© http://silviacoppulo.com!

Mitjans

Sílvia Cóppulo / Mitjans (Page 30)

El divan, amb Marc Güell

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/09/20170902-Marc-Güell-Modifiquem-un-porc-normal-i-en-fem-un-de-transgènic-per-fer-transplantaments-a-humans-1.mp3"][/audio] Convidem el científic català Marc Güell, que ha tornat de Harvard a la UPF, a Barcelona, per avançar en els trasplantaments de pàncrees i ronyons de porcs a éssers humans....

@mossos, l’exemple

'Amb la seguretat, NO S'HI JUGA. Crear falses situacions de risc o falses informacions poden crear alarma i situacions de pànic amb conseqüències greus' 'El nostre agraïment a la ciutadania x la decisiva col·laboració en l'operatiu d #Subirats. Sou peça clau per combatre el terrorisme' 'Els 12 objectius inicials en relació amb l'atemptat estan morts o detinguts però això no vol dir que la investigació es tanqui. Seguim treballant' Són tuits dels @mossos. Patrícia Plaja és periodista, cap de comunicació de la policia catalana. Estava de vacances quan dijous passat li va sonar el mòbil. La Rambla de Barcelona, van dir-li, i va fer el primer tuit. Els Mossos havien tingut temps d’analitzar teòricament quina comunicació s’havia fet als atemptats de París, Brussel·les o Londres, i n’havien detectat els errors. No podrien atendre per telèfon l’allau de demandes periodístiques que rebien. Per tant, Twitter havia de servir per comunicar-se amb la premsa (també la internacional) i amb tota la ciutadania. Informacions ràpides però 100% contrastades, que generessin confiança, seguretat i cohesió, i que ajudessin a comprendre i assumir emocionalment uns atemptats molt durs, quan la tristesa i la impotència ho omplien tot. De la teoria a la pràctica eficaç @mossos piulen en quatre idiomes, amb un llenguatge correcte, i sempre en positiu. Han demanat i obtingut la col·laboració ciutadana, clau per trobar l’autor de la massacre. Diu la teoria de la comunicació de crisi que les situacions s’han de situar al seu nivell just, adaptant els intervals de la informació a l’evolució dels fets, contrarestant informacions inexactes o rumors, explicant les mesures adoptades i els resultats obtinguts per minimitzar els efectes negatius de la situació i expressant també la solidaritat amb les persones afectades; el silenci o la tardança poden derivar en especulacions. I a fe que la comunicació dels Mossos ha aconseguit portar a la pràctica de manera reeixida la teoria, i no era gens fàcil. Però, a més, en temps de transformació digital, el seu perfil de Twitter ha esdevingut l’eix de tota la seva comunicació, i això és molt nou, avisant des d’aquesta xarxa dels moments informatius clàssics, amb un pilar fonamental, el portaveu únic, Josep Lluís Trapero. Quan @mossos esdevé un referent, gosen piular que a les mesquites s’hi va a resar, i amb un tuit fan alhora prevenció i integració social. És clar que, com a les pel·lícules, ningú no es perfecte, i s’haurà de trobar qui (probablement de l’entorn) va difondre la imatge de Younes Abouyaaqoub sagnant. "No sóc una Comunitty Manager, em diu Patricia Plaja. No busco...

