© http://silviacoppulo.com!

Premsa

Sílvia Cóppulo / Mitjans  / Premsa (Page 12)

El cop de l’Estat

No han perdut el nord, no; la seva brúixola funciona perfectament. Saben molt bé quin objectiu persegueixen: que Catalunya no pugui decidir res del seu futur. L’autonomia s’ha demostrat que és graciable. És el govern espanyol qui decideix si n’atorga o no. L’estat de les autonomies era un anar passant arran dels equilibris de la Transició del 1977. Ara ja no els cal. Des d’aquell 2010, que van aconseguir que el Tribunal Constitucional passés per la pedra l’Estatut, quan ells, el PP, promovien que els espanyols firmessin “Contra Catalunya” per tot Espanya, no han volgut escoltar ni entendre; en tenen prou amb sotmetre. El referèndum no s’ha acordat, perquè no n’han volgut ni parlar. Tot ho han prohibit o suspès. Fins ara han utilitzat els tribunals, perquè els fessin la seva feina sense oferir mai cap proposta política, cap ni una. Han actuat fins ara sobre una suposada base d’il·legalitat del referèndum -opinable, segons els juristes- però contraproduent per resoldre una qüestió política i social tan profunda. Van fiar-ho tot que la majoria parlamentària de Catalunya no seria capaç de mantenir la unitat, i s’han equivocat de ple. De manera que ara s’han tret la màscara i apliquen la repressió indiscriminadament. És un setge vergonyós: escorcolls a seus governamentals de Catalunya i domicilis particulars d’alts càrrecs de la Generalitat, despatxos precintats; irrupcions a diaris i empreses; violació del correu postal, etc. Disposar o no d’ordres judicials, un detall irrellevant. L’Estat (espanyol) de dret s’ha fos com un bolado. Milers d’agents de la Guàrdia Civil omplen els carrers i les places de Catalunya. Diuen que la repressió és per preservar “l’ordre” (constitucional). Catalunya, tant la que està a favor de la independència, com la que hi està en contra, i fins i tot la que creu que no s’ha d’anar a votar el dia 1 d’octubre, ha de tenir el cap clar i actuar amb serenitat i fermesa. La història els jutjarà, però els actors del present són la gent de Catalunya. Falta menys per al dia 1. Ens hi juguem la convivència i la llibertat. Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 20 de setembre de 2017....

Plat, got, referèndum i poesia

Té raó Mariano Rajoy: un plat és un plat i un got és un got. Hi afegeixo: i un referèndum és un referèndum. Qualificar-lo de legal o il·legal s’ha demostrat inútil per resoldre la qüestió. Eminents juristes es refereixen a la seva legalitat i emmarcament a  la Constitució, i eminents juristes arriben a la conclusió contrària. Així doncs, el que és substancial, valgui la redundància, és el substantiu i no el qualificatiu: referèndum per dilucidar el posicionament de la seva població respecte a la independència de Catalunya. I punt. El Govern espanyol, incapaç d’oferir alternatives polítiques, ho fia tot a organismes judicials de l’Estat i així deriva la seva responsabilitat. El Parlament avança entre el filibusterisme de l’oposició –que intenta descaradament boicotejar l’aprovació de les lleis que regulen l’1 d’octubre i esgotar la paciència de la seva presidenta per fer-li perdre els nervis i desqualificar-la– i l’estirament dels procediments parlamentaris de la majoria independentista per construir una via ràpida al referèndum. De lliçons de democràcia, les justes. Crec que és tan demòcrata qui vol anar a votar sí o no com qui vol abstenir-se o no anar a votar. Fins i tot em sembla que aquells que de bona fe creuen que la qüestió catalana no s’ha de dilucidar a les urnes, sinó en algun altre costat encara per definir, són igualment demòcrates. Una altra cosa és la utilització grollera que des de la posició unionista es fa dels conceptes democràcia, convivència, cop d’Estat, etcètera. Útil, això sí, per crear el relat i provocar una percepció social que amagui la incapacitat política i justifiqui els seus excessos. Podem veure com la Guàrdia Civil està plantada davant una impremta escorcollant cotxes per si oculten paperetes. ¡Quina imatge! «Només m’interessa la veritat», em repeteix, lúcid, el gran poeta Joan Margarit a 'El divan' de Catalunya Ràdio. «Els polítics, el cine o la premsa poden fer trampes amb ella. Però la poesia, no. El lector sap bé quan un poema no conté veritat», afegeix. Adverteixo que últimament anem escassos de poesia. Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 8 de setembre de 2017....

