© http://silviacoppulo.com!

Mitjans

Sílvia Cóppulo / Mitjans (Page 26)

Suso de Toro: «Per què reivindicar democràcia a Espanya és revolucionari?»

L'escriptor i analista polític Suso de Toro s'ha estirat a El Divan de Catalunya Ràdio. Assegura que els espanyols no tenen por de la independència, tenen por de la reacció de l'Estat. Amb fermesa diu que ningú neix ni creix odiant els catalans. Els ànims en contra de Catalunya els atribueix als mitjans de comunicació espanyols. A més, durant la conversa l'escriptor gallec ha confessat que no aspira a ser ni intel·ligent ni astut, aspira a ser bona persona. També ha parlat de la monarquia, de l'1-O, de Zapatero i s'ha emocionat parlant del Prestige....

Una visita a Joaquim Forn a la presó d’Estremera

Llegiu aquí la versió d'aquest article en espanyol. Pásese el dedo por el pelo", em diu el funcionari. M’havien avisat que sovint el dit és massa net, perquè el lector d’empremtes les pugui llegir. Els cabells també ho estan i hauré de repetir diverses vegades l’operació fins que em fitxin bé a Estremera. La foto els ha sortit a la primera. És dissabte. Acompanyo en la visita la família de Joaquim Forn, empresonat preventivament fa quatre mesos. L’esposa de qui era el conseller d’Interior, Laura Masvidal, empeny el grup. Avui hi venen la seva mare, Maria Martí, i la neboda, Laura Orrit. Quan l’AVE ha arribat a Atocha, el gest es transforma. Plou a Madrid. La presó és a setanta quilòmetres. Llogar un utilitari. El trajecte, de memòria. "Si ustedes ya han estado aquí, no hace falta el dedo, solo el DNI". A la sala d’arribada ens trobem uns amics d’Oriol Junqueras. Paraules càlides en veu baixa. Hi ha familiars d’interns de tot tipus i tensió en l’espera. Passem per l’arc de seguretat un a un. Una mena de finger ens condueix a un espai entre els patis amb reixes, buits ara. Caminarem endavant i les portes s’aniran tancant al darrere. De cop, tot el grup de familiars ens quedem parats. "Forn, al uno", criden per megafonia. Totes quatre entrem en un minicubícul transparent amb dues cadires. Del fons del vidre de separació, arriba un Quim Forn més prim, somrient. Tenim quaranta minuts, el total de la setmana. Els missatges familiars s’entrecreuen. No hi pot haver pauses; el temps vola. Li demano a l’exconseller si creu que el perjudica que el jutge Pablo Llarena hagi declarat complexa la causa del procés. Forn és optimista. No sembla que li doni gaire importància. “No em veig el febrer de l’any que ve aquí", afegeix Forn, convençut que arribarà un moment que quedarà clar quin va ser el seu paper. Tampoc creu que la creació del Consell de la República que presidirà Carles Puigdemont a Brussel·les el pugui afectar negativament, malgrat que el magistrat del Suprem argumentés, per deixar-lo a la presó, la incertesa que l’independentisme es mantingui dins l’ordre legal. “És que no serà una entitat institucional des del punt de vista legal; serà privada”, argumenta, i es reafirma en ser contrari a la via unilateral. Remarca: “El més urgent és formar govern”. Veu bé que Jordi Sánchez sigui el candidat a presidir-lo. I, “només si aritmèticament calgués, que Comín i Puigdemont renunciessin a l’escó”. Renuncia a respondre'm sobre si està d'acord amb...

