© http://silviacoppulo.com!

Mitjans

Sílvia Cóppulo / Mitjans (Page 33)

“Escraches” no, referèdum sí

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/03/20170327-Escraches-no-referèndum-sí.mp3"][/audio]   Avui fem atenció a l'"escrache" que la branca juvenil de la CUP, anomenada ARRAN, ha fet a la seu del PP de Barcelona mirant d'okupar el local. Els mossos ho han impedit, i finalment els joves han enganxat cartells a la façana i hi han fet pintades. El nou president del Partit Popular Català, Xavier García Albiol, ha dit que denunciarà Anna Gabriel i David Fernández, que han donat suport a l'okupació aplaudint-la, i ha titllat els joves cupaires arranadors de feixistes. És evident que el feixisme no és això. Des del Pdecat i Esquerra ha condemnat l'acte. I és que fer escraches no és cap joc ni ajuda a tirar endavant cap procés. Més equivocat encara és que Arran, la branca juvenil de la CUP, hagi decidit que okupar la seu del PP era la millor manera de donar el tret de sortida a la seva campanya a favor del referendum. En saben un munt els cupaires de fer posar els focus damunt seu; més val doncs que il·luminin accions de més alçada política, que si volen, la tenen. Escraches, no; referèndum sí....

Comissionista Macià Alavedra

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/03/20170323-Comissionista-Macià-Alavedra.mp3"][/audio]   Macià Alavedra i Moner va néixer el 1934. Es diu Macià de nom de pila, en honor del president Francesc Macià, de qui el seu pare, el poeta Joan Alavedra, va ser secretari i biògraf. La família: el pare, la mare -Montserrat Moner- la germana gran Maria i el mateix Macià Alavedra es van haver d'exiliar a França, travessant els Pirineus en una nit freda d'hivern arrossegant les maletes. Acabarien la nit en un camp de refugiats fins que van anar a parar primer a París, on es trobarien Ventura Gassol. Coneixeran Josep Tarradellas i finalment aniran a raure a Prada de Conflent, on compartiran exili amb Pau Casals. Macià Alavedra va viure-hi deu anys fins que van tornar a Barcelona. Va estudiar dret, i, en política, primer va militar en el Front Nacional de Catalunya fins que amb Trias Fargas va fundar Esquerra Democràtica de Catalunya. Elegit diputat pel Pacte Democràtic, ben aviat va formar part de Convergència Democràtica, partit amb el qual va desenvolupar els anys més importants de la seva carrera. Va ser diputat i conseller de Governació, d'Indústria i Energia i d'Economia i Finances. El 1997 va deixar la política i va tornar a l'empresa privada per presidir Autopistes de Catalunya, Abertis i Ken Pharma. Va ser el 2009 que el van detenir arran d'un possible cas de corrupció urbanística. Garzón el va posar en presó provisional i en va sortir amb una fiança d'un milió d'euros. Gairebé 8 anys després ha arribat el judici. Avui ha declarat ser un comissionista. Cobrava un 4% de l'import de l'operació, que es repartia, segons ell ha confessat, amb l'exdiputat socialista Luigi i amb Lluís Prenafeta. Ha fet aquesta confessió a canvi de no anar a la presó. Macià Alavedra era un home sòlid. S'havia assegut, aquí, al nostre costat, en aquest estudi de Catalunya Ràdio, explicant per exemple com aconseguiria que el 30% de l'IRPF anés a les comunitats negociant-ho amb José María Aznar. Sentir-li avui la confessió provoca molta decepció i tristesa. Ser un comissionista ens pot semblar que estrictament no és ser un lladre, però és evident que fer de mitjancer en l'obra pública fa pujar el preu de l'obra que paga el públic. I haver de pagar 13 milions d'euros pels diners que ha amagat a Hisenda dóna idea del frau que ha dut a terme. Cal poder passar pàgina d'aquells temps opacs, un cop se n'hagin escrit amb lletra clara...

