© http://silviacoppulo.com!

Mitjans

Sílvia Cóppulo / Mitjans (Page 32)

L’assegurança d’accidents d’Iceta

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/04/20170412-Lassegurança-daccidents-dIceta.mp3"][/audio]   Es tracta d'una acció o d'un succés que provoca un mal involuntari. També pot ser una característica o un estat que apareix eventualment, sense que en realitat formi part de la seva essència. Això és un accident. Votar no a la investidura de Mariano Rajoy, va ser precisament el que acabem de definir, un accident polític, que ells van patir, diu el líder dels socialistes catalans, Miquel Iceta. Si és un accident, ¿és que no ha estat voluntari, oi? Un accident. I per acabar de llimar les diferències amb els que manen al PSOE, Iceta, l'home que tan bé controla els tons de les paraules i les giravoltes dels balls, afegeix que, si depèn dels socialistes catalans, no tornarà a passar que una decisió en què hagin participat i votat, no l'acabin acatant. Perquè de fet, l'accident va ser totalment excepcional i conseqüència de la provisionalitat de la direcció del PSOE en mans d'una Comissió Gestora". Ho deia en el Comitè Federal del dia 1 d'abril. Ara bé, com que en el matís hi ha l'equilibri i la intel·ligència, Miquel Iceta, quan avui ha escoltat l'àudio de les seves paraules publicat pel diari El País, ha corregut a defensar per twitter, que calia votar NO a la investidura de Rajoy. I ara l'hem entès bé. No és que digui una cosa i la contrària, no. L'accident es va desencadenar després del no. De manera, que si preveu votacions del Comitè Federal del PSOE que puguin provocar un resultat de ruptura, més valdrà no participar-hi. La millor assegurança d'accidents és la que et cobreix les rutes no conduïdes....

Les explosions a prop de l’autocar dels jugadors del Dortmund i la por

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/04/20170411-Les-explosions-a-prop-de-lautocar-dels-jugadors-del-Dortmund-i-la-por.mp3"][/audio]   Al Barça avui no li està anant gaire bé amb la Juventus, però on hem de posar el focus avui és a Dortmund. Avui, cap a les set de la tarda, quan els jugadors del Borussia eren a l'autobús anant de l'hotel al camp per jugar contra el Mònaco, hi ha hagut tres explosions molt a prop. S'han trencat diversos vidres de l'autocar, i el davanter Marc Bartra ha quedat ferit lleument al braç, ha explicat la policia. L'han dut a l'hospital, on ara està ingressat acompanyat de la seva nòvia. El pare de Marc Bartra ha confirmat que no és res greu. La policia diu que no té més dades sobre la naturalesa dels artefactes explosius. El partit, de quarts de final de la champions entre el Borusia de Dortmund i el Mònaco, ha quedat ajornat fins demà a tres quarts de set. Tots hem contingut la respiració avui, i encara més, quan fa una mica més d'una hora aproximadament, a la T4 de l'aeroport de Barajas, han acordonat una zona arran de veure-hi una bossa sospitosa. Finalment ha estat una falsa alarma i la normalitat ha tornat a l'aeroport de Madrid. És llavors que hem pensat que cal estar amatents però no viure instal·lats en la por. Tots hem contingut la respiració avui, i encara més, quan fa una mica més d'una hora aproximadament, a la T4 de l'aeroport de Barajas, han acordonat una zona arran de veure-hi una bossa sospitosa. Finalment ha estat una falsa alarma i la normalitat ha tornat a l'aeroport de Madrid. És llavors que hem pensat que cal estar amatents però no viure instal·lats en la por....

