© http://silviacoppulo.com!

Mitjans

Sílvia Cóppulo / Mitjans (Page 41)

Gestos i senyals. Del rei a Millo amb Puigdemont

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/01/20161118-millo-puigdemont.mp3"][/audio]   Fem recomptes: Soraya Sáenz de Santamaría, vicepresidenta espanyola, va dir que vindria a Catalunya, encantada, a parlar amb el vicepresident català Oriol Junqueras. Però avui Junqueras ens ha dit que encara no han quedat. Rajoy va pronunciar la paraula diàleg...

Puigdemont canta les quaranta al Rei

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/01/20161117-puigdemont-quaranta-rei.mp3"][/audio]   Aquest matí el rei d'Espanya, Felip VI, ha fet seva l'estratègia de Mariano Rajoy contra el procés i ha demanat alhora diàleg i respecte a les decisions dels tribunals. Espanya no es pot negar a si mateixa, deia el monarca i no pot renunciar al seu propi ésser. Era l'Acte simbòlic d'inici de legislatura. Aquesta tarda, Felip VI ha vingut a Barcelona pel lliurament dels Premis Carles Ferrer Salat a Foment del Treball. Aquí el president de la Generalitat ha anat enumerant un munt de dades que expliciten l'empenta i el lideratge econòmic de Catalunya. I si aquest matí el rei demanava a les comunitats autònomes que preservin les exigències d'igualtat de tots els ciutadans, ara Carles Puigdemont ha denunciat al rei el maltractament de l'Estat a Catalunya, a ell que n'és el cap. El president de la Generalitat ha denunciat que des de l'aprovació del nou Estatut, l'Estat ha negligit els seus deures en relació amb Catalunya, no ha resolt els problemes en infraestructures, fiscalitza les relacions internacionals de Catalunya tot i que tinguin finalitats empresarials, judicialitza qualsevol inicitiva política i no fa cas de la veu dels seus ciutadans, condició indispensable per poder tenir un diàleg. O sigui que avui Carles Puigdemont ha cantat les quaranta al rei. Clar i català, sense metàfores ni circumloquis. Amb paraules molt contundents que el rei no sent habitualment en els actes que presideix, on la diplomàcia pot acabar esdevenint un somriure de complicitat que acabaria sent traïció al propi deure. És difícil confiar que el rei faci cap pas endavant en el tauler de la política espanyola, tot i que encara ressonen aquelles paraules seves de l'any 1990 al Parlament quan deia que Catalunya serà el que els catalans vulguin que sigui. Però el to pausat acompanyat de la fermesa de cada paraula de Puigdemont no són gens sobrers. A Catalunya li cal parlar clar i català, amable i contundent. Al cap de l'Estat, el primer....

Fernández Díaz farà de “carter en cap”

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/01/20161116-fernández-díaz-carter.mp3"][/audio]   On podem recol·locar Jorge Fernandez Díaz, tant de servei que ens ha fet com a ministre d'Interior? I el govern del PP li buscava un lloc que fes goig, per exemple president de la Comissió d'Exteriors. Però l'oposició trobava que a un exministre que ha estat reprovat per la cambra arran de l'anomenat cas Catalunya i les seves converses gravades on buscava la manera de trobar, inflar o inventar-se alguna cosa que perjudiqués els polítics sobiranistes, doncs, que no estava bé atorgar-li un càrrec tan important. Mentrestant, el PSOE primer semblava que diria que sí, després que votaria en blanc i finalment que acabaria presentant un candidat propi, vist que des de la llunyania fins i tot Pedro Sánchez ha fet un tuit contra Fernández Díaz. Llavors el PP ha pensat que l'exministre podria presidir la Comissió Mixta Congrés-Senat de Relacions amb el Tribunal de Comptes. Però tampoc s'hi ha estat d'acord. Llavors ha sortit el ministre dient que no entén la polèmica, que els pactes existeixen per complir-los -per pressionar el PSOE- i que ell no estava en política per tenir càrrecs. La tercera és la bona. A Fernandez Díaz ja li han trobat el lloc. Presidirà la Comissió de Peticions de Congrés, que és on canalitzen els escrits de la ciutadania que demana coses al Govern. Fernández Díaz serà el responsable que es reparteixin al departament corresponent. No sembla que li hagi de fer gaire il·lusió això de fer de carter en cap, a Fernández Díaz, tot i que comporti un augment de sou de 1.500 euros mensuals, però és l'únic càrrec d'aquest rang que no necessita que el votin altres grups parlamentaris. De vegades penses que hi ha un moment per saber-se retirar....

