© http://silviacoppulo.com!

Mitjans

Sílvia Cóppulo / Mitjans (Page 22)

Khashoggi i el seu melòman esquarterador

¿Com podia el presumpte assassí-esquarterador del periodista dissident saudita Jamal Khashoggi dur a terme una immundícia tan gran mentre es delectava escoltant un ‘lied’ de Schubert o una simfonia de Beethoven? Quan faig aquesta feina, escolto música clàssica. Ho recomano, va dir el doctor forense Salah Mohamed al Tubaigy, anomenat el ‘doctor xerrac’, col·locant-se els auriculars. ¿Un assassí que és capaç d’esquarterar algú encara amb vida pot haver desenvolupat la seva sensibilitat artística i emocionar-se amb una serenata de Mozart? La pregunta em regira l’estómac. A la fi, el prestigiós professor de Psicologia i Criminologia Vicente Garrido m’aclareix: No existeix relació entre els gustos artístics i la capacitat de matar de forma astuta. Els assassins comuns no se senten atrets pel cine clàssic, la lectura o l’art en general, ja que porten vides rudes i no s’han cultivat. Però és obvi que el metge que va assassinar el periodista del ‘Washington Post’ estimava la música. Escoltar-la mentre l’esquarterava complia dues funcions. La primera: no sentir els crits esquinçadors de la seva víctima (si encara conservava algun alè de vida). Així, l’assassí s’allunya emocionalment de la tortura que infligeix al dissociar els dos actes. Però, a més, si l’assassí és un sàdic, uneix alhora dues fonts de plaer (esquarterar un ésser humà i escoltar música clàssica), intensificant-les. La idea de Plató que el gust per la bellesa s’associa a la bondat només és certa en termes estadístics. Les persones més formades han rebut una bona socialització, han sigut educades per apreciar l’art i, suposadament, per poder desenvolupar valors morals sòlids. Però en un sentit d’“antagonisme antropològic”, cal concloure, afegeix el doctor Garrido, que un subjecte pot desenvolupar el gust per les arts i no tenir cap problema en matar. Deixo per a una altra ocasió l’anàlisi de l’equip de ‘neteja’ que l’Aràbia Saudita va enviar a Turquia. És massa àcid. Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 9 de novembre de 2018....

Escrits de presó

Tinc por. Dues paraules que no ens atrevim a pronunciar en veu alta ni a pràcticament ningú. Les dues primeres que escriu Joaquim Forn des de la sinceritat en el dietari en català ‘Escrits de presó’, publicat per Enciclopèdia Catalana. Reflexions i detalls que ens permeten dibuixar la vida dels que estan empresonats per causes polítiques. Sentim al nostre cos la vulnerabilitat a la cel·la compartida, amb un lavabo sense cortines, i somriem imaginant com Raül Romeva les improvisa amb unes bosses d’escombraries.  Veiem com Joaquim Forn s’interessa pels altres reclusos, a qui l’exconseller, que és advocat, ajuda amb petits escrits quan volen demanar alguna cosa oficialment. Hi ha assassins i lladres, que presumeixen de la grandesa dels seus cops. El cor ens fa un salt quan Forn valora el jutge Llarena com una persona amb fama de discreta i raonable, que coneix Catalunya, i que, per tant, jugarà a favor de la seva llibertat. “Catedralícia indefensió”, la defineix el seu advocat Daniel Pérez. L’amistat amb Oriol Junqueras s’eixampla i arriba el Nadal. Els partits de tennis els permeten alleugerir la tristesa que els envaeix el cos i la ment. A la presó, les diferències entre partits es dilueixen. Forn escriu que és i continuarà sent independentista, perquè la independència de Catalunya és el port de destinació que més convé a tots els catalans. Ara bé, la via unilateral no la possibilita i és necessari buscar noves estratègies, repeteix. L’operació ‘Estremera Blaugrana’ o l’‘M7 Culer’ funciona. Neus Bramona (la dona de l’Oriol) i Laura Masvidal, la seva, aconsegueixen entrar gradualment les samarretes del Barça, que el president Bartomeu els ha regalat a petició seva. Moments d’alegria. Impacta com un home que ha dedicat la vida a la ‘res publica’, no es penedeix de res, però admet que el persegueix una certa mala consciència per no haver passat més temps amb la seva dona i les seves dues filles. “La política se t’empassa. Aquí veus meridianament el que és important a la vida. Els dies que t’has perdut no computen en aquesta nòmina de moments que descobreixes que són essencials quan tot es torça”. “A la presó no pots fugir de tu mateix. Regir-te per la teva pròpia disciplina et permet que els dies siguin més suportables i comporta que consolidis la teva barrera interior. Això és clau...

Els meus alumnes de màster

La ministra Montón ha de dimitir per plagiar el treball final de màster, i jo no surto de la meva sorpresa. Aquest nou cas m’agafa corregint els treballs dels meus alumnes de Comunicació del Màster d’OBS (Online Business School) sobre Gestió Sanitària. Una vegada més quedo petrificada. No hi ha res al món professional que em reconforti més que la relació amb els meus estudiants. Res. Els veig com, dia a dia, fins i tot en la distància, desenvolupen les seves habilitats comunicatives. M’escriuen que han pogut fer amb facilitat aquesta conferència que ajornaven, perquè els imposava parlar davant d’un públic qualificat. Em diuen que s’atreveixen millor a donar “males notícies”. Adverteixo en els seus escrits que debaten amb els seus col·legues amb més capacitat de síntesi. Els veig en vídeo somrient a la càmera i al món, enrere van quedar antics temors. I en privat m’agraeixen com aquesta formació els enriqueix personalment i professionalment. Amb sinceritat confesso que els meus alumnes m’emocionen. Ensenyar no és només transmetre coneixements; és intentar inspirar els teus alumnes perquè descobreixin el tresor que porten amagat al seu interior. Viure és deixar un llegat perquè algú hi pugui sembrar. El món és llavors més habitable, la humanitat millora. Qualitat i calidesa, com diuen els meus estimats alumnes de màster. Així doncs, enganyar sobre la formació és perversió pura. És desmerèixer el coneixement i maltractar l’esforç d’estudiants i professors honestos. Està bé que aquests polítics se’n vagin a casa. A reflexionar i a estudiar amb humilitat. Diuen els experts que la transformació digital comporta un nou marc mental social, en el qual les persones ja no estan disposades a sotmetre’s als abusos i els enganys dels poderosos. Bé. Per cert, a propòsit de la universitat que acull aquests màsters fantasmes: la Rei Joan Carles. ¿Fins quan la inviolabilitat de l’emèrit per no investigar els seus possibles delictes? ¿Fins quan serà vigent allò de “la paraula del rei és llei?”. Disculpin la volta. Avui només he vingut a la columna per parlar-los dels meus estimats alumnes. Foto: Juan Carlos Hidalgo (agència EFE) Article publicat origiàriament a El Periódico de Catalunya, el 17 de setembre de 2018....