Manolo i el tema

Quan el grup de convidats s’allunya, Manolo, granadí d’alt llinatge, bones maneres i una gràcia envejable, amb guants de seda s’atreveix a tocar el tema. Hem admirat la posta de sol lluminosa de Toledo, hem rigut amb aquell «es queda» sobre Neymar, però ara ni el Barça m’ofereix  escapatòria. «¿Votareu?», em pregunta. Per sobre de tot busco mantenir el bon to personal, sense desaprofitar l’ocasió de parlar amb claredat. ¿Quina informació li arriba al meu interlocutor?, em pregunto íntimament. «Doncs sembla que el Govern català està decidit a posar les urnes, i l’espanyol, disposat a impedir-ho» contesto. I calla. Quan em demani pel pes de l’independentisme, respondré que la gran majoria de la població el que vol és poder-ho votar en un referèndum. I que el dia 2 d’octubre, passi el que hagi passat, s’haurà de parlar. «¿Parlar de què?», em diu mirant-me als ulls i replicant la mateixa posició immobilista en què  Mariano Rajoy s’ha sumit. Insistiré una vegada més que el Govern espanyol hauria de plantejar-se per què el suport a l’independentisme ha crescut tant en tants pocs anys, li recordo també que els problemes polítics s’han d’abordar políticament i no engrandir-los als tribunals i que més de 2,3 milions de persones que es van fotografiar amb un somriure als col·legis electorals en el 9-N, no poden ser radicals. Quan la por tregui el cap per la finestra, Europa i el sentit comú la diluiran. Serà llavors que em confessarà que ell va votar a favor que Catalunya esdevingui independent en l’enquesta que va publicar un diari «afí». Interpreto que fart del tema, la seva posició va ser «si se’n volen anar, que se’n vagin d’una vegada». Manolo és un home viatjat i culte. Coneix bé Barcelona i amb cordialitat proclama que la gent és molt amable a Catalunya.  Hi ha silencis en aquest diàleg perquè hi ha respecte. «¿En quin idioma penses?», em preguntarà finalment abans de girar-se cap a l’alegria de l’orquestra i em convidi a ballar 'Despacito'. Somric, plegats hem fet unes passes en la bona direcció. Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 7 d'agost de 2017. ...

¡Que difícil que ho tenen els del ‘no’!

¡Que difícil que ho tenen els del no. La intransigència del Govern espanyol els col·loca en una posició molt complicada. Si Mariano Rajoy acordés la legalitat del referèndum sobre la independència, aquells que a Catalunya hi estan en contra se sentirien cridats a votar massivament i qui sap si aconseguirien guanyar. Així va passar a Escòcia i al Quebec. Però el fet que el referèndum del 1 d’octubre que promou el Govern català no s’hagi pogut discutir amb la Moncloa i continuï sent titllat d’il·legal per part de l’executiu espanyol situa els contraris de la independència  en una tessitura complicada. Molt d’ells creuen que és millor no acudir a les urnes sense un acord previ, però per a molts d’altres, el que és indiscutible és poder votar i fer sentir la seva veu. Si el 9N més d’un 16% dels participants va votar en una posició contrària a la independència (sumats els que van rebutjar que Catalunya sigui un estat, els partidaris que sí que ho sigui però dintre d’Espanya i aquells que no es van acabar de definir) i es van sentir cridats a les urnes tot i que el resultat era merament simbòlic, com podem arribar a pensar que ara no sortiran a votar, i més quan, a diferència del 2014, en aquesta ocasió el Govern català es compromet a traslladar el resultat a l’acció política? El dia 1 d’octubre aquell percentatge que va votar en contra de la independència el 9N molt probablement tornarà a votar i és raonable pensar que molts dels que comparteixen aquesta posició i llavors es van quedar a casa aquest cop surtin a dipositar la seva papereta. També és cert que n’hi ha d’altres que no votaran seguint les consignes dels partits que confereixen al referèndum un valor de cop d’Estat. Així doncs, la posició del govern de Rajoy complica la possibilitat de rebuig a la independència i el que més comptarà és la voluntat. La del Govern català de traslladar políticament el resultat que en surti, i la del Govern espanyol de prohibir que qualsevol resultat sigui possible. Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, dia 30 de juliol de 2017.  ...

