© http://silviacoppulo.com!

Premsa

Sílvia Cóppulo / Mitjans  / Premsa (Page 11)

La vergonya d’Espanya és el seu fracàs democràtic

Que Anna Gabriel hagi decidit quedar-se a Suïssa i miri de començar una nova vida com a professora de Dret parlant un perfecte francès em sembla magnífic. Que hagués decidit presentar-se al Tribunal Suprem, com va fer la seva companya de la CUP, Mireia Boya, amb un somriure i el puny alçat en entrar a la sala, sense renunciar a cap idea política i parlant un educadíssim castellà, també em semblaria genial. Estic a favor que aquelles persones perseguides o empresonades sense judici (Junqueras, Forn, Sánchez i Cuixart) escullin el que creguin més convenient per a defensar-se. ¿Com pot ser que estiguem analitzant si la declaració d’aquest perjudica l’altre? Doncs, perquè es tracta de presos polítics.  Ah, ¿que a Espanya no es persegueix ningú pel seu ideari?  ¿Què pretenen, que les idees quedin instal·lades a les ments, quietones, i no derivin en accions? L’Estat empresona persones que han fet el que havien promès, que han guanyat les eleccions diverses vegades per majoria –majoria simple, però majoria– i han buscat, del primer dia a l’últim, el diàleg amb un Estat, engrescat en la cursa de la repressió.  Com va dir M. Rajoy, el cap del partit rei en corrupció, «per defensar la unitat d’Espanya, estic disposat a tot». Tot inclou la repressió sense miraments i en tots els àmbits. Repressió jurídica i judicial, agressió policial, potineig a l’escola catalana, censura en tot tipus d’expressió artística, es tracti d’un raper o una exposició; tot vol dir, pura persecució per estendre la por. El jutge del Suprem Pablo Llarena va haver de retirar l’euroordre contra Carles Puigdemont, quan el 130è president de Catalunya es presentava educadament al jutge belga. Llarena tampoc es va atrevir a demanar res a les autoritats daneses quan Puigdemont va viatjar a Copenhaguen. I ara el magistrat no sap com aconseguir que les autoritats suïsses detinguin Anna Gabriel. En la cursa boja per mantenir «la unidad», la vergonya d’Espanya és pur fracàs democràtic. Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 22 de febrer de 2018....

La soledat no és bona per a la salut

Quan entro al metro, em commou aquell cartell en què una senyora, amb ulls tristos, mira cap a fora, al carrer, per entre la persiana, i diu la frase següent: «No m’hauria imaginat mai que el pitjor de fer-se gran fos la soledat». Em ve una esgarrifança cada vegada que el veig i tinc por. No conec un sentiment més dur que el de l’abandonament. I la soledat és germana de l’abandó. Ara a la Gran Bretanya, el Govern de Theresa May ha anunciat que posarà en marxa un ministeri de la soledat. La primera ministra s’hi ha referit d’una manera molt senzilla: no poder parlar ni compartir pensaments amb ningú. Tenen nou milions de persones que diuen que pateixen de sentir-se soles. Al Canadà, aquest país civilitzat, i modern, una quarta part de la seva població també s’hi sent. Als Estats Units, un 40%. La solitud afecta persones de totes les edats, no solament les persones grans. I no és bo. Els especialistes en salut pública asseguren que és tan perjudicial com fumar-se quinze cigarrets al dia i que augmenta la probabilitat de tenir problemes de cor i una mort prematura. No estic segura que siguin els governs els que s’hagin d’ocupar de la nostra soledat. Però, en canvi, aplaudeixo la iniciativa, perquè fa que ens sincerem socialment. És tabú admetre que et sents sol. I preguntar-ho, una ingerència imperdonable. En canvi, aquesta setmana he vist plorar un actor d’èxit, davant meu, al plató de televisió, confessant-me a El divan que s’havia sentit tremendament sol, abandonat per la seva mare. La soledat és mala consellera, ens desdibuixa i malmet la nostra actitud vital. No li compro a Georges Moustaki que mai estava sol amb la seva soledat. Està bé per a una cançó melangiosa. Però si tenim la valentia de mostrar-nos vulnerables com som, i dir-li a un amic que volem parlar-hi perquè ens sentim sols, d’una manera natural, és altament probable que, després d’un instant de perplexitat, l’efecte mirall obri en ell una gran i sana complicitat. Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 8 de febrer de 2018....