La vergonya d’Espanya és el seu fracàs democràtic

Que Anna Gabriel hagi decidit quedar-se a Suïssa i miri de començar una nova vida com a professora de Dret parlant un perfecte francès em sembla magnífic. Que hagués decidit presentar-se al Tribunal Suprem, com va fer la seva companya de la CUP, Mireia Boya, amb un somriure i el puny alçat en entrar a la sala, sense renunciar a cap idea política i parlant un educadíssim castellà, també em semblaria genial. Estic a favor que aquelles persones perseguides o empresonades sense judici (Junqueras, Forn, Sánchez i Cuixart) escullin el que creguin més convenient per a defensar-se. ¿Com pot ser que estiguem analitzant si la declaració d’aquest perjudica l’altre? Doncs, perquè es tracta de presos polítics.  Ah, ¿que a Espanya no es persegueix ningú pel seu ideari?  ¿Què pretenen, que les idees quedin instal·lades a les ments, quietones, i no derivin en accions? L’Estat empresona persones que han fet el que havien promès, que han guanyat les eleccions diverses vegades per majoria –majoria simple, però majoria– i han buscat, del primer dia a l’últim, el diàleg amb un Estat, engrescat en la cursa de la repressió.  Com va dir M. Rajoy, el cap del partit rei en corrupció, «per defensar la unitat d’Espanya, estic disposat a tot». Tot inclou la repressió sense miraments i en tots els àmbits. Repressió jurídica i judicial, agressió policial, potineig a l’escola catalana, censura en tot tipus d’expressió artística, es tracti d’un raper o una exposició; tot vol dir, pura persecució per estendre la por. El jutge del Suprem Pablo Llarena va haver de retirar l’euroordre contra Carles Puigdemont, quan el 130è president de Catalunya es presentava educadament al jutge belga. Llarena tampoc es va atrevir a demanar res a les autoritats daneses quan Puigdemont va viatjar a Copenhaguen. I ara el magistrat no sap com aconseguir que les autoritats suïsses detinguin Anna Gabriel. En la cursa boja per mantenir «la unidad», la vergonya d’Espanya és pur fracàs democràtic. Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 22 de febrer de 2018....

Laia Sanz: «Estic més orgullosa d’obrir camí a altres dones pilot que no pas dels títols guanyats»

La campiona mundial de motos Laia Sanz baixa de la moto i s'estira a El Divan de Catalunya Ràdio. Confessa que la satisfà més haver obert camí a altres noies pilot que els títols guanyats. Als inicis no es va conformar de ser motxillera d'un altre pilot, que és com ser la seva ajudant. Es va rebel·lar contra aquest paper de submissió i va lluitar fins a ser la número 1. Diu que el Dakar li demostra que és més forta i valenta del que es pensava....

Un Pau Donés satisfet de tot el que ha viscut i il·lusionat amb els projectes de futur

El cantant de Jarabe de Palo, Pau Donés, s'estira a El Divan de Catalunya Ràdio i hi explica com eren els petons de la Flaca. Assegura que no és un home d'una sola dona i diu «si m'estimo els meus tres germans igual, per què he d'estimar només una dona?» Li brillen els ulls quan parla de la seva mare, que va morir en circumstàncies tràgiques quan ell tenia setze anys, i diu que encara ara li «explica» les coses importants de la seva vida. Encara la seva malaltia amb valentia i coratge. Avança que té molts projectes de futur. Els més importants seran els que compartirà amb la seva filla....

La soledat no és bona per a la salut

Quan entro al metro, em commou aquell cartell en què una senyora, amb ulls tristos, mira cap a fora, al carrer, per entre la persiana, i diu la frase següent: «No m’hauria imaginat mai que el pitjor de fer-se gran fos la soledat». Em ve una esgarrifança cada vegada que el veig i tinc por. No conec un sentiment més dur que el de l’abandonament. I la soledat és germana de l’abandó. Ara a la Gran Bretanya, el Govern de Theresa May ha anunciat que posarà en marxa un ministeri de la soledat. La primera ministra s’hi ha referit d’una manera molt senzilla: no poder parlar ni compartir pensaments amb ningú. Tenen nou milions de persones que diuen que pateixen de sentir-se soles. Al Canadà, aquest país civilitzat, i modern, una quarta part de la seva població també s’hi sent. Als Estats Units, un 40%. La solitud afecta persones de totes les edats, no solament les persones grans. I no és bo. Els especialistes en salut pública asseguren que és tan perjudicial com fumar-se quinze cigarrets al dia i que augmenta la probabilitat de tenir problemes de cor i una mort prematura. No estic segura que siguin els governs els que s’hagin d’ocupar de la nostra soledat. Però, en canvi, aplaudeixo la iniciativa, perquè fa que ens sincerem socialment. És tabú admetre que et sents sol. I preguntar-ho, una ingerència imperdonable. En canvi, aquesta setmana he vist plorar un actor d’èxit, davant meu, al plató de televisió, confessant-me a El divan que s’havia sentit tremendament sol, abandonat per la seva mare. La soledat és mala consellera, ens desdibuixa i malmet la nostra actitud vital. No li compro a Georges Moustaki que mai estava sol amb la seva soledat. Està bé per a una cançó melangiosa. Però si tenim la valentia de mostrar-nos vulnerables com som, i dir-li a un amic que volem parlar-hi perquè ens sentim sols, d’una manera natural, és altament probable que, després d’un instant de perplexitat, l’efecte mirall obri en ell una gran i sana complicitat. Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 8 de febrer de 2018....