© http://silviacoppulo.com!

Comunicació 21

Sílvia Cóppulo / Mitjans  / Premsa  / Comunicació 21

Destrosseu les botigues de luxe

El llenguatge mai és innocent; fer servir unes paraules o unes altres implica crear macs mentals i atorgar-hi valors. Aquests dies hem vist repetidament en les informacions sobre els aldarulls en les manifestacions a favor de la llibertat d’expressió –arran de l’empresonament del raper Pablo Hásel– que alguns manifestants havien trencat els vidres de botigues de luxe del passeig de Gràcia de Barcelona. Fins i tot, que se n’havien emportat els productes que hi ha als aparadors. A la televisió, hem vist amb els nostres propis ulls els robatoris de peces de roba luxoses i/o esportives. Nois encaputxats que, amb les cames o amb pals, destrossaven els establiments i robaven tot el que els cabia a les mans. Subratllo avui que, potser de manera inconscient (o no), alguns periodistes incidien/insistien en el fet del “luxe” de les botigues, molt més per exemple que en el tipus d’establiment; vull dir, de si es tractava d’una botiga de roba de carrer o de peces esportives, per exemple. Com si el fet de tractar-se de productes amb preus alts i de botigues cares justifiqués que se les saquegés. Com una qüestió de superioritat moral. Robar botigues de luxe seria la concreció de l’eslògan “a baix el capital i el capitalisme”, què menys que destrossar-les! Com també ho és pintar a la façana de la Borsa de Barcelona, on evidentment “es juga = es roba” amb diners. Diuen els comerciants del passeig de Gràcia que les destrosses costaran 750.000 euros. No us ho creureu, però al programa de broma de la una del migdia de RAC1 he escoltat que “quina dèria en calcular el cost dels vidres dels aparadors destrossats, comparat amb el preu del que deu haver robat l’emèrit” . M’he quedat de pasta de pastanaga. Soc de la ferma opinió que cal investigar i perseguir tot el lladronici (per ara presumpte, però presumible) del rei Joan Carles. I estic a favor de totes, totes les comissions d’investigació, que quedi clar. I sobretot de què ens torni tots els diners. Però la milionada que ens pugui haver robat el pare de Felip VI no exclou que haguem d’analitzar el que comporta justificar les destrosses d’establiments “de luxe”. Vaig més enllà. Quina justificació pseudointel·lectual i ideològica hi ha al darrere de trencar els vitralls preciosos del Palau de la Música? Que no anaven aquestes manifestacions de defensar la creació artística? O potser es tracta de Hásel sí i...

El gag ‘Vull ser Covid-free’, el millor de ‘La Marató’

Quan a en Jordi Basté li van dir que s’havia de posar en la pell de Freddie Mercury per ser el protagonista d’un somni casolà, desitjós de llibertat, d’entrada no ho va veure gens clar. Però, transmutat en el líder de Queen, salta del llit, s’enfunda els peus en unes plantofes d’animalons i passa l’aspiradora en pijama i barnús. S’atansa a la taula del menjador, on hi té el micro i la tablet, i es col·loca els auriculars. El periodista va passar la Covid-19 i “sol com un mussol” –com deia ell– dirigia des de casa el seu magazín radiofònic matinal. Queen va fer un vídeo simpàtic i provocador de la seva cançó I Want to Break Free, i va ser l’enginy del guionista Ernest Cauhé qui es va empescar el gag del millor moment de La Marató de TV3 i Catalunya Ràdio d’aquest any: Vull ser Covid-free. De cop, la pandèmia, que ha omplert el món de por i tristesa, inspirava la lletra d’una cançó que és pur optimisme. Tots els presentadors de La Marató es lleven de matí i s’espolsen la mandra i la son de les orelles, mentre ballen lentament i arrenquen el dia amb esperança dins de casa; aquestes cases, on ara més que mai, hi passem totes les hores del món per no contagiar‑nos fora. Mònica Terribas apareix enfundada en una granota-pijama movent els rínxols i fent bicicleta estàtica al ritme de la cançó versionada de Queen. Alhora remena la tassa de cafè i canta a un colador, a la manera d’un micròfon, com ho fan els nens. Raquel Sans, dins d’un batí de boatiné, mou el cap d’esquerra a dreta –la situació no és gens clara– i unta una llesca de pa amb mantega per esmorzar. Al sofà , la veurem després amb la sogra Núria Feliu –com una guest star de les sèries nord-americanes–, que fa d’àvia cansada de fer anar les peses amunt i avall per allò que l’exercici convé. Hi trobarem també Patry Jordan, reclamant que s’obri el seu gimnàs, i farà una entrada triomfal el cantant Arnau Tordera d’Obeses, un home amb una veu diàfana, ben especial, que alegra el dia a la Laura Rosel, amb els rul·los al cap ben alineats, mentre canvia compulsivament de canal de televisió, farta de tantes hores de sofà. Però el que resulta brillant és que, al costat dels professionals de la tele –siguin periodistes o cantants, tots comediants al capdavall, membres del show-business– hi surtin els nostres metges, referents de la salut, que escoltem en silenci i atenció. Com diu el guionista Cauhé, l’star system de la pandèmia. Ens quedem comprovant...

