© http://silviacoppulo.com!

Premsa

Sílvia Cóppulo / Mitjans  / Premsa (Page 6)

26 milions d’afusellats al ‘FAQS’ i les senyoretes libaneses

Sospito que, dels 26 milions de persones que una part de l’exèrcit espanyol diu voler afusellar, vostè i jo en formem part, estimats lectors i lectores. Som catalans i per se és molt sospitós. “Rojos y fachas convivíamos en paz, pero los demócratas siempre hemos estado en minoría”, explica al Preguntes freqüents de TV3 el tinent coronel de l’aire retirat, José Ignacio Domínguez, membre del Foro Milicia y Democracia; “Hasta que llegó VOX y engendró el odio”. Entenem que ell és dels rojos; machadista, com l’anomenarà la periodista Karmele Marchante. Parla reposadament en una connexió per vídeo des de casa. Té un tarannà castrense i molt senyor. Però immediatament després crida desaforadament el periodista madrileny Israel García-Juez, i de moment no entenem ni per què. “Es una infamia que un señor que ha vestido el uniforme militar critique a sus compañeros”. I als espectadors ens sembla que la infàmia és el petit detall que els companys del tinent coronel ens vulguin afusellar, perquè som uns fills tots plegats de la nostra mare, segons diuen en el seu propi xat de WhatsApp. “Soplapolleces”, assegura el periodista sobre el que ha dit en Domínguez. “Hace 45 años que Franco ha muerto. ¿Cómo van a ser franquistas?”, es pregunta retòricament. “A tu no t’afusellaran; a mi, sí” aixeca la veu una indignada Pilar Rahola. I mentrestant, Karmele genialment parla de “el fill del lladre” a qui els militars envien les seves cartes, Felip VI. La presentadora Cristina Puig s’alça i va cap al columnista demanant inútilment que no es cridi. Rahola i Marchante fan com que se’n van, però es queden. García-Juez es farà l’ofès, però ni un mil·límetre s’aixeca de la cadira. El tema de fons és molt greu i es tracta en un format de debat-espectacle televisiu. El show ha de continuar? Moltes veus a través de les xarxes s’han alçat contrariades. A la “nostra” no li cal convidar aquesta mena de persones, diuen, referint-se a García-Juez. D’altres afegiran: que potser no hi havia ningú més que fos capaç de tenir una posició més ben entenimentada? No troben altres persones que puguin estar en desacord, però que no cridin ni ofenguin quan volen defensar els militars afuselladors del poble? Que només els preocupa l’audiència a TV3? On queda la seva ètica professional o el seu bon fer? Trobar les millors persones convidades als debats no és fàcil. No tothom està disposat a anar-hi. Es reben moltes negatives disfressades. I quins criteris...

Les teles davant del ‘loser’ Donald Trump

Dues preguntes: si les grans cadenes nord-americanes no pensessin que emetien el discurs d’un perdedor –d’un loser– s’atrevirien a tallar Donald Trump? El quart poder (la premsa) ha de ser superior als altres tres (executiu, legislatiu i judicial)? Dos dies després de les eleccions més renyides de la història dels Estats Units, amb una participació importantíssima, tres cadenes nacionals, ABC, CBS i NBC, van interrompre i tallar el discurs del president Trump, en considerar que mentia i feia acusacions falses: l’encara president continua dient que els demòcrates li han robat les eleccions fent frau electoral. La CNN i la Fox News van permetre que Trump acabés el discurs i, posteriorment, els presentadors van rebatre els punts falsos un per un. Aquest fet inèdit en la història de la democràcia nord-americana ha tingut continuïtat. Si bé la Fox ha estat la cadena que ha servit durant aquests anys passats d’altaveu de les idees de Trump (fossin veritats, mentides o pures manipulacions), ha acabat posteriorment tallant la portaveu de la Casa Blanca, Kayleigh McEnany, quan anunciava que el president assistirà a la seva pròpia investidura el 20 de gener i acusava el Partit Demòcrata de “celebrar” el suposat frau i no pas la victòria. A aquesta banda del món, l’europeu, i tant que celebrem la victòria de Biden i Harris! És com si tots fóssim del Partit Demòcrata nord-americà, però sobretot ens revolten no únicament els republicans, sinó el fenomen Donald Trump; un home narcisista, mentider, masclista, excessiu i despietat. Un home que exprimeix la democràcia amb formes dictatorials. Així que, quan finalment el fan fora de la pantalla, una satisfacció càlida ens recorre el cos. La primer reacció és pensar: “ja era hora que els mitjans deixin de permetre impunement que se’ls utilitzi com a corretja de transmissió per enganyar la població”. I encara podríem concloure que, si no fos pels media afins a Trump, l’encara president no hauria aconseguit més de 70 milions de vots, ni dividir el país en dues meitats que s’odien. Però, si deixem de pensar amb l’estómac i ho fem amb el cap, ens adonarem que, quan els mitjans tallen el president, s’arroguen un poder superior als altres tres, el legislatiu, l’executiu i el judicial, la separació dels quals s’ha d’executar amb total independència, i a la pròpia llibertat d’expressió, qualitats essencials de la democràcia representativa. Una altra cosa és que, posteriorment al discurs, els periodistes contrastin les mentides presidencials amb la realitat i...