Que es noti l’hormona, que s’amagui la neurona

«Qui vol lluir, ha de patir», ens van ensenyar les mares. En la vida personal i la professional. Primer de tot, atraure físicament. Sí al cos. I, si podia ser, que no es fes evident cap capacitat de raonament. No al cap. Ensenya les hormones i amaga les neurones. Quan les hostesses del trofeu de tennis Conde de Godó van denunciar l’any passat l’empresa Tote Vignau i la marca Schweppes, perquè no els van deixar posar ni mitges ni jaqueta, i havien d’anar amb minivestidets de màniga curta per la pista, amb temperatures de 10 graus i pluja, em vaig sorprendre. Unes cames que estan enfundades en unes mitges són més sexis. El desig d’humiliar-les i cosificar-les devia ser brutal. Sou centímetres de carn. I si agafeu la grip, que us moqui la iaia, devia pensar un directiu molt i molt guai. El sindicat UGT ho va portar a Inspecció de Treball de la Generalitat per considerar-ho sexista i contrari a la protecció de la salut. Ara a cada empresa li pot caure una multa de 25.000 euros per assetjament discriminatori per raó de sexe a la feina. Me n’alegro. I és clar que les hostesses constituïen un reclam publicitari, i elles ho sabien. I és clar que les volen joves i boniques. I ho són. El que no és tolerable és que les tractin únicament com a cossos i no com a persones. Aquesta multa arriba arriba en plena campanya de les actrius dels EUA, que denuncien dècades d’assetjament sexual i vexacions, i quan, en països com Islàndia, per llei s’han de fer públics els sous de les dones i els homes per evitar que elles cobrin menys. Són cares de la mateixa moneda. Un dia la nostra jove campiona motorista Laia Sanz va rebutjar fer de motxillera d’un corredor pitjor que ella. No es va deixar sotmetre a aquesta humiliació. Va perdre un contracte important, però avui la veiem competir al Dakar amb els millors del món. Actuar, caminar i córrer, sense demanar ni disculpes ni perdó. És això. Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, l'11 de gener de 2018...

Laura, Sergi, Txell i totes les parelles de la presó i l’exili

La veu li somriu a la Laura Masvidal. Ha passat el Nadal en família. Abans de l’escudella, amb les seves dues filles, han llegit la carta del pare. En Quim Forn els mira de transmetre la pau interior que ha assolit malgrat la duresa de la cel·la. Serenitat. Ha entès, em diu la seva dona, el sentit del seu presidi. No és absurd, no. I no se sent sol, ¡i mira que n’hi ha de persones que estan soles a la presó!, ens diu. Ens ha demanat que estiguéssim juntes i contentes. Aquest Nadal és diferent, és dur, però és intens i bonic. ¿Futur? Només ens volem agafar a les certeses. En  Quim està content pel resultat del Barça (riu ara la Laura) i el 21-D ha deixat un escenari de pau clarificador. La meva àvia, que té gairebé cent anys, després del dinar, m’ha dit: «¿I qui li renta la roba a la presó?» Ella, que ha viscut fins i tot una guerra, em fa preguntes tan senzilles com aquesta, que parlen de cuidar-se i estimar-se. La Txell Bonet se sap de memòria els dies que pot veure en Jordi Cuixart, en els vis a vis, sempre amb el seu fill Amat de cinc mesos penjat al coll. És com irreal trobar-nos sols físicament allà compartint dues hores. Comencem moltes converses que no acabem. El pitjor és el camí de tornada de la presó a Atocha per agafar el tren. Llavors no puc parlar amb ningú ni enviar missatges, res. Miro d’estar serena. Sé que pot ser llarg. El whatsap fa olor d’escudella. Olles noves i caldo bullint. Brussel·les. En Sergi Corbera ha agafat novament la nena per anar a trobar-se amb el pare, Toni Comín. Ara treballa a Bèlgica, li vam dir. Podria semblar que preferís treballar lluny abans que estar amb nosaltres a casa. Llavors la psicòloga em va dir: «Mira, la pena es pot superar; la desconfiança, no». Havíem de dir a la nostra filla la veritat.  L’arbre de Nadal belga dringa amb boles vermelless. Vaig conèixer la Laura, en Sergi i la Txell a la trobada a l’església de Sant Felip Neri, de Cristians per la Independència. Avui han volgut compartir amb tots nosaltres la quotidianitat més íntima del Nadal. Que el 2018 ens obri un temps d’esperança. Article publicat originalment a El Periódico de Catalunya, el 28 de desembre de 2017...

