© http://silviacoppulo.com!

Premsa

Sílvia Cóppulo / Mitjans  / Premsa (Page 13)

Són terroristes o estan bojos?

A ganivetades mata el policia que custodiava el Parlament britànic després d’haver envestit amb un tot terreny la gent que caminava pel pont de Westminster; aquell per on tots els turistes passegem mirant el Tàmesi. I en el primer moment de perplexitat i de silenci, volem pensar que l’atacant és un boig i no pas un terrorista, com si des de la malaltia mental moralment no ens repugnés tant el crim que ha comès. Hores després, l’Estat Islàmic reivindicarà l’atemptat i presentarà l’homicida suïcida –com l’anomena el psicòleg Andrés Cuartero– com un «soldat d’Estat Islàmic, que respon a la crida per castigar els països de la coalició». La primera ministra, Theresa May, assenyala que no és cap casualitat que l’atac s’adreci al bressol de la democràcia, al Parlament, on s’expressa la manera com s’organitza una societat, a partir del diàleg. Però ens vindran al cap el pont i la gent que hi caminava i que es va precipitar al riu, i novament ens sentirem desvalguts. Les víctimes són persones normals com nosaltres, i les armes d’aquests soldats també són quotidianes, un cotxe ara a Londres o un camió a Niça o a Berlín. La policia ens dirà que aquest home que va anar a Westminster a matar i a morir era britànic, amb inclinacions gihadistes, i que li tenien una fitxa oberta. Ens expliquen que són persones excloses socialment, que senten que han fracassat en la vida, plenes de ràbia i de desig de venjança. I encara que hagin pogut operar individualment, quan cometen atemptats l’Estat Islàmic se’ls fa seus, com es va demostrar amb el que vam saber ahir: que no formava part d’aquest grup. Ja hem vist que combatre'ls únicament amb la força no resulta eficaç ¿I la prevenció? ¿Com detectar-les? És molt difícil quan ja han sortit de la roda del sistema, però alhora ens adonem que combatre-les únicament amb la força no és prou eficaç. Només podrem vèncer el terrorisme si som capaços d’entendre’l, que en cap cas vol dir acceptar-lo. Els terroristes no són bojos, són exclosos que busquen la seva identitat provocant el terror. Article publicat a El Periódico de Catalunya el 27 de març de 2017....

«¿Què s’ha cregut aquesta tia?»

«¿Que t’hi vols estirar al damunt?», em va preguntar amb un mig somriure fastigós el gerent d’a-quella ràdio quan li vaig demanar de posar un piano als estudis nous. Com si no ho hagués sentit, em vaig centrar en el bonic ambient musical que crearíem quan els músics el toquessin en directe. Potser sí que volia tenir la meva opinió sobre les cortines el director d’aquell canalet de televisió el dia que va insistir que pugés un moment amb ell al pis que acabava d’estrenar, que hi deixava uns papers i després parlaríem del programa mentre preníem alguna cosa. Feina meva a mirar de no traspassar el llindar de la porta i opinar sobre la decoració com si tal cosa. Pujava les escales centrals cap a la redacció, quan al replà em vaig girar de cop i la meva mà dreta es va esclafar a la cara del meu company. Ell es va quedar atònit. No entenia la meva reacció després que col·loqués la seva de mà al mig del meu cul. Des del seu punt de vista, jo havia d’estar contenta que a ell li agradessin les meves natges i hagués passat a l’acció. ¿Què més pot desitjar una dona que agradar? Relato ara aquests tres episodis perquè ara m’ho puc permetre. Les coses no han canviat tant en l’àmbit professional. Si de cas, són més subtils. Però hi continua havent més homes dels que diem que abusen de la seva situació de supremacia de poder. No pressioneu les dones perquè denunciïn per favor. Reclameu-ho als homes. Són ells els que han de denunciar els seus congèneres. Són ells els que es converteixen en còmplices quan consideren que aquests comportaments són «normals». I pel que fa a les dones, us diria: de genolls, mai, en cap sentit. Aguanteu que al sortir d’algun despatx algú digui: «¿Què s’ha cregut aquesta tia?» Si no pagueu peatge, no passareu per l’autopista, però amb el cap ben alt, sereu més fortes i trobareu carreteres alternatives per arribar a destí. Ningú us podrà aturar i disfrutareu del paisatge. Article publicat a El Periódico de Catalunya el 9 de març de 2017....