Ojos que sonrían

Se me acerca levemente. Mantenemos la distancia de seguridad en la cola para ocupar una mesa en la terraza. Las dos, con las mascarillas puestas. Cruzamos las miradas. Al fin, pregunta: eres periodista, ¿verdad? Me ha reconocido y sencillamente quiere decirme que le gustan mis programas. Le doy las gracias con complicidad. Llevamos tapada la boca y los labios permanecen ocultos, pero las dos sentimos que se han arqueado. Nuestros ojos se han mirado y sonríen, sinceros. Fue Guillaume Duchenne, anatomista francés del siglo XIX, quien estudió los músculos de la cara que se movían, cuando nuestra sonrisa es natural y expresa felicidad. Las mascarillas permiten adivinar las bocas subiendo, las mejillas levantadas y las cuencas oculares arrugadas, patas de gallo incluidas, expresando alegría. Las FFP2 no van a poder con nuestros sentimientos más sinceros. Estamos en la calle, ocupamos el espacio, nos quedan los gestos, las palabras y las miradas de tú a tú. Este tiempo de confinamiento tiene muchas caras. Distinto es dinamizar una clase con nuestros universitarios en directo o bien dar una conferencia también 'on line' a centenares de personas, intentando mantener su atención y el atractivo del contenido. Modificamos inflexiones de voz, pausas, silencios, documentos de apoyo, gráficos y fragmentos de película, buscando que no decaiga el ritmo, con tiempos intensos y espacios para la distensión, provocando que todos participen para sentirnos cohesionados, cual pasajeros de un mismo vuelo que toma altura para aterrizar bien en destino. Claro que todos estamos en casa. Frente a un mismo escenario (el ordenador), aturdidos a veces por una calma intensa, consecuencia de la crisis sanitaria, que no facilita la asunción emocional de tantas actividades distintas que emergen desde una única ventana reina. ¡Cuánto nos queda por aprender de la comunicación 'on line'! Las pantallas situadas a un palmo de nuestra respiración lo aplanan todo. Desarrollar comunidades en línea Aquellos porcentajes a los que nos gustaba aludir en tiempos prepandémicos han volado por los aires. De un acto comunicativo, afirmaba el psicólogo afincado en California Albert Mehrabian, el 55% corresponde a la gestualidad: el cuerpo, la cara, los ojos o la boca; un 38% más tenía que ver con lo paralingüístico: entonación, cadencia en la voz, ritmo… y, finalmente, solo el 7% restante se correspondía con el contenido en sí. Las cifras ahora se revuelcan, todo cambia frente al ordenador. Atados a una silla, buscamos traspasar la pantalla para conectarnos emocionalmente. Luchamos también contra la soledad que sobrevuela, mientras constatamos en nuestro día a día que hay que descubrir fórmulas nuevas que traspasen límites tecnológicos reduccionistas. ¿Cómo? Algo sí...

