© http://silviacoppulo.com!

Mitjans

Sílvia Cóppulo / Mitjans (Page 18)

Valls, amb llum pròpia

Manuel Valls era l’únic home que somreia, ple d’orgull i satisfacció en la sessió de constitució de l’Ajuntament de Barcelona. Amb els seus tres vots, suposadament gratis, li va regalar l’alcaldia a Ada Colau, que aquesta segona vegada es va agafar a la vara amb cara de circumstàncies. L’ex primer ministre francès es va atrevir a dir-li a la cara a Joaquim Forn –que venia de la presó de Brians i a la qual tornaria un cop acabada la sessió– que a Espanya no hi ha presos polítics. Després va apartar la mà quan Quim Torra, el president de la Generalitat, li va oferir la seva. Sense cap vergonya, perquè se sap guanyador i no va amb miraments. Valls serveix als que defensen que tot s’hi val per lluitar contra l’independentisme. És un professional de la política, ara a sou dels poderosos, pur entorn de l’Ibex 35. Que dos dies després de la sessió d’investidura, Inés Arrimadas, de Ciutadans, anunciï que el seu partit tindrà grup propi a l’Ajuntament de Barcelona, és a dir, que trenca amb Valls, no sembla que l’afecti negativament. Ja fa molt que Albert Rivera i Valls no s’avenen. La manifestació de la plaça de Colón de Madrid amb Cs al costat del PP i Vox contra el Govern de Pedro Sánchez va suposar un punt important de desacord. De fet, Rivera i Valls han evitat aparèixer junts durant la campanya electoral. Clar que qui comença a ser molt qüestionat en les tertúlies de Madrid és precisament Rivera, que es resisteix a abstenir-se per facilitar la investidura de Sánchez, llançant-lo a mans dels independentistes, aquells als quals afirma que s’ha de derrotar. No sembla que Valls perdi. Justament el contrari. Sabuts els recolzaments econòmics i poderosos amb què compta, Valls ja ha aconseguit enlairar-se i desenganxar-se de Ciutadans i corre la seva pròpia carrera política. Em pregunto quant de temps falta perquè el ciutadà català/espanyol/francès organitzi la seva pròpia plataforma política a Espanya. Foto: Jordi Cotrina. Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 17 de juny de 2019....

La vida s’estavella a 200 km/h

La velocitat i la joventut es van fer la seva última abraçada. Mortal. Sentim una profunda tristesa per la mort del futbolista José Antonio Reyes. El seu cosí, Jonathan Reyes, també ha mort, i un altre familiar, Juan A. Calderón, està malferit, tot i que va aconseguir, entre flames, sortir pel seu propi peu del cotxe. Va passar dissabte passat. José Antonio Reyes venia d’entrenar a Almendralejo, Extremadura. Ja l’han enterrat en el seu Utrera natal. Passen les hores, coneixem els detalls i l’ambivalència s’apodera de nosaltres. Diuen que el jugador conduïa a més de 200 quilòmetres per hora, es va rebentar una roda del Mercedes Brabus S550 de 380 CV i José Antonio va perdre el control. El cotxe va sortir de la via, va xocar contra uns blocs, va bolcar i es va acabar incendiant. Ell ha sigut la primera víctima, però n’ha arrossegat d’altres i ha generat dolor a molts més. La carta de la seva dona en el sepeli, esquinçadora. Deixa òrfenes dues criatures de poca edat. No volem pensar en Reyes com en algú culpable, reposa ja a la tomba. No s’ha de parlar malament dels morts. Però hem de referir-nos a la imprudència i a la responsabilitat. Sentiments trobats. Al final, l’accident va ser això, accidental, involuntari. ¿Qui no ha conduït esquivant radars, a més velocitat de la permesa? Esclar que si va ser a 237 quilòmetres per hora...