Gas Natural i l’obscenitat de treure’s la morta de Reus de sobre

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/01/20161115-gas-natural-Reus.mp3"][/audio]   Ahir us explicàvem que una dona gran de 81 de Reus havia mort a casa, en un incendi. Cada dia al matí la seva néta li portava menjar, però a la nit estava sola. Feia dos mesos que la companyia de Gas li havia tallat la llum perquè no en pagava els rebuts. Ara fa fred, i a la nit s'escalfava amb unes espelmes. La flama podria haver arribat al matalàs del llit i ser la causa de l'incendi que finalment li hauria provocat la mort. Al final, un veí va avisar els bombers. Ara Gas Natural es treu la responsabilitat de sobre. Sembla clar que s'estava davant d'una situació del que ara anomenem vulnerabilitat energètica. Però la companyia gasística diu que l'Ajuntament no els havia informat d'aquest cas. I que és a l'administració local a qui li correspon avisar. Per contra, l'Ajuntament diu que és Gas Natural qui ha de notificar al consistori a qui pensa tallar la llum abans de fer-ho. Per la seva banda, la Generalitat sancionarà Gas Natural si la companyia no demostra que havia avisat del tall de llum a l'Ajuntament. I Gas Natural demana que s'unifiqui la legislació a tot el país. La discussió de qui ha d'avisar a qui té alguna cosa d'obscè Una dona gran que passava fred i ha mort cremada, una empresa que es treu -i perdoneu-me la literalitat- la morta de sobre i unes administracions que intuïm que, si ja sabien que aquesta dona no pagava l'aigua, haurien d'haver sabut que no podia pagar la llum. La discussió de qui ha d'avisar a qui té alguna cosa d'obscè. Estem a mitjans de novembre. Es fa fosc aviat. Les nits ja són fredes. No cal que ningú ens avisi. Només mirant el calendari n'hi hauria d'haver prou per no poder tallar la llum....

Mas Colell, orgullós de la seva responsabilitat en el 9N

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/01/20161114-mas-colell-9n.mp3"][/audio]   Li demano a Andreu Mas-Colell de què se sent més orgullós de la seva última etapa, pensa i calla durant uns segons llargs fins a respondre que el moment culminant dels seus últims cinc anys va ser el 9N. Perquè amb la seva acció personal va facilitar el que va ser una explosió d'esperit cívic i hi va contribuir, i això el satisfà. L'escolto i penso que, parlant tan clar, algú el pot voler inhabilitar a ell. L'hi dic. No s'immuta. Assegura que la seva inhabilitació no seria útil. Deu voler dir políticament perquè ara ja ha deixat el govern, i insisteix a comprometre's. Tot el govern era solidari de l'acció del 9N, diu, i ell més, com a conseller d'Economia, perquè sempre ho podia haver parat tancant simplement l'aixeta, en paraules seves. Li sap greu, afegeix, que antics col·legues com Artur Mas, Joana Ortega, Francesc Homs i Irene Rigau estiguin processats, perquè processar-los a ells és totalment arbitrari. L'economista admirat a tot el món, premiat a les millors universitats nord-americanes, que es declara sobiranista perquè va a l'essència, que va ser un lluitador antifranquista militant del PSUC, jutjat pel TOP, el Tribunal d'Ordre Públic, que va viure el maig del 68 a París i la nostra Caputxinada i va passar alguna temporada a la presó de la dictadura, continua sent un home compromès, reflexiu, savi i bo. Cada dia expliquem notícies i analitzem com tantes i tantes persones es treuen la seves autèntiques responsabilitats de sobre, obliden els deures i només s'entretenen en la lluita política de més baix nivell. La integritat de Mas-Colell és la lliçó del mestre....