26 milions d’afusellats al ‘FAQS’ i les senyoretes libaneses

Sospito que, dels 26 milions de persones que una part de l’exèrcit espanyol diu voler afusellar, vostè i jo en formem part, estimats lectors i lectores. Som catalans i per se és molt sospitós. “Rojos y fachas convivíamos en paz, pero los demócratas siempre hemos estado en minoría”, explica al Preguntes freqüents de TV3 el tinent coronel de l’aire retirat, José Ignacio Domínguez, membre del Foro Milicia y Democracia; “Hasta que llegó VOX y engendró el odio”. Entenem que ell és dels rojos; machadista, com l’anomenarà la periodista Karmele Marchante. Parla reposadament en una connexió per vídeo des de casa. Té un tarannà castrense i molt senyor. Però immediatament després crida desaforadament el periodista madrileny Israel García-Juez, i de moment no entenem ni per què. “Es una infamia que un señor que ha vestido el uniforme militar critique a sus compañeros”. I als espectadors ens sembla que la infàmia és el petit detall que els companys del tinent coronel ens vulguin afusellar, perquè som uns fills tots plegats de la nostra mare, segons diuen en el seu propi xat de WhatsApp. “Soplapolleces”, assegura el periodista sobre el que ha dit en Domínguez. “Hace 45 años que Franco ha muerto. ¿Cómo van a ser franquistas?”, es pregunta retòricament. “A tu no t’afusellaran; a mi, sí” aixeca la veu una indignada Pilar Rahola. I mentrestant, Karmele genialment parla de “el fill del lladre” a qui els militars envien les seves cartes, Felip VI. La presentadora Cristina Puig s’alça i va cap al columnista demanant inútilment que no es cridi. Rahola i Marchante fan com que se’n van, però es queden. García-Juez es farà l’ofès, però ni un mil·límetre s’aixeca de la cadira. El tema de fons és molt greu i es tracta en un format de debat-espectacle televisiu. El show ha de continuar? Moltes veus a través de les xarxes s’han alçat contrariades. A la “nostra” no li cal convidar aquesta mena de persones, diuen, referint-se a García-Juez. D’altres afegiran: que potser no hi havia ningú més que fos capaç de tenir una posició més ben entenimentada? No troben altres persones que puguin estar en desacord, però que no cridin ni ofenguin quan volen defensar els militars afuselladors del poble? Que només els preocupa l’audiència a TV3? On queda la seva ètica professional o el seu bon fer? Trobar les millors persones convidades als debats no és fàcil. No tothom està disposat a anar-hi. Es reben moltes negatives disfressades. I quins criteris...

Les teles davant del ‘loser’ Donald Trump

Dues preguntes: si les grans cadenes nord-americanes no pensessin que emetien el discurs d’un perdedor –d’un loser– s’atrevirien a tallar Donald Trump? El quart poder (la premsa) ha de ser superior als altres tres (executiu, legislatiu i judicial)? Dos dies després de les eleccions més renyides de la història dels Estats Units, amb una participació importantíssima, tres cadenes nacionals, ABC, CBS i NBC, van interrompre i tallar el discurs del president Trump, en considerar que mentia i feia acusacions falses: l’encara president continua dient que els demòcrates li han robat les eleccions fent frau electoral. La CNN i la Fox News van permetre que Trump acabés el discurs i, posteriorment, els presentadors van rebatre els punts falsos un per un. Aquest fet inèdit en la història de la democràcia nord-americana ha tingut continuïtat. Si bé la Fox ha estat la cadena que ha servit durant aquests anys passats d’altaveu de les idees de Trump (fossin veritats, mentides o pures manipulacions), ha acabat posteriorment tallant la portaveu de la Casa Blanca, Kayleigh McEnany, quan anunciava que el president assistirà a la seva pròpia investidura el 20 de gener i acusava el Partit Demòcrata de “celebrar” el suposat frau i no pas la victòria. A aquesta banda del món, l’europeu, i tant que celebrem la victòria de Biden i Harris! És com si tots fóssim del Partit Demòcrata nord-americà, però sobretot ens revolten no únicament els republicans, sinó el fenomen Donald Trump; un home narcisista, mentider, masclista, excessiu i despietat. Un home que exprimeix la democràcia amb formes dictatorials. Així que, quan finalment el fan fora de la pantalla, una satisfacció càlida ens recorre el cos. La primer reacció és pensar: “ja era hora que els mitjans deixin de permetre impunement que se’ls utilitzi com a corretja de transmissió per enganyar la població”. I encara podríem concloure que, si no fos pels media afins a Trump, l’encara president no hauria aconseguit més de 70 milions de vots, ni dividir el país en dues meitats que s’odien. Però, si deixem de pensar amb l’estómac i ho fem amb el cap, ens adonarem que, quan els mitjans tallen el president, s’arroguen un poder superior als altres tres, el legislatiu, l’executiu i el judicial, la separació dels quals s’ha d’executar amb total independència, i a la pròpia llibertat d’expressió, qualitats essencials de la democràcia representativa. Una altra cosa és que, posteriorment al discurs, els periodistes contrastin les mentides presidencials amb la realitat i...