Solidaridad épica

Ando leyendo y observando aquí y allá, preguntándome si a esa solidaridad, que pareciera que nació espontáneamente con el confinamiento, se le supone una vida futura o se apagará por completo cuando lleguemos a la temible nueva normalidad. Y en eso descubro un 'zoom', donde el psicólogo Dr. Francesc Colom, reunido con unos colegas sudamericanos, se refiere a la “solidaridad épica” y quedo atrapada por el concepto. El virus, me dirá el investigador en salud mental del IMIM-Hospital del Mar, ha actuado como un cimiento que llena las grietas de la sociedad de un país y evita enfrentamientos. Ante un enemigo común, actuamos como un único organismo vivo, estresándose para afrontar la amenaza. Y así, hemos visto taxistas que no cobran sus carreras a enfermos o sanitarios, empresas que se reinventan para fabricar respiradores, manteros subsaharianos colaborando con artesanos locales para vender mascarillas y batas, plataformas que dan entrada libre a actos culturales y de formación, jóvenes que llevan la compra a sus vecinos mayores, y los aplausos diarios de las ocho a médicos y enfermeras, muchos de los cuáles nunca conoceremos. ¿Hasta cuándo? El sociólogo Émile Durkheim ya respondió a esta pregunta. Se trata de una “solidaridad mecánica”, que se produce en sociedades con poca división en el trabajo, cuyas funciones suelen ser las mismas para todas las personas, con independencia de su condición. El virus no ha eliminado la división social, pero nos ha afectado a todos, de manera que la percepción de igualdad se ha esparcido casi por todo el planeta. Cuando creamos que el peligro extremo haya pasado, esa nueva solidaridad mecánica y épica desaparecerá o se reducirá muchísimo. Más, si tenemos en cuenta, la fundamentada preocupación en muchas personas acerca de su situación económica: hay que mirar para casa. Volveremos a ser como éramos, a no ser que el covid-19 haya actuado como un ciclón interior, sembrando en nuestros valores personales la semilla de otra solidaridad mucho más sólida y duradera, esa que el francés llamaba “orgánica”. Ojalá. Foto: Susana Vera | Reuters Article publicat a El Periódico de Catalunya, el 4 de maig de 2020....

No amb el meu nom

¿Com volen que els doni amb aquesta alegria totes les meves dades de per on em moc, a qui em trobo, on entro i d’on surto, controlada amb una ‘app’ de geolocalització o qualsevol altre ‘gadget’ tecnològic per a la mateixa finalitat? No importa a quin Govern les doni. Sigui el d’allà o el d’aquí, europeu, xinès o del país de Trump. Clar que estic segura que, de bona fe, les volen utilitzar per intentar frenar l’extensió del coronavirus, però no em convenceran. Molts països estan sobrepassats, entre els quals incloc el nostre en els primers llocs del rànquing. Encerts, sí. I errors, molts. Esforços, també. I aplaudiments per als sanitaris i per a totes les persones que posen el cos cada dia per intentar que no perdem la vida tots. Des del quiosquer fins a la dependenta del súper. Però és que, ara com ara, l’única xifra que no ofereix discussió és la dels morts. Només aquesta. A partir d’aquí, i veient el nombre de persones ingressades, les trucades al 061, etc., infereixen de manera poc certa el nombre de persones que s’han infectat. Perquè del desastre dels tests prefereixo no parlar-ne. Diguin-me ingènua, però quan vaig veure que, fa un mes, a Corea del Sud, eren capaços de determinar, de manera massiva, si t’havies infectat en cinc minuts, amb una prova consistent en una raspadura nasal, sense sortir del cotxe, com si estiguessis esperant una pizza a l’estil americà, els juro que vaig creure que el nostre país l’establiria en un tres i no res. Vaig avalar el confinament dur en un intent de pal·liar la situació mentre no ens arribava aquesta informació (els tests). Però ja no. Ara el primer que els demano és que tinguin el diagnòstic clar de la situació poblacional, ja que, d’una altra manera, totes les mesures que es prenen són pur assaig i error, a veure si, amb els ulls embenats, més o menys l’encertem. El negoci del segle XXI és el de les dades. La llei ens protegeix: ¡gràcies! Però no estic disposada a restringir fins aquest punt les meves llibertats partint d’una seguretat absolutament insegura. No amb el meu nom. Foto: John MacDougall (AFP) | El Periódico de Catalunya Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 14 d'abril de 2020....

