© http://silviacoppulo.com!

Mitjans

Sílvia Cóppulo / Mitjans (Page 28)

Simon Halsey, a El Divan

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2018/01/Simon-Halsey.mp3"][/audio] El director de l'Orfeó, Simon Halsey, es va comprometre, en la conversa a El Divan, a dirigir un concert per al diàleg entre Catalunya i Espanya. Halsey diu que de l'Orfeó Català en sortirà música que no s'ha escoltat mai al món i que ja n'hi ha prou de prioritzar «peces clàssiques composades només per a homes blancs que ja són morts, com diem a Anglaterra». És el moment, diu el director, de donar a conèixer la nova música escrita també per dones contemporànies. «La música ha de ser un objecte viu, i no una peça de museu»....

Simon Halsey i el Concert per al Diàleg

S’escabella quan parla, mou les mans i els ulls clars li brillen en dibuixar en l’aire amb moviments harmoniosos i precisos com serà el concert de Sant Esteve de l’Orfeó Català i el Cor de Cambra del Palau de la Música. Simon Halsey, el  prestigiós director britànic, que per segon any porta la batuta d’un dels concerts nadalencs amb més tradició d’Europa i una fita del Palau des del 1913, s’il·lusiona en posar la música al servei de les persones i del país, ara que vivim una especial situació política, diu. Aquest any, més música catalana amb noves versions del Fum, fum, fum i  nadales per estrenar. Nens de sis anys que cantaran plegats amb mares, pares, tiets, àvies i avis. Peces internacionals, de Nord-Amèrica o d’origen negre, música alemanya, anglesa i francesa. Una celebració de Catalunya en un món més ampli. Li interessa al nostre director musical que els joves cantin i  s’obrin les portes al món. Simon Halsey és un esperit lliure, culte, vital, serè i innovador. A punt de fer els 60 anys, li interessa fer coses noves. Ha vingut al Divan de Catalunya Ràdio i amb ell hem descobert que l’himne de la Champions League deriva d’un dels que Händel va compondre amb motiu de la coronació del Jordi II de la Gran Bretanya el 1727. L’hem vist entusiasmar-se amb el que anomena «els clàssics» Deep Purple cantant Smoke on the Water o vibrar amb la veu de Julie Andrews a  Somriures i llàgrimes, una pel·lícula austríaca que des de fa generacions es veu a la televisió britànica cada dia de Nadal. Amb el Cant de la Senyera de fons –prohibit  pel franquisme– em contesta: «Explicar Catalunya és fàcil, perquè hi ha paral·lelismes amb el Regne Unit. Hem tingut recentment el moviment escocès, que vol obtenir més independènciad’Anglaterra. I a Gal·les reviuen amb orgull la seva cultura. La llengua gal·lesa havia estat suprimida pels anglesos i ara hi ha emissores de ràdio i diaris en gal·lès. Arreu busquem llibertat i arreu hi ha problemes. La Gran Bretanya ha esdevingut un lloc difícil. Estem totalment dividits al 50% a causa del brexit i ens costa molt parlar-nos els uns amb els altres. Crec que a Catalunya esteu més bé. Aquí encara hi ha diàleg. I si alguna perspectiva internacionalment podem aportar és que tothom pugui continuar parlant, de manera que el món esdevingui un lloc millor.» M’hi llanço: «L’imagino d’aquí un any dirigint un concert per manifestar...

El Divan, amb Oriol Mitjà

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2018/01/Oriol-Mitjà-el-metge-que-erradicarà-una-malaltia-infecciosa.mp3"][/audio] Oriol Mitjà està a punt d'acabar amb la malaltia del pian, que afecta mig milió de persones als tretze països més pobres del món. Ha trobat la fórmula amb una dosi d'un antibiòtic que costa 2 euros per persona. El repte és fer-la arribar als llocs més remots. Amb 37 anys, confessa que se sent molt més gran després de viure en solitud experiències molt dures....

