© http://silviacoppulo.com!

Mitjans

Sílvia Cóppulo / Mitjans (Page 34)

Cas Palau. Primera temporada. Capítol segon: «Tot era per les sardanes»

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/03/20170309-Cas-Palau.-Primera-temporada-capítol-segon-Tot-era-per-les-sardanes.mp3"][/audio]   Astorats, assistim a les declaracions dels exdirigents del Palau, Millet i Montull -lladres confessos del seu espoli particular-, que asseguren que Ferrovial donava a Convergència un percentatge de diners a través del Palau a canvi de l'adjudicació d'obra pública. Per contra, l'extresorer de Convergència, Daniel Osàcar, diu que no, que de cap manera, que tot és fals. Que els convenis entre la Fundació Trias Fargas (de Convergència) i el Palau es feien perquè als pobles on governava el partit nacionalista, per la festa major no solament hi hagués música andalusa, sinó que també toquessin sardanes. Que no s'oblidessin de la música catalana. Osàcar assegura que sortia del Palau sense diners en efectiu i agafava l'autobús. Demà hi ha nova sessió a la Ciutat de la Justícia per escoltar els responsables de Ferrovial. Tal com ja va avançar ell mateix ahir, Artur Mas compareixerà al Parlament quan les principals declaracions s'acabin. Però avui mateix ja ho ha negat tot. I encara més, ha reclamat que es demostri a quines adjudicacions d'obres una per una es refereixen tant Fèlix Millet com Jordi i Gemma Montull, que, amb aquestes afirmacions, miren de rebaixar la seva pena de presó. Mai havíem assistit en directe a un judici que ens cau a sobre de tan propera com és la institució, de tan respectats com eren els seus dirigents, lladres de coll blanc, i de tan important com ha estat per Catalunya Convergència. I per descomptat, mai havíem sentit de primera mà dues versions absolutament contradictòries. Qui menteix o qui menteix més? El judici del cas Palau no és una ficció d'una sèrie del Netflix. És veritat i parla de nosaltres. D'un temps i d'un país que, parafrasejant Raimon, ja no vol creure més en la misèria d'alguna gent....

Millet aixeca la catifa del 3%

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/03/20170308-Millet-aixeca-la-catifa-del-3.mp3"][/audio]   Avui a Catalunya s'ha viscut una sotragada política. Hem sentit un munt de cops en el judici de l'anomenat cas Palau com l'expresident del Palau de la Música, el lladre confés Fèlix Millet, i Gemma Montull, l'exdirectora general, filla de l'altre principal acusat, Jordi Montull, relataven que l'antiga Convergència rebia diners de la constructora Ferrovial a canvi d'ajudicacions d'obra pública de la Generalitat. Segons Millet, un 4% de l'obra adjudicada a Ferrovial anava al Palau, un 2,5% acabaria a Convergència, un 1% a les butxaques del mateix Millet i el 0,5% restant a les de Montull. És evident que en els pròxims dies s'hauran de demostrar les afirmacions que ara fan els dirigents de l'entitat cultural. I tot i que des d'aquell 24 de febrer del 2005, que Maragall va dir a Mas al Parlament que el problema de Convergència es deia 3%, d'alguna manera la sentència popular contra l'antic partit hegemònic de Catalunya ja estava feta mentalment, qui sap si s'havia descomptat del tot. Ningú sap ben bé si l'huracà que avui s'ha alçat a la Ciutat de la Justícia, construïda precisament per l'empresa Ferrovial, acabarà en mera brisa o provocarà un tsunami de resultats imprevisibles avui. A la seu del Parlament l'oposició mira de treure rèdit de la primera jornada important del judici contra el cas Palau. El president Carles Puigdemont aïlla el seu govern de "Junts pel sí" de qualsevol ombra de corrupció, tot i que veurem les relacions entre Esquerra i el Pdecat com en queden tocades. Feia el mateix Marta Pascal, l'actual coordinadora general del Pdecat fa dos dies marcant una frontera entre el nou Partit Democràta i l'antiga Convergència. Per la seva banda, Artur Mas ja s'havia compromès a fer una compareixença pública quan s'acabin les declaracions dels principals encausats. Avui, en aquest temps d'Anàlisi del Catalunya Vespre, exclusivament a Catalunya Informació, també hauríem de parlar de Múrcia. Ciutadans dóna 19 dies al president d'aquella comunitat, Pedro Antonio Sánchez, del Partit Popular, imputat pel cas "Auditori", perquè dimitexi o convoqui eleccions. I per altra banda, el jutge de l'Audiència nacional Eloy Velasco reactiva la investigació del finançament il·legal del PP a Madrid pel cas Púnica. És clar que el mal que ha fet la corrupció al PP ha estat molt petit. I de tant de sentir-ne parlar, gairebé ni ens afecta. Una altra cosa és Catalunya....