El crit ofegat a ‘Manchester frente al mar’

Les ferides estan obertes, el dolor es manté intacte, la culpa l’ha congelat. Lee Chandler, el protagonista de Manchester frente al mar, es fa pagar a ell mateix una penitència altíssima, transformant la seva vida en pura existència per redimir-se de l’error que ha provocat la pitjor desgràcia. Tots sabem què és no poder expressar els sentiments quan ens superen, aquell nus a la gola, el vòmit a punt d’escapar-se. Com el remordiment ens atrapa en una presó interior. Com el passat ens assalta i el present esdevé pla i anodí. L’únic refugi és la solitud. No hi havia llàgrimes a la sala del cinema en acabar la pel·lícula, però ningú s’aixecava del seient. Amb gotes d’humor i moments de calidesa, i sempre d’una manera sòbria i magistral, el director Kenneth Lonergan sap expressar el dolor, l’amor, el perdó i la complexitat dels sentiments humans. A voltes ens arrenca el somriure amb la quotidianitat absurda dels processos administratius d’un enterrament en contrast amb el xoc emocional. Ens dibuixa situacions grotesques per expressar com de profunda pot ser la impossibilitat de comunicar-nos amb algú que ens parla suaument al costat. O ens mostra com la voluntat d’assumir la responsabilitat de fer de pare del nebot adolescent, que és això, el conjunt de rock, l’hoquei i les novies de dues en dues, xoca amb les limitacions que arriben del passat. Ens identifiquem amb Casey Affleck, que contingudament i magistralment interpreta el personatge de Lee Chandler quan en els minuts finals confessa: «Ho sento, no ho puc superar». D'aquesta pel·lícula de Kenneth Lonergan aprenem que, en ocasions, no es poden superar fets que ens han destrossat D’aquesta magnífica pel·lícula, aprenem que en algunes ocasions no es poden superar fets que ens han destrossat. Però sobretot, que hem de saber separar en la nostra ment l’acció que ha desencadenat una conseqüència desastrosa, de la intenció de fer-ho. Si quan ens preguntem si nosaltres volíem provocar aquell mal, la resposta és «no», podrem començar a diluir la culpa i el sentiment d’irresponsabilitat que ens tenalla. I tornarem a viure de debò sentint el vent a la cara en navegar per tots els Manchesters, siguin o no de Massachussets, davant del mar. Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 23 de febrer de 2017....

9-N, testimoni personal

«Si hi ha alguns aldarulls i corredisses, si han tancat col·legis, o, ben al contrari, si es vota amb llibertat i alegria, hem de saber explicar-ho molt bé. La gent es llevarà i engegarà Catalunya Ràdio per copsar el to vital del país avui, 9 de novembre de 2014. Hem de ser dins l’autocar que trasllada les persones d’un poblet a un altre on hi ha un centre electoral, asseure’ns al costat del taxista que voluntàriament va recollint persones grans per dur-les a lloc, la neta que empeny la cadira de rodes de l’àvia, el noi que avui fa 16 anys i s’estrena a votar, i les veus dels que dediquen el seu vot als que han perdut la vida lluitant per la democràcia. De Pontons a Gràcia, del Vendrell, a Girona, i de Sydney a Londres, a Silicon Valley, o a un racó de Sud-àfrica, hi ha catalans que avui volen dipositar el seu vot simbòlicament en una urna. Fem història avui i hem de saber estar a l’alçada del nostre país». Aquell 9-N, abans de les vuit del matí, vaig adreçar aquestes paraules al meu equip. Més de 120 connexions ens van donar la dimensió d’una diada que poc imaginàvem que aplegaria més de 2.3000.000 persones davant les urnes. Vaig sentir orgull de la capacitat d’organització i de la voluntat decidida i democràtica del meu país. Tots els companys vam tenir els ulls tan oberts i el cor tan viu, que la transmissió, com la diada, va ser un èxit. En acabar, vam plorar per l’emoció continguda. Avui, doncs, des de la perplexitat, em pregunto: ¿com explicarem als nostres néts que el president Mas, la vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau d’aquell govern de Catalunya els jutja un alt tribunal? ¿Com els argumentarem que els acusen d’haver comès diversos delictes més de 40 anys després que suposadament s’hagi acabat la dictadura? Votar és l’acció primera que defineix la democràcia. Jutjar els càrrecs electes per haver escoltat la voluntat d’una gran majoria és una escenificació de força de les estructures d’un altre estat. Res a veure-hi. Però, encara ara, tot a parlar-hi. Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 7 de febrer de 2017....

