© http://silviacoppulo.com!

Mitjans

Sílvia Cóppulo / Mitjans (Page 31)

8.000 urnes fan canviar l’ànim

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/05/20170504-8.000-urnes-fan-canviar-lànim.mp3"][/audio] La notícia: el Govern compra vuit mil urnes. Ja hi ha un acord marc al govern per homologar les empreses que vulguin fabricar i proveir les urnes que la Generalitat necessita perquè la població de Catalunya pugui votar en el referèndum de la independència. El Departament de Governació ja ha tancat l'acord marc. Conjuntament, el president Carles Puigdemont i el vicepresident, Oriol Junqueras, tiren endavant els preparatius pel referèndum. ¿Què és un acord marc? És molt més que un pacte. Acord marc és una fórmula de contractació pública que simplifica el procediment i redueix les despeses. De l'acord marc, se'n derivarà el contracte o contractes a una o més empreses per posar les urnes per votar. Com dèiem, es tracta de fabricar 8.000 urnes que ja no seran de cartró, sinó de metacrilat, que és el material reglamentari. S'escau que el govern català no té urnes pròpies i fins ara utilitzava les de l'Estat. L'acord marc expressa que les urnes serviran per votar els processos que s'impulsen des del Parlament, els ajuntaments o les cambres agràries fins i tot, es tracti de consultes populars, referendàries o qualsevol tipus d'eleccions i s'emmarca en les competències que té la Generalitat. En els propers dies, la convocatòria sortirà publicada al Diari Oficial de la Generalitat. En els pressupostos del govern no hi ha una partida extraordinària per pagar-les. Els diners sortiran d'altres partides. Comprar 8.000 urnes és el primer pas concret per votar al referèndum. El següent pas serà fer les paperetes. Avui justament, l'AMI, l'Associació de Municipis per a la Independència, la gran majoria de municipis de Catalunya, gairebé 800, ha dit que frisa per col·laborar de manera cabdal en el referèndum. Comprar 8.000 urnes de metacrilat a moltes persones avui els fan canviar l'ànim....

Enveja dels bascos

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/05/20170503-Enveja-dels-bascos.mp3"][/audio]   Avui tenim notícies excepcionalment bones. Ves per on, després d'anys de no acabar d'acordar els comptes, avui el govern basc i l'espanyol han trobat la quadratura del cercle. Que bé. Feia 10 anys que discutien, concretament des del 2007. Com tothom sap, el govern basc cobra els impostos als bascos i les basques i posteriorment envia una petita part d'aquests diners a la hisenda espanyola segons l'acord que tinguin, ja que el govern basc no té transferides algunes competències, com defensa, afers estrangers i infraestructures com ara ports i aeroports. En diem, d'aquest sistema de cobrar primer i després enviar el que sobri a Madrid, "el concert basc", just el que fa uns anys va intentar Catalunya sense èxit. Però, tot i el sistema, entre els governs basc i espanyol hi havia discussions, que s'anaven arrossegant i engrandint. Quina xifra s'ha acordat? Mil quatre-cents milions. Qui els pagarà? El govern espanyol al basc. Figura que són els 1.400 milions d'euros de desajustos del 2007 al 2016. I pel que fa a aquest any, el 2017, el govern basc també pagarà menys a l'espanyol que el que li va pagar l'any passat. Els bascos pagaran un total de 956 milions, que representen 540 milions menys que el 2016. A més han acordat que l'AVE arribi a les capitals basques l'any 2023 i que les empreses d'Euskadi paguin tarifes elèctriques més barates. Les condicions s'han pactat per cinc anys més i, d'aquesta manera, l'harmonia ha tornat a presidir les relacions entre el PP i el PNB. Contents com estan, els cinc diputats i diputades nacionalistes bascos donaran suport agraït als pressupostos que presenti l'executiu espanyol. I com diuen ells, "aquí paz y después gloria". O, en paraules del portaveu penebista del Congrés, Aitor Esteban, és fantàstic aquest acord, perquè beneficia a tothom i no perjudica a ningú. Els catalans, un cop més, ens hem quedat amb un pam de nas. Aquell pacte fiscal l'havíem d'haver negociat quan el vot dels nacionalistes catalans era decisiu perquè o populars o socialistes poguessin governar. I mira que ho va ser durant anys i panys. Encara patim els mals del peix al cove. Enveja dels bascos....

