© http://silviacoppulo.com!

Mitjans

Sílvia Cóppulo / Mitjans (Page 39)

Qui paga la factura de la llum (en cas de pobresa energètica)?

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2016/12/20161222-Factura-de-la-llum.mp3"][/audio]   Que molta gent viu en una situació de pobresa ho sabem molt bé. Afecta gairebé una de cada cinc persones a Catalunya. Algunes arriben a no poder pagar ni el més necessari per poder viure. Tenim ben present encara la mort de la senyora gran de Reus que li havien tallat el llum i havia de passar amb espelmes. Una va caure, hi va haver un incendi i el fum la va matar. Ara un jutjat de Barcelona dóna la raó a Endesa. Suspèn això que en diem un protocol, creat per l'Agència Catalana de Consum. El protocol és el procés detallat pas a pas que servia perquè les administracions exigissin a les subministradores d'energia que no tallessin el servei a les persones que no la poden pagar. La Generalitat, però, ha dit que el continuarà aplicant i que recorrerà la sentència judicial. Ja és un embolic que el Parlament de Catalunya legisli sobre la pobresa energètica i que llavors el Tribunal Constitucional suspengui alguns articles de la llei perquè digui que és al govern central a qui li correspon legislar. Tard i malament, el govern central decideix copiar la llei catalana. Llavors el nostre govern n'impulsa una altra, però cal el reglament o un protocol perquè quedi ben clar tot: el procediment, la responsabilitat de les companyies, la dels ajuntaments i la de la Generalitat. És evident que cal afinar amb els procediments i que hi haurà un moment que definitivament no es podrà tallar la llum, o l'aigua, o el gas a les persones que viuen en la pobresa. Ara bé, no amaguem el cap sota l'ala i que quedi ben clar qui ha de pagar la factura....

Europa fa tornar els diners de les clàusules sòl

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2016/12/20161221-Clàusula-sòl.mp3"][/audio]   Podem dir que la grossa aquest any s'ha avançat un dia o que moltes persones cobraran la superextra de Nadal en diferit. D'aquí a mig any o un any, si feu els tràmits pertinents, aconseguireu que us tornin els diners que heu pagat de més per la clàusula terra de la hipoteca. Els consumidors estan contents i els bancs, gens, tot i que ja ho veien a venir. I és clar que, vagi com vagi això que anomenem procés, la majoria dels catalans vol quedar-se a Europa. Ha calgut molt de temps i arribar fins al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, a Luxemburg, perquè es sentenciés que les clàusules terra espanyoles són abusives. D'aquesta manera tots els pedaços legislatius i totes les interpretacions que havien fet fins ara les diferents entitats bancàries, els tribunals ordinaris i fins i tot el Tribunal Suprem espanyol, queden superades per la sentència del tribunal europeu. La clàusula terra era el límit, el llindar que tenien moltes hipoteques, per sota del qual no es podia abaixar el tipus d'interès a aplicar tot i que l'indicador de referència s'hagués situat més avall. La factura que hauran de pagar els bancs és molt gran. El Banc d'Espanya calcula que serà d'uns 4.000 milions d'euros. Però d'altres fonts situen la xifra en el doble, fins arribar gairebé als 8.000 milions. Fa anys que els drets dels consumidors són més respectats al nord d'Europa, i que els abusos es persegueixen. La banca espanyola ha hagut d'anar canviant la seva relació amb els clients. Alhora, els consumidors comencen a ser molt més coneixedors dels seus drets. Cal confiar que arribarà un moment que la relació comercial entre els uns i els altres sigui clara i justa. Només hi ha un punt que ens inquieta: ¿tots els bancs tindran prou fons per tornar tots els diners que hauran de tornar? Seria un frau més gran que l'obligació de tornar els diners de les clàusules terra s'aprofités per demanar un rescat bancari que podríem acabar pagant tots plegats....