Cohen no se n’anirà mai

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/01/20161111-cohen.mp3"][/audio]   Avui hem sabut que Leonard Cohen ha mort. Era gran, 82 anys, però anava fent. És clar que, d'ençà que fa tres mesos va morir la seva musa, ell mateix ens deia que ben aviat la seguiria en el viatge més llarg. Quan mor un músic que ha permès, amb les seves cançons tristes, que la nostra tristesa no esdevingui solitud, quan ens deixa un poeta que canta l'amor i ens fa enamorar, quan se'n va algú que amb la veu rogallosa ens ha abraçat dolçament tantes vegades, ens sentim una mica orfes. Darrere la música que ens convidava a descobrir i connectar amb els nostres sentiments més íntims, hi havia una persona que necessàriament n'havia de ser molt, d'humana. Cohen ha mort i és ara que ens adonem que no compondrà més cançons que ens alliberin de la por. Ell és la pèrdua. Però ell és també qui ha modelat peces d'art intangibles que duem penjades al cor. Cohen, el poeta, el cantant, l'artista no morirà mai, perquè ha transmès vida en el seu llegat....

Donald Trump és veritat

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/01/20161110-trump-veritat.mp3"][/audio]   Així, ara què hem de fer? es preguntaven ahir a la tarda cent estrategs i assessors de campanyes electorals aplegats en un hotel a prop del Capitoli a Washington. Dilluns, dimarts i dimecres han assistit a l'anàlisi de la campanya Clinton-Trump vista des de tots els punts de vista. La conclusió va ser clara: "si la gent vol una altra manera de comunicar, hem de saber crear-la. La gent vol això?, fem-ho, perquè nosaltres el que volem és guanyar. A aquells que els faci algun tipus d'angúnia moral, que pleguin". Hi érem. I per això dimarts passat des de Washington vam adonar-nos que aquells que saben crear continguts i alhora analitzar el que busca la gent, el que els interessa i qui hi dóna resposta van atrevir-se a pronosticar la victòria de Trump. Trump guanyava de llarg a les xarxes i van gosar dir-nos que guanyaria als col·legis electorals, o sigui que seria el nou president. Recupereu el Catalunya Vespre de dimarts passat. Els estrategs de la campanya electoral de Donald Trump l'havien preparat només perquè pogués arribar a les primàries dignament. Llavors no pensaven que podia guanyar. Però a mesura que el temps passava, van anar veient les possibilitats i probabilitats reals que guanyés. Però avui Hillary ja és història. I el present i el futur és Trump, que representa la resposta a una nova demanda social i a un fastigueig de molta gent que veu com cada vegada va a menys Segur que Hillary Clinton és la persona més preparada per presidir els Estats Units, però durant tots aquests mesos i anys, hem sabut que no és una bona candidata. I a més és una dona, no ens equivoquéssim, en un país on abans van votar els negres que les dones, en un país on ja hi ha hagut un negre que l'ha presidit però mai una dona. Per ara. Però avui Hillary ja és història. I el present i el futur és Trump, que representa la resposta a una nova demanda social i a un fastigueig de molta gent que veu com cada vegada va a menys. Tothom té clar que Trump és inculte, groller, masclista, xenòfob i...