El mapa dels afectes

Quan ja hem omplert el rebost de cigrons, arròs i ous, i hem intentat entreveure la incertesa del nostre futur, aterrem en el present curador. Aquest present és el nostre mapa d’afectes. La provisió d’amor esdevé vital. Cada dia analitzem, gairebé sense entendre, les gràfiques de l’evolució de la crisi. Línies que es resisteixen a descendir, xifres que aquí continuen anant a l’alça. Les informacions ho expliquen a tota hora. Però, de sobte, quan la fredor dels nombres desapareix, en la nostra gent, als nostres pobles i ciutats, emergeixen iniciatives des de la solidaritat, nítida plasmació de l’amor. Són l’anvers de la moneda i ens reconforten. També a l’agenda personal, cada dia ocupa més temps la cura afectiva de la nostra gent. Ens atrevim molt més no només a preguntar un com estàs, sinó a atendre de veritat la resposta, endevinant continguts de pauses i silencis. Busquem llavors el to i les paraules que signifiquin recolzament, i se’ns obre l’oportunitat d’empatitzar amb els temors dels altres. No estem sols quan aprenem a escoltar. Traduïm bé allò que amaguen els missatges curts en un whatsapp; riem mentre no acabem d’aconseguir col·locar al nostre ordinador un xat grupal amb els nostres amics o amb la nostra família: ¡Ei, demà repetim, eh, que al final ho hem aconseguit! Truquem per telèfon a la nostra gent gran, i avui els agraïm que continuïn sent-hi, ¡no sabíem quant els necessitàvem! Aprenem també a consolar els que han emmalaltit i que en aquesta partida ja han perdut. En el nostre silenci interior, els proposo que dibuixin lentament el seu mapa d’afectes. Veuran com hi apareixen molts puntets que jeien oblidats a l’agenda del passat. D’altres eren simples contactes al mòbil, amb què mai contactàvem. Atreveixin-se, truquin per telèfon, escriguin, connectin-se. Per pròpia experiència sé, que llavors la por i la solitud s’allunyen, lliscant al calendari. L’abraçada virtual alimenta i ens sosté. Som més forts i recomencem a viure. Foto: Ferran Nadeu | El Periódico de Catalunya. Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 26 de març de 2020....

Contra ells, els depredadors

Els depredadors sexuals són un espècimen de mascle ben conegut i fins i tot aplaudit per la seva gosadia dins de la comunitat masculina. Almenys per una bona part. Si s’excedeixen, s’haurà d’amagar per protegir-los. ¿Com, si no, el conseller d’Acció Exterior, Relacions Institucionals i Transparència, Alfred Bosch, va evitar tant com va poder destituir el seu cap de gabinet assetjador, Carles Garcias, o fins i tot recol·locar-lo com a director general? Doncs, perquè és el que es porta fent tota la vida, actuar com si no passés res gens digne de consideració. Igual que han fet els bisbes de l’Església catòlica durant dècades en relació amb l’abús de nens i nenes, fins i tot monges. No importa la ideologia d’uns i d’altres. Esquerres, dretes, progres, carques...