Els falangistes, com el PP i el PSOE

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/03/20170321-Els-falangistes-com-el-PP-i-el-PSOE-1.mp3"][/audio]   ¿On són els intel·lectuals espanyols? ¿Com és que en sentim tan pocs defensant el dret dels catalans a decidir en referèndum com volen organitzar-se políticament? ¿Com és que la progressia d'esquerres deixa ocupar el seu lloc a ultres de dretes que sí que es manifesten en contra d'Artur Mas a Madrid? Avui l'expresident català ha participat en un debat a l'Ateneu de Madrid amb l'exministre d'Exteriors José Margallo. A l'entrada s'ha trobat amb manifestants que l'han escridassat brandant pancartes de la Falange amb lemes com "La unidad de España ni se vota ni se negocia" o "Viva la unidad de España". Entre els radicals de dretes que avui cridaven a Madrid alguns ja són coneguts nostres i de la policia: són els que van atacar el centre Blanquerna, que és la Delegació de la Generalitat de Madrid, durant la tarda de la diada del 2013. El posicionament dels ultres falangistes coincideix amb el del govern espanyol, amb el del PP i amb el PSOE pel que fa al dret d'autodeterminació de Catalunya. Aquells que es diuen demòcrates i són espanyols haurien de pensar que alguna cosa els falla si estan coincidint amb els falangistes. I és segur que són espanyols....

L’anunci i la gran oportunitat del desarmament d’ETA

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/03/20170317-Lanunci-i-la-gran-oportunitat-del-desarmament-dETA.mp3"][/audio]   ETA havia desaparegut de les informacions i gairebé de la nostra memòria. Fa cinc anys que va decidir abandonar la violència. Avui ha anunciat el desarmament per la tarda del dissabte 8 d'abril. Hi haurà un pla d'entrega de fusells, pistoles i explosius que té sobretot al País Basc francès en zona de muntanya i en cases particulars. Avui hem sentit Arnaldo Otegi, Iñigo Urkullu i Mariano Rajoy fent valoracions molt diferents de l'anunci de desarmament, que ha arribat al diari Le Monde a través de l'activista basc francès Jean Noel Etxeverry. Centenars de persones de la societat civil lliuraran les armes amb presència d'observadors internacionals. I hauria de ser el govern francès qui les hauria de recollir. El desarmament es fa al servei de la pau, diuen els col·lectius que representen la vida social, política, sindical i associativa del País Basc francès. I, esclar, que tot això s'ha de fer de manera prudent. Seria un contrasentit i s'avortaria la magnífica notícia que vivim avui que el moment de lliurament de les armes fos aprofitat per la policia per fer detencions. ETA es pot acabar definitivament. El saldo que arrossega és de més de 800 morts durant 53 anys. No és que faltin serrells per tancar. És que l'operació definitiva és prou important per asseure's i abordar tots els que calguin, començant per l'acostament dels 350 presos a Euskadi. Seria un error imperdonable estar pendent dels focus mediàtics o actuar a curt termini per aconseguir rèdits polítics de molt baixa volada, en comptes de saber interpretar que Euskadi viu una gran oportunitat. L'esquerra abertzale vol actuar exclusivament en el front polític a favor de la independència d'Euskadi i ETA es vol desarmar. S'ho val actuar amb intel·ligència política, o sigui amb el cap clar....

«¿Què s’ha cregut aquesta tia?»