El mag Lari, a El Divan

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/12/Un-home-màgic-elegant-i-un-pèl-misteriós.mp3"][/audio] Un "Divan" màgic, perquè s'hi estira el Mag Lari. Ens explica el seu nou espectacle "25 il·lusions". Sap levitar, desaparèixer i també volar. Ens parla dels seus primers trucs de quan era un nen i de la il·lusió per algun dia ser pare. La Catalunya d'ara no li agrada perquè, diu, hi ha vencedors i vençuts. Està convençut que la millor opció és decidir...

L’íntim plaer del 155

Com els nens quan canten, mofetes, «mira, mira, mira. Mira el que et faig. Ara mano jo. Mira, mira, mira». Així somreia per sota el nas el ministre espanyol Íñigo Méndez de Vigo, quan, amb veu ampul·losa i sense dissimular ni una gota la seva expansiva excitació, va voler fer passar per la pedra la Generalitat anunciant el retorn a Aragó de les obres de Sixena. La cara de l’alcalde de Lleida, el socialista Àngel Ros, era un poema. Atònit, exclamava: el 155 no es va pensar per a això. Els ulls li sortien de les òrbites. S’equivoca: el 155 es va pensar per a tot. I aquest «tot» inclou anar a la contra de qualsevol decisió del Govern català que comporti evidenciar que és el Govern espanyol qui governa a Catalunya sense contemplacions. Se li gira en contra a l’alcalde en un efecte bumerang el suport que el seu partit, el PSC, ha donat al govern del PP. L'article de la Constitució s'executa com a càstig exemplar. És un «te vas a enterar de quién manda aquí» El 155 s’executa com a càstig exemplar. És un «te vas a enterar de quién manda aquí», que no té marc social, ni coneix els límits polítics. Per això, el mateix delegat del Govern espanyol a Catalunya, Enric Millo, ha anunciat que es continuarà aplicant fins que «es consideri convenient», passades les eleccions del 21-D. És un «jo decideixo quina part del poder que acumulo et derivo». L’Estat de les autonomies era graciable. I els governs catalans, tots, d’ençà de la Transició, s’havien cregut que estava afermat. Error. El poder real rau en les estructures de l’Estat espanyol. Poder executiu, legislatiu i judicial van a l’una. I no és només una qüestió del signe polític del Govern espanyol, que ara és del PP, i més endavant o més endarrere, del PSOE. Els punys tancats del Rei d’Espanya dos dies després de l’1 d’octubre no enganyen. És cert que, sense la declaració de la república, el 155 era només una amenaça, però ja llavors s’havien confiscat els comptes de la Generalitat; no ens equivoquéssim. L’efecte pervers del 155 és molt gran. Quan s’ha trobat el gust a aplicar-lo, ah, entenc el ministre...

Ramon Cotarelo, un republicà madrileny enamorat de Catalunya

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/11/Ramon-Cotarelo-un-republicà-madrileny-enamorat-de-Catalunya.mp3"][/audio] El politòleg i catedràtic de Ciències Polítiques Ramón Cotarelo reflexiona sobre els nacionalismes, sobre la vida i sobre la mort, i sobre la llei i l'ètica. Cotarelo també fa una dura crítica a alguns intel·lectuals espanyols i el seu posicionament pel que fa al fet català. ...