Primers passos de desglaç

Els dos milions de votants independentistes de Catalunya se senten orgullosos de com els cinc presos polítics han pres possessió dels seus escons a les Corts espanyoles, han somrigut a tothom, han creuat paraules amb altres líders polítics per aplanar el camí de la negociació i, una vegada més, sense renunciar a les seves reivindicacions, han sabut superar-se en dignitat. Es van despertar de bon matí a la presó i ha tornat a entrar-hi després de la feina. La Fiscalia del Tribunal Suprem presenta davant de la sala que jutja el procés un escrit perquè les Corts els suspenguin de funcions. Ja es veurà quina és la decisió definitiva. Es veurà després de les eleccions d’aquest diumenge que ve. El PSOE no vol que aquesta decisió enterboleixi els seus resultats. Però tornem als fets. Aquests mateixos diputats no van poder ocupar els seus escons al Parlament de Catalunya, i durant un any i mig uns enormes llaços grocs han ocupat els seus seients. Així, doncs, ¿estem davant d’un inici de desglaç? ¿Es tracta d’enviar el missatge que ja se’ls ha “escarmentat” prou? La suposada criminalitat dels presumptes colpistes que suposadament humilien tots els espanyols i la democràcia s’ha fos en els dos petons que, de manera intel·ligent, Inés Arrimadas li va fer a Josep Rull, en la conversa entre Sánchez (Jordi) i Sánchez (Pedro) mentre feien cua i en l’encaixada entre Oriol Junqueras i el president del Govern. "Hem de parlar", li va indicar el republicà. És cert que el soroll de la dreta espanyola per apaivagar els independentistes presos és molest. Que Rivera no cessa en la seva particular creuada per erigir-se en el líder de l’oposició, però la sentència del judici al procés és pròxima i és en aquesta legislatura en què s’hauran de buscar solucions polítiques a la qüestió catalana a Espanya i davant d’Europa (Puigdemont i Junqueras obtindran representació al Parlament Europeu). Sembla aconsellable que la presó preventiva es vagi substituint per la llibertat condicional. La ciutadania espanyola està a punt. Foto: JJ Guillén. Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 22 de maig de 2019....

El Marlboro del segle XXI també mata

El Marlboro del segle XXI mata com matava el Marlboro del segle XX. És tabac i perjudica seriosament la salut. El més greu és que, amb tergiversacions i molts interessos pel mig, després de dos anys de pressions, el ‘lobby’ tabaquer de Philip Morris Internacional (PMI) i la seva distribuïdora Altria han aconseguit que la FDA, l’organisme que s’ocupa de la salut pública als EUA, autoritzi la seva venda com si es tractés d’un medicament. 480.000 nord-americans moren cada any a causa dels cigarrets. Però d’aquí res, PMI podrà vendre amb total impunitat l’IQOS, que aquest és el nom oficial de la marca Marlboro del segle XXI, un artefacte electrònic conforme amb els gustos d’aquesta època, carregador de bateries inclòs. I, tot i que aquest tabac porti nicotina igual, la nova tecnologia permet que no hi hagi combustió. El tabac no es crema; només s’escalfa i generant un vapor més glamurós que el fum. La FDA argumenta un doble missatge contradictori. Afirma que l’IQOS genera menors nivells de toxines que els cigarrets de combustió i que, malgrat que permeti la seva venda, no significa que s’aprovi per a la salut. ¿Ho entenem bé? L’empresa tabaquera fins i tot està intentant que li permetin publicitar que l’IQOS redueix els riscos de malalties vinculades al tabac, per crear la percepció que fumar aquest nou cigarret és saludable. Per descomptat, el Marlboro del segle XXI és igualment addictiu i servirà de porta d’entrada a molts no fumadors, principalment adolescents. Es comercialitza a 44 països, inclòs el nostre, i, tot i que l’Agència Europea del Medicament el tracti com el que és, tabac, i no una medicina, l’aprovació per part del Govern nord-americà no augura res bo. A Espanya, un 34% de la població fuma; o sigui, tenim les mateixes xifres que abans de les mesures legals antitabac de fa 10 anys. Mentre els governs continuen instal·lats en una passivitat autocomplaent, les tabaqueres inverteixen enormes quantitats de diners per vendre nous tabacs, que ens maten més lentament. Com si aquesta mort fos agradable. Foto: Kim Kyung Hoon Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 7 de maig de 2019....