«¿Que t’hi vols estirar al damunt?», em va preguntar amb un mig somriure fastigós el gerent d’a-quella ràdio quan li vaig demanar de posar un piano als estudis nous. Com si no ho hagués sentit, em vaig centrar en el bonic ambient musical que crearíem quan els músics el toquessin en directe. Potser sí que volia tenir la meva opinió sobre les cortines el director d’aquell canalet de televisió el dia que va insistir que pugés un moment amb ell al pis que acabava d’estrenar, que hi deixava uns papers i després parlaríem del programa mentre preníem alguna cosa. Feina meva a mirar de no traspassar el llindar de la porta i opinar sobre la decoració com si tal cosa. Pujava les escales centrals cap a la redacció, quan al replà em vaig girar de cop i la meva mà dreta es va esclafar a la cara del meu company. Ell es va quedar atònit. No entenia la meva reacció després que col·loqués la seva de mà al mig del meu cul. Des del seu punt de vista, jo havia d’estar contenta que a ell li agradessin les meves natges i hagués passat a l’acció. ¿Què més pot desitjar una dona que agradar? Relato ara aquests tres episodis perquè ara m’ho puc permetre. Les coses no han canviat tant en l’àmbit professional. Si de cas, són més subtils. Però hi continua havent més homes dels que diem que abusen de la seva situació de supremacia de poder. No pressioneu les dones perquè denunciïn per favor. Reclameu-ho als homes. Són ells els que han de denunciar els seus congèneres. Són ells els que es converteixen en còmplices quan consideren que aquests comportaments són «normals». I pel que fa a les dones, us diria: de genolls, mai, en cap sentit. Aguanteu que al sortir d’algun despatx algú digui: «¿Què s’ha cregut aquesta tia?» Si no pagueu peatge, no passareu per l’autopista, però amb el cap ben alt, sereu més fortes i trobareu carreteres alternatives per arribar a destí. Ningú us podrà aturar i disfrutareu del paisatge. Article publicat a El Periódico de Catalunya el 9 de març de 2017....

Quina barra!

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/03/20170315-Quina-barra.mp3"][/audio]   En tres sobres diferents s'hi havien de posar els diners en metàlic. Aquell dissabte, gairebé 6.000 euros. Avui hem sentit com l'empresari, Manuel Carrillo, va pagar aquests diners al que era alcalde socialista de Santa Coloma de Gramenet, Bartomeu Muñoz. L'empresari ho ha admès per no haver d'anar a la presó. Per la seva banda, l'exdiputat socialista Luis Garcia, "Luigi", ha explicat que es repartia un 4% amb els comissionistes Macià Alavedra i Lluís Prenafeta, antics càrrecs de governs de Convergència. Tot al voltant d'operacions urbanístiques. Aquesta era la primera tassa de tribunals d'avui, aquella que la gent es veu dient: "quina barra!". La segona taça la publica el Periódico. La fiscalia anticorrupció denuncia davant l'Audiència Nacional Narcís Serra, l'expresident de Catalunya Caixa, i 14 exalts càrrecs més, inclòs Adolf Todó, exdirector general, per administració deslleial i haver provocat un forat de 720 milions d'euros en diverses operacions immobiliàries des de l'any 2000 al 2007. El FROB ho va detectar. Recordem que Narcís Serra, que va ser ministre i alcalde de Barcelona pel PSC, té pendent un altre procés judicial per l'aprovació de sobresous quan Caixa Catalunya ja tenia pèrdues importantíssimes. Quina barra, diu la gent. I la tercera tassa de tribunals no té a veure amb la corrupció política, sinó amb el dret a decidir. O sigui procés, 9-N, referèndum, etc. Oi que cada dia que passa veiem que el Tribunal Constitucional està fent la feina que el govern espanyol no fa? Doncs bé, ara que el seu president, Francisco Pérez de los Cobos, plega, diu que aquest tribunal no pot solucionar el procés sobiranista, fa una crida urgent i inexcusable al diàleg polític i admet que el dret a decidir pot cabre a la Constitució. Quina barra!...