Iberia i la prova de la granota

Iberia fa la prova de la granota, versió moderneta, a les aspirants a treballar-hi. Ho ha detectat la Inspecció de Treball de les Illes Balears en les seves campanyes de vigilància. El Govern illenc multarà amb 25.000 euros l’aerolínia per infracció administrativa greu, ja que l’anàlisi d’orina per detectar l’embaràs es fa a tot Espanya. Per contra, Iberia argumenta que l’analítica es fa per «protegir» la salut de la gestant i del fetus. I que mai han deixat de contractar cap dona per estar embarassada. Llavors, si no era per no contractar-les, ¿per què les obligaven a fer-se la prova? Ara, arran de la sensibilitat que la qüestió ha provocat, diu Iberia, l’analítica deixarà de ser obligatòria. La llei empara també la intimitat i la vida privada, però aquests detallets semblen no importar-li gaire a la multinacional aèria La Constitució, a la qual apel·lem cada dia, deixa ben clar que no es pot discriminar ningú per motius de sexe, i és evident que només les dones poden estar embarassades. La llei també empara la intimitat i la vida privada, però aquests detallets semblen no pesar-li a la multinacional Iberia. I com pot ser que es multi només amb 25.000 euros per una discriminació tan flagrant a una empresa, que hauria de ser exemplar en l’equitat i la responsabilitat social? Fa uns anys, quan una dona accedia a una entrevista de treball, li preguntaven si estava casada, ja que tots els fills naixien dins del matrimoni. Posteriorment, es va demanar a les dones si en pensaven tenir de fills. I ara directament s’ha passat a fer la prova de l’embaràs per dispersar dubtes. El millor, en cas de voler tenir descendència, era mentir i dir sempre que no, ja que, tot i que legalment aquesta pregunta no es pogués fer, si es responia afirmativament, no les contractaven. El cas d’Iberia en ple segle XXI és la fórmula més matussera d’una discriminació subtil però real, que fa que a Espanya les dones tinguin de mitjana 1,3 fills, una de les xifres més baixes del món, ja que no poden compaginar la maternitat amb la carrera professional. ¿Algú se n’estranya? Article publicat origiàriament a El Periódico de Catalunya, el 13 de juliol de 2017. ...

Creixem en totes les onades de l’EGM. Gràcies!

Avui estem contents. Primer de tot volem donar les gràcies als oients que en aquest EGM ens han atorgat a tot el "Catalunya vespre", de les 9 a les 11 de la nit, 42.000 oients. Felicitats per la part que et toca, Kilian Sebrià. Ens deixes els oients entusiasmats quan acabes la informació. A tu, i a tots els companys i companyes de la redacció que ho fan possible! Però si ens ho permeteu, ens agradaria ara tenir un moment per parlar de l'hora de 10 a 11 de la nit, d'aquest temps de la reflexió i l'opinió del Catalunya Vespre, que és amb tots vosaltres d'ençà d'aquell 29 d'agost de l'any passat, que vam començar la temporada. No ho podem amagar. Estem molt, molt contents. En aquesta última onada de juliol hem crescut un 30% d'oients respecte a la xifra que hi havia en aquest mateix període de l'any passat a Catalunya Ràdio. Als quals hi hem d'afegir els oients de Catalunya Informació. Total, aquesta hora de l'Anàlisi ara l'escolten 31.000 oients. Però a més ens fa molta il·lusió poder dir amb rotunditat que l'Anàlisi del Catalunya Vespre de Catalunya Ràdio ha crescut en totes i cadascuna de les tres onades de l'EGM, la d'hivern, la de primavera i la d'estiu a Catalunya Ràdio respecte als oients que en la mateixa època de la temporada passada tenia Catalunya Ràdio. A la redacció avui deien: Bravo! Feu-ho córrer: L'anàlisi del Catalunya Vespre ha crescut a totes les onades de l'EGM. Vull donar les gràcies especialment a tots els col·laboradors i col·laboradores que cada dia de cada dia s'han arriscat en directe...