Simon Halsey i el Concert per al Diàleg

S’escabella quan parla, mou les mans i els ulls clars li brillen en dibuixar en l’aire amb moviments harmoniosos i precisos com serà el concert de Sant Esteve de l’Orfeó Català i el Cor de Cambra del Palau de la Música. Simon Halsey, el  prestigiós director britànic, que per segon any porta la batuta d’un dels concerts nadalencs amb més tradició d’Europa i una fita del Palau des del 1913, s’il·lusiona en posar la música al servei de les persones i del país, ara que vivim una especial situació política, diu. Aquest any, més música catalana amb noves versions del Fum, fum, fum i  nadales per estrenar. Nens de sis anys que cantaran plegats amb mares, pares, tiets, àvies i avis. Peces internacionals, de Nord-Amèrica o d’origen negre, música alemanya, anglesa i francesa. Una celebració de Catalunya en un món més ampli. Li interessa al nostre director musical que els joves cantin i  s’obrin les portes al món. Simon Halsey és un esperit lliure, culte, vital, serè i innovador. A punt de fer els 60 anys, li interessa fer coses noves. Ha vingut al Divan de Catalunya Ràdio i amb ell hem descobert que l’himne de la Champions League deriva d’un dels que Händel va compondre amb motiu de la coronació del Jordi II de la Gran Bretanya el 1727. L’hem vist entusiasmar-se amb el que anomena «els clàssics» Deep Purple cantant Smoke on the Water o vibrar amb la veu de Julie Andrews a  Somriures i llàgrimes, una pel·lícula austríaca que des de fa generacions es veu a la televisió britànica cada dia de Nadal. Amb el Cant de la Senyera de fons –prohibit  pel franquisme– em contesta: «Explicar Catalunya és fàcil, perquè hi ha paral·lelismes amb el Regne Unit. Hem tingut recentment el moviment escocès, que vol obtenir més independènciad’Anglaterra. I a Gal·les reviuen amb orgull la seva cultura. La llengua gal·lesa havia estat suprimida pels anglesos i ara hi ha emissores de ràdio i diaris en gal·lès. Arreu busquem llibertat i arreu hi ha problemes. La Gran Bretanya ha esdevingut un lloc difícil. Estem totalment dividits al 50% a causa del brexit i ens costa molt parlar-nos els uns amb els altres. Crec que a Catalunya esteu més bé. Aquí encara hi ha diàleg. I si alguna perspectiva internacionalment podem aportar és que tothom pugui continuar parlant, de manera que el món esdevingui un lloc millor.» M’hi llanço: «L’imagino d’aquí un any dirigint un concert per manifestar...

L’íntim plaer del 155

Com els nens quan canten, mofetes, «mira, mira, mira. Mira el que et faig. Ara mano jo. Mira, mira, mira». Així somreia per sota el nas el ministre espanyol Íñigo Méndez de Vigo, quan, amb veu ampul·losa i sense dissimular ni una gota la seva expansiva excitació, va voler fer passar per la pedra la Generalitat anunciant el retorn a Aragó de les obres de Sixena. La cara de l’alcalde de Lleida, el socialista Àngel Ros, era un poema. Atònit, exclamava: el 155 no es va pensar per a això. Els ulls li sortien de les òrbites. S’equivoca: el 155 es va pensar per a tot. I aquest «tot» inclou anar a la contra de qualsevol decisió del Govern català que comporti evidenciar que és el Govern espanyol qui governa a Catalunya sense contemplacions. Se li gira en contra a l’alcalde en un efecte bumerang el suport que el seu partit, el PSC, ha donat al govern del PP. L'article de la Constitució s'executa com a càstig exemplar. És un «te vas a enterar de quién manda aquí» El 155 s’executa com a càstig exemplar. És un «te vas a enterar de quién manda aquí», que no té marc social, ni coneix els límits polítics. Per això, el mateix delegat del Govern espanyol a Catalunya, Enric Millo, ha anunciat que es continuarà aplicant fins que «es consideri convenient», passades les eleccions del 21-D. És un «jo decideixo quina part del poder que acumulo et derivo». L’Estat de les autonomies era graciable. I els governs catalans, tots, d’ençà de la Transició, s’havien cregut que estava afermat. Error. El poder real rau en les estructures de l’Estat espanyol. Poder executiu, legislatiu i judicial van a l’una. I no és només una qüestió del signe polític del Govern espanyol, que ara és del PP, i més endavant o més endarrere, del PSOE. Els punys tancats del Rei d’Espanya dos dies després de l’1 d’octubre no enganyen. És cert que, sense la declaració de la república, el 155 era només una amenaça, però ja llavors s’havien confiscat els comptes de la Generalitat; no ens equivoquéssim. L’efecte pervers del 155 és molt gran. Quan s’ha trobat el gust a aplicar-lo, ah, entenc el ministre...

