© http://silviacoppulo.com!

Mitjans

Sílvia Cóppulo / Mitjans (Page 35)

Rajoy és més llarg que no pas sembla

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/02/20170222-Rajoy-és-més-llarg.mp3"][/audio]   Mariano Rajoy és impecable seguint l'estratègia que prèviament té dissenyada. Quan el pas del temps inquieta els seus adversaris polítics i perden l'eix i l'estabilitat, ell es manté i això el fa fort. En aquests últims temps hem vist com va ser capaç de dir-li al Rei que no optaria a una investidura, perquè no tenia prou suports. Posteriorment va deixar que Sánchez s'estavellés en l'intent i, per assegurar-se que no ho podria reintentar aquest cop amb èxit, va aconseguir que el PSOE es fes l'harakiri, que qualsevol possibilitat de trobar una alternativa amb els partits independentistes catalans quedés avortada. De la mateixa manera hem vist com el president espanyol és capaç de crear la percepció que la corrupció del PP no té res a veure amb ell; són casos aïllats de fa moooooolt de temps que feliçment la justícia desemmascara. Tant fortament se situa en aquesta posició que molta gent no el veu com a primer responsable de pagaments irregulars, comissions, tràfic d'influències i robatoris i tot. Rajoy fa una crida al votant moderat que històricament havia votat Convergència, ara el Pdecat. Crea un relat que cala com una fina pluja en les nostres ments i eixampla l'espai sense que ho notem. Ara Rajoy intenta fer calar en el pensament de la població de Catalunya, que la Generalitat està ocupada per una ideologia errònia, l'independentisme, que cal corregir al més aviat possible, i sobretot que el govern català estaria sent influït per un partit d'extremistes que promulguen idees perilloses. D'aquesta manera fa una crida al votant moderat que històricament havia votat Convergència, ara el Pdecat. Crea un relat que cala com una fina pluja en les nostres ments i eixampla l'espai sense que ho notem. D'aquesta manera, dia a dia, a base d'erosionar l'adversari i fer-lo descol·locar, vol guanyar la partida política. S'ajuda a més dels tribunals. És clar que Rajoy s'ha trobat amb un president català, Puigdemont, tant o més cabut que ell. Puigdemont té clar quin és el seu encàrrec i és segur que no se'n distreurà. Una altra cosa és que aconsegueixi mantenir unides en aquest intent les forces polítiques i la població que defensen el dret a decidir i que sigui capaç de convocar el referèndum i organitzar-lo amb prou garanties i reconeixement internacional. Mariano Rajoy no parla idiomes i sembla distret, però és un polític llarg. La realitat ens mostra que el seu llenguatge pot fer forat i que...

Amb el lladre del camió de butà, avui hem tingut por

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/02/20170219-camió-butà.mp3"][/audio]   Avui hem vist com desenes de Mossos d'Esquadra i d'agents de la Guàrdia Urbana disparaven set trets per aturar un camió robat de bombones de butà, que intentava entrar a la Ronda Litoral de Barcelona contra direcció. El camió l'ha robat un home suec a l'altura de Drassanes, ha fugit a gran velocitat i ha perdut 90 bombones de butà. En intentar entrar a la Ronda, ha xocat de cara amb tres cotxes, però finalment ha quedat clavat i atrapat a la paret de sortida. Abans ha ferit dos vianants amb les bombones de butà que sortien disparades per la gran velocitat amb què anava, i un caporal de la policia. Tot plegat ha durat deu minuts. Després s'han endut el conductor a l'hospital per veure què s'havia pres. No té antecedents penals. Sobretot ens tranquil·litza veure com la policia ha sabut reaccionar ràpidament i bé Avui hem tingut por. Hem pensat que podíem estar davant d'un atemptat terrorista. La policia ens diu que no ho és, però sobretot ens tranquil·litza veure com ha sabut reaccionar ràpidament i bé. No ens és una imatge habitual veure els fusells en mans dels agents, i a fe que no ens agraden les armes, però avui ens hem congratulat de veure sortir els mossos del no res en menys d'un minut i arriscar molt per mirar de fer parar el vehicle. El resultat és zero víctimes. Sovint som crítics amb les actuacions de la nostra policia, tant la catalana com la municipal, però avui és de justícia felicitar-los. La seva actuació ha impedit que ara estiguem parlant d'una desgràcia....