A la memòria de la Victòria, morta a mans del seu marit

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2016/12/20161220-Victòria-in-memoriam.mp3"][/audio]   Feia quinze anys que cada dia entraves discretament al CAP Montnegre de Les Corts de Barcelona i et posaves la bata blanca, disposada a escoltar i atendre els teus pacients. Vivies la teva professió de metgessa de família amb molta intensitat, gairebé com una religió. Reservada del tot pel que fa a la vida personal, professionalment et comprometies de ple. Amb naturalitat sabies posar-te molt bé en el lloc dels malalts, els cuidaves i els curaves cos i ànima, contagiant-los la teva vitalitat. Per això tothom t'estimava. El teu marit va deixar escrita una carta explicant que et mataria perquè el volies deixar. Ni et respectava, ni sabia què és estimar. Ara havies decidit que no volies continuar vivint amb el teu marit. El vaig conèixer professionalment, al teu marit, jo. Molts l'hem conegut. Deia Kapucinski que no es pot ser bon periodista si no s'és bona persona, així que no hi afegiré res més. Perquè és de tu de qui en justícia, vull parlar ara. Te'n volies separar, Victòria, i l'hi havies dit. Ell va entrar a casa de matinada amb una escopeta, et va matar i després es va disparar un tret. Els mossos van trigar més del que voldríem a confirmar el pitjor. Són prudents i segurament ho han de ser, però finalment sabem que la teva mort és violència masclista, ras i curt. El teu marit va deixar escrita una carta explicant que et mataria perquè el volies deixar. Ni et respectava, ni sabia què és estimar. Ahir mateix vam dir que això és un assassinat, però saps què, Victòria, ell era una persona culta i coneguda, i et confesso que, en aquestes circumstàncies, d'entrada quedem astorats i no sabem ni com abordar informativament el fet quan no tenim confirmacions del tot de la policia...

Twitter ens enganya

«Tindràs mil retuits en 20 minuts», em promet l'estrateg electoral de Donald Trump quan el felicito en un tuit amb una foto estrenyent-li la mà per haver endevinat que el milionari guanyaria les eleccions. «No et creguis Twitter», insisteix. «És absolutament manipulable». Ho diu per experiència professional. Al cap d'un quart d'hora ja tinc 933 retuits. Se li ha acabat la bateria, somriu, tot i que ja som tendència a Mèxic i Monterrey, les ciutats que ell controla. ¿Què ha utilitzat? 'Bots' i altres ginys informàtics que no em vol explicar. Un 'bot' (abreviatura de robot) és un programa que efectua tasques repetitives. Poden anar molt més de pressa que una persona i semblen humans. Els 'bots' fan preguntes i donen respostes, en català si volem. Només cal haver captat, analitzat i arxivat la informació anteriorment. Durant la campanya electoral americana, 400.000 'bots' van emetre 4 milions de tuits. El 15% de les discussions que hi havia a la xarxa provenien d'un compte 'bot'. El 38% dels missatges de Trump eren falsos, gairebé el doble que els de Hillary Clinton, un 20%. Segons un estudi de la universitat de Southern California, el contingut negatiu viatja cinc vegades més ràpid per les xarxes que el positiu, em confirma el prestigiós sociòleg Manuel Castells, acabat d'arribar de Berkeley. Per això triomfen els rumors i les notícies falses. El fet que una informació sigui molt compartida ens fa creure que és veritat. Tanta gent no pot estar equivocada, pensem. Desapareix la nostra capacitat crítica i entrem en una espiral de silenci, perquè no suportem el pes social de la dissidència. L'efecte ramat es transforma en la tirania de la majoria, que reprimeix les veus discrepants amb atacs personals i míssils desqualificadors. Addictes a les xarxes, el nostre pensament s'estandarditza. Facebook ens mostra només el que volem veure. El seu algoritme prioritza els missatges amb què ens identifiquem. Segons l'organisme Pew Research, que informa de les tendències i les actituds que afecten els EUA, el 44% dels ciutadans nord-americans s'informen a través de Facebook i acaben compartint els valors i els estats d'ànim que reflecteixen els seus amics. Facebook obre una porta d'entrada cap al nostre cervell i és capaç de programar el que sentim. I el que és més greu, ja s'utilitza per aconseguir-ho, perquè en unes eleccions la gent vota el candidat que provoca els sentiments adequats als seus valors, no el que presenta els millors arguments. Els experts diuen que només hi ha una sortida, la credibilitat....

