© http://silviacoppulo.com!

Premsa

Sílvia Cóppulo / Mitjans  / Premsa (Page 10)

Escrits de presó

Tinc por. Dues paraules que no ens atrevim a pronunciar en veu alta ni a pràcticament ningú. Les dues primeres que escriu Joaquim Forn des de la sinceritat en el dietari en català ‘Escrits de presó’, publicat per Enciclopèdia Catalana. Reflexions i detalls que ens permeten dibuixar la vida dels que estan empresonats per causes polítiques. Sentim al nostre cos la vulnerabilitat a la cel·la compartida, amb un lavabo sense cortines, i somriem imaginant com Raül Romeva les improvisa amb unes bosses d’escombraries.  Veiem com Joaquim Forn s’interessa pels altres reclusos, a qui l’exconseller, que és advocat, ajuda amb petits escrits quan volen demanar alguna cosa oficialment. Hi ha assassins i lladres, que presumeixen de la grandesa dels seus cops. El cor ens fa un salt quan Forn valora el jutge Llarena com una persona amb fama de discreta i raonable, que coneix Catalunya, i que, per tant, jugarà a favor de la seva llibertat. “Catedralícia indefensió”, la defineix el seu advocat Daniel Pérez. L’amistat amb Oriol Junqueras s’eixampla i arriba el Nadal. Els partits de tennis els permeten alleugerir la tristesa que els envaeix el cos i la ment. A la presó, les diferències entre partits es dilueixen. Forn escriu que és i continuarà sent independentista, perquè la independència de Catalunya és el port de destinació que més convé a tots els catalans. Ara bé, la via unilateral no la possibilita i és necessari buscar noves estratègies, repeteix. L’operació ‘Estremera Blaugrana’ o l’‘M7 Culer’ funciona. Neus Bramona (la dona de l’Oriol) i Laura Masvidal, la seva, aconsegueixen entrar gradualment les samarretes del Barça, que el president Bartomeu els ha regalat a petició seva. Moments d’alegria. Impacta com un home que ha dedicat la vida a la ‘res publica’, no es penedeix de res, però admet que el persegueix una certa mala consciència per no haver passat més temps amb la seva dona i les seves dues filles. “La política se t’empassa. Aquí veus meridianament el que és important a la vida. Els dies que t’has perdut no computen en aquesta nòmina de moments que descobreixes que són essencials quan tot es torça”. “A la presó no pots fugir de tu mateix. Regir-te per la teva pròpia disciplina et permet que els dies siguin més suportables i comporta que consolidis la teva barrera interior. Això és clau...

Els meus alumnes de màster

La ministra Montón ha de dimitir per plagiar el treball final de màster, i jo no surto de la meva sorpresa. Aquest nou cas m’agafa corregint els treballs dels meus alumnes de Comunicació del Màster d’OBS (Online Business School) sobre Gestió Sanitària. Una vegada més quedo petrificada. No hi ha res al món professional que em reconforti més que la relació amb els meus estudiants. Res. Els veig com, dia a dia, fins i tot en la distància, desenvolupen les seves habilitats comunicatives. M’escriuen que han pogut fer amb facilitat aquesta conferència que ajornaven, perquè els imposava parlar davant d’un públic qualificat. Em diuen que s’atreveixen millor a donar “males notícies”. Adverteixo en els seus escrits que debaten amb els seus col·legues amb més capacitat de síntesi. Els veig en vídeo somrient a la càmera i al món, enrere van quedar antics temors. I en privat m’agraeixen com aquesta formació els enriqueix personalment i professionalment. Amb sinceritat confesso que els meus alumnes m’emocionen. Ensenyar no és només transmetre coneixements; és intentar inspirar els teus alumnes perquè descobreixin el tresor que porten amagat al seu interior. Viure és deixar un llegat perquè algú hi pugui sembrar. El món és llavors més habitable, la humanitat millora. Qualitat i calidesa, com diuen els meus estimats alumnes de màster. Així doncs, enganyar sobre la formació és perversió pura. És desmerèixer el coneixement i maltractar l’esforç d’estudiants i professors honestos. Està bé que aquests polítics se’n vagin a casa. A reflexionar i a estudiar amb humilitat. Diuen els experts que la transformació digital comporta un nou marc mental social, en el qual les persones ja no estan disposades a sotmetre’s als abusos i els enganys dels poderosos. Bé. Per cert, a propòsit de la universitat que acull aquests màsters fantasmes: la Rei Joan Carles. ¿Fins quan la inviolabilitat de l’emèrit per no investigar els seus possibles delictes? ¿Fins quan serà vigent allò de “la paraula del rei és llei?”. Disculpin la volta. Avui només he vingut a la columna per parlar-los dels meus estimats alumnes. Foto: Juan Carlos Hidalgo (agència EFE) Article publicat origiàriament a El Periódico de Catalunya, el 17 de setembre de 2018....