L’alcaldessa de Berga i el dit del neci

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/01/20161104-alcaldessa-berga-dit-neci.mp3"][/audio]   El ple de l'ajuntament de Berga del 6 de setembre del 2012 va decidir que fins que Catalunya no fos independent, l'estelada onejaria al balcó de l'edifici municipal. I la hi van hissar. Va passar el temps i l'entitat Societat Civil va denunciar-ho davant la Junta Electoral, qui va demanar a l'alcaldessa, Montserrat Venturós, que retirés l'estelada durant diverses campanyes electorals. L'alcaldessa va prioritzar la decisió del Ple a la de la Junta electoral i no va treure la bandera del Consistori. Dues vegades el jutge la va citar a declarar i dues no hi va anar. Fins avui, que el jutge ha fet actuar els mossos en funcions de policia judicial i l'han anat a buscar de bon matí a casa. Després de prendre-li declaració, el jutge l'ha deixada en llibertat. És la primera vegada que es deté un càrrec polític per una causa relacionada amb les posicions sobiranistes. Avui hi ha hagut un munt de manifestacions en suport de l'alcaldessa de la CUP. Hi ha hagut també crítiques a l'actuació dels mossos. Crítiques contra l'alcaldessa desobedient, crítiques contra el jutge, crítiques contra la llei, crítiques contra el govern espanyol...

L’agenda catalana és de Soraya

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/01/20161103-agenda-catalana-soraya.mp3"][/audio]   És una litúrgia. Amb secret total fins al moment que es fa públic el resultat final d'aquesta mena de quiniela, que constitueix el nou govern espanyol, que tant té a veure amb la sort de les nostres vides, especialment en el moment que viu Catalunya. Mires qui surt i qui entra. Qui passa a tenir poder. De qui sabem que té un bon currículum i una experiència important. De qui coneixem les mancances. La paritat o no entre homes i dones, la representativitat territorial, que potser seria més exacta dir-ne l'exigua quota catalana...

El bombardeig de Lleida, 2 de novembre de 1937

[audio mp3="https://silviacoppulo.com/wp-content/uploads/2017/01/20161102-bombardeig-lleida-1937.mp3"][/audio]   Cada nit en aquest moment ens referim a algun dels temes d'actualitat. Avui voldrem tenir un moment pel record i per la nostra història. Un dia com avui, el 2 de novembre de 1937 a la tarda, nou bombarders italians van enlairar-se de l'aerodrom de Saragossa per anar a Lleida i atacar per sorpresa el pont del Riu Segre. Però aquell dia les sirenes no van sonar i en pocs segons la ciutat va ser un infern amb els carrers sembrats de cadàvers. Les bombes van caure a prop del Pont Vell, el carrer Major, el mercat de Sant Lluís i el Liceu Escolar. Hi havia més de 60 nens de 9 a 13 anys al Liceu que van quedar sota la runa. Una bomba va agafar de ple un autobús ple de viatgers al mig del pont del riu. Sense supervivents. El bombardeig de Lleida va fer uns 250 morts i més de 750 ferits. Va ser dels més sagnants de la guerra civil juntament amb el de Guernika. L'elevat nombre de morts va provocar un escàndol internacional. El fotògraf Agustí Centelles va copsar el dolor amb la foto "Mater dolorosa", feta al cementiri, on es veu Maria Riu plorant desconsoladament al costat del cadàver del seu marit Gabriel Pernau i Sans. Gabriel Pernau va ser el pare del mestre de periodistes Josep Pernau. La fotografia es va publicar a la publicació francesca L'Humanité, del Partit Comunista, i uns dies després al New York Times. Arran d'aquesta efemèride, hem pensat de recordar el poema de Màrius Torres, La ciutat llunyana, que en l'encapçalament pren una frase de Baudelaire i que el dedica als captius, als vençuts i a d'altres encara. LA CIUTAT LLUNYANA Ara que el braç potent de les fúries aterra la ciutat d' ideals que volíem bastir, entre runes de somnis colgats, més prop de terra, Pàtria, guarda'ns: - la terra no sabrà mai mentir ...