El privilegi va ser Carme Chacón

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/04/20170410-El-privilegi-va-ser-Carme-Chacón.mp3"][/audio]   La vida és un privilegi, em deia somrient Carme Chacón, ara fa tres anys. I t'adonaves que sabia el valor que té viure un dia més, cada dia de cada dia. Perquè abans de néixer, les coses ja no anaven bé, i a la mare li van haver de provocar el part. Va néixer malalta, amb una cardiopatia congènita, que la limitava físicament, però que la va convertir en una lluitadora nata. Sòbria i rigorosa, mai ningú li ha sentit relacionar la seva ventura o desventura política o professional amb la seva malaltia. Mai, sabent com sabia que, a mesura que passaven els anys, tot plegat 46, el cor podria bloquejar-se més. De prop, Carme Chacón et mirava als ulls fixament, et somreia i a poc a poc s'acostava. A la ràdio, a la televisió, l'havia vist ocupant el seu espai gairebé amb timidesa, per créixer de seguida defensant aferrissadament les seves conviccions més profundes. Arriscava. Sabia que les dones ho tenen tot més difícil, i per això va treballar molt i sempre disciplinadament. Alguna vegada va perdre i moltes va guanyar. Va guanyar ella, però sobretot va fer guanyar a moltes dones obrint camins d'igualtat que ningú abans havia dibuixat amb un traç tan ferm. Avui la recordarem en conversa quan va voler donar el seu testimoni per ajudar solidàriament totes les persones que, com ella, tenien una malaltia de cor. Era per la Marató de TV3 i Catalunya Ràdio de l'any 2014. Donava les gràcies als seus pares i als seus metges. Als pares, perquè l'havien tractat sempre com a una nena normal, animant-la a anar endavant i a assolir les fites que es marcava. I als metges, a qui recomanava fer cas sempre, subratllant el que ella qualificava del nostre fantàstic sistema públic sanitari. Llavors encara no sabíem que pocs mesos abans, un parell que no mereixen ni que els diguem el nom, deien que ens havien destrossat aquest sistema sanitari que ella posava en valor....

Lladres de coll blanc que ens retallen la vida

Em pregunto com s’atreveixen els lladres de coll blanc a demanar a la 'gent normal', o sigui als assalariats o als autònoms i encara més als aturats, que 'retallin' la seva vida. És simplement immoral. Durant tots aquest anys de crisi he pensat ingènuament que, vist que depeníem de la UE per sortir de la recessió, no hi havia més remei que rebaixar-ho tot: despesa social i expectativa vital. I he discutit que el muntant econòmic de la corrupció, per alt que fos, no era comparable al dèficit que entre tots havíem construït pensant que érem un país ric. Ara, claudico. No és una qüestió de xifres; és una qüestió de valors. Després de veure com directius de bancs s’apujaven el seu sou milionari mentre la seva entitat bancària es rescatava amb diners públics, o sigui amb els diners que no cobrarien tots aquells a qui es retallava; després de veure com exministres utilitzaven targetes més negres que la seva vergonya; que presidents musicals perdien el compte dels milions que robaven; després de constatar com tots els partits polítics que han governat prou anys aquí i allà, siguin sobiranistes o més espanyols que ningú, estan embrutits per la corrupció, penso que fan molt bé aquells que viuen honestament de la seva feina de no voler saber res ni de rebaixes ni de saldos. ¿Hem arribat al final i podem afirmar que la corrupció generalitzada és fruit d’una època passada? Una mica. La impunitat ara ja no és total i absoluta. El cas més recent, Múrcia. La corrupció ha legitimat l’oposició a activar una moció de censura contra el president de la comunitat,Pedro Antonio Sánchez, ofegat per presumptes delictes d’haver robat tant com ha pogut. Però només quan era qüestió d’hores que la presidència anés a parar a mans socialistes, el PP ha deixat caure Sánchez. No per decència política, sinó per no perdre quota de poder. Mentre l’aposta dels partits per lluitar contra els corruptes no sigui potent, diàfana i decidida, no tenim per què escoltar cap xifra que pretengui rebaixar-nos la vida. Article publicat originalment a El Periódico de Catalunya, el 6 d'abril de 2017....