Presidenta, que parlin les urnes

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2016/12/20161216-urnes.mp3"][/audio]   En cap país realment democràtic es pot perseguir per la via penal el debat de les idees, diu la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, que ha hagut d'anar a declarar al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, investigada per desobediència i prevaricació per haver permès que a la Cambra es debatessin les conclusions de la comissió del procés constituent. Però el delegat del govern espanyol, Enric Millo, diu que no. Que la presidenta no ha hagut de comparèixer davant la justícia per haver permès debatre sobre idees, sinó per haver desobeït una sentència d'un tribunal. Perquè ningú pot fer el que (textualment ha dit) li roti al marge de la llei. O sigui que el tribunal crida la presidenta no pas per haver permès parlar de fer un referèndum, sinó per no haver obeït l'ordre de no permetre parlar de fer un referèndum, que queda clar que són dues coses diferents. Però ves per on, el món no ho entén com el govern espanyol i el seu delegat a Catalunya. El diari britànic The Guardian publica que la justícia espanyola està sent sistemàticament utilitzada per intentar suprimir el pla del govern català de fer un referèndum sobre la independència. I l'agència Reuters titula que la presidenta del Parlament ha de testificar per haver debatut sobre com ha de continuar el procés independentista. Apel·lar a la llei potser sí que durant un temps va ser útil pel govern espanyol per no abordar políticament la situació política amb Catalunya. Però tant i tant han fet servir les lleis i els tribunals, tant ho han estirat, que ja no es dóna més. És com una massa de pa que, a força de tibar-la des dels extrems, se'ls forada, se'ls comença a trencar i els queda enganxada a les mans. Forcadell va al tribunal i diputats de totes les tendències polítiques de diversos parlaments d'Europa: del Regne Unit, de Dinamarca, de Suïssa, d'Irlanda, de Gal·les, d'Eslovènia o d'Itàlia, s'escandalitzen i comencen a interpel·lar el govern espanyol. Diuen que és preocupant i perjudicial per la reputació de la democràcia espanyola que la presidenta del Parlament sigui portada a un tribunal. I que Espanya i Catalunya estan involucrades en un debat molt seriós sobre el seu futur, que s'ha de desenvolupar amb les regles universals i amb el llenguatge de la democràcia. I no hi afegirem res més: Presidenta, que parlin les urnes....

El diàleg no és una oferta, és un saldo

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/01/20161215-diàleg.mp3"][/audio]   La imatge de l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, al mig de la plaça de Sant Jaume amb un full entre les mans, llegint a poc a poc el mateix manifest que molts altres alcaldes de poblacions de Catalunya estaven llegint ara a les vuit del vespre ens fa pensar en altres èpoques. És l'alcaldessa, són els alcaldes els que es manifesten en defensa del Parlament, de la seva presidenta Carme Forcadell, dels principis democràtics de Catalunya i a favor del referèndum com la solució de més alt consens en els sistemes democràtics avançats per acordar les decisions del futur. És una imatge trista. Demà al matí, la presidenta del Parlament ha d'anar a declarar al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, acusada de desobediència i prevaricació per haver permès deliberar i votar a la Cambra les conclusions de la comissió del procés constituent. Com en altres èpoques, que també es portava a tribunals els que parlaven del que els que tenien el poder no volien que es parlés. Potser per això, perquè hi ha gestos que hem gravat en la memòria dels temps grisos, el delegat del govern espanyol a Catalunya, Enric Millo, ha mirat de tirar aigua al vi recordant que a Espanya hi ha dret de reunió. Fa quaranta anys que no calia que ningú recordés que tenim el dret de reunir-nos amb qui vulguem. Ho ha fet, segur que amb ànim positiu, explicitant que no passarà res, perquè a la cimera del dia 23 convocada per Carles Puigdemont per tractar del què i el com del referèndum, hi vagi qui vulgui i es parli del que sigui. Una altra cosa, ha afegit Millo, seran les conclusions a què s'arribi i la voluntat d'aplicar-les. Els alcaldes surten a les places i el sobiranisme s'uneix. A Barcelona PdeCat, Esquerra Republicana, Barcelona en Comú, Esquerra Unida i Alternativa i la CUP...

