© http://silviacoppulo.com!

Mitjans

Sílvia Cóppulo / Mitjans (Page 14)

La solitud en temps de Twitter

Sentir-se sol és tan perjudicial per a la salut com fumar-se un paquet de cigarrets diari. Amb evidència científica, ho assegura el prestigiós neuròleg de Harvard, fitxat per l’Institut Guttmann, el doctor Álvaro Pascual-Leone. Perquè el nostre cervell funcioni bé i sigui guaridor de tot el nostre organisme, és necessari que ens sentim estimats socialment. No és qüestió de no estar sols, sinó de no sentir-nos sols. Però ¡que poc que en sabem! ¡I quina vergonya ens fa reconèixer que sovint ens sentim desemparats davant de la vida! He tingut l’oportunitat de conversar amb el neuròleg a ‘El divan’, de Catalunya Ràdio. I en aquestes dates, quan una amalgama de sentiments cavalca al nostre interior, vull compartir amb vosaltres, amics lectors, els seus bons consells. Pascual-Leone recomana que ens abracem. Aquesta abraçada amb què acabem els nostres ‘mails’, l’hauríem de fer de manera real. ¿Quan? Sempre. Perquè el tacte i el contacte canvien la manera en què percebem el món: curem. Les nostres cèl·lules són molt sàvies. Quan algú davant nosaltres se sent feliç, agraït o simplement de bon humor, trasllada la seva emoció a les nostres neurones. El cervell té una gran plasticitat; de manera que les cèl·lules mirall reprodueixen al nostre organisme l’estat d’ànim que senten al seu voltant. I fins i tot hi ha més:  atenció als pensaments negatius. Els hem de rebutjar, perquè creixen. L’atenció, per als positius. Amb aquests, el nostre espai vital s’engrandeix i il·lumina. ¿I què dir de les comunicacions via WhatsApp o xarxes socials? Genial, si provenen d’algú amb qui ja tenim una bona relació real. Però quan són dels qui no coneixem, ens aïllen encara més. Ho veiem cada dia a Twitter. La solitud circula a tot arreu. És hora de pensar en positiu i sortir a la trobada de persones reals amb qui compartir trossos de vida. Des de la sinceritat nua, abrigarem el nostre cor. Com diu el doctor, és qüestió de salut. Foto: Kacper Pempel (Reuters) | El Periódico Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 26 de desembre de 2019....

Amor rere les reixes

El jove abaixa la veu i canvia rabent el gest quan em veu arribar caminant per la vorera. Se sent interromput i calla. Sense voler, he entrat en alguna intimitat que m’és aliena. Accelero el pas i, només de reüll, m’atreveixo a mirar als ulls aquest home que aguanta el fred hivernal de la tarda. El vestit, humil. La mirada, trista. El cap alçat i rotund. Rere les reixes, a dalt, ella el mira i li parla. La seva veu arriba clara al carrer. Dissimulant, escolto el to i accelero el pas. De la imatge brolla una calidesa insospitada. Volen estar junts i allarguen el temps de veure’s. Ell, des del carrer, i ella, dins de la presó, s’estimen. He vist moltes vegades aquesta escena davant la presó de dones Wad Ras, al carrer del doctor Trueta de Barcelona. No és difícil endevinar en una semifoscor els cossos d’elles, apostats contra les reixes, parlant amb les seves parelles, que són fora, dempeus, al davant, mirant-les. És un diàleg tranquil, suposo que posterior al que acaben de tenir en la intimitat carcerària. Sempre em sorprèn. Al principi, patia. Pensava que de sobte apareixeria el guardià uniformat defensant una suposada legalitat rotunda i faria fora de males maneres i sense contemplacions el noi. O potser a les dones les castigarien per atrevir-se a no estar totalment mudes i tancades. Si hi ha alguna llei que ho prohibeix, dono fe que la humanitat dels agents la supera. He vist fins i tot, en ple estiu, un noi sostenint a la seva espatlla un vell i enorme radiocasset, d’aquells que anomenàvem lloros. De l’aperell en sortia la veu de la ‘tonadillera’ a un volum eixordador, perquè travessés les reixes, es colés per la finestra i arribés diàfana a l’interior de la presó. L’escena és entendridora. L’enamorat vol fer feliç la seva enamorada i fa sonar l’aparell tan alt com es pot, perquè les ‘coplas’ a ella li alegrin l’ànima. Durant anys m’he preguntat per la naturalesa d’aquest gest. Avui m’atreveixo a afirmar que senzillament és amor. Foto: Joan Cortadellas. El Periódico. Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 16 de desembre de 2019....