Gràcies per la propina

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/04/20170404-Gràcies-per-la-propina.mp3"][/audio]   Les inversions de Rajoy a Catalunya són mentida. Fa vuit dies, el president del govern espanyol anunciava un paquet d'inversions de 4.200 milions d'euros en infraestructures, transport i habitatge a Catalunya del 2017 al 2020. Rajoy deia: Lo hacemos ahora porque ahora podemos hacerlo. Justificava d'aquesta manera que les inversions que havia promès fa anys no s'hagin dut a terme, insinuant que la crisi econòmica n'era la responsable. Ja la setmana passada dèiem i vèiem que fa molt de temps que Rajoy apareix anunciant una pluja de milions per Catalunya que s'acaba convertint en sequera de carreteres i trens. Doncs bé, analitzats els pressupostos del govern espanyol, resulta que no solament no hi ha incorporades partides extres, sinó que la inversió a Catalunya per aquest any 2017 és inferior en 32 milions d'euros a la del 2016. És a dir, l'Estat ha reduït la partida d'inversió territorialitzada a Catalunya. Quan no ens ho podíem acabar de creure, sort que ha aparegut el ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, i ho ha deixat clar. Diu que la inversió extra està "sostinguda" -que ningú sap què vol dir- en el pressupost d'aquest any 2017, però que de fet s'aplicarà de forma plena a partir del 2018. I per acabar-nos de tranquil·litzar, el secretari d'Estat de Pressupostos, Alberto Nadal, ens ha fet veure que la inversió programada per Catalunya per aquest any 2017 és superior a la que en realitat es va executar l'any passat; és a dir a la que realment van acabar gastant. De manera que després de sentir aquestes oportunes explicacions, amb la mà al cor només podem dir al govern espanyol: gràcies, gràcies per la propina!...

Gibraltar, la Gran Bretanya, Escòcia i Catalunya o els embolics d’Espanya

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/04/20170403-Gibraltar-la-Gran-Bretanya-Escòcia-i-Catalunya-o-els-embolics-dEspanya.mp3"][/audio]   Un cop el Regne Unit deixi la Unió Europea, cap acord entre els vint-i-set i el Regne Unit es podrà aplicar al territori de Gibraltar sense l'acord entre Espanya i el Regne Unit. Això diu el text que inclou les directrius per la negociació de la Gran Bretanya al qual dóna suport al 100% la Comissió Europea. Aquest dret de veto ha fet fregar les mans al govern de Madrid que ja s'imagina que Gibraltar pot tornar a ser espanyol en contra de l'opinió de la població gibraltarenya, del seu cap de govern, Fabián Picardo, i sobretot de Londres. La Gran Bretanya respon amb més ardor. El ministre de defensa britànic, Michaell Fallon, diu que protegiran la població fins a les últimes conseqüències i l'antic líder del Partit Conservador, Michael Howard, afegeix que la primera ministra Theresa May podria anar a la guerra per defensar Gibraltar. May no vol parlar de guerra i sí de negociar amb els 27 estats d'Europa. És clar que un cop la diplomàcia s'escalfa, l'exministre britànic Norman Tebbit amenaça al govern espanyol proposant donar suport a la independència de Catalunya, convidant els liders catalans a Londres, i estant a favor de l'independentisme fins i tot davant de l'ONU, perquè segons Tebbit, els catalans són diferents dels espanyols i ja negociaven amb Cornualla i Gal·les fa mil anys. Enrenou doncs entre la Gran Bretanya, Gibraltar, Espanya i Catalunya que s'afegeix al generat pel ministre espanyol d'afers exteriors, Ricardo Dastis parlant d'Escòcia. Després que digués en una entrevista aquest cap de setmana que Espanya reconeixeria una Escòcia que esdevingués estat després d'un segon referèndum sobre la independència, avui mateix el portaveu del PP, Pablo Casado, diu que no, que s'ha malinterpretat, que si Escocia s'independitza, Espanya no afavorirà el seu reingrés a la Unió Europea. Ves per on, ara fa 300 anys en el Tractat d'Utrecht els espanyols van cedir Gibraltar als anglesos, i els anglesos van abandonar Catalunya a mans de les tropes borbòniques. En què quedarà la pinça que vol fer el govern d'Espanya? Avui per avui, és un embolic....

Són terroristes o estan bojos?

