenats, més o menys l’encertem. El negoci del segle XXI és el de les dades. La llei ens protegeix: ¡gràcies! Però no estic disposada a restringir fins aquest punt les meves llibertats partint d’una seguretat absolutament insegura. No amb el meu nom. Foto: John MacDougall (AFP) | El Periódico de Catalunya Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 14 d'abril de 2020....

Recordem Josep Maria Benet i Jornet

Ha mort Josep Maria Benet i Jornet als 79 anys, figura fonamental de la dramatúrgia catalana contemporània i un dels autors que han arribat a un públic més ampli, sobretot com a guionista de televisió. Al llarg de la seva trajectòria, va escriure una cinquantena de textos, alguns dels quals s'han adaptat al cinema. Els últims anys de la seva vida van estar marcats per l'Alzheimer....

El mapa dels afectes

Quan ja hem omplert el rebost de cigrons, arròs i ous, i hem intentat entreveure la incertesa del nostre futur, aterrem en el present curador. Aquest present és el nostre mapa d’afectes. La provisió d’amor esdevé vital. Cada dia analitzem, gairebé sense entendre, les gràfiques de l’evolució de la crisi. Línies que es resisteixen a descendir, xifres que aquí continuen anant a l’alça. Les informacions ho expliquen a tota hora. Però, de sobte, quan la fredor dels nombres desapareix, en la nostra gent, als nostres pobles i ciutats, emergeixen iniciatives des de la solidaritat, nítida plasmació de l’amor. Són l’anvers de la moneda i ens reconforten. També a l’agenda personal, cada dia ocupa més temps la cura afectiva de la nostra gent. Ens atrevim molt més no només a preguntar un com estàs, sinó a atendre de veritat la resposta, endevinant continguts de pauses i silencis. Busquem llavors el to i les paraules que signifiquin recolzament, i se’ns obre l’oportunitat d’empatitzar amb els temors dels altres. No estem sols quan aprenem a escoltar. Traduïm bé allò que amaguen els missatges curts en un whatsapp; riem mentre no acabem d’aconseguir col·locar al nostre ordinador un xat grupal amb els nostres amics o amb la nostra família: ¡Ei, demà repetim, eh, que al final ho hem aconseguit! Truquem per telèfon a la nostra gent gran, i avui els agraïm que continuïn sent-hi, ¡no sabíem quant els necessitàvem! Aprenem també a consolar els que han emmalaltit i que en aquesta partida ja han perdut. En el nostre silenci interior, els proposo que dibuixin lentament el seu mapa d’afectes. Veuran com hi apareixen molts puntets que jeien oblidats a l’agenda del passat. D’altres eren simples contactes al mòbil, amb què mai contactàvem. Atreveixin-se, truquin per telèfon, escriguin, connectin-se. Per pròpia experiència sé, que llavors la por i la solitud s’allunyen, lliscant al calendari. L’abraçada virtual alimenta i ens sosté. Som més forts i recomencem a viure. Foto: Ferran Nadeu | El Periódico de Catalunya. Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 26 de març de 2020....

Contra ells, els depredadors

Els depredadors sexuals són un espècimen de mascle ben conegut i fins i tot aplaudit per la seva gosadia dins de la comunitat masculina. Almenys per una bona part. Si s’excedeixen, s’haurà d’amagar per protegir-los. ¿Com, si no, el conseller d’Acció Exterior, Relacions Institucionals i Transparència, Alfred Bosch, va evitar tant com va poder destituir el seu cap de gabinet assetjador, Carles Garcias, o fins i tot recol·locar-lo com a director general? Doncs, perquè és el que es porta fent tota la vida, actuar com si no passés res gens digne de consideració. Igual que han fet els bisbes de l’Església catòlica durant dècades en relació amb l’abús de nens i nenes, fins i tot monges. No importa la ideologia d’uns i d’altres. Esquerres, dretes, progres, carques...

Mireia Boya: «Veig poca empatia política per construir una estratègia col·lectiva independentista»

L'exdiputada de la CUP Mireia Boya presenta Trencar el silenci, on explica el seu pas pel Parlament i repassa temes personals. Mireia Boya ha dit: «Havia d'estar emocionalment forta per anunciar que tinc esclerosi múltiple». Quant a l'assetjament que va patir d'un membre del seu partit, diu: «Aquesta persona mai em deia bon dia quan ens creuàvem, era com un quadre a la paret». Pel que fa al moment polític que vivim, Mireia Boya afirma que veu «molt poca empatia per tornar a construir una estratègia col·lectiva entre les forces independentistes». Entrevista emesa originàriament a Catalunya Ràdio, el 8 de març de 2020....