El plagi de Marine le Pen i els globus de colors

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/05/20170502-El-plagi-de-Marine-le-Pen-i-els-globus-de-colors.mp3"][/audio]   Sí, sí, diuen exactament el mateix paraula per paraula, Marine le Pen (la candidata del Front Nacional) i François Fillon, el candidat de la dreta republicana, desbancat ja de la segona volta de diumenge que ve a les presidencials franceses. Le Pen va fer aquest discurs ahir mateix, Primer de Maig, a Villepinte. Fillon l'havia dit el 16 d'abril al Puy-en-Velay. Els assessors de Marine Le Pen intenten donar la volta a la situació dient que Le Pen fa volgudament l'ullet als antics electors de Fillon per atraure'ls cap a ella. Però, ¿com ha anat aquest plagi? Paul-Marie Couteaux diu que és l'autor d'aquest text. És un sobiranista que ha escrit molts discursos, un home que intenta unir la dreta amb l'extrema dreta. Ell mateix assegura a Twitter, divertit, que aquest fragment s'ha extret de la seva obra "L'Europa vers la guerre" (del 1997) i s'entusiasma amb la idea que tots dos candidats escollissin les seves paraules per expressar la vocació universal de França. És clar que els asessors de François Fillon, ho neguen, i asseguren que l'autor és un antic col·laborador de Couteaux, Jean de Boishue. Tots dos en realitat havien col·laborat al servei d'un altre candidat, un tercer. Ens perdem amb tants candidats...

El Divan, amb Sergi López

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/05/20170501-DIVAN-He-trobat-gent-que-mha-salvat-la-vida.mp3"][/audio]   L'actor Sergi López s'estira al divan i recorda la seva infantesa i joventut a Vilanova i la Geltrú i com diverses persones van ser claus per tirar endavant la seva carrera professional, des del seu veí vilanoví, l'actor Toni Albà, fins al director de cinema francès Manuel Poirier....

Una moció de censura a l’aparador

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/05/20170427-Una-moció-de-censura-a-laparador.mp3"][/audio]   Algú pot pensar que la crònica de la mort anunciada de la moció de censura de Podem és en realitat el primer acte del naixement de la campanya electoral davant d'una eventual convocatòria d'eleccions generals avançades. O una acció més de la campanya permanent, com ara el Tramabús. Un fer-se veure com a partit valent davant de l'opinió pública, que és capaç de plantar cara al PP de la corrupció, just quan el PSOE continua sense poder-ho fer, perquè està en plena campanya per tenir de secretària general aquella Susana Díaz que va donar suport a Rajoy, o aquell secretari general, Pedro Sánchez, que va deixar de ser-ho just per no voler que el PP governés Espanya. Així, doncs, els diputats del PSOE tornen a salvar Rajoy, perquè avui per avui no són capaços de fer res més. Iglesias ho sap i se n'aprofita. A Ciutadans no se l'espera per res, i els partits independentistes catalans, Esquerra i el PdeCat, poden tornar a posar damunt la taula el referèndum, una altra manera d'anar aconseguint que als ulls de tot Espanya, això d'anar a votar per decidir el futur de Catalunya es vagi veient més normal i assumible. Amb tot això, la pregunta clau és: ¿Com s'entén que, mentre Podem demana suport a Esquerra per a la moció de censura de Madrid, el diputat al Parlament Joan Coscubiela, de Catalunya Sí que es Pot, supediti un eventual suport dels comuns al referèndum al que pogués dir la Comissió de Venècia, quan a més la Generalitat no es pot adreçar a aquest òrgan consultiu del Consell d'Europa, ja que només poden fer-ho els estats?...