Chacón i Calviño

Chacón i Calviño. Calviño i Chacón. La consellera d’Empresa i Coneixement asseguda al costat de la ministra d’Economia i Empresa en funcions. Se somriuen properes. Ocupen el centre de l’escenari. La trobada té lloc a la seu de Foment del Treball. El seu president, Josep Sánchez Llibre, es felicitarà per aconseguir que les representants dels dos governs acudeixin a la cita. La consultora PwC presenta un informe sobre la percepció que alguns empresaris rellevants tenen de l’economia a Catalunya. Opinen que l’economia catalana va bé. Però que podria anar millor si la situació política s’estabilitzés i es corregís el desolador dèficit en infraestructures. El corredor mediterrani, com a síntesi de les promeses reiteradament incomplertes del Govern. Les no infraestructures són conseqüència de la miopia política i un acusat centralisme. Llastar Catalunya és també llastar Espanya. Però aquesta setmana les dues dirigents han actuat amb intel·ligència política. A Madrid intenten una investidura. A Barcelona, que la consellera Chacón acudeixi a Foment significa ocupar el lloc que li correspon com a Govern de la Generalitat, que li serveix també per contrarestar l’habitual música ambiental en matèria econòmica. Segons dades del Govern, a Catalunya, cinc anys de creixement ininterromput del PIB per sobre de la mitjana d’Espanya i de la UE. Cinc de reducció de l’atur, quatre de creixement del nombre d’empreses, vuit de rècord d’empreses exportadores i el Financial Times recomanant Catalunya el 2018 i el 2019 com la millor regió del sud d’Europa on invertir. Reclamarà Chacón solucions polítiques per al problema polític entre Catalunya i Espanya, i demanarà Calviño recolzament per formar Govern i aprovar els pressupostos. Les infraestructures eren a l’Agenda del Canvi de Pedro Sánchez, però no hi va haver temps de desplegar-la, afegeix. Des de platea, hem vist una imatge que, per excepcional, resulta nova. La trobada empresarial amb les dues polítiques clausurant-lo ha pres forma de diàleg, una porta a l’esperança. Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya el 8 de desembre de 2019....