@mossos, l’exemple

'Amb la seguretat, NO S'HI JUGA. Crear falses situacions de risc o falses informacions poden crear alarma i situacions de pànic amb conseqüències greus' 'El nostre agraïment a la ciutadania x la decisiva col·laboració en l'operatiu d #Subirats. Sou peça clau per combatre el terrorisme' 'Els 12 objectius inicials en relació amb l'atemptat estan morts o detinguts però això no vol dir que la investigació es tanqui. Seguim treballant' Són tuits dels @mossos. Patrícia Plaja és periodista, cap de comunicació de la policia catalana. Estava de vacances quan dijous passat li va sonar el mòbil. La Rambla de Barcelona, van dir-li, i va fer el primer tuit. Els Mossos havien tingut temps d’analitzar teòricament quina comunicació s’havia fet als atemptats de París, Brussel·les o Londres, i n’havien detectat els errors. No podrien atendre per telèfon l’allau de demandes periodístiques que rebien. Per tant, Twitter havia de servir per comunicar-se amb la premsa (també la internacional) i amb tota la ciutadania. Informacions ràpides però 100% contrastades, que generessin confiança, seguretat i cohesió, i que ajudessin a comprendre i assumir emocionalment uns atemptats molt durs, quan la tristesa i la impotència ho omplien tot. De la teoria a la pràctica eficaç @mossos piulen en quatre idiomes, amb un llenguatge correcte, i sempre en positiu. Han demanat i obtingut la col·laboració ciutadana, clau per trobar l’autor de la massacre. Diu la teoria de la comunicació de crisi que les situacions s’han de situar al seu nivell just, adaptant els intervals de la informació a l’evolució dels fets, contrarestant informacions inexactes o rumors, explicant les mesures adoptades i els resultats obtinguts per minimitzar els efectes negatius de la situació i expressant també la solidaritat amb les persones afectades; el silenci o la tardança poden derivar en especulacions. I a fe que la comunicació dels Mossos ha aconseguit portar a la pràctica de manera reeixida la teoria, i no era gens fàcil. Però, a més, en temps de transformació digital, el seu perfil de Twitter ha esdevingut l’eix de tota la seva comunicació, i això és molt nou, avisant des d’aquesta xarxa dels moments informatius clàssics, amb un pilar fonamental, el portaveu únic, Josep Lluís Trapero. Quan @mossos esdevé un referent, gosen piular que a les mesquites s’hi va a resar, i amb un tuit fan alhora prevenció i integració social. És clar que, com a les pel·lícules, ningú no es perfecte, i s’haurà de trobar qui (probablement de l’entorn) va difondre la imatge de Younes Abouyaaqoub sagnant. "No sóc una Comunitty Manager, em diu Patricia Plaja. No busco...

Manolo i el tema

Quan el grup de convidats s’allunya, Manolo, granadí d’alt llinatge, bones maneres i una gràcia envejable, amb guants de seda s’atreveix a tocar el tema. Hem admirat la posta de sol lluminosa de Toledo, hem rigut amb aquell «es queda» sobre Neymar, però ara ni el Barça m’ofereix  escapatòria. «¿Votareu?», em pregunta. Per sobre de tot busco mantenir el bon to personal, sense desaprofitar l’ocasió de parlar amb claredat. ¿Quina informació li arriba al meu interlocutor?, em pregunto íntimament. «Doncs sembla que el Govern català està decidit a posar les urnes, i l’espanyol, disposat a impedir-ho» contesto. I calla. Quan em demani pel pes de l’independentisme, respondré que la gran majoria de la població el que vol és poder-ho votar en un referèndum. I que el dia 2 d’octubre, passi el que hagi passat, s’haurà de parlar. «¿Parlar de què?», em diu mirant-me als ulls i replicant la mateixa posició immobilista en què  Mariano Rajoy s’ha sumit. Insistiré una vegada més que el Govern espanyol hauria de plantejar-se per què el suport a l’independentisme ha crescut tant en tants pocs anys, li recordo també que els problemes polítics s’han d’abordar políticament i no engrandir-los als tribunals i que més de 2,3 milions de persones que es van fotografiar amb un somriure als col·legis electorals en el 9-N, no poden ser radicals. Quan la por tregui el cap per la finestra, Europa i el sentit comú la diluiran. Serà llavors que em confessarà que ell va votar a favor que Catalunya esdevingui independent en l’enquesta que va publicar un diari «afí». Interpreto que fart del tema, la seva posició va ser «si se’n volen anar, que se’n vagin d’una vegada». Manolo és un home viatjat i culte. Coneix bé Barcelona i amb cordialitat proclama que la gent és molt amable a Catalunya.  Hi ha silencis en aquest diàleg perquè hi ha respecte. «¿En quin idioma penses?», em preguntarà finalment abans de girar-se cap a l’alegria de l’orquestra i em convidi a ballar 'Despacito'. Somric, plegats hem fet unes passes en la bona direcció. Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 7 d'agost de 2017. ...