La CUP, la foto del Rei i els Pressupostos

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/01/20161214-La-CUP-la-foto-del-rei-i-els-pressupostos.mp3"][/audio]   Fa poca estona hem penjat un tuit amb la foto de Roger Santacana de la CUP. Anunciàvem a la xarxa que avui a l'anàlisi del "Catalunya vespre" en parlaríem. En Roger anava en metro i somreia a la càmera content d'haver-se escapat dels Mossos, que l'havien de detenir per ordre de l'Audiència Nacional. La nostra companya Mercè Alcocer ha corregut fins que ha pogut parlar amb ell en directe, ara, en la primera hora informativa del "Catalunya vespre" amb en Kilian Sebrià. En Roger Santacana estava tranquil. Per què l'havien anat a buscar els Mossos? Doncs perquè els Mossos actuen també com a policia judicial i es veuen obligats a obeir el jutge. I per què els crida el jutge? Per haver cremat o estripat fotos del Rei. Aquesta és la qüestió. Ara des de la CUP pressionen el govern de Catalunya, i en concret el conseller d'Interior, Jordi Jané. Li exigeixen que els Mossos no els portin a comissaria quan el jutge els ho demana i, com aquell que no vol la cosa, mig amenacen mig insinuen que aquest fet també pot comportar, ai las, que els pressupostos no s'aprovin, perquè ells no hi donarien suport. Si tots hem de ser iguals davant la llei -frase que precisament repeteix sovint el rei d'Espanya per espolsar-se el cas Nóos- crec que la llibertat d'expressió ha de permetre estripar i fins i tot cremar fotos del cap i dels peus de l'Estat No em sembla bé que estripar fotos sigui considerat ni falta ni delicte, tant si es tracta de les fotos del rei com de la fornera de la cantonada, tot i que estripar i més encara, cremar fotos de persones, em sembli un acte simbòlic desagradable i ofensiu. Però, si tots hem de ser iguals davant la llei -frase que precisament repeteix sovint el rei d'Espanya per espolsar-se el cas Nóos- crec que la llibertat d'expressió ha de permetre estripar i fins i tot cremar fotos del cap i dels peus de l'Estat. Dit això, mig amenaçar el govern català de no aprovar-li els pressupostos perquè la policia els va a buscar, no és una acció de responsabilitat política. Avui tots estem pendents de les detencions, les escapades, les corredisses dels xicots de la CUP, però alhora sabem que aquest episodi quedarà en un no res. I en canvi, aprovar o no aprovar els pressupostos és molt, molt important. És essencial perquè...

