© http://silviacoppulo.com!

Premsa

Sílvia Cóppulo / Mitjans  / Premsa (Page 7)

Isabel-Clara Simó, gràcies

Totes dues sabíem que seria l’última entrevista. ¡I que bé ho vas fer! Vas parlar de tot amb la saviesa de les dones grans i la tendresa que t’ha fet única. Quan els focus es van apagar, les llàgrimes ens van rodolar d’admiració i tensió continguda. Sense deixar de somriure, simplement ens vas abraçar. Gràcies, Isabel-Clara Simó, per obrir-nos tantes portes. Tu has fet que les estances ara siguin més àmplies i hi respirem millor. Les portes del feminisme, de la literatura, del periodisme combatiu i de la política. Lluitadora fins el final, has alçat la teva veu per ser fidel a tu mateixa i al país. «Un dia serem lliures», em vas dir a la televisió. I vaig pensar que la llibertat, per conquerir-la, s'ha d'exercir amb valentia. Com ho has fet tu. Al ‘Divan’, ens vas donar una lliçó de vida. El got d’aigua que et vam posar al teu costat, pura decoració. No podies arriscar a ennuegar-te, em vas dir fluixet. Vas voler explicar-ho als espectadors o altrament no haurien entès perquè parlaves tan a poc a poc. «He decidit plantar cara a la malaltia»; la rebel·lia, la teva actitud vital. Sempre m'ha semblat que situar les dones com a protagonistes de les teves obres era revolucionari. Dones senceres que vivien en el seu cos i els seus desitjos. Que escriure en català en època franquista i fer la revista ‘Canigó’ va ser una proesa, que estar enamorada del teu home fins l’últim dia i dir-ho era envejable. Que el poema que vas escriure-li al teu fill, mort d'un absurd accident de trànsit, calmaria el dolor de moltes altres mares, però sobretot que has estat una dona de cap a peus, íntegra, forta i generosa. Un exemple viu. Vas acceptar molt contenta de venir a TV-3. «Quan tinc un micro al davant, parlo més bé», em vas dir, esforçant-te per donar la millor imatge de tu mateixa. I vaig admirar el teu coratge. Vam regalar-te un xafarot, una mena de sabre que porten els caps de la filà mora a les festes de moros i cristians del teu Alcoi natal. I vas ser feliç. Tu, la capitana. Gràcies, Isabel-Clara Simó. Foto: Ricard Cugat Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 15 de gener de 2020....

L’Aràbia Saudita en texans

A l’arribar al control de passaports de Riad, el xoc es fa immens. Al darrere d’una abaia negra que els cobreix el cos, i un nicab al cap que només deixa entreveure els ulls, diverses oficials gestionen la nostra entrada al país. Em pregunto com controlen la identitat de les seves passatgeres i callo, intimidada. Fa molt pocs mesos que l’Aràbia Saudita pot ser visitada per turistes. Tenim vuit dies, som tres amigues i recorrerem el país en texans. El policia indicarà al conductor del cotxe d’Uber que cap de nosaltres s’ha d’asseure al seu costat: les dones, darrere. Però, en honor a la veritat, comença a ser una excepció. S’adverteix el desig de modernitzar impulsat pel mateix príncep Mohamed bin Salman, que comporta també la reestructuració del país i de la seva capital, de més de set milions d’habitants. Mesquites precioses i luxosos gratacels contrasten amb barris pobres, on la pols de la sorra del desert ho cobreix tot. Pocs centres culturals, i el metro, en construcció. Al matí, el sol càlid ens acaricia mentre prenem un cafè, assegudes a la plaça Deera, denominada popularment Chop Chop, perquè aquí tenien lloc les execucions públiques, sovint per decapitació. Absorta en aquests contrastos, adverteixo l’espiritualitat del cant que convida i ordena a deixar-ho tot. Cinc vegades al dia, des de la matinada fins que cau la nit, tota mena d’establiments abaixen la persiana durant uns 20 minuts per resar. La mesquita és a prop, però qualsevol lloc és bo per agenollar-se davant d’Al·là. Els clients hauran d’esperar. Les dones joves ens miren amb admiració i volen fer-se una ‘selfie’ amb nosaltres. Riuen amb complicitat. Asseguren que els homes no veuen amb bons ulls que puguin deixar enrere la vestimenta que les uniformitza, tot i que ells diguin que és opcional. Als centres comercials, les maniquins llueixen vestits, faldilles i bruses sexis, únicament per ser utilitzades en festes familiars, en la intimitat. A l’aeroport de Medina, un desconegut, que se’ns presenta com a membre d’un ministeri, s’ofereix a mostrar-nos la ciutat i ens convida a sopar amb uns amics. L’hospitalitat àrab és ancestral. Mentre passegem, el relacions públiques del Centre Cultural ens farà passar per projectar-nos el vídeo de la història de la ciutat. En realitat, un pur cant a l’islam. Al costat del mar, al passeig de la Corniche de Jeddah, meravellosa posta de sol i nit de Cap d’Any. Sopem entre amics en un restaurant. La música ha deixat d’estar prohibida, l’alcohol encara ho està. Ens convidaran a fumar xixa, en comunitat. Sé...

La solitud en temps de Twitter

Sentir-se sol és tan perjudicial per a la salut com fumar-se un paquet de cigarrets diari. Amb evidència científica, ho assegura el prestigiós neuròleg de Harvard, fitxat per l’Institut Guttmann, el doctor Álvaro Pascual-Leone. Perquè el nostre cervell funcioni bé i sigui guaridor de tot el nostre organisme, és necessari que ens sentim estimats socialment. No és qüestió de no