Mentides, corrupció i canvi digital

«Ya nos hemos inventado una cosa para darle una leche». M’he quedat glaçada quan he sentit la conversa entre els màxims responsables del diari 'La Razón', el director Francisco Marhuenda, i el president, Mauricio Casals, admetent sense cap pudor que creaven i publicaven notícies falses per coaccionar Cristina Cifuentes, presidenta de la Comunitat de Madrid, per tal que no denunciés unes irregularitats que implicaven Edmundo Rodríguez, conseller delegat del diari. Creen i publiquen mentides i tenen la barra de dir-s’ho obertament. Per acabar-ho d’adobar, si cal, el fiscal anticorrupció, Manuel Moix, els aturarà qualsevol investigació. La descomposició de l’Estat és conseqüència directa de la corrupció de les seves estructures polítiques i judicials amb la inestimable col·laboració del periodisme afí. Els confesso que em sento molt malament, òrfena de referents i busco i rebusco sortides. El qüestionament de la veritat ha arribat al seu punt neuràlgic. El llenguatge ho permet tot. És espantós. Res no ens ofega, res no ens talla la respiració quan diem alguna cosa monstruosa. El llenguatge és summament servil i no té límits ètics. El savi George Steiner respon així a Laure Adler en un llibre que els recomano: 'Un largo sábado'. I llavors em ve al cap el mestre de periodisme Ryszard Kapuscinski, quan afirmava que, per ser un bon periodista, cal ser una bona persona. ¿Encaixa aquesta màxima ètica en els temps de la 'postveritat 'i dels 'fets alternatius', versió segle XXI del que fins ara coneixíem com a mentides? Com que no crec en la regeneració espontània dels valors morals ni individualment ni col·lectivament, vull confiar que l’anomenada transformació digital, que va molt més enllà de la innovació tecnològica i comporta un canvi de mentalitat en les persones, faci aixecar catifes i més catifes que amaguen porqueria i corrupció. El millor que ens aportarà el canvi digital es veure que els que no puguin mantenir en públic el que diuen en privat, estaran morts. Article publicat originalment a El Periódico de Catalunya, el 21 d'abril de 2016. Foto: Alberto Martín....

Pujol Ferrusola, a presó. El símbol

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/04/20170425-Pujol-Ferrusola-a-la-presó.-El-símbol.mp3"][/audio]   Aquesta nit Jordi Pujol Ferrusola entra a la presó madrilenya de Soto del Real per blanqueig de capitals. Des del 2012 que el van començar a investigar, podria haver fet desaparèixer, segons la fiscalia anticorrupció, trenta milions d'euros més. El jutge de la Mata creu que Pujol Ferrusola i la seva exesposa Mercè Gironès estan seguint des de fa cinc anys una estratègia insistent i continuada de despatrimonialització a l'estat espanyol, de manera que amaguen els milions a l'estranger. Avui Júnior ha estat declarant quatre hores davant del jutge de l'Audiència Nacional José de la Mata. És la tercera vegada que ho fa. L'última va ser el febrer de l'any passat. Llavors el jutge ja li va prohibir sortir d'Espanya. En aquella ocasió Pujol Ferrusola va mirar de justificar els diners acumulats a Andorra que la família atribueix als beneficis de la deixa de l'avi Florenci. Que Jordi Pujol Ferrusola entri a la presó té categoria de símbol. L'home arrogant i sobrat que vam veure passejar-se els diputats i diputades del Parlament de Catalunya en la comissió d'investigació sobre l'anomenat cas Pujol dormirà aquesta nit entre reixes. Molt probablement amb el fill gran del matrimoni Pujol Ferrusola s'identifica una manera de fer. La dels diners que es fan fàcilment aprofitant les influències i el poder polític del voltant, diners que sovint desapareixin del país i pels quals no es tributava. La nostra àvia d'això en deia robar. Tant de bo que a Catalunya aquesta presó sense fiança que avui ha dictat el jutge contra Jordi Pujol Ferrusola signifiqui la visualització del final d'un temps i d'un país, el nostre. Perquè a Madrid i a molts punts d'Espanya agafen de base les llistes electorals per passar llista d'empresonats. I encara els en queden moltes, de llistes, allà. I algunes també aquí....