La sentència del 9-N no inhabilitarà la població de Catalunya

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/03/20170313-La-sentència-del-9-N-no-inhabilitarà-la-població-de-Catalunya.mp3"][/audio]   Quan sentíem el fiscal preguntar en el judici a Mas, Ortega i Rigau, i també a Homs, pels bolígrafs, el web, la publicitat, els ordinadors o la roda de premsa, a molts o els semblava una pantomima o els venien basques. En els judicis per la via penal, les armes dels delictes acostumen a ser pistoles, bombes o punyals. Perquè per la via penal normalment els delictes són de sang. Que el sumari del judici pel 9-N recollís aquesta mena d'"armes" podia semblar una irrealitat, si no fos perquè ara la sentència pel delicte de desobediència justament es basa en el material d'oficina i l'administratiu per condemnar Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau. Avui, a 2 milions tres-centes mil persones que van anar a votar els fa l'efecte de viure una irrealitat. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, a instàncies del fiscal general de l'estat, ha jutjat i condemnat el 9-N. Les penes són d'inhabilitació. 2 anys per a Mas i uns mesos menys per a la vicepresidenta i la consellera, a banda de les multes econòmiques. En les anàlisis que ja està publicant alguna premsa espanyola es corre a explicar fil per randa com i per què Artur Mas hauria arribat al final de la seva vida política, assegurant que no podria ser elegible de manera immediata en unes eleccions, empenyent-lo així cap al túnel del temps de la història de la política. Per la seva banda, la premsa internacional recull avui la primera sentència que es dicta contra un expresident elegit democràticament per haver fet un referèndum "simbòlic", com diuen els britànics. Ho sabem del cert, que no és a cop de tribunals ni de sentències que es basen en bolígrafs blaus i vermells com a proves incriminatòries que se soluciona el principal problema que té el govern espanyol damunt la taula, ni que es dona sortida a l'anhel de la gran majoria de la població de Catalunya: votar per decidir quin futur polític es vol per Catalunya. El 9-N ja ha estat sentenciat, avui que és 13 de març, però avui i demà i demà passat i cada dia ...

Artur Mas s’enfronta amb el Palau

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/03/20170310-Artur-Mas-senfronta-amb-el-Palau.mp3"][/audio]   Artur Mas defensa en solitari les bones pràctiques financeres de l'antiga Convergència i insisteix que creu en el seu extresorer, Daniel Osàcar. Que no hi va haver adjudicació d'obra pública del seu govern a canvi de percentatges de diners que passaven pel Palau de la Música. Avui mateix, fa un parell d'hores, enèrgicament Mas reclamava poder anar com més aviat millor al Parlament a explicar-se. Potser dimecres vinent. I és que aquest matí, al judici del cas Palau hem sentit els responsales de l'empresa d'obres Ferrovial negant un cop i un altre qualsevol relació entre obra adjudicada i comissions. Defensant que tots els diners que aportaven a la institució musical eren en raó del seu patrocini com a membres d'honor. Però, per contra, hem sentit també dos empresaris més petits admetent que van fer feines de comunicació i publicitat per Convergència i, veient que trigaven a cobrar, van acceptar el suggeriment de presentar les factures al Palau, que efectivament les hi va liquidar. El cas Palau trigarà mesos a quedar vist per sentència. Però en l'ànim de moltíssima gent ja ha tingut un efecte devastador. Sabent com ja se sabia que Millet i Montull van robar molts diners, el que era el segon focus d'atenció informativa, ha esdevingut pràcticament l'únic. El que es debat sobretot és si Convergència es finançava a través del Palau a partir de comissions que la institució cultural cobrava als empresaris als quals s'adjudicava obra pública. ¿Artur Mas serà capaç de convèncer la ciutadania que el seu partit no va fer res il·legal? O, que si ho va fer, ¿ell no ho sabia? Hi ha dos móns paral·lels, el dels tribunals i el de l'opinió pública. El tribunal trigarà molt encara a emetre sentència. La població per la seva banda a hores cada dia està més abatuda i necessita veure-hi clar: ¿Què va fer Convergència? ¿Qui era qui? ¿Què és ara el Pdecat i qui ha de ser perquè el nou partit es pugui plantejar ocupar l'espai polític de la centralitat? En funció de com s'escrigui la partitura d'aquest acte, després de la mitja part, el concert es reprendrà, o bé, si el públic ja no vibra amb els solistes i l'orquestra, més valdrà que facin mutis....