La CIA ens espia pel mòbil, el portàtil i la tele (i gairebé no ens immutem)

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/03/20170307-CIA.mp3"][/audio]   La CIA ens espia pel mòbil, -sigui un iphone o un android- per l'ordinador portàtil i per la tele smart de Samsung, segons Wikileaks, el web de filtracions que dirigeix Julian Assange. ¿Com ens espia la CIA? A través d'armes de haquejar, creant virus i malwares que introdueix als sistemes operatius més comuns, com ara Windows, OSc i Linux que desenvolupaven errors que permeten introduir codis de control remot en els aparells connectats a la xarxa. Wikileaks assegura que les piratejades de la tele de samsung es fan amb cooperació dels espies britànics, l' Mi5. Sembla que la tele estigui apagada però no ho està, de manera que la CIA pot gravar les converses de les habitacions on hi ha el televisor. En el cas dels mòbils, s'enviaven les geolocalitzacions dels usuaris, i a més els hakers poden activar el micròfon i la càmera del telèfon smart. La CIA també estaria investigant, segons el document de wikileaks, Wault 7, els sistemes de navegació dels cotxes moderns per arribar a controlar el sistema de conducció. Aquesta documentació que s'ha aconseguit robar es va originar en un centre de la CIA a Langley, Virgínia. Però a més la CIA hauria utilitzat el consolat dels Estats Units a Frankurt, a Alemanya, per poder operar a Europa, l'Orient Mitjà i Àfrica. Als hakers de la CIA els van donar un passaport diplomàtic per poder-se moure tranquil·lament pels 25 països de la Unió Europea que constitueixen l'espai Schengen. Molt bé, potser sí que la CIA ens espia, i que, com deia aquell jutge, "estem tots fitxats". És veritat que cada vegada hi ha més persones que viatgen, estimen i viuen per poder penjar les imatges de la seva existència anodina a la xarxa. Però aquells que no són partidaris d'aquesta mena d'exhibicionisme tenen poques possibilitats reals de discreció digital si necessiten com la majoria dels mortals estar connectats. Ens tranquil·litza molt, oi, que la CIA que ens ha espiat sigui la d'un premi nobel de la pau, la de l'expresident Barak Obama. Si fos, la CIA de Donald Trump ¿que potser seria diferent?...

El crit ofegat a ‘Manchester frente al mar’

Les ferides estan obertes, el dolor es manté intacte, la culpa l’ha congelat. Lee Chandler, el protagonista de Manchester frente al mar, es fa pagar a ell mateix una penitència altíssima, transformant la seva vida en pura existència per redimir-se de l’error que ha provocat la pitjor desgràcia. Tots sabem què és no poder expressar els sentiments quan ens superen, aquell nus a la gola, el vòmit a punt d’escapar-se. Com el remordiment ens atrapa en una presó interior. Com el passat ens assalta i el present esdevé pla i anodí. L’únic refugi és la solitud. No hi havia llàgrimes a la sala del cinema en acabar la pel·lícula, però ningú s’aixecava del seient. Amb gotes d’humor i moments de calidesa, i sempre d’una manera sòbria i magistral, el director Kenneth Lonergan sap expressar el dolor, l’amor, el perdó i la complexitat dels sentiments humans. A voltes ens arrenca el somriure amb la quotidianitat absurda dels processos administratius d’un enterrament en contrast amb el xoc emocional. Ens dibuixa situacions grotesques per expressar com de profunda pot ser la impossibilitat de comunicar-nos amb algú que ens parla suaument al costat. O ens mostra com la voluntat d’assumir la responsabilitat de fer de pare del nebot adolescent, que és això, el conjunt de rock, l’hoquei i les novies de dues en dues, xoca amb les limitacions que arriben del passat. Ens identifiquem amb Casey Affleck, que contingudament i magistralment interpreta el personatge de Lee Chandler quan en els minuts finals confessa: «Ho sento, no ho puc superar». D'aquesta pel·lícula de Kenneth Lonergan aprenem que, en ocasions, no es poden superar fets que ens han destrossat D’aquesta magnífica pel·lícula, aprenem que en algunes ocasions no es poden superar fets que ens han destrossat. Però sobretot, que hem de saber separar en la nostra ment l’acció que ha desencadenat una conseqüència desastrosa, de la intenció de fer-ho. Si quan ens preguntem si nosaltres volíem provocar aquell mal, la resposta és «no», podrem començar a diluir la culpa i el sentiment d’irresponsabilitat que ens tenalla. I tornarem a viure de debò sentint el vent a la cara en navegar per tots els Manchesters, siguin o no de Massachussets, davant del mar. Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 23 de febrer de 2017....