Rajoy vol corregir la Generalitat d’independentisme

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/02/20170220-Rajoy-indepe.mp3"][/audio]   Sovint Mariano Rajoy es fa el gallec, no saps si puja o baixa; és clar que si t'hi fixes bé, veuràs que ell de fet pràcticament no es mou, i que amb, aquest posat d'increïble home normal, enfoca el que vol i apaga el que li sembla, i, en general, no li surt pas tan malament. El president del govern espanyol ha dit i repetit que el principal problema que té Espanya és Catalunya, i, s'entén que es refereix al procés sobiranista. Però, lluny d'oferir o dialogar sobre el que ell diu que és el més important, fa pocs dies que, com aquell que no vol la cosa, ha incorporat una nova idea en el seu discurs. No concreta Rajoy com vol corregir el resultat de les urnes, però és evident que avui per avui, a Catalunya el PP és un partit gairebé residual Fa vuit dies Rajoy va començar a parlar de recuperar les institucions catalanes. Recuperar-les, com si no fossin la pura representativitat de la voluntat dels catalans i les catalanes expressada a través del seu vot. Ara el president espanyol fa un nou pas i diu que cal corregir-les. Corregir la ideologia independentista que governa les institucions a Catalunya. No concreta Rajoy com vol corregir el resultat de les urnes, però és evident que avui per avui, a Catalunya el PP és un partit gairebé residual. Per tant, si del que es tracta des de la seva posició és de modificar la decisió de la població que lliurement ha escollit els seus representants, no deu pas pensar a fer-ho votant. Quan algú diu que vol recuperar alguna cosa important, fa l'efecte que li haurien pres. Quan hi afegeix corregir, es dona per suposat que l'altre està en un error. De vegades les paraules no obren camins de diàleg, sinó que construeixen marcs mentals on es puguin encabir tot tipus d'accions com si fossin normals sense adonar-se gaire de si es puja o es baixa....

La sentència Nóos sembla massa poc

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/02/20170217-noos.mp3"][/audio]   Urdangarín va dir un cop: és que la infanta està acostumada a un ritme de vida molt alt, que jo no puc mantenir. Era el rei Joan Carles el que destinava els diners que donava a cada membre de la família. I ja se sap el que diuen en castellà "quien parte y reparte se queda la mejor parte". De manera que, amb l'acord tàcit, l'exemple o la ignorància total de l'abdicat, el gendre es va llançar a fer negocis amb fum. Si tants en va poder fer -com s'ha demostrat- és que hi havia molts mercaders disposats a comprar amb diners públics nebuloses a preu d'or, sis milions d'euros. Els deuria pesar en l'inconscient allò tan antic de "la paraula de rei és llei". I per extensió, la de la família, gendre inclòs. És clar que tant va omplir el sac l'avar, que al final es va foradar. D'entrada i sense haver-la ni llegit sencera, la sentència d'Iñaki Urdangarín i especialment de la infanta Cristina ens sembla molt benèvola. No sabem si Iñaki entrarà a la presó, però semblaria necessari per visibilitzar mínimament el que avui deia l'advocat de la infanta, un Miquel Roca radiant: S'ha demostrat que la justícia és igual per tothom, sabent ell mateix, que ni ho és ni ho ha estat mai. És llavors que ens assalta un doble dubte: ¿la defensa que ha fet Miquel Roca de la infanta aconsellant-li que digués que no sabia res de res dels tripijocs del marit ha estat genial i per això ha quedat absolta? ¿o és que condemnar la germana del Rei hauria estat massa gros per les estructures de l'Estat? Definitivament ni una cosa ni l'altra, sinó totes dues alhora....

Fernándezgate, Camarga, joc brut i intriga

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/02/20170216-Fernandezgate.mp3"][/audio]   De vegades l'actualitat s'entortolliga. I ves per on, allò que només hauria pogut imaginar el guionista d'una sèrie de ficció de traïcions, joc brut i intriga es delata com a real. N'hi deien el Fernandezgate, de les converses entre l'exministre Fernandez Díaz i el llavors director de l'Oficicina Antifrau, Daniel de Alfonso, per veure si trobaven per on enganxar judicialment polítics independentistes catalans encara que fos exagerant els fets fent-los afinar per la fiscalia i publicant-los en diaris afins. Ho vam saber i escoltar l'estiu passat. Però aquell Fernándezgate podria haver estat el segon capítol de la sèrie "Operació Catalunya", que es va infantar al Restaurant La Camarga l'any 2010 i es va presentar en societat el 2013. El mateix ministre Fernández Diaz hauria empès Alícia Sánchez-Camacho, llavors número 1 del PP a Catalunya, a dinar amb Vicky Alvarez, l'ex de Jordi Pujol Ferrusola, a veure si ella el delatava per haver fet negocis turbulents i l'enganxava pels petrocols. El preu per fer marxa enrere a qualsevol actuació judicial era que Pujol president, el pare, es proclamés contrari a la indepèndencia. Han passat molts anys i encara dura, perquè ara, el 2017, se'n saben més detalls i es debat públicament. L'actualitat ens serveix més casos de justícia, injustícia, govern espanyol i Partit Popular. La fiscalia de l'Estat diu que no s'investigui el president de Múrcia, que s'escau que és del PP, pel cas de corrupció anomenat Púnica, perquè d'entrada li sembla que, en fi, no, no cal. Els fiscals s'hi oposen. ¿Pressions? I, mentrestant, el Tribunal Constitucional no és que digui al Parlament de Catalunya que no hi més llei que la seva, no. Arriba a dir-li que no hi més legitimitat que la seva, la que es deriva de la Constitució. Recordem que la legitimitat és el concepte que garanteix que una persona, una entitat o una institució pugui actuar segons els principis morals socialment acceptats. O sigui que, segons el Constitucional, la moral que ha de prevaldre és la seva. Mentrestant, el Parlament va veient com de mica en mica aquest TC actua primer contra la presidenta i ara contra altres membres de la Mesa entre els quals fins i tot hi ha persones que votarien no a la independència. De vegades l'actualitat s'entortolliga. I ves per on, allò que només hauria pogut imaginar el guionista d'una sèrie de ficció de traïcions, joc brut i intriga es delata com a real....