‘Manada’ de porcs violadors

Si no se’t follen la vida, és que no hi ha hagut violació. 7 de juliol del 2016. La van fer entrar en un portal, la van despullar i, un darrere l’altre, en vint minuts, tots cinc la van violar mentre reien i gravaven l’escena en els telèfons mòbils. Els vídeos i les fotos són un tresor per passar-s’ho molt bé per reviure la gesta a les xarxes. Quan s’estaven apujant els pantalons, li van robar el telèfon perquè ella no pogués demanar auxili. Ella no s’hi va resistir. Hauria estat contraproduent. La superioritat d’ells era evident. Va quedar en estat de xoc. Una parella la va trobar de matinada en posició fetal, absolutament desorientada. Van trucar a la policia. Els agents municipals de Pamplona que la van atendre asseguren que no semblava pas que fingís. Ha passat un any dels presumptes fets de la nit dels Sanfermines, que ara es jutgen a porta tancada a l’Audiència de Navarra. Els acusats de violació s’autoanomenen 'la manada'. De porcs, diria jo. Un és guàrdia civil, i un altre, militar. Tots es declaren innocents. Només el guàrdia civil admet que va robar el telèfon a la noia. Fa tres mesos que estan en presó preventiva. S’ha de ser pocavergonya per intentar demostrar que, si la jove no s’ha enfonsat en la misèria d’una depressió que li devori el futur, és que no hi va haver violació, sinó una festa consentida. Per davant, per darrere, per la boca i amb tots cinc. Es gira la situació i la víctima és acusada d’haver pogut dur posteriorment una vida massa normal, segons l’informe d’un detectiu privat contractat per la defensa dels nois. De fons hi ha la idea que si una dona surt de matinada, ja sap què li pot passar. Que el consentiment en les relacions sexuals és un detall. ¿Per a què serveix, sinó el cos d’una dona, si no és per satisfer els desitjos més animals d’un home? Total, quan s’està borratxo una violació dura no res. Cal que la sentència sigui justa. Passen els anys. El masclisme està ben viu. Respectar les dones puntua poc. Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 17 de novembre de 2017. Foto: EFE | Villar López. ...

La república i l’exili interior

El 21 de desembre hi haurà eleccions al Parlament. Les ha convocades Mariano Rajoy, però ningú dubta que hi haurà urnes, i que milions de persones de Catalunya hi dipositaran el vot. L’Estat espanyol, agradi o no, té capacitat sobrada per organitzar-les. De res serveix dir que, amb el 155, es vol arrasar l’autogovern de Catalunya. És sabut. I, tot i que a la pràctica sigui molt difícil administrar Catalunya des de la Moncloa, a 50 dies de la contesa electoral, no és gaire rellevant si els consellers ocupen o no els seus despatxos. La força de la raó, com diu el president Puigdemont, està de la seva banda, però, si el sobiranisme no és capaç de concentrar les seves forces per demanar el vot a la població, estarà entregant la primera institució del país. Inés Arrimadas podria ser la presidenta. Ella o Miquel Iceta, parlamentari brillant. L’unionisme s’ha aplegat, i no serveix de res recordar que el PP és corrupte o una força residual a Catalunya. El Govern espanyol exerceix el poder absolutament, i, amb l’avís d’Europa, ara sense recórrer a la violència de l’1 d’octubre. Entendre la dura realitat S’ha declarat la independència obeint el mandat d’un referèndum que la gent va defensar amb el seu propi cos. Però per passar d’una declaració a una implementació, cal molt més. Segons el sumari obert al jutjat núm.13, el secretari d’Hisenda de la Generalitat, Lluís Salvadó, admetia el mes d’agost en privat, que, en matèria econòmica els preparatius estaven «molt verds» i no estarien a punt a l’octubre. A més de poder recaptar els impostos, l’expresident Artur Mas concretava al 'Financial Times', que, per arribar a una independència real, cal disposar del control de les infraestructures i les duanes, i una administració de Justícia que faci complir les lleis que emanin del Parlament català. Si el sobiranisme rebla la seva força en les eleccions catalanes –digueu-li constituents o autonòmiques– del 21D, avançarà cap a un nou Estat. Però si no és capaç d’entendre la cruesa de la realitat, la república haurà entrat en el seu exili interior. Foto: Jordi Cotrina Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 29 d'octubre de 2017. ...