Les cèl·lules d’Audrey Hepburn

Audrey Hepburn tenia una mirada profunda i nostàlgica, i una humanitat que traspassava la pantalla. Esvelta i fràgil, captivava. Als 15 anys, vivia amb la mare a Arnhem, a l’Holanda ocupada pels nazis, quan el 1944 va arribar 'l’hivern de la fam'. Unes 10.000 persones van morir de gana. L’Administració alemanya havia embargat els transports de menjar per tren als Països Baixos. El fred extrem va gelar els rius i no s’hi podia ­navegar. La gent bullia els bulbs de tulipes i arribava poc pa de Suècia. Audrey Hepburn va patir anèmia, malalties respiratòries i, fins i tot, la depressió que va tenir de gran s’atribueix a la desnutrició. Les situacions d’estrès provoquen canvis en les cèl·lules i els generen una memòria, que fa que les alteracions es mantinguin fins a la tercera generació. He conversat amb Manel Esteller a l’auditori RBA arran del seu llibre 'No sóc el meu ADN', que recomano, on amb exemples com el de l’actriu, els ratolins que canviaven de color amb la dieta o la vida dispar de dos bessons idèntics, explica que els nostres gens només representen el 10% del ­genoma. L'única prevenció és cuidar la dieta, tenir hàbits saludables, comportaments sans i activitat física, tot i que el risc zero no existeix Però el més interessant és comprovar que l’estil de vida que portem i l’ambient que ens envolta modifica orgànicament qui som nosaltres (i qui seran els nostres fills i nets), impacta en l’organisme i pot tenir una relació directa amb l’aparició de malalties com el càncer. La bona notícia, a diferència del que passa amb la genètica, és que aquests canvis són reversibles fins i tot quan ja han ocasionat conseqüències en la salut o en el nostre caràcter. L’única prevenció és cuidar la dieta, tenir hàbits saludables, comportaments sans i activitat física, tot i que el risc zero no existeix, respon Esteller. Semblaria una resposta simple per coneguda, si no fos que destil·la saviesa. No estem predestinats. L’epigenètica ho sap. Per la nostra salut i la dels nostres fills i nets tenim el deure de decidir quina vida fem a partir d’avui. Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, dissabte 17 de juny de 2017....

Assassinats un nen i la seva mare

Han assassinat un nen de 12 anys. Apunyalat. L’assassí s’hi ha acarnissat, tenia ferides mortals per tot el cos. El criminal també ha mort la seva mare a casa d’ells dos. La policia encara no sap a qui va matar primer, però podria ser que hagués començat pel nen per fer patir més la mare. Després, l’home ha trucat a un familiar explicant-li els fets i ha desaparegut. El busquen. El crim d’Alcobendas d’aquesta setmana ha anat exactament d’aquesta manera. És un assassinat doble. Però, si comencem el relat emmarcant-lo en «violència de gènere», explicant que un home mata la seva exparella i el seu fill, tot ens sembla més «normal», i fins i tot, la mort del nen la veiem com una mena de dany colateral, conseqüència de les males relacions de la parella. Ja se sap que els nens paguen les desavinences dels pares. ¿Podem imaginar-nos què faríem si ens diuen que un nen de 12 anys ha desaparegut quan jugava al parc? A hores d’ara, els veïns, la família, la policia, tots l’estaríem buscant, perquè no suportem la idea que els nostres menuts, que són les persones més indefenses del món, puguin patir cap mal. Per això protegim els nostres fills. Potser ja és hora que reaccionem i als assassinats els diguem pel seu nom, perquè, quan diem que el crim està relacionat amb això del gènere, estem a un pas d’admetre que ens matin els nostres nens, de la mateixa manera que hem assumit que un grapat de dones caiguin cada any a mans dels seus ex, com si fos una qüestió de mala sort. Per això, quan comença l’any, posem el comptador de dones assassinades a zero, perquè no compten per res. ¿Per què maten aquests homes? Maten perquè se senten humiliats i menystinguts. ¿Com pot ser que la SEVA dona els abandoni, es pregunten? La frustració esdevé una ràbia que se’ls menja per dins i es converteix en força i molta potència. Maten per pura venjança, perquè no suporten perdre el domini sobre les dones ni accepten que elles trenquin la submissió. Totes les mesures per protegir les víctimes són benvingudes. Cal augmentar-les i millorar-les, d’acord. Però on ens cal actuar és sobre els homes. Necessitem aconseguir que modifiquin aquesta mentalitat masclista. Només així podran autoregular els seus impulsos i deixaran de matar dones i nens. Aquí hi ha un món on treballar. Sabem que l’èxit amb...