L’assenyat Rato i l’irreprotxable Blesa

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/03/20170303-Lassenyat-Rato-i-lirreprotxable-Blesa.mp3"][/audio]   Miguel Blesa de la Parra i el seu successor com a president de Bankia, Rodrigo de Rato y Figaredo, es van gastar 12 milions i mig d'euros amb les targetes black, i per això els van condemanar a 6 anys i 4 anys i mig de presó per delicte continuat d'apropiació indeguda. Però, ¿què ha passat avui? L'anàlisi la podeu fer tots vosaltres després de llegir alguns fragments de la decisió de l'Audiència Nacional. Rato: La defensa argumenta que demanar la presó provisional amb fiança o l'alternativa de presó amb fiança per si s'escapa és una excusa, perquè cada vegada que el criden al jutjat hi va, tot i que viatja a l'estranger a veure els seus fills sovint, encara que tingui retirat el passaport. I, per tant el seu comportament processal és absolutament assenyat (cabal en diuen en castellà) i per tant no s'albira cap risc, i seria molt aventurat i inconsistent pensar que més endavant el seu comportament canviï arran de la sentència que se li ha dictat en contra (els anys de presó vol dir). Per la qual cosa s'ha d'acordar que no cal cap mesura cautelar. Blesa: El seu compromís amb la justícia es manifesta en el seu comportament processal: hi va sempre que el criden. És espanyol. Està casat, Té nets, una edat propera als 70 anys, està jubilat i no té bens a l'estranger, tot i que els que són a Espanya estan embargats. Per la qual cosa, malgrat la condemna de 6 anys de presó per un delicte continuat d'apropiació indeguda, no hi ha cap motiu perquè deixi d'estar en llibertat ni perquè se li imposi una fiança de 75.000 a 100.000 euros. Més encara quan el seu comportament processal ha estat irreprotxable. Els bens embargats i totes les seves circumstàncies personals ens indiquen que està fortament arrelat al seu país. L'assenyat Rato i l'irreprotxable Blesa avui han format part d'una altra pàgina de la història político-econòmica-jurídica de l'Espanya dels nostres dies. Ni presó, ni fiança. Cap a casa. En llibertat. Sospito però, que gairebé aquest fet no és notícia. Perquè comença a no ser extraordinari. Hi estem acostumats....

La poderosa imaginació de l’excap de la Policia i el pendrive trobat remenant calaixos

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/03/20170302-La-poderosa-imaginació-de-lexcap-de-la-policia-i-el-pen-drive-trobat.mp3"][/audio]   Avui us explicarem un conte. Es titula "La poderosa imaginació de l'excap de la Policia i el pendrive trobat remenant calaixos". Hi havia una vegada un pendrive, que en català en diem un llapis de memòria, que havia quedat oblidat al fons d'un calaix. El seu amo, un senyor policia que havia manat molt, un dia, remenant papers, el va trobar. Però a l'excap de policia li passava el contrari que al llapis: no tenia gens de memòria. A dintre d'aquell llapis hi havia una mina, una mina d'informacions que comprometien molt un senyor vell -que havia estat el president del nostre país- i els seus fills. La família havia fet molts diners i no se sabia si n'havien aplegat tants fent coses lletges, de manera que s'havia d'investigar, sobretot d'ençà que l'expresident s'havia fet independentista. El jutge va cridar l'excap de Policia que havia trobat el llapis de memòria perquè li aclarís tot. El policia va dir que li havien portar un dia al matí. No sabia si era dilluns o dimarts, o dimecres...