¡Que difícil que ho tenen els del ‘no’!

¡Que difícil que ho tenen els del no. La intransigència del Govern espanyol els col·loca en una posició molt complicada. Si Mariano Rajoy acordés la legalitat del referèndum sobre la independència, aquells que a Catalunya hi estan en contra se sentirien cridats a votar massivament i qui sap si aconseguirien guanyar. Així va passar a Escòcia i al Quebec. Però el fet que el referèndum del 1 d’octubre que promou el Govern català no s’hagi pogut discutir amb la Moncloa i continuï sent titllat d’il·legal per part de l’executiu espanyol situa els contraris de la independència  en una tessitura complicada. Molt d’ells creuen que és millor no acudir a les urnes sense un acord previ, però per a molts d’altres, el que és indiscutible és poder votar i fer sentir la seva veu. Si el 9N més d’un 16% dels participants va votar en una posició contrària a la independència (sumats els que van rebutjar que Catalunya sigui un estat, els partidaris que sí que ho sigui però dintre d’Espanya i aquells que no es van acabar de definir) i es van sentir cridats a les urnes tot i que el resultat era merament simbòlic, com podem arribar a pensar que ara no sortiran a votar, i més quan, a diferència del 2014, en aquesta ocasió el Govern català es compromet a traslladar el resultat a l’acció política? El dia 1 d’octubre aquell percentatge que va votar en contra de la independència el 9N molt probablement tornarà a votar i és raonable pensar que molts dels que comparteixen aquesta posició i llavors es van quedar a casa aquest cop surtin a dipositar la seva papereta. També és cert que n’hi ha d’altres que no votaran seguint les consignes dels partits que confereixen al referèndum un valor de cop d’Estat. Així doncs, la posició del govern de Rajoy complica la possibilitat de rebuig a la independència i el que més comptarà és la voluntat. La del Govern català de traslladar políticament el resultat que en surti, i la del Govern espanyol de prohibir que qualsevol resultat sigui possible. Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, dia 30 de juliol de 2017.  ...

Iberia i la prova de la granota

Iberia fa la prova de la granota, versió moderneta, a les aspirants a treballar-hi. Ho ha detectat la Inspecció de Treball de les Illes Balears en les seves campanyes de vigilància. El Govern illenc multarà amb 25.000 euros l’aerolínia per infracció administrativa greu, ja que l’anàlisi d’orina per detectar l’embaràs es fa a tot Espanya. Per contra, Iberia argumenta que l’analítica es fa per «protegir» la salut de la gestant i del fetus. I que mai han deixat de contractar cap dona per estar embarassada. Llavors, si no era per no contractar-les, ¿per què les obligaven a fer-se la prova? Ara, arran de la sensibilitat que la qüestió ha provocat, diu Iberia, l’analítica deixarà de ser obligatòria. La llei empara també la intimitat i la vida privada, però aquests detallets semblen no importar-li gaire a la multinacional aèria La Constitució, a la qual apel·lem cada dia, deixa ben clar que no es pot discriminar ningú per motius de sexe, i és evident que només les dones poden estar embarassades. La llei també empara la intimitat i la vida privada, però aquests detallets semblen no pesar-li a la multinacional Iberia. I com pot ser que es multi només amb 25.000 euros per una discriminació tan flagrant a una empresa, que hauria de ser exemplar en l’equitat i la responsabilitat social? Fa uns anys, quan una dona accedia a una entrevista de treball, li preguntaven si estava casada, ja que tots els fills naixien dins del matrimoni. Posteriorment, es va demanar a les dones si en pensaven tenir de fills. I ara directament s’ha passat a fer la prova de l’embaràs per dispersar dubtes. El millor, en cas de voler tenir descendència, era mentir i dir sempre que no, ja que, tot i que legalment aquesta pregunta no es pogués fer, si es responia afirmativament, no les contractaven. El cas d’Iberia en ple segle XXI és la fórmula més matussera d’una discriminació subtil però real, que fa que a Espanya les dones tinguin de mitjana 1,3 fills, una de les xifres més baixes del món, ja que no poden compaginar la maternitat amb la carrera professional. ¿Algú se n’estranya? Article publicat origiàriament a El Periódico de Catalunya, el 13 de juliol de 2017. ...