Fascinació per Trump

Trump és un dèspota i per això fascina. Els súbdits, convertits democràticament en votants nord-americans, volien un cacic que atorgués seguretat a les seves vides, cada cop més pobres i insegures. S’entén així que el Dow Jones, per primera vegada supera els 20.000 punts i puja un 10% des que el milionari va ser elegit. Trump, despòticament, és a dir, autoritàriament, des de la supremacia que atorga ser el president del país més poderós del món, experimenta l’excitació d’exercir el poder per sobre de consideracions morals, drets humans o acords internacionals. Trump anul·la els límits culturals que la nostra civilització occidental havia convertit en hegemònics. ¿Degradació moral? Sí. ¿I què? Per a totes les persones el que és essencial és la seguretat. I Trump té l’olfacte d’un gos per descobrir les oportunitats sota terra. ¿La tortura funciona? Doncs torturem. ¿La balança econòmica amb Mèxic es decanta cap al país centreamericà? Doncs afegim un 20% a tots els productes que ens comprin, i amb aquests diners es pagarà el mur que ja he ordenat construir a la frontera. Primer, Amèrica. I estigueu tranquils, perquè aniquilaré Estat Islàmic. Trump fa i desfà i disposa de les persones i les coses. Amb unes noves lleis, unes noves ordres i un llenguatge barroer situa en la categoria més alta els instints més baixos. El món occidental el comença a considerar un perill, però els seus votants l’admiren per la força que desprèn, perquè s’hi poden identificar i perquè el seu autoritarisme els atorga seguretat. ¡Quan tantes persones malviuen, han perdut la feina i la casa i veuen perillar el futur dels seus fills en un món globalitzat on el terrorisme desferma la por, no hi ha gaire espai per poder parlar de diplomàcia, drets humans o falta de prejudicis. Donald Trump és un perill, sí, però alhora un monstre que fascina. Faria bé l’Europa civilitzada de traduir en accions els valors que diuen que defensen. Els clàssics ho saben bé: s’admira el dèspota i es menysté el ­dèbil. Article publicat originàriament al diari El Periódico de Catalunya, el 28 de gener de 2017. Foto: AP | Pablo Martínez Mosivais...

Victòria, ‘in memoriam’

Ell era dels nostres, malgrat que fos un assassí. En un primer moment, els Mossos d’Esquadra no confirmaven que t’havia mort d’un tret d’escopeta mentre dormies de matinada, per matar-se ell a continuació. Ni deien el teu nom, ni gosaven explicar clarament que aquest crim era pura violència masclista, per prudència, és clar, però perquè ell era dels nostres, tot i que fos un assassí. Així és que vam voler pensar que es tractava d’un suïcidi compartit a la manera romàntica i desesperada de Stefan Zweig i la seva muller Lotte, i ens vam entretenir a explicar les grans obres que el teu marit havia fet en el camp del periodisme. És molt injust tot això, Victòria. Per això ara goso escriure el teu nom, perquè visquis en la nostra memòria amb llum pròpia. Que de la teva mort brutal n'aprenguem una lliçó: no s'ha de tornar a casa d'un maltractador ni escoltar les seves promeses falses Al CAP Montnegre de les Corts, els teus pacients t’adoraven. Discreta sobre la vida personal i vital sempre, feia 15 anys que els escoltaves amb un somriure lleu. Eres la metgessa de família implicada fins al fons, que curava encomanant optimisme, tu, que vivies una malaltia a casa. Feia poc que t’havies separat, però generosament, vas tornar provisionalment a l’antiga llar conjugal per cuidar el teu marit, acabat d’operar del cor. Tenies 57 anys i somiaves en una nova vida lliure. Ell ho sabia; per això et va matar i, inflat de vanitat, es va atrevir a deixar-ho escrit en una nota: no volia que deixessis de ser d’ell mai. ¡Qui parla d’estimar! Totes les Victòries del món saben que no és fàcil segar cadenes i que fa vergonya explicar el que vius, quan tu ets una dona culta i professional, i ell, un home que es confon amb el poder. Article publicat originalment al diari El Periódico de Catalunya, dia 21 de desembre de 2016. Foto: Elisenda Pons | El Periódico...