Que no ens aboquin al fangar

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/03/20170228-Que-no-ens-aboquin-al-fangar-1.mp3"][/audio]   Arribarà un dia que els judicis s'hauran acabat. Que sabrem què hi ha o què no hi ha en aquell 3% de suposades desviacions de diners per part d'empresaris a qui s'adjudicaven obres cap a l'antiga Convergència. Cal que es jutgin d'una vegada. Demà, comença el cas Palau amb una oferta de Montull per explicar el recorregut d'aquests diners cap al partit que governava i la seva Fundació, la Trias Fargas, a canvi que la seva filla no vagi a la presó. Li demanaven 27 anys. Potser arribarà un dia que l'anomenada Operació Catalunya, és a dir el joc brut buscant irregularitats però sobretot inventant falsos testimonis contra polítics independentistes de Convergència per part del ministeri de l'interior espanyol, s'acabarà. Potser sí. Mai havíem desitjat tant que un any s'acabi com aquest any 2017. Però sobretot que s'acabin els judicis cap als antics membres del govern de Convergència i Unió per haver tirat endavant el 9-N. I desitjaríem que no hi hagués nous judicis cap a la presidenta del Parlament i els membres de la Mesa independentistes. Aquests últims temps dubtem molt de la qualitat de la democràcia que es viu al nostre país. A fe que fa l'efecte d'estar molt malmesa quan la política pràcticament ha desaparegut i el que ens ocupa temps i espai i atenció són els tribunals. Faria la sensació que l'era digital crea societats necessàriament més transparents i més horitzontals, on els abusos i les traïcions ben aviat es posen al descobert, però és com si el vell món es revoltés i volgués quedar-se per sempre i utilitzar els vells ressorts per continuar abusant del poder de manera impune. Som en aquesta cruïlla. I cal estar alerta perquè no ens aboquin al fangar....

El Tribunal Suprem no és casa nostra

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/02/20170227-Tribunal-Suprem.mp3"][/audio]   Francesc Homs, el primer dia que el Suprem el jutja per haver posat les urnes el 9-N, reclama que li deixin acabar les respostes abans que el tribunal li faci més preguntes. Que a ell li van ensenyar a casa a fer-ho així, i el president del Tribunal li respon que això no és casa seva. I té raó. El Suprem espanyol no és casa nostra. Els diàlegs entre el fiscal i el president del Tribunal i Francesc Homs se'ns fan aliens, llunyans. Com quan sentim José M. Aznar, insistint que cal aplicar l'article 155 de la Constitució espanyola i deixar el govern català sense competències. Amb la mateixa sang freda que quan mentia dient que hi havia armes de destrucció massiva a l'Iraq. Amb la mateixa tranquil·litat que ara sentim un testimoni fals, el broker francès François Seroux, admetent haver mentit per inculpar Felip Puig, dins de l'anomenada "Operació Catalunya" comandada per l'exministre espanyol de l'interior Jorge Fernández Díaz. El francès va afirmar que Puig li havia demanat una comissió del 5% per l'adjudicació d'una obra. I que de fet el ministeri volia el cap de Puig, Pujol, Mas i de tots els independentistes, que els volien tots. Ara que l'Audiència dona llum verda perquè es jutgin els tres periodistes de "El Mundo": Eduardo Inda, Fernando Lázaro i Esteban Urreitieta pel compte fals de Xavier Trias. És clar que, finalment, vuit anys després, començarà el judici contra Fèlix Millet i Jordi Montull i el saqueig al Palau. La clau del judici serà determinar si Convergència va camuflar a través del Palau de la Música comissions de Ferrovial a canvi d'obra pública. O no. A les pel·lícules on hi ha judicis, hi sobrevola sempre una pregunta: Qui prodest? A qui beneficia? A qui beneficia el judici d'Homs? A qui, les amenaces d'Aznar o els falsos testimonis de l'Operació Catalunya? A qui, l'endarreriment dels judicis del 3%? Al Mobile i a la vida ja no hi ha cintes, però assistim més que mai a la versió digital de política, mentides i gravacions de vídeo i àudio. I no volem que sigui casa nostra....

El fiscal López Bernal, incontinent?

