© http://silviacoppulo.com!

Mitjans

Sílvia Cóppulo / Mitjans (Page 19)

Debats i mentides

Les mentides sense cap rubor ballen a la seva albor pels platós de televisió. La novetat, potser, és que els candidats es diuen mentiders els uns als altres. S’insulten en un exercici de dominació i poder. Els líders polítics saben molt bé que, en termes postmoderns, l’important no són els fets, és la narració. Sovint la veritat molesta; per això se la tracta amb menyspreu, perquè interfereix en el fil argumental que es vol teixir. En els dos debats televisius consecutius d’àmbit espanyol, tant Pedro Sánchez, com Pablo Casado i Albert Rivera s’han desqualificat directament dient-se “mentider, mal educat o impertinent”. Quan les paraules pròpies no tenen prou confiança, cal treure de tot: fotos emmarcades, gràfiques, cartes, retallades de diaris, etc. que les sostinguin. En algun moment es voreja la xarlataneria, que, segons el filòsof H. G. Frankfurt, és pitjor que la mentida, perquè no rebutja l’autoritat de la veritat i s’hi oposa, sinó que ni tan sols li fa cas. Els tres líders referits es postulen com a presidents. Pablo Iglesias, no. El podemista se situa en la realitat i reclama el vot per poder entrar al Govern de Sánchez i influir. Un Pablo Iglesias molt moderat en les formes, lluny d’aquell estil radical que el definia. ¿Recorden de quan insultava la resta de partits cridant-los “casta”? Aquest ‘nou’ Iglesias aconsegueix mantenir el discurs crític, però ni insulta ni entra en desqualificacions personals. Apel·la a la responsabilitat i al respecte entre uns i d’altres, referint-se a l’audiència com si hi estigués dialogant. Atén els moderadors, utilitza un to de veu molt mesurat i sincronitza la comunicació no verbal amb l’oral, assegurança, ponderada. Fins i tot connectant amb les dones quan el debat va embarrancar en la violència masclista. O amb Catalunya: “La política necessita –va afirmar– que s’asseguin a una taula on siguin tots i el sabem”, els diu. ¿Per què aquest canvi d’estil? No és una dada menor que Google Trends l’aplaudís, ni que Twitter optés majoritàriament per criticar les formes accelerades d’Albert Rivera. Veurem quins rèdits electorals en treuen uns i altres de la seva potència, la seva calculada suavitat, de les seves veritats i mentides. Els debats són essencials en democràcia, tot i que aportin poca veracitat. Prenem decisions partint de la nostra percepció de la realitat que ens presenten i sobre el grau de confiança que atorguem als líders polítics. La seva capacitat de resistència, de risc i de lideratge. El seu ser o no ser veritat. M’agradaria pensar que els votants,...

Campuzano o la independència ja no és el que era

La data prevista era l’endemà de les eleccions municipals, però l’avanç de les generals ha precipitat la divisió. La dona que va fer fora Rajoy, Marta Pascal (propiciant el 'sí' del PDECat a la moció de censura), dona un pas en direcció a un nou partit, que optaria per un tren de via lenta cap a l’independentisme, en contraposició al lideratge de Carles Puigdemont, pujat a un TGV, que primer la va defenestrar a ella de la coordinació del partit i ara ha descavalcat de les llistes de JxCat aquells que es movien ideològicament al seu voltant. Dimarts passat el veterà diputat Carles Campuzano presentava el seu llibre 'Reimaginem la independència'. Campu, autodefinit com a “independentista de tota la vida, gradualista i pragmàtic”, escriu que era suggeridor “acumular forces que permetessin un referèndum acordat amb l’Estat”. I que no va creure ser davant “una finestra d’oportunitat, que hauria de permetre realitzar per la via dels fets consumats la independència”. Res d’això va passar: l’1-O no hi va haver un referèndum acordat i la independència continua sent un objectiu i no un fet. Ara el diputat sosté que s’han de reconèixer “límits imprescindibles: majories, normes, procediments i unitat civil”. Encimbellat per una Pascal que intentava generar entusiasme a la Casa del Llibre amb el recolzament de l’exconseller Lluís Recoder, entre el públic no hi va haver cap membre del Govern de Quim Torra i sí que hi van ser presents diversos càrrecs de l’últim d’Artur Mas. Sobrevolaven l’escena un toc de realisme i el fantasma de l’escissió. No es tracta únicament d’una qüestió de velocitat per dilucidar si la via lenta porta a la via morta i el TGV pot tornar a descarrilar, s’haurien de mostrar clarament estratègies i objectius. Sembla assenyat pensar que, si uns i d’altres no treballen per augmentar la base social, amb el judici als presos en marxa, i l’exili, lluny per definició, Campuzano podria arribar a tenir raó quan afirma que “la independència ja no és el que era” i no només perquè en ple segle XXI el poder estigui molt més repartit. Foto: Joan Mateu Parra. Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 10 d'abril de 2019....

La bretxa salarial i una música constant

La CEOE considera que la bretxa salarial entre homes i dones està causada, a més de per la desigual distribució de responsabilitats familiars i domèstiques, per les diferències en la tendència a assumir riscos i a negociar. En definitiva, les dones cobrarien menys perquè s’ocupen de la llar i, perquè a l'hora de demanar el sou que els pertoca, o nogosen fer-ho o ho fan malament. Aquesta idea no és nova. Les acadèmiques nord-americanes expertes en qüestions de gènere Linda Babcock i Sara Laschever han investigat el cost altíssim que té evitar la negociació i no demanar clarament l’augment de salari o la promoció professional que tenen de dret. (Women don’t ask: the high cost of avoiding negotiation-and positive strategies for change, 2007). La doctora Sara Berbel, psicòloga social, especialista en gènere i actual directora general de Barcelona Activa (Directivas y empresarias. Mujeres rompiendo el techo de cristal, 2013) assenyala que les dones perceben que aspirar a tenir poder és sinònim d’egoisme i se senten culpables. Culpables de pensar en els seus desitjos i necessitats professionals i no únicament en la família, una conducta encara penalitzada socialment. O bé perceben que el poder és destructiu i les castigarà igual que a les dones fortes dels contes (les madrastres i les bruixes). No és fàcil per a les dones negociar bé. Sovint els que les avaluen (majoritàriament homes) les veuen o massa toves –quan segueixen els estereotips de conducta femenina submisa– o massa dures –si actuen amb determinació. Elles s’enfronten a una exigència més alta i, quan se les veu competents, no agraden. L’actriu Ginger Rogers, companya de ball de Fred Astaire, en relació amb el seu sou més baix, remarcava el seu mèrit superior: “Ballo cap enrere i amb talons”. Hi ha tantes dones competents com homes competents. La clau rau en les possibilitats que les dones poden aprofitar. Una bona sortida a les lloses que alenteixen la promoció professional i l’augment salarial és crear xarxes professionals formals i informals on es donin suport mútuament i, individualment, adquirir una bona formació en la comunicació en públic i assertiva. La necessitaran per negociar. Però, deixeu-me dir que comencem a viure canvis positius. Si bé la bretxa salarial és més elevada entre persones amb més edat, amb més responsabilitat directiva, als sectors en què hi ha més homes i quan el nivell de sous també és més alt, des del 2010, a la Gran Bretanya no hi ha diferències salarials entre dones i homes menors de 40 anys, una tendència que també observem en el nostre país. Com que sovint, a igual capacitat, homes i dones trien inconscientment abans un home que una dona per ocupar un lloc de responsabilitat, la catedràtica de Harvard Claudia Goldin, pionera en l’estudi de la...