Mas hi és

La rehabilitació de l’hàbil Artur Mas coincideix amb la publicació del seu llibre 'Cap fred, cor calent' (Columna). Però on es col·loca el 129è president en el futur immediat? Què farà Mas? Les seves respostes són divagacions. Li agradaria ser un 'head hunter' de nous rostres polítics, diu. Limita a Carles Puigdemont en subratllar que, si es presenta a les eleccions no podrà dir que tornarà a Catalunya com a president, mentre afirma amb ambivalència calculada no voler lluitar per encapçalar la llista electoral de JuntsxCat/PdeCat, lluny, això sí, de qualsevol escissió. Però Mas està aquí. La tournée mediàtica de to assossegat i fins i tot optimista, i l’esperit que emana del llibre aconsegueixen fer emergir la figura d’Artur Mas com un dirigent sòlid, fiable i útil. Mas ofereix: un referèndum on es voti o més autogovern o la independència de Catalunya; un Govern de la Generalitat que s’ocupi dels temes del dia a dia, amb el món Puigdemont -Consell de la República sumat a partits i entitats sobiranistes- com a responsables de la continuació del procés, i una alternança pactada entre  Esquerra i el món postconvergent en la presidència del Govern. Una de calenta i una de freda En el seu llibre, el president es presenta amb el rostre més humà. Accepta errors (en les seves relacions amb ERC -és clar que defineix Junqueras com la persona que va aixecar murs de desconfiança- i en la plasmació pràctica de la refundació del seu propi partit) i es dibuixa com un home d’Estat, mentre afirma amb naturalitat que Espanya només serà una nació plena si Catalunya en deixa de formar part, a veure si la idea va calant. La mesa de diàleg entre governs ja es reuneix. Els presos surten hores o dies. Torra no convoca eleccions, té la casa per ordenar, i Esquerra no pressiona perquè dubta de guanyar. La mare de l’Artur somriu: “Ni se’t acudeixi tornar”l l’expresident recorda a la llegenda del beisbol nord-americà, Babe Ruth: “És complicat derrotar una persona que no es dona mai per vençuda”. Una de calenta i una de freda, fidel al seu propi estil. Mas està aquí i espera. Foto: Àngel Garcia | El Periódico de Catalunya. Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 29 de febrer de 2020....

Estalviar amb l’eutanàsia

L’eutanàsia serveix per «estalviar costos» amb «persones que són molt cares al final de la seva vida». «Perquè, per al PSOE, l’eutanàsia és una política de retallades». El diputat, portaveu adjunt del PP per Guadalajara, José Ignacio Echániz, metge abans de dedicar-se a la política, amb aquests ‘sòlids’ arguments ha defensat la posició contrària del seu partit a la proposició de la llei d’eutanàsia al Congrés. Sense cap rubor, ni consideració o respecte envers el sofriment de tantes persones que busquen arribar al final de la vida perquè cessi el seu dolor, qui fos conseller de Sanitat de Castella-la Manxa ha insistit: «En aquests moments, tenen greus problemes de finançament de l’Estat del benestar. Cada vegada que desapareix una persona d’aquestes característiques, desapareix un problema econòmic i financer...

Consultori Netflix

¿El cap sencer o només la coroneta s’entreveu rere la pantalla? El metge, enfundat a la bata blanca, ¿el mira quan li parla, o més aviat tecleja desmesuradament? ¿Se sent tractat com una persona, o es veu convertit en una font generadora de dades per a un sistema potentíssim? ¡Li encantaria que el metge s’aixequés de la cadira, ¿veritat?, que li donés la mà i el mirés als ulls, amb una escolta activa i un somriure amable! Doncs, deixi’m dir-li que alguns ho aconsegueixen a partir d’una professionalitat excel·lent, una vocació mantinguda i un esforç renovat per a cada pacient, perquè se n’han d’atendre 50 en un matí, 10 minuts de mitjana, es tracti de diagnosticar un simple refredat o de comunicar que la imatge de l’eco correspon a un tumor. Però, sobretot, perquè el metge ha de subjugar-se a la perversió dels objectius. La situació de salut del pacient és el medi, l’aliment d’un sistema àvid d’informació que explotar i analitzar, cosa que és positiva, però que no hauria de ser el prioritari. N’hi ha més: al metge li va el sou, vaja, els incentius, que formen part del salari, en el teclejat. ¡Quina pressió! En funció de variables tals com els medicaments que prescrigui (i la despesa que generin), la nòmina li somriurà lleugerament. A això s’hi ha d’afegir que, majoritàriament, ni metges de família ni especialistes han tingut cap formació en comunicació. Parteixen de les seves habilitats o debilitats innates per espavilar-se com poden. Com a docent en diversos programes de postgrau, comprovo com els facultatius demanen eines per desenvolupar les habilitats d’una comunicació afectiva i efectiva amb els pacients. La Conselleria de Salut ha promès 40 milions d’euros en una nova tecnologia, estil Netflix, que no obligui a anar obrint i tancant finestres a l’ordinador quan s’està ‘atenent’ els malalts. Veurem resultats molt ràpidament, diuen. ¡D’aquí a dos anys! Tant de bo que, en aquell moment, la criatura no entrevegi ja la seva pròpia obsolescència. Foto: Josep Garcia Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 28 de gener de 2020....