© http://silviacoppulo.com!

Mitjans

Sílvia Cóppulo / Mitjans (Page 8)

Alfonso Méndiz: “Cada dia aprenc dels alumnes”

Quaranta anys fora de Catalunya, fins que un dia va escoltar Lluís Llach i la seva identitat catalana va eixir. Que el Barça també passés a ser el seu primer equip li va resultar un senyal clar. El rector de la Universitat Internacional de Catalunya és alhora catedràtic de comunicació. Confessa que la docència és la seva passió i que cada dia aprèn dels alumnes. Li agrada el silenci de les biblioteques, escriu i publica. És un dels autors més referenciats en el seu àmbit. Catalunya? Una terra feta de persones que pensen de manera diferent i han aconseguit conviure. Podcast publicat el dia 8/12/2021 a El Divan amb Sílvia Cóppulo, a Catalunya Ràdio...

Sang a la porteria

Sang a la porteria

Hi havia taques de sang al terra de la porteria de la finca de la plaça de Tetuan de Barcelona on van morir una parella immigrant i els seus dos fills petits, de 3 anys i 4 mesos. La família ocupava els baixos amb tres persones. Els veïns no s’expliquen l’origen de les taques: la mort per inhalació de fum no provoca ferides que sagnin. Als baixos hi malvivien fins a 10 persones. Altres ocupants del local van sortir a un celobert i es van salvar. L’incendi va poder ser un accident. O no. Dilluns a la nit, la policia havia acudit al lloc, avisada una vegada més pels veïns d’una forta discussió. Els mossos i els ocupants es coneixien bé. ¿De què serveix que l’alcaldessa afirmi que els propietaris de l’antiga sucursal bancària s’havien desentès del local, quan en realitat estan immersos en un enredat procés judicial? Els serveis socials de l’ajuntament hi havien acudit fins a sis vegades l’últim mes per prestar ajuda a la família. Els mossos tenien fitxada la finca pel perill que generaven unes instal·lacions de subministraments malmeses. Fa poc, els van tallar l’aigua i la dona acudia a la font pública del carrer amb garrafes. El Shaky, pakistanès, recollia ferralla per vendre-la. Aconseguia uns 50 euros diaris. No podia optar a un contracte regular. Ell i la seva dona, la Violeta, d’origen romanès, havien pagat 700 euros a una màfia per ocupar la finca per un any. Anteriorment, havien desemborsat mil euros per entrar en una altra finca a Badalona. Als mafiosos els interessa «vendre les claus» a famílies. Posa-hi un nen dins i serà més difícil que se’n vagin o que els facin fora. Les bandes mafioses discuteixen entre si: aquest negoci és meu, la meva part i no la teva del local. ¿Ho sap la policia? Sí. ¿Ho saben a l’ajuntament –que per cert disposa de pisos socials buits–? Sí. ¿Ho saben a la Generalitat? També. Aquesta ocupació no va d’ocupes, ni de locals suposadament abandonats; va de màfies que extorsionen la pobresa. Facin-hi alguna cosa. Article publicat a El Periódico el dia 2/12/2021...

Elisenda Roca

Elisenda Roca: “La meva pàtria és el meu fill”

"El riure del meu fill m'alimenta. Necessito la veu per saber qui soc. Prefereixo la ràdio a la tele. L'èxit? Soc feliç en un món tan capgirat. El meu pare va deixar-nos fa poc, sobtadament. Un dia el vaig veure aparèixer i em va dir: tot va bé. La meva resposta va ser: torna quan vulguis. I sí, alguna vegada he sentit por...

Jordi Cruz: “He dit prou a la por”

"Em vaig posar com a repte superar la timidesa i cada dia m'estimo una mica més. Des dels set anys sé que volia ser cuiner. M'agradaria que un plat meu perdurés tres-cents anys. Al meu pare se'l va emportar l'Alzheimer. El dia que va marxar, quan el vaig mirar als ulls i ja no hi era, vaig poder dir-li t'estimo. Jo era una pedra", confessa el xef de les estrelles Michelin, obrint-nos el cor. Podcast publicat el dia 24/11/2021 a El Divan amb Sílvia Cóppulo, a Catalunya Ràdio...

Félix, amb pas ferm

«¿Per a què dormiré si el dia pot durar més?», es preguntava Félix Soria, operador logístic en una cadena de producció automobilística. Eren els temps en què passejava per Barcelona amb una síndria sota el braç, simbolitzant la terra. Avui 300 persones l’escolten amb respecte i en silenci. Celebrem la tercera edició de la Jornada ‘Salut mental i jo’, organitzada pel Grup Som Via al Col·legi de Metges de Barcelona.  Amb la més gran naturalitat i bon humor, m’explicarà que està diagnosticat d’un trastorn bipolar. «Ara estic eutímic. ¿No se’m nota?» Ell riu i tots riem; el que sap, que bé que es coneix. Quan es troba en el que denomina el procés de passar de dolç a una sensació vital llaminera, que de tan plaent voldria que no s’acabés mai, escriu un correu al seu psiquiatre i acorden modificar la medicació. «Clar que m’avinc amb ell, pel que m’hi va», deixa anar, divertit. I tornem a somriure. ¿Què sabem de la malaltia mental? Poc. I ens fa por. Des de fa vuit anys el Félix i altres persones amb diagnòstic mental, de totes les edats i condicions, fan xerrades a adolescents en centres educatius, explicant-los en primera persona qui són, les seves capacitats i les seves il·lusions en el programa ‘Ments despertes’. «Se li ha de donar la naturalitat més gran a una malaltia crònica i recurrent que m’acompanyarà tota la vida», em dirà desdramatitzant. I sintetitza: «En ple brot maníac, estàs fora». Escoltant-lo, el puc comprendre. Aquest és l’aprenentatge. El sento com una persona completa. La malaltia no el defineix. El seu coratge, sí. Avui el Félix està estudiant un mòdul d’Integració Social. Vol disposar de més coneixements per vincular-se al màxim a la salut mental i ajudar altres persones amb diagnòstic. «He guanyat molts punts; m’he empoderat. Jo era un nàufrag que arriba a la vora del mar». I es pregunta que i ara què. «Ho he passat molt malament en els set anys que vaig viure sense saber què em passava. Ara disposo del meu equip de salut mental. Són com un caminador, però el qui camina amb pas ferm soc jo». Gràcies, Félix. Article publicat a El Periódico el dia 18/11/2021...