No perdre el Nord

¿Provoquen que la indignació de la gent es transformi en violència al carrer? ¿Busquen que milers de ciutadans, que són un exemple per al món de civisme, organització, fermesa i alegria, perdin l’oremus? ¿Amb la presó contra els presidents de l’ANC i Òmnium, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, intenten que la comunitat internacional no forci el diàleg i la mediació? Confesso amb tristesa que en la interlocutòria de la magistrada de l’Audiència Nacional, Carmen Lamela, hi trobo una lògica antiga, que creia esborrada d’un país que estimo, Espanya. El delicte, una altra paraula en blanc i negre, sedició: alçar-se públicament i de manera tumultuosa per (...

La independència en procés

Els carrers de tot Catalunya encara estan plens de gent que es manifesten cívicament contra la brutal agressió de la policia espanyola, quan surt el Rei d'Espanya en un missatge televisat en què no hi fa cap referència. No parla dels gairebé 900 ferits –no existeixen–, ni dels més de dos milions de persones que van aconseguir dipositar la seva papereta en una urna; tampoc hi van ser. Per contra, acusa les autoritats catalanes de fragmentar la societat catalana i d’haver trencat l’harmonia i els principis democràtics apropiant-se de les institucions històriques catalanes. ¿Que potser obre la porta a Mariano Rajoy perquè a través de l’article 155 de la Constitució les pugui recuperar?  I, ¿per què aquesta insistència a assenyalar i aïllar els dirigents del Govern català? ¿Que potser insinua que els poden fer detenir? Felip VI parla de restablir l’ordre constitucional, de deslleialtat inadmissible de la Generalitat i d’unitat d’Espanya: la paraula diàleg no existeix al seu diccionari. Mentrestant, els mandataris europeus apel·len a la negociació política, i els observadors internacionals a Catalunya i els mitjans de comunicació de tot el món s’escandalitzen de la violència i la brutalitat de la policia espanyola. Però aquesta realitat no existeix ni en les paraules del Rei, ni en les del Govern del PP, i només tímidament en les del PSOE, com si les conviccions morals fossin esclaves de l’estratègia política i haguessin desaparegut de l’ètica judicial. ¿Com si no es pot entendre que la fiscalia asseguri que l’actuació policial de l’1 d’octubre no va afectar «la normal convivència ciutadana»  i que els agents van intervenir en «legítima defensa» davant d’individus que actuaven «violentament»? ¿Com pot fer seves les xifres no oficials, calculant que si van votar 2.262.424 persones i hi va haver 844 ferits, «només» un 0,037% dels votants van resultar afectats per la presumpta violència policial? Vivim una distorsió de la realitat. D’aquí a pocs dies, el Parlament pot obrir el procés constituent de la República Catalana en forma d’una declaració d’independència anunciada. Es podria passar del procés cap a la independència a la independència en procés, i amb aquest alentir els passos, trobar la intermediació internacional, que forci el Govern espanyol a negociar. A més a més, no disposar de resultats oficials del referèndum permetria guanyar temps polític i facilitaria que les ferides socials deixin de sagnar. Que la votació s’hagi hagut de fer sense prou garanties, com han conclòs els observadors internacionals, també podria donar una mica d’aire i fer que la...