La jubilació cada cop més lluny

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/02/20170215-jubilació-1.mp3"][/audio]   Vivim més anys i arribem a vells menys atrotinats. I és que és cert que l'esperança de vida del nostre país és de les més altes del món. Les feines que fem ens castiguen físicament menys que fa un temps. També és veritat que ens incorporem més tard al mercat de treball: o bé estem estudiant, o bé directament som a l'atur. En conseqüència, jubilar-nos als 67 anys -si mantenim la salut i la vida- ens permetria un període molt llarg de cobrar la pensió de jubilació sense treballar. De manera que el governador del Banc d'Espanya, Luis Maria Linde, és partidari de tornar a endarrerir l'edat de jubilar-se per sobre dels 67, perquè d'aquesta manera el sistema públic de pensions serà més sostenible, tot i que recomana fer-se un pla de pensions privat. I que aquells que s'acostin a aquestes edats, facin càlculs de què els pots convenir més: continuar treballant o jubilar-se. Amb això l'encerta el governador del Banc d'Espanya: les pensions a Espanya són molt baixes i l'augment anual del 0'25% fa que els jubilats en general no visquin jubilosament. Quan Linde insinua endarrerir l'edat de jubilació, no està compartint una idea, sinó que comença a sembrar la llavor per fer-ne llei. Ho analitzarem en aquest temps d'opinió dels nostres notables avui.   Imatge: Pug50 via Foter.com / CC BY...

El Soliloqui de Soraya

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/02/20170214-Soraya-1.mp3"][/audio]   Soliloqui de Soraya. Aquesta tarda, al Congrés de Diputats, la vicepresidenta espanyola, Sáenz de Santamaria, ha desgranat un soliloqui; és a dir, un discurs ininterromput que transmet pensaments o emocions. Sáenz ha parlat amb ella mateixa en veu alta. En síntesi, si alguna vegada des del govern espanyol hi va haver de voluntat de dialogar amb el català, avui s'ha donat per liquidada. A partir d'ara anuncia la vicepresidenta espanyola que parlarà amb els representants del govern espanyol, o sigui, parlaran entre ells, s'entén que de les seves coses. Passa per alt que són el president, el govern català i el Parlament de Catalunya els que formen la Generalitat, és a dir, l'organisme que representa la màxima voluntat dels catalans. De fet, el president de la Generalitat és el màxim representant de l'Estat espanyol a Catalunya. Soraya Sáenz de Santamaría ha anunciat que el govern espanyol parlarà també amb els ajuntaments. Segurament oblida que n'hi ha més de 400 amb causes obertes en relació amb el procés independentista. I que el PP només té una alcaldia, la de Pontons. Perquè el Partit Popular és el segon grup de la Cambra Catalana. Per la cua. Pel que fa a les entitats o institucions, en trobarà algunes, poques, que representin el seu pensament a Catalunya. Les pot comptar amb els dits d'una mà. El soliloqui de Soraya Sáenz de Santamaría avorta la gestació de l'operació diàleg. Abans que les converses florissin, ja les han podat de soca-rel. A l'acord polític, és a dir, a la pau, s'hi arriba amb els adversaris polítics, no pas amb els que tenen un mateix pensament Fa pocs anys va venir a Barcelona l'arquebisbe de Sud-àfrica Desmond Tutú, premi Nobel de la Pau. He gravat a la memòria una frase seva, que de tan senzilla que és, resulta molt difícil d'assumir. Deia Desmond Tutú: la pau es fa amb els enemics, no amb els amics. Repeteixo: la pau es fa amb els enemics, no amb els amics. Les relacions polítiques entre el govern espanyol i el català no tenen res a veure amb una situació bèl·lica, però prenent el concepte de base, en el nostre context, hauríem de dir: a l'acord polític, és a dir, a la pau, s'hi arriba amb els adversaris polítics, no pas amb els que tenen un mateix pensament....