Fidel o la confusió del somni

No és de Fidel de qui parlen, ni Castro a qui admiren. Reviuen la seva joventut, quan el cor els bategava amb força i el món se'ls obria de bat a bat a la recerca del somni: la revolució era possible. Aquí vivien esclafats per la bota d'un militar generalísimo. Volaven els anhels de justícia i llibertat fins a una illa caribenya, on un jove advocat de nom Fidel Castro liderava amb valentia el moviment amb treballadors i estudiants contra el cop militar del corrupte Fulgencio Batista. Sense espai per a la confrontació política, opten per la lluita armada. El 1953 assalten la Caserna Moncada de Santiago de Cuba i fracassen. Molts seran executats; d'altres, capturats i jutjats. Davant del tribunal, Fidel pronunciarà el seu al·legat en defensa pròpia: «La història m'absoldrà». L'acusat convertit en acusador. Brilla el líder i l'envien a presó. Aministiat dos anys després, encapçalarà el Moviment 26 de juliol, amb noms que ressonen en les nostres cançons, fotos a la paret de la nostra rebel·lia contra l'opressió. Ernesto Che Guevara, Camilo Cien­fuegos. Quan el calendari obre l'any 1959, a Cuba l'èpica ho omple tot. Travessies per les muntanyes en dures condicions, sang, mort, resistència, guerrilles, vagues revolucionàries, anys de lluita i valentia. La Revolució ha triomfat. El gegant nord-americà bloqueja econòmicament el país. Cuba resisteix i millora socialment, però Fidel ben aviat la convertirà en una fèrria dictadura. Han passat gairebé 60 anys. ¿De què parlen ara els que en la seva mort elogien el dictador sense veure'n els assassinats, els ofegats al mar quan arriscaven la vida per fugir de la fam, o no els colpeja l'absència de llibertat? La consellera Bassa reviu el seu somni de joventut i la voluntat de justícia anant-hi a cooperar, però es confon. Una altra cosa són les Annes Gabriel que de Cuba en diuen una democràcia social. Aquestes no es confonen; volen confondre, perquè no els incomoda el model. Per a elles, la llibertat, pura propina. Article publicat originalment al diari El Periódico de Catalunya, dia 3 de desembre de 2016. Foto: Alejandro Ernesto | El Periódico de Catalunya...

La lliçó de la Nerea

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/01/20161211-Nadia.mp3"][/audio]   Nadia Nerea. Ara té 11 anys. Una malaltia incurable i rara: TRICOTIODISTROFIA. Des que en tenia tres, els pares apareixen a tots els mitjans de comunicació per demanar diners per poder-la operar a Houston, per exemple, o per anar a trobar un científic en una cova a l'Afganistan...

Soraya despatxa a Catalunya

Soraya Sáenz de Santamaría ha estrenat avui el seu despatx permanent ubicat a la Delegació del Govern espanyol a Catalunya. En l'anomenada "operació diàleg", que vol dir que el govern espanyol va dient que dialogarà amb el govern català, i en el seu primer dia de feina al despatx de Barcelona, la vicepresidenta espanyola ha decidit reunir-se amb Miquel Iceta, líder dels socialistes catalans, i després amb Inés Arrimadas, la cap de Ciutadans al Parlament. Sáenz de Santamaria no ha trobat oportú trobar-se avui a Barcelona amb cap responsable del govern de Catalunya. Ni el president Carles Puigdemont, ni el vicepresident Oriol Junqueras, ni ningú altre. El govern d'Espanya s'instal·la a Catalunya de manera permanent. D'entrada, obvia al govern català i estreny la mà als seus adversaris. Perquè vol i ho pot fer Diu Iceta que confia que el govern espanyol, a més de paraules, ben aviat faci algun gest que demostri la voluntat de diàleg. Però en realitat que Sáenz de Santamaria s'hagi instal·lat a Barcelona i despatxi amb els líders de l'oposició catalans ja és en si mateix un gest carregat de significació. El govern d'Espanya s'instal·la a Catalunya de manera permanent. D'entrada, obvia al govern català i estreny la mà als seus adversaris. Perquè vol i ho pot fer. I tant, que hi ha canvi d'estratègia del govern espanyol pel que fa a l'agenda catalana! De cara a la població apareix com el govern (l'espanyol) a Catalunya. Per ara a Catalunya. Però és tan fàcil confondre's i semblar que sigui també el govern DE Catalunya, perquè entre somriures i encaixades de mà, Sáenz de Santamaria en les seves trobades recorda que, des de la reforma constitucional a les inversions a Catalunya és qui talla el bacallà....