Qui al cel escup…

Que vagi per davant que defensaré fins al final totes les accions cíviques que tinguin per objecte continuar protestant pels 100 anys de presó que el Suprem ha dictat contra els líders independentistes. Dit això, no aconsegueixo comprendre per què l’onatge del Tsunami Democràtic no arriba a l’altiplà i s’estableix únicament pocs quilòmetres més enllà de les platges que el van veure néixer. Aplaudiria, d’altra banda, que les accions tinguessin un grau més elevat de ‘finezza’ i que fossin imaginatives. Que Tsunami es disposi a tallar les vies de Sants (com dissabte passat) o l’autopista a la Jonquera durant diversos dies no causa ni pessigolles a aquells contra els quals suposadament es dirigeix l’acció. Just al contrari. Els dona ales perquè repeteixin que a Catalunya el que hi ha és un problema de convivència (pensant a aconseguir-ho), i així continuen fugint d’estudi perquè no vagi amb ells el tema polític del conflicte. Entrem en la lògica que la sentència castiga no només els més de dos milions de persones que van votar l’1-O i que continuen votant forces independentistes en els comicis posteriors, sinó a aquesta gran majoria, un 80% de la població de Catalunya, que està a favor de poder decidir la independència en un referèndum. Si un parteix a més que, a través dels jutges, el Govern espanyol o la policia, l’Estat exerceix una repressió mantinguda i augmentada durant aquests últims anys –és a dir, si tot Catalunya pateix els excessos del poder de Madrid–, em pregunto quin sentit té (des del punt de vista de Tsunami) no actuar en aquelles terres i contra aquells interessos i, contràriament, fer-ho contra les víctimes d’aquesta repressió, o sigui, la gent de Catalunya. És autoflagel·lar-se, planament i senzillament. O equivocar-se de destinatari. Perquè, ¿a qui beneficia promoure el malestar social i alterar l’economia a Catalunya? Als catalans, no, siguin o no independentistes. Al contrari, els perjudica. És a dir, Tsunami s’acaba alineant sense voler amb l’Estat contra qui diu actuar. Un altre tema és que Madrid quedi molt lluny i faci molta mandra. Foto: Alex Recolons | El Periódico de Catalunya Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 21 de novembre de 2019....

«Estimat Pedro»

Es compleixen ara tres anys justos. Ens vam conèixer a Washington, en aquell seminari de comunicació política que transcorria plàcidament analitzant la campanya quan va saltar la sorpresa i Donald Trump va aconseguir la victòria. Acabaves d’arribar d’Espanya, expulsat per decisió pròpia, però amb una duresa salvatge per part dels que deien ser els teus. No és no, vas mantenir fins al final. I no vas voler donar la teva abstenció a Mariano Rajoy perquè fos investit president del Govern espanyol. Saps bé que et vas guanyar les simpaties de molts que mai t’han votat. Per la teva convicció, per ser capaç de mantenir la paraula, per la teva enteresa i pel teu esperit de lluita. Ho havies pagat molt car. Havies perdut tot el poder i et plantejaves què fer amb la teva vida. Reflexionaves. Et recordo al meu costat sopant entre un grup d’amics. La majoria d’ells eren pròxims ideològicament a tu. I, sí, tot i que no estaves d’acord en l’anhel d’independència que jo t’explicava, el comprenies i afirmaves rotundament que Catalunya és una nació. Que ho sabies, que ho havies anat veient fins que en vas estar convençut. Aquell dia vaig apostar contra els teus que tenies una capacitat de resiliència enorme, que elaboraries bé el duel i que tornaries al poder. Et miro ara. Em sembla insòlit que anunciïs que faràs l’impossible perquè organitzar un referèndum torni a estar en el Codi Penal, d’on ho va treure Zapatero, o que aprofitis la televisió pública espanyola per insultar TV-3 i que et burlis de les trucades de Quim Torra. ¿Com pots fins i tot negar-te a dialogar, no ja amb els sobiranistes, sinó amb els anomenats constitucionalistes perquè t’investeixin, i allà proposes que directament sigui president el cap de la llista més votada? ¿Has perdut les conviccions? O, com deia l’actor còmic: ¿tens uns principis, però, si no agraden, també en tens d’altres? Entenc que la vida política és també estratègia i ho assumeixo. Però quan contradiu les conviccions personals, desitjar fins aquest punt el poder no genera cap admiració. Pena, a tot estirar. Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 6 de novembre de 2019....

Carme Lluveras: «Volia ser jutge de menors, volia un futur amb millors condicions per als joves»

El divan de Catalunya Ràdio descobreix més personal de Carme Lluveras, la comentarista de bàsquet a Catalunya Ràdio, amb un passat professional vinculat a aquest esport. S'ha guanyat el respecte en un món fins ara masculí. Ha trencat motllos defensant l'esport femení en general i la dona en particular. Amb Carme Lluveras tenim un divan ple de sorpreses....