Forcadell, un retrat

"Tothom espera que li digui que la Carme està bé, però no està bé, està tancada". Bernat Pegueroles, marit de Carme Forcadell, és un home tot d’una peça. Em mira de fit a fit i li veig l’esforç per mantenir l’esperit fort. Parla a poc a poc i endevino que pensa les paraules per no perjudicar-la judicialment. "No m’atreveixo a pensar en quin moment s’acabarà tot això. La Carme no es va imaginar mai que podria anar a la presó. Estan tan indefensos i és tot tan arbitrari. (Els polítics presos i a l’estranger) són ostatges per eliminar tots els caps visibles del procés. Ara se sent culpable de fer la vida difícil a les persones que estima; la seva mare té 90 anys i pateix”. Ressonen les paraules de la Carme, que aquí mateix, a Catalunya Ràdio, al seu 'Divan', em deia: "No hem de defallir, no hem de caure en provocacions. La resta ja arribarà". Fa cinc anys i avui és més vigent encara. "Tot aquest temps no serà fàcil. Ja sé que l’endemà que proclamem la independència haurem de negociar. Nosaltres no tanquem res ni separem res. El poble espanyol és tan digne com el català; volem continuar sent amics i germans. Però, per més incert que sigui el futur, segur que serà millor que el que tenim ara". Escoltant-la, m’adono de la força i de la ingenuïtat política, alhora. Quan Mariano Rajoy deia que estava disposat a TOT per preservar la unitat d’Espanya, no imaginaven que incloïa la presó i la repressió sense judici previ. "No li brillen els ulls com abans, però té serenor, tranquil·litat d’esperit i claredat d’idees. Ella és a la presó i nosaltres no, perquè ella va presidir l’Assemblea. El jutge instructor estableix una mena de triangle malèfic i criminal, integrat per les entitats sobiranistes, el Parlament i el Govern", analitza la seva companya política Anna Simó. "No goso preguntar-li si no hem de defallir. Jo l’únic que vull és que surti, i ja està", em diu el marit. "No sé què li vaig trobar a aquella noia de 18 anys quan m’hi vaig casar. Suposo que ens vam agradar". Finalment, en Bernat somriu. Triga a anar-se’n. Se sap massa de memòria el camí de casa a la presó del Catllar. Fotografia d'Andreu Dalmau, agència EFE. Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 7 de setembre de 2018....

A la platja d’Omaha

Camino lentament a pet d’ones pels llargs set quilòmetres de la platja d’Omaha. La remor del mar, els crits de les gavines i la meva respiració. La resta és silenci. Costa dir una paraula en l’escenari d’aquell dia D, 6 de juny de 1944, quan els aliats van desembarcar en aquestes platges de Normandia i va començar la fi de la segona guerra mundial. A Pointe du Hoc, al costat penya-segat que van escalar 200 rangers suïcides, el visitant/turista fotografia tots els recons d’un búnquer alemany mentre els nens juguen a tirar-se per terra en les trinxeres. Paradoxa de la història. En el cementiri nord-americà de Coleville‑sur-mer, ens movem sobre la gespa entre milers de creus blanques clavades en files i columnes. En cadascuna, el nom del soldat, la divisió militar, el lloc de naixement i la data de la mort. Algunes roses fresques. El cementiri alemany de La Cambe és menys visitat. Les creus són de color fosc, però el nom dels soldats està gravat en blanc. També eren joves que van donar la seva vida. Caen i el seu Memorial-Museu és esplèndid. S’autodefineix “Centre per la història i la pau a Normandia”. Història i Pau. Recorrem sales amb grans fotografies i relats respectuosos escrits en francès, anglès i alemany. Amb pel·lícules de cinema, material militar i reproduccions a escala real de llocs de comandament o de comunicacions, reflexionem i assumim. M’agrada endevinar els avis que hi van amb els nets i els parlen amb determinació i serenitat. De tornada a casa, en pàgines especials del nostre Periódico, llegiré que la Generalitat aconsegueix recuperar les restes de 250 soldats de la guerra civil espanyola a la fossa de Soleràs (Les Garrigues) i Miravet (Mora d’Ebre). La majoria eren del bàndol republicà, però també n’hi havia del nacional. En un any, s’han multiplicat per quatre les restes desenterrades des de la Transició. Aquests dies, el Periódico no diu res del Valle de los Caídos. La tomba del dictador continua sent-hi i ni es parla de construir-hi un Memorial. Fotografia: AP Photo/Thibault Camus Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 17 d'agost de 2018....