A ganivetades mata el policia que custodiava el Parlament britànic després d’haver envestit amb un tot terreny la gent que caminava pel pont de Westminster; aquell per on tots els turistes passegem mirant el Tàmesi. I en el primer moment de perplexitat i de silenci, volem pensar que l’atacant és un boig i no pas un terrorista, com si des de la malaltia mental moralment no ens repugnés tant el crim que ha comès. Hores després, l’Estat Islàmic reivindicarà l’atemptat i presentarà l’homicida suïcida –com l’anomena el psicòleg Andrés Cuartero– com un «soldat d’Estat Islàmic, que respon a la crida per castigar els països de la coalició». La primera ministra, Theresa May, assenyala que no és cap casualitat que l’atac s’adreci al bressol de la democràcia, al Parlament, on s’expressa la manera com s’organitza una societat, a partir del diàleg. Però ens vindran al cap el pont i la gent que hi caminava i que es va precipitar al riu, i novament ens sentirem desvalguts. Les víctimes són persones normals com nosaltres, i les armes d’aquests soldats també són quotidianes, un cotxe ara a Londres o un camió a Niça o a Berlín. La policia ens dirà que aquest home que va anar a Westminster a matar i a morir era britànic, amb inclinacions gihadistes, i que li tenien una fitxa oberta. Ens expliquen que són persones excloses socialment, que senten que han fracassat en la vida, plenes de ràbia i de desig de venjança. I encara que hagin pogut operar individualment, quan cometen atemptats l’Estat Islàmic se’ls fa seus, com es va demostrar amb el que vam saber ahir: que no formava part d’aquest grup. Ja hem vist que combatre'ls únicament amb la força no resulta eficaç ¿I la prevenció? ¿Com detectar-les? És molt difícil quan ja han sortit de la roda del sistema, però alhora ens adonem que combatre-les únicament amb la força no és prou eficaç. Només podrem vèncer el terrorisme si som capaços d’entendre’l, que en cap cas vol dir acceptar-lo. Els terroristes no són bojos, són exclosos que busquen la seva identitat provocant el terror. Article publicat a El Periódico de Catalunya el 27 de març de 2017....

El Constitucional té el do de fer desaparèixer els conflictes polítics

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/04/20170331-El-Contitucional-té-el-do-de-fer-desaparèixer-els-conflictes-polítics.mp3"][/audio]   ¿Per què porta el govern espanyol els pressupostos del govern català al Constitucional? Perquè tot el que faci olor de referèndum es porta als tribunals. I ja està. I què diu el govern català? Que convocarà el referèndum. I ja està. La novetat d'aquests últims dies és que un 75% de la població de Catalunya aniria a votar en un referèndum que no hagués pogut ser pactat amb el govern espanyol, segons dades del Centre d'Estudis d'Opinió. I que, de fet, la majoria de la població empeny al govern català a convocar-lo, segurs també que el govern espanyol no s'avindrà a negociar. I diu avui el text del govern espanyol per presentar el recurs d'inconstitucionalitat dels pressupostos catalans...

Els catalans volen votar en referèndum sigui com sigui

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/03/20170330-Els-catalans-volen-votar-en-referèndum-sigui-com-sigui.mp3"][/audio]   Fer el referèndum és essencialment una qüestió de democràcia, no d'independència. De Baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió en destaquem diverses dades: Sabíem que la gran majoria de la població està a favor que es convoqui un referèndum tant si són independentistes com si no ho són. Però és nou que la majoria creu que el referèndum s'ha de convocar encara que el govern espanyol no ho vulgui i, concretament, més de 3 de cada 4 catalans, un 75,7% aniria a votar encara que el referèndum fos unilateral, potser perquè majoritàriament també diuen que no creuen que el govern espanyol ofereixi cap acord al català. Si fos així, si el referèndum el convoqués la Generalitat sense acord del govern espanyol, el vot a favor de la independència doblaria el vot en contra: un 43,3% contra un 22,2% amb un 20,7% d'abstencions. Tot i que, si no entrem a parlar d'acords i convocatòries i la pregunta es fa directa "Vol que Catalunya esdevingui un estat independent?", el no obté un 48,5% i el sí un 44,3%. És a dir el no a la independència superaria el sí en quatre punts. El problema més gran que la ciutadania creu que ara mateix té Catalunya és la insatisfacció amb la política, fins i tot per sobre de l'atur i la precarietat laboral. I a un 80% de la població de Catalunya no el satisfà gaire o gens el funcionament de la nostra democràcia. Es valoren molt pitjor els polítics espanyols que els catalans i no és que Rajoy no aprovi, és que obté una nota d'1,82 en una escala de l'1 al 10. Aproven Junqueras, Puigdemont, Xavier Domènech i Benet Salellas, tot i que el coneix poca gent. És per això que avui arrenquem amb aquesta afirmació: és molt profund el desig de votar, ho és tant, que l'expressió referèndum o referèndum del president Puigdemont ja se l'han feta seva els catalans. Els catalans volen votar en referèndum sigui com sigui. El resultat final l'han de donar les urnes, les úniques que milloren a les enquestes....