Les cèl·lules d’Audrey Hepburn

Audrey Hepburn tenia una mirada profunda i nostàlgica, i una humanitat que traspassava la pantalla. Esvelta i fràgil, captivava. Als 15 anys, vivia amb la mare a Arnhem, a l’Holanda ocupada pels nazis, quan el 1944 va arribar 'l’hivern de la fam'. Unes 10.000 persones van morir de gana. L’Administració alemanya havia embargat els transports de menjar per tren als Països Baixos. El fred extrem va gelar els rius i no s’hi podia ­navegar. La gent bullia els bulbs de tulipes i arribava poc pa de Suècia. Audrey Hepburn va patir anèmia, malalties respiratòries i, fins i tot, la depressió que va tenir de gran s’atribueix a la desnutrició. Les situacions d’estrès provoquen canvis en les cèl·lules i els generen una memòria, que fa que les alteracions es mantinguin fins a la tercera generació. He conversat amb Manel Esteller a l’auditori RBA arran del seu llibre 'No sóc el meu ADN', que recomano, on amb exemples com el de l’actriu, els ratolins que canviaven de color amb la dieta o la vida dispar de dos bessons idèntics, explica que els nostres gens només representen el 10% del ­genoma. L'única prevenció és cuidar la dieta, tenir hàbits saludables, comportaments sans i activitat física, tot i que el risc zero no existeix Però el més interessant és comprovar que l’estil de vida que portem i l’ambient que ens envolta modifica orgànicament qui som nosaltres (i qui seran els nostres fills i nets), impacta en l’organisme i pot tenir una relació directa amb l’aparició de malalties com el càncer. La bona notícia, a diferència del que passa amb la genètica, és que aquests canvis són reversibles fins i tot quan ja han ocasionat conseqüències en la salut o en el nostre caràcter. L’única prevenció és cuidar la dieta, tenir hàbits saludables, comportaments sans i activitat física, tot i que el risc zero no existeix, respon Esteller. Semblaria una resposta simple per coneguda, si no fos que destil·la saviesa. No estem predestinats. L’epigenètica ho sap. Per la nostra salut i la dels nostres fills i nets tenim el deure de decidir quina vida fem a partir d’avui. Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, dissabte 17 de juny de 2017....

Assassinats un nen i la seva mare

Han assassinat un nen de 12 anys. Apunyalat. L’assassí s’hi ha acarnissat, tenia ferides mortals per tot el cos. El criminal també ha mort la seva mare a casa d’ells dos. La policia encara no sap a qui va matar primer, però podria ser que hagués començat pel nen per fer patir més la mare. Després, l’home ha trucat a un familiar explicant-li els fets i ha desaparegut. El busquen. El crim d’Alcobendas d’aquesta setmana ha anat exactament d’aquesta manera. És un assassinat doble. Però, si comencem el relat emmarcant-lo en «violència de gènere», explicant que un home mata la seva exparella i el seu fill, tot ens sembla més «normal», i fins i tot, la mort del nen la veiem com una mena de dany colateral, conseqüència de les males relacions de la parella. Ja se sap que els nens paguen les desavinences dels pares. ¿Podem imaginar-nos què faríem si ens diuen que un nen de 12 anys ha desaparegut quan jugava al parc? A hores d’ara, els veïns, la família, la policia, tots l’estaríem buscant, perquè no suportem la idea que els nostres menuts, que són les persones més indefenses del món, puguin patir cap mal. Per això protegim els nostres fills. Potser ja és hora que reaccionem i als assassinats els diguem pel seu nom, perquè, quan diem que el crim està relacionat amb això del gènere, estem a un pas d’admetre que ens matin els nostres nens, de la mateixa manera que hem assumit que un grapat de dones caiguin cada any a mans dels seus ex, com si fos una qüestió de mala sort. Per això, quan comença l’any, posem el comptador de dones assassinades a zero, perquè no compten per res. ¿Per què maten aquests homes? Maten perquè se senten humiliats i menystinguts. ¿Com pot ser que la SEVA dona els abandoni, es pregunten? La frustració esdevé una ràbia que se’ls menja per dins i es converteix en força i molta potència. Maten per pura venjança, perquè no suporten perdre el domini sobre les dones ni accepten que elles trenquin la submissió. Totes les mesures per protegir les víctimes són benvingudes. Cal augmentar-les i millorar-les, d’acord. Però on ens cal actuar és sobre els homes. Necessitem aconseguir que modifiquin aquesta mentalitat masclista. Només així podran autoregular els seus impulsos i deixaran de matar dones i nens. Aquí hi ha un món on treballar. Sabem que l’èxit amb...