Desnonat de la vida

En Jordi R. F. es va tirar per la finestra del seu desè pis. La comitiva judicial que trucava a la porta va poder aixecar acta que ell mateix s’havia desnonat de la vida. Abans, molts papers. Els de la propietat, el Banco Popular, que després de set mesos d’impagament del lloguer va reclamar al jutge que dictaminés. Volia recuperar el pis del barri de Sant Ildefons de Cornellà. L’electricista Jordi, desesperat perquè amb les feines que anava fent no se’n sortia, va demanar ajuda als serveis socials de l’ajuntament. El consistori va fer informes a favor seu i dos cops va aconseguir que no el desnonessin. Però la tercera vegada no hi va ser a temps. ¿De què serveixen els informes si ningú els llegeix des del cor? ¿Com és que el banc no surt al primer minut dient que humanament li sap greu i que ajudarà la Maria, la seva dona, que el plora en estat de xoc? És necessari aplicar les lleis d’habitatge digne i pobresa energètica i actuar amb humanitat Seria poc rigorós dir que la causa del suïcidi és el desnonament. Però és evident que estem davant d’una persona que, en no sentir-se capaç de trobar una sortida quan el feien fora de casa, es va desesperar. Casa és molt més que un habitatge. Casa és la llar, la confiança, el caliu de l’ànima. L’espai que ens atorga la seguretat més essencial, on creixem i ens estimem; on habitem amb les persones amb qui volem compartir la vida. D’on no hauríem de llançar-nos per buscar la pròpia mort. El Parlament de Catalunya va fer lleis d’habitatge digne i pobresa energètica. Va aprovar fins i tot multar els bancs que tenien pisos buits per poder-los oferir a les persones més vulnerables. Per contra, el Govern del PP, sistemàticament, va portar aquesta legislació al Constitucional. Deia que les competències són seves. Malgrat les impugnacions del TC, és urgent que es puguin aplicar. Però, tot i això, si no ens sentim tots interpel·lats humanament, si no veiem persones quan llegim paraules en els papers, si no entenem els silencis en les veus dels que parlen poc, no evitarem que més Jordis saltin per la finestra. Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 16 de juny de 2018....

Davant d’un ictus, corre

Enfundada en la samarreta violeta dels pacients que han patit un ictus i lluiten per recuperar-se’n, començo a córrer els primers 10 quilòmetres per oferir-los el meu suport. Travessar tota la Diagonal de Barcelona, des del Palau Reial fins al Fòrum, Cursa DiR-Guàrdia Urbana, és pura metàfora. Cada any 13.000 persones ingressen per un ictus als hospitals de Catalunya. És la segona causa de mortalitat i la primera de discapacitat.  Els problemes de mobilitat, visió, parla, memòria, canvis de personalitat, esgotament i depressió són francament importants. Confesso que sento pressió. He de superar-me i arribar. Com cada dia els supervivents intenten superar les seqüeles que l’accident vascular els provoca al cervell. Dono la volta a Francesc Macià. Quan l’alteració sobtada de la circulació de la sang al cervell és deguda a una oclusió de les artèries (85% dels casos), els tractaments de reperfusió desfan el coàgul i minimitzen els danys. Però la finestra terapèutica ha de ser inferior a quatre hores i mitja. El temps és cervell, asseguren els metges. Davant d’un ictus, l’important és córrer, repeteixo. Saludo el passeig de Gràcia repassant els factors de risc. A la meva estimada hipertensió i al meu estimat colesterol, els tinc sota control. Aprenc a alliberar-me del maleït estrès. No fumo, faig esport i m’allunyo de companyies tòxiques. El meu temps, que és la meva vida, el comparteixo amb persones generoses i positives. Anem bé. Carrer de Marina. Els primers cinc quilòmetres queden enrere. Però un 15% d’ictus són hemorràgics. Llavors les teràpies de reperfusió estan contraindicades. A Catalunya, el Codi Ictus funciona. Però aquí i a la resta d’Europa s’espera un increment de casos. RÀPID Si estàs davant d’algú que pugui estar patint un Ictus, comprova si riu, alça els braços i pot parlar. Si no pot fer-ho, truca al 061 i digues Ictus. De pressa. RÀPID Li va la vida. Faig la volta al TNC. Albiro la meta i una profunda satisfacció recorre les meves venes. M’espera l’abraçada entusiasta de la meva gent. Davant d’un ictus, corre. Salvaràs vides. Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 31 de maig del 2018....