Twitter ens enganya

«Tindràs mil retuits en 20 minuts», em promet l'estrateg electoral de Donald Trump quan el felicito en un tuit amb una foto estrenyent-li la mà per haver endevinat que el milionari guanyaria les eleccions. «No et creguis Twitter», insisteix. «És absolutament manipulable». Ho diu per experiència professional. Al cap d'un quart d'hora ja tinc 933 retuits. Se li ha acabat la bateria, somriu, tot i que ja som tendència a Mèxic i Monterrey, les ciutats que ell controla. ¿Què ha utilitzat? 'Bots' i altres ginys informàtics que no em vol explicar. Un 'bot' (abreviatura de robot) és un programa que efectua tasques repetitives. Poden anar molt més de pressa que una persona i semblen humans. Els 'bots' fan preguntes i donen respostes, en català si volem. Només cal haver captat, analitzat i arxivat la informació anteriorment. Durant la campanya electoral americana, 400.000 'bots' van emetre 4 milions de tuits. El 15% de les discussions que hi havia a la xarxa provenien d'un compte 'bot'. El 38% dels missatges de Trump eren falsos, gairebé el doble que els de Hillary Clinton, un 20%. Segons un estudi de la universitat de Southern California, el contingut negatiu viatja cinc vegades més ràpid per les xarxes que el positiu, em confirma el prestigiós sociòleg Manuel Castells, acabat d'arribar de Berkeley. Per això triomfen els rumors i les notícies falses. El fet que una informació sigui molt compartida ens fa creure que és veritat. Tanta gent no pot estar equivocada, pensem. Desapareix la nostra capacitat crítica i entrem en una espiral de silenci, perquè no suportem el pes social de la dissidència. L'efecte ramat es transforma en la tirania de la majoria, que reprimeix les veus discrepants amb atacs personals i míssils desqualificadors. Addictes a les xarxes, el nostre pensament s'estandarditza. Facebook ens mostra només el que volem veure. El seu algoritme prioritza els missatges amb què ens identifiquem. Segons l'organisme Pew Research, que informa de les tendències i les actituds que afecten els EUA, el 44% dels ciutadans nord-americans s'informen a través de Facebook i acaben compartint els valors i els estats d'ànim que reflecteixen els seus amics. Facebook obre una porta d'entrada cap al nostre cervell i és capaç de programar el que sentim. I el que és més greu, ja s'utilitza per aconseguir-ho, perquè en unes eleccions la gent vota el candidat que provoca els sentiments adequats als seus valors, no el que presenta els millors arguments. Els experts diuen que només hi ha una sortida, la credibilitat....

Fidel o la confusió del somni

No és de Fidel de qui parlen, ni Castro a qui admiren. Reviuen la seva joventut, quan el cor els bategava amb força i el món se'ls obria de bat a bat a la recerca del somni: la revolució era possible. Aquí vivien esclafats per la bota d'un militar generalísimo. Volaven els anhels de justícia i llibertat fins a una illa caribenya, on un jove advocat de nom Fidel Castro liderava amb valentia el moviment amb treballadors i estudiants contra el cop militar del corrupte Fulgencio Batista. Sense espai per a la confrontació política, opten per la lluita armada. El 1953 assalten la Caserna Moncada de Santiago de Cuba i fracassen. Molts seran executats; d'altres, capturats i jutjats. Davant del tribunal, Fidel pronunciarà el seu al·legat en defensa pròpia: «La història m'absoldrà». L'acusat convertit en acusador. Brilla el líder i l'envien a presó. Aministiat dos anys després, encapçalarà el Moviment 26 de juliol, amb noms que ressonen en les nostres cançons, fotos a la paret de la nostra rebel·lia contra l'opressió. Ernesto Che Guevara, Camilo Cien­fuegos. Quan el calendari obre l'any 1959, a Cuba l'èpica ho omple tot. Travessies per les muntanyes en dures condicions, sang, mort, resistència, guerrilles, vagues revolucionàries, anys de lluita i valentia. La Revolució ha triomfat. El gegant nord-americà bloqueja econòmicament el país. Cuba resisteix i millora socialment, però Fidel ben aviat la convertirà en una fèrria dictadura. Han passat gairebé 60 anys. ¿De què parlen ara els que en la seva mort elogien el dictador sense veure'n els assassinats, els ofegats al mar quan arriscaven la vida per fugir de la fam, o no els colpeja l'absència de llibertat? La consellera Bassa reviu el seu somni de joventut i la voluntat de justícia anant-hi a cooperar, però es confon. Una altra cosa són les Annes Gabriel que de Cuba en diuen una democràcia social. Aquestes no es confonen; volen confondre, perquè no els incomoda el model. Per a elles, la llibertat, pura propina. Article publicat originalment al diari El Periódico de Catalunya, dia 3 de desembre de 2016. Foto: Alejandro Ernesto | El Periódico de Catalunya...