Clara Segura: “L’amor és l’essència i el motor de la vida”

El nostre instrument som nosaltres mateixos amb el moviment i la paraula. Ens hem de conèixer bé per poder interpretar bé, ens confessa l'actriu i directora de teatre, cinema i televisió Clara Segura. Per això, necessita parar per saber on és. Tot d'una se li humitegen els ulls o canta, o riu. Li hauria agradat ser negra, ens diu desperta, i voldria fer la volta al món. Clara Segura a "El divan" és pura emoció. Podcast publicat el dia 17/11/2021 a El Divan amb Sílvia Cóppulo, a Catalunya Ràdio...

Txell Feixas

Txell Feixas: “Per què les mares no volen que les nenes visquin?”

Arriba del Líban, explicant des del món femení què passa a les guerres. I reflexiona: "Hem de viure i no sobreviure". Enmig de l'infern hi ha històries de cel i actes de generositat. Perquè, certament, el periodisme honest es pot fer allà on es vulgui, s'ho val escoltar el testimoni de la Pere Valenta Xica, autora de "Dones valentes".   Podcast publicat el dia 10/11/2021 a El Divan amb Sílvia Cóppulo, a Catalunya Ràdio...

Frederic Porta: “La gran assignatura pendent dels culers és conèixer més la història del seu club”

No hi ha equip al món que tingui una historia tan plena, dura, fosca i clara com el Barça, conclou el periodista i historiador del FCB Frederic Porta. En 11 punts sabem d'on venen els colors del Barça, què va fer Gamper amb un milió de pessetes o els detalls de la cerimònia d'exorcisme per fer sortir els mals esperits separatistes i marxistes del camp. De Canaletes a Kubala, amb Carlos Garcel, Di Stefano, Núñez, Guruceta, Guardiola o Messi, vivim els colors blaugrana ara en temps de reconstrucció. Podcast publicat el dia 3/11/2021 a El Divan amb Sílvia Cóppulo, a Catalunya Ràdio...

Pederastes i víctimes en teràpia

Llegir els fragments del diari íntim del pederasta Víctor P., professor de la Salle Bonanova, que ha publicat EL PERIÓDICO provoca esgarrifances. En els seus manuscrits, en ocasions el Mario confessa la seva atracció cap als nois, com un turment interior. En d’altres, relata els seus jocs al llit, confonent-los amb una relació amorosa entre adults. En algun altre passatge, sense cap pudor, tracta els adolescents com simples objectes sexuals: quan l’avorreixin, els canviarà per d’altres. Víctor P. va amenaçar les seves víctimes fins i tot amb la mort perquè no revelessin el secret. Sentir atracció sexual pels nens i adolescents (pedofília) no comporta inequívocament passar a l’acte (pederàstia). Existeixen, a més, pederastes que no són pedòfils; les seves accions constitueixen simples abusos de poder. També n’hi ha d’afligits per alguna psicopatia, descriu la psicòloga i sexòloga Emma Ribas. Al darrere de trastorns alimentaris, relacions tòxiques o d’una activitat sexual compulsiva, es poden trobar víctimes d’abusos que ‘desconnecten’ dels seus cossos. També hi ha dones pederastes. La teràpia els ajuda a resignificar la seva sexualitat. A l’associació ‘Àngel Blau’, el suport terapèutic es dirigeix tant a pedòfils, com a víctimes. L’entitat segueix els passos de la que, a França, el 1988, fundés Latifa Bennari, que de nena va patir abusos. «Jo vaig ser víctima d’un abusador que no era pedòfil», m’explica una persona de l’associació, que encara no està preparada per deixar l’anonimat. En una mateixa taula de treball, en els ‘grups de paraules’, les víctimes d’abusos poden posar en paraules d’adults les vivències que es van mantenir ocultes de nens, i obrir així habitacions tancades per la vergonya i la ràbia. Es genera un efecte mirall. Si els abusadors empatitzen amb les víctimes dels abusos, podran modificar el seu objecte de desig sexual i connectar el seu plaer amb persones adultes. Si no ho aconsegueixen, afegeix la meva interlocutora, que es facin monjos budistes; perquè a un nen no se’l toca. N’hem de parlar. La dinàmica del secret és terrible. Article publicat a El Periódico el dia 3/11/2021 També disponible en castellà....

Roberto Romei: “El teatre ajuda a canviar el món”

"Escollir una idea i imaginar un espectacle és un moment de fantasia. Com un joc de nens on tot és possible. El món és injust. El teatre crea noves mirades i així ajuda a canviar el món. Sempre pensem que hi ha un lloc millor on no arribem mai". Podcast publicat el dia 27/10/2021 a El Divan amb Sílvia Cóppulo, a Catalunya Ràdio...