La bondat i la maldat que m’envolten

Visc en un contrast vital, que m’esborrona. Arribo a casa pensant que la vida és pura gestió de la incertesa, que la capacitat de resiliència s’ha de poder transformar en acció, i que només amb la reacció no s’arriba enlloc. Tant en les relacions personals, com en les professionals i, molt i molt, en la política. Llegeixo La penúltima bondat, del filòsof Josep M. Esquirol. Sents que sents, com diu ell. "La bondat és més fonda que el mal. També és més radical. La bondat esperona l’acció per damunt del dèficit de paraules acollidores per curar. Hi ha persones que amb la seva manera de ser curen les ferides del món". L’autor aposta per la sensibilitat: "No cal edulcorar la intel·ligència amb la dimensió emocional, perquè ja de per si el sentir és intel·ligent". Hi ha dues menes d’accions: estimar (...

Resurrecció impossible del procés

Diumenge de Rams, l’esglai. Detenció i empresonament a Alemanya de Carles Puigdemont, quan tornava de Dinamarca a Bèlgica passant pel país germànic. El jutge alemany es pren temps per decidir si l’extradita a Espanya. La presó provisional era la pedra de toc per internacionalitzar el conflicte: Bèlgica, Suïssa, Escòcia i ara Alemanya acullen els polítics catalans. Que Europa i les Nacions Unides hagin d’actuar una mica davant els exiliats voluntaris i els líders empresonats a Madrid és un èxit, sí, però insuficient per ressuscitar res. Mai sabrem els càlculs últims de l’expresident. El Parlament aprova dimecres que Puigdemont, Sánchez i Turull mantenen els seus drets polítics. Resolucions simbòliques, que no neutralitzen la percepció de pèrdua de l’independentisme després de l’èxit de l’1-O i del 21-D.  JxC vol investir el seu candidat, i ERC mou les seves fitxes i aprofita que cal el permís de Madrid i el favor de la CUP.  Una nova generació de polítics aflora i es dispara la primera foto d’un front democràtic (amb CSQ­P), a hores d’ara no nat. Els CDR tallen autopistes. Dubto. ¿Aquestes accions podrien situar el republicanisme en l’imaginari extremista? Diumenge de Glòria, Artur Mas, enviat per la CUP a la paperera de la història, treu el caparró (mai li han fet tocar fons) i desaconsella Puigdemont com a presidenciable. Recomana formar govern i evitar noves causes penals, conclou. Algú compta el temps que a ell li queda d’inhabilitació. Cal estratègia per negociar amb un Govern espanyol que esclafa per la força, alhora que afebleix el seu propi futur. La República no existeix i Catalunya viu una repressió preautonòmica. La unilateralitat i la desobediència són contraproduents. L’independentisme ha obert camí, però el procés no té resurrecció possible.  Acabo. Aquesta Setmana Santa he llegit 'Cómo ganamos el proceso y perdimos la República', del company articulista d’EL PERIÓDICO Josep Martí, exsecretari de Comunicació del Govern. El recomano vivament. Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 2 d'abril de 2018....