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/02/20170224-López-Bernal.mp3"][/audio]   Cada dia estem més fins i afinem més. Ahir vèiem com el fiscal de Múrcia, (Múrcia, res a veure amb Catalunya, ni amb l'independentisme, ni amb el procés ni res d'això), vèiem com el fiscal Manuel López Bernal, que ha estat investigant el president d'aquella comunitat, Pedro Antonio Sánchez, del PP, per corrupció en el cas de la construcció del seu auditori, deia amargament que els fiscals estan desprotegits pels seus superiors, i que es persegueix més els fiscals que els corruptes. López Bernal ha estat rellevat del seu càrrec. Ell i una trentena més. Però avui, el portaveu del govern espanyol, el ministre Iñigo Méndez de Vigo, ha sortit a respondre els fiscals que denuncien pressions. Sorprenentment, per algú que diu que defensa la democràcia i l'estat de dret, en comptes de dir que cal investigar ràpidament el que denuncien els fiscals, els ha dit que callin. Vaja, ho ha fet més suaument, els ha demanat "contenció", que és una paraula que té més bona premsa que la de callar o fer callar, com si el fiscal de Múrcia fos un incontinent que es desfermés en públic. I que si els fiscals se senten pressionats, doncs que ho denunciïn al fiscal general de l'Estat. És fa difícil entendre com se li ha d'anar a explicar res al fiscal general de l'Estat si va ser precisament el fiscal general de l'Estat, José Manuel Maza, qui va dir a Bernal que parés les seves investigacions contra el president de Múrcia en el cas Púnica, perquè no hi havia cas. ¿Com es deu fer això de denunciar algú a la mateixa persona que vols denunciar? A la justícia li ha caigut la bena dels ulls. Ja no és cega. I sembla que s'administri en funció de qui sigui l'encausat, no del possible delicte que hagi pogut cometre. Urdangarin és el cunyat del rei. Per a ell, el favor. Els membres de la Mesa del Parlament independentistes són independentistes, per la qual cosa la Fiscalia s'hi querella. I no es querella amb el diputat Joan Josep Nuet perquè no és independentista. No és que ens ho sembli que ho fa per això. És que la querella de la fiscalia ho diu amb totes les lletres i sense contenció. Quan algú que hauria de respondre al qüestionament sobre el seu exercici de poder, com és el govern espanyol, demana contenció, potser ens hem de preguntar si el...

Es pot creure en la justícia espanyola?

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/02/20170223-justícia-espanyola.mp3"][/audio]   Hi ha dies que la confiança que hem dipositat en la justícia i en l'estat de dret ho passa malament. ¿Com podem entendre que Iñaki Urdangarin, que, segons diu la sentència, és culpable dels delictes de prevaricació, malversació, frau, tràfic d'influències i de dos delictes fiscals, per la qual cosa se li va imposar una pena de sis anys i tres mesos de presó, no hagi d'anar a la presó, ni de pagar fiança, i pugui continuar vivint a casa seva a Ginebra simplement presentant-se davant les autoritats judicials d'aquell país un cop al mes? ¿Per què Manuel López Bernal, fins ahir fiscal superior de Múrcia, que investigava el president d'aquesta comunitat Pedro Antonio Sánchez, del PP, per corrupció, acaba de ser rellevat de les seves funcions amb 34 ficals més pel fiscal general de l'estat? ¿El fiscal s'inventa les pressions que denuncia que rep dels seus superiors? ¿Com és que la Fiscalia de Catalunya, seguint instruccions de la Fiscalia General de l'Estat, s'ha tornat a querellar avui per haver incomplert la suspensió del Tribunal Constitucional sobre el referèndum contra la Mesa del Parlament excloent el diputat no independentista? Per què, doncs s'ha querellat contra la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i contra els secretaris primer i segon de la Mesa del Parlament, Lluís M. Corominas i Anna Simó de Junts pel Sí, però ha exclòs d'aquesta querella el secretari tercer, Joan Josep Nuet de Catalunya sí que es pot fent un judici d'intencions i escrivint en la querella que Nuet, tot i que va votar el mateix que la resta de la Mesa no pretenia incomplir els mandats del Tribunal Constitucional, ni impulsar el procés, sinó que simplement va votar el mateix que els altres membres pensant que era el seu deure formal? ¿Com és que la Fiscalia argumenta que Nuet no és independentista per no querellar-s'hi? ¿Les querelles són contra fets o contra ideologies? Hi ha dies que la confiança que hem dipositat en la Justícia i en l'Estat de Dret ho passa molt malament i titubeja. ¿Es pot continuar creient en la justícia espanyola? ¿Sí? ¿NO? Ens agradarà tot seguit sentir les raons i els arguments d'una taula de polítics en actiu potent i plural....