‘Manada’ de porcs violadors

Si no se’t follen la vida, és que no hi ha hagut violació. 7 de juliol del 2016. La van fer entrar en un portal, la van despullar i, un darrere l’altre, en vint minuts, tots cinc la van violar mentre reien i gravaven l’escena en els telèfons mòbils. Els vídeos i les fotos són un tresor per passar-s’ho molt bé per reviure la gesta a les xarxes. Quan s’estaven apujant els pantalons, li van robar el telèfon perquè ella no pogués demanar auxili. Ella no s’hi va resistir. Hauria estat contraproduent. La superioritat d’ells era evident. Va quedar en estat de xoc. Una parella la va trobar de matinada en posició fetal, absolutament desorientada. Van trucar a la policia. Els agents municipals de Pamplona que la van atendre asseguren que no semblava pas que fingís. Ha passat un any dels presumptes fets de la nit dels Sanfermines, que ara es jutgen a porta tancada a l’Audiència de Navarra. Els acusats de violació s’autoanomenen 'la manada'. De porcs, diria jo. Un és guàrdia civil, i un altre, militar. Tots es declaren innocents. Només el guàrdia civil admet que va robar el telèfon a la noia. Fa tres mesos que estan en presó preventiva. S’ha de ser pocavergonya per intentar demostrar que, si la jove no s’ha enfonsat en la misèria d’una depressió que li devori el futur, és que no hi va haver violació, sinó una festa consentida. Per davant, per darrere, per la boca i amb tots cinc. Es gira la situació i la víctima és acusada d’haver pogut dur posteriorment una vida massa normal, segons l’informe d’un detectiu privat contractat per la defensa dels nois. De fons hi ha la idea que si una dona surt de matinada, ja sap què li pot passar. Que el consentiment en les relacions sexuals és un detall. ¿Per a què serveix, sinó el cos d’una dona, si no és per satisfer els desitjos més animals d’un home? Total, quan s’està borratxo una violació dura no res. Cal que la sentència sigui justa. Passen els anys. El masclisme està ben viu. Respectar les dones puntua poc. Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 17 de novembre de 2017. Foto: EFE | Villar López. ...

Arturo San Agustín: “Em considero un anarco conservador”

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/11/Arturo-San-Agustín-Em-considero-un-anarco-conservador-1.mp3"][/audio] Entrevista a fons amb el periodista i escriptor Arturo San Agustín, que acaba de publicar el seu últim llibre, la novel·la "El robot que creía en Dios". Una ficció en clau futurista que descriu un món on la ciència s'ha convertit en una religió, mentre al Vaticà hi ha un papa català nascut a Sabadell i Catalunya és independent. Precisament allà, els germans musulmans estan a punt d'aconseguir el poder. ...

La república i l’exili interior

El 21 de desembre hi haurà eleccions al Parlament. Les ha convocades Mariano Rajoy, però ningú dubta que hi haurà urnes, i que milions de persones de Catalunya hi dipositaran el vot. L’Estat espanyol, agradi o no, té capacitat sobrada per organitzar-les. De res serveix dir que, amb el 155, es vol arrasar l’autogovern de Catalunya. És sabut. I, tot i que a la pràctica sigui molt difícil administrar Catalunya des de la Moncloa, a 50 dies de la contesa electoral, no és gaire rellevant si els consellers ocupen o no els seus despatxos. La força de la raó, com diu el president Puigdemont, està de la seva banda, però, si el sobiranisme no és capaç de concentrar les seves forces per demanar el vot a la població, estarà entregant la primera institució del país. Inés Arrimadas podria ser la presidenta. Ella o Miquel Iceta, parlamentari brillant. L’unionisme s’ha aplegat, i no serveix de res recordar que el PP és corrupte o una força residual a Catalunya. El Govern espanyol exerceix el poder absolutament, i, amb l’avís d’Europa, ara sense recórrer a la violència de l’1 d’octubre. Entendre la dura realitat S’ha declarat la independència obeint el mandat d’un referèndum que la gent va defensar amb el seu propi cos. Però per passar d’una declaració a una implementació, cal molt més. Segons el sumari obert al jutjat núm.13, el secretari d’Hisenda de la Generalitat, Lluís Salvadó, admetia el mes d’agost en privat, que, en matèria econòmica els preparatius estaven «molt verds» i no estarien a punt a l’octubre. A més de poder recaptar els impostos, l’expresident Artur Mas concretava al 'Financial Times', que, per arribar a una independència real, cal disposar del control de les infraestructures i les duanes, i una administració de Justícia que faci complir les lleis que emanin del Parlament català. Si el sobiranisme rebla la seva força en les eleccions catalanes –digueu-li constituents o autonòmiques– del 21D, avançarà cap a un nou Estat. Però si no és capaç d’entendre la cruesa de la realitat, la república haurà entrat en el seu exili interior. Foto: Jordi Cotrina Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 29 d'octubre de 2017. ...