Òmnium Cultural

La Guàrdia Civil registra la seu d’Òmnium per si hi troba rastres d’haver contribuït -suposo que amb les aportacions dels socis- a finançar el referèndum de l’1 d’octubre. Em venen arcades. Rebo a casa una carta del president, Jordi Cuixart, escrita des de la presó de Soto del Real, on m’expressa el  convenciment que «tota aquesta sensibilitat, solidaritat i tendresa que tenim envers les famílies i els amics dels que són a la presó, represaliats per l’estat, ens està fent millors persones. Que el llegat que deixem per a les generacions futures donarà uns fruits magnífics més d’hora que tard». Hi va haver un temps que ens vam preguntar si Òmnium Cultural continuava tenint sentit de ser. ¡Quina ingenuïtat! Havíem recuperat les institucions que la dictadura ens havia robat. Ens havíem cregut que la democràcia estava del tot assegurada a Espanya, amb la separació de poders, garantida, i que aquells que havien heretat el franquisme se n’avergonyien. Llavors es tractava d’actuar, perquè l’espai cultural català prengués la dimensió que li pertocava dins de l’Estat i al món, vist que els tics centristes que arribaven de Madrid, havien arrelat tant, que sovint impedien abraçar la riquesa cultural de Catalunya com a pròpia. Em vaig fer sòcia d’Òmnium arran de tenir l’honor de presentar la Nit de Santa Llúcia i d’estudiar el passat fosc del franquisme negant qualsevol indici d’identitat, la literària primer de tot. Han passat els anys i aquells tics han esdevingut una ganyota tan gran, que la gran majoria de la població de Catalunya se sap prou adulta políticament per exercir el dret a decidir. ¿On som ara? Les autoritats suïsses tampoc detindran Carles Puigdemont. El Tribunal Europeu de Drets Humans rectifica l’Audiència Nacional i el TC espanyol: no és delicte cremar fotos del Rei. Europa limita la repressió de les estructures “democràtiques” espanyoles, però no arrisca gaire. Cuixart acabava la carta dient: «Abracem-nos, estimem-nos». És un prec intern a la unitat. Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 17 de març de 2018....

Una visita a Joaquim Forn a la presó d’Estremera

Llegiu aquí la versió d'aquest article en espanyol. Pásese el dedo por el pelo", em diu el funcionari. M’havien avisat que sovint el dit és massa net, perquè el lector d’empremtes les pugui llegir. Els cabells també ho estan i hauré de repetir diverses vegades l’operació fins que em fitxin bé a Estremera. La foto els ha sortit a la primera. És dissabte. Acompanyo en la visita la família de Joaquim Forn, empresonat preventivament fa quatre mesos. L’esposa de qui era el conseller d’Interior, Laura Masvidal, empeny el grup. Avui hi venen la seva mare, Maria Martí, i la neboda, Laura Orrit. Quan l’AVE ha arribat a Atocha, el gest es transforma. Plou a Madrid. La presó és a setanta quilòmetres. Llogar un utilitari. El trajecte, de memòria. "Si ustedes ya han estado aquí, no hace falta el dedo, solo el DNI". A la sala d’arribada ens trobem uns amics d’Oriol Junqueras. Paraules càlides en veu baixa. Hi ha familiars d’interns de tot tipus i tensió en l’espera. Passem per l’arc de seguretat un a un. Una mena de finger ens condueix a un espai entre els patis amb reixes, buits ara. Caminarem endavant i les portes s’aniran tancant al darrere. De cop, tot el grup de familiars ens quedem parats. "Forn, al uno", criden per megafonia. Totes quatre entrem en un minicubícul transparent amb dues cadires. Del fons del vidre de separació, arriba un Quim Forn més prim, somrient. Tenim quaranta minuts, el total de la setmana. Els missatges familiars s’entrecreuen. No hi pot haver pauses; el temps vola. Li demano a l’exconseller si creu que el perjudica que el jutge Pablo Llarena hagi declarat complexa la causa del procés. Forn és optimista. No sembla que li doni gaire importància. “No em veig el febrer de l’any que ve aquí", afegeix Forn, convençut que arribarà un moment que quedarà clar quin va ser el seu paper. Tampoc creu que la creació del Consell de la República que presidirà Carles Puigdemont a Brussel·les el pugui afectar negativament, malgrat que el magistrat del Suprem argumentés, per deixar-lo a la presó, la incertesa que l’independentisme es mantingui dins l’ordre legal. “És que no serà una entitat institucional des del punt de vista legal; serà privada”, argumenta, i es reafirma en ser contrari a la via unilateral. Remarca: “El més urgent és formar govern”. Veu bé que Jordi Sánchez sigui el candidat a presidir-lo. I, “només si aritmèticament calgués, que Comín i Puigdemont renunciessin a l’escó”. Renuncia a respondre'm sobre si està d'acord amb...