9-N, testimoni personal

«Si hi ha alguns aldarulls i corredisses, si han tancat col·legis, o, ben al contrari, si es vota amb llibertat i alegria, hem de saber explicar-ho molt bé. La gent es llevarà i engegarà Catalunya Ràdio per copsar el to vital del país avui, 9 de novembre de 2014. Hem de ser dins l’autocar que trasllada les persones d’un poblet a un altre on hi ha un centre electoral, asseure’ns al costat del taxista que voluntàriament va recollint persones grans per dur-les a lloc, la neta que empeny la cadira de rodes de l’àvia, el noi que avui fa 16 anys i s’estrena a votar, i les veus dels que dediquen el seu vot als que han perdut la vida lluitant per la democràcia. De Pontons a Gràcia, del Vendrell, a Girona, i de Sydney a Londres, a Silicon Valley, o a un racó de Sud-àfrica, hi ha catalans que avui volen dipositar el seu vot simbòlicament en una urna. Fem història avui i hem de saber estar a l’alçada del nostre país». Aquell 9-N, abans de les vuit del matí, vaig adreçar aquestes paraules al meu equip. Més de 120 connexions ens van donar la dimensió d’una diada que poc imaginàvem que aplegaria més de 2.3000.000 persones davant les urnes. Vaig sentir orgull de la capacitat d’organització i de la voluntat decidida i democràtica del meu país. Tots els companys vam tenir els ulls tan oberts i el cor tan viu, que la transmissió, com la diada, va ser un èxit. En acabar, vam plorar per l’emoció continguda. Avui, doncs, des de la perplexitat, em pregunto: ¿com explicarem als nostres néts que el president Mas, la vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau d’aquell govern de Catalunya els jutja un alt tribunal? ¿Com els argumentarem que els acusen d’haver comès diversos delictes més de 40 anys després que suposadament s’hagi acabat la dictadura? Votar és l’acció primera que defineix la democràcia. Jutjar els càrrecs electes per haver escoltat la voluntat d’una gran majoria és una escenificació de força de les estructures d’un altre estat. Res a veure-hi. Però, encara ara, tot a parlar-hi. Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 7 de febrer de 2017....

La ràdio uneix comunitats i fomenta el diàleg

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/02/20170213-Ràdio.mp3"][/audio]   La Unesco, en la seva reunió de l'any 2011, va proclamar el 13 de febrer com el Dia Mundial de la Ràdio, el dia que les Nacions Unides havien creat la seva pròpia emissora el 1946. La Unesco té el compromís de desenvolupar i intensificar les relacions entre els pobles, perquè entre ells s'entenguin més i es respectin. Un compromís que la ràdio duu a terme cada dia del món. La ràdio facilita la lliure circulació de les idees mitjançant la paraula. Parlem però sobretot aprenem a escoltar per entendre'ns. La ràdio és dinamisme, proximitat, servei i cohesió....

Política feta de residus nuclears

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/02/20170210-Política-residus.mp3"][/audio]   El fiscal Sánchez-Ulled recordant com la seva superiora, Consuelo Madrigal, fiscal en cap de l'Estat, l'advertia que fes una valoració tècnica i rigorosa, que l'assumpte és delicat. Una paraula d'altres temps es desenterra avui: depuració. Què és si no depurar, inhabilitar políticament per aquelles urnes del 9N? La consellera Rigau s'emociona de pensar que el que no va poder fer el franquisme, pot ben bé aconseguir-ho aquesta democràcia espanyola, malalta segons Puigdemont, o més forta que mai, com deia Millo. Cap judici ni cap sentència faran modificar la situació política entre Catalunya i el govern espanyol, desgrana Ortega. Mentrestant, el president Mas encara és capaç de posar èpica al seu compromís personal, del govern, dels voluntaris i de l'èxit d'aquells dos milions tres-centes mil persones que van votar. Llavors, apareix en la nostra retina Gónzalez Pons, eurodiputat del PP, que té un sac on hi fica Marine Le Pen i Carles Puigdemont, perquè són la mateixa cosa, repeteix amb fruïció, a veure si deixem de veure-hi amb els nostres ulls. Camina cap al faristol del seu congrés la De Cospedal, quan el Tribunal Superior de Justícia del País Valencià condemna a penes d'11 a 13 anys Correa, el Bigotes i Crespo per finançament irregular del seu partit, el Popular. La secretària general, María Dolores, en to solemne s'adreça al partit, immutable, com si l'evidència de la condemna per corrupció al seu partit no estigués passant el mateix dia...