Mentides, corrupció i canvi digital

«Ya nos hemos inventado una cosa para darle una leche». M’he quedat glaçada quan he sentit la conversa entre els màxims responsables del diari 'La Razón', el director Francisco Marhuenda, i el president, Mauricio Casals, admetent sense cap pudor que creaven i publicaven notícies falses per coaccionar Cristina Cifuentes, presidenta de la Comunitat de Madrid, per tal que no denunciés unes irregularitats que implicaven Edmundo Rodríguez, conseller delegat del diari. Creen i publiquen mentides i tenen la barra de dir-s’ho obertament. Per acabar-ho d’adobar, si cal, el fiscal anticorrupció, Manuel Moix, els aturarà qualsevol investigació. La descomposició de l’Estat és conseqüència directa de la corrupció de les seves estructures polítiques i judicials amb la inestimable col·laboració del periodisme afí. Els confesso que em sento molt malament, òrfena de referents i busco i rebusco sortides. El qüestionament de la veritat ha arribat al seu punt neuràlgic. El llenguatge ho permet tot. És espantós. Res no ens ofega, res no ens talla la respiració quan diem alguna cosa monstruosa. El llenguatge és summament servil i no té límits ètics. El savi George Steiner respon així a Laure Adler en un llibre que els recomano: 'Un largo sábado'. I llavors em ve al cap el mestre de periodisme Ryszard Kapuscinski, quan afirmava que, per ser un bon periodista, cal ser una bona persona. ¿Encaixa aquesta màxima ètica en els temps de la 'postveritat 'i dels 'fets alternatius', versió segle XXI del que fins ara coneixíem com a mentides? Com que no crec en la regeneració espontània dels valors morals ni individualment ni col·lectivament, vull confiar que l’anomenada transformació digital, que va molt més enllà de la innovació tecnològica i comporta un canvi de mentalitat en les persones, faci aixecar catifes i més catifes que amaguen porqueria i corrupció. El millor que ens aportarà el canvi digital es veure que els que no puguin mantenir en públic el que diuen en privat, estaran morts. Article publicat originalment a El Periódico de Catalunya, el 21 d'abril de 2016. Foto: Alberto Martín....

Lladres de coll blanc que ens retallen la vida

Em pregunto com s’atreveixen els lladres de coll blanc a demanar a la 'gent normal', o sigui als assalariats o als autònoms i encara més als aturats, que 'retallin' la seva vida. És simplement immoral. Durant tots aquest anys de crisi he pensat ingènuament que, vist que depeníem de la UE per sortir de la recessió, no hi havia més remei que rebaixar-ho tot: despesa social i expectativa vital. I he discutit que el muntant econòmic de la corrupció, per alt que fos, no era comparable al dèficit que entre tots havíem construït pensant que érem un país ric. Ara, claudico. No és una qüestió de xifres; és una qüestió de valors. Després de veure com directius de bancs s’apujaven el seu sou milionari mentre la seva entitat bancària es rescatava amb diners públics, o sigui amb els diners que no cobrarien tots aquells a qui es retallava; després de veure com exministres utilitzaven targetes més negres que la seva vergonya; que presidents musicals perdien el compte dels milions que robaven; després de constatar com tots els partits polítics que han governat prou anys aquí i allà, siguin sobiranistes o més espanyols que ningú, estan embrutits per la corrupció, penso que fan molt bé aquells que viuen honestament de la seva feina de no voler saber res ni de rebaixes ni de saldos. ¿Hem arribat al final i podem afirmar que la corrupció generalitzada és fruit d’una època passada? Una mica. La impunitat ara ja no és total i absoluta. El cas més recent, Múrcia. La corrupció ha legitimat l’oposició a activar una moció de censura contra el president de la comunitat,Pedro Antonio Sánchez, ofegat per presumptes delictes d’haver robat tant com ha pogut. Però només quan era qüestió d’hores que la presidència anés a parar a mans socialistes, el PP ha deixat caure Sánchez. No per decència política, sinó per no perdre quota de poder. Mentre l’aposta dels partits per lluitar contra els corruptes no sigui potent, diàfana i decidida, no tenim per què escoltar cap xifra que pretengui rebaixar-nos la vida. Article publicat originalment a El Periódico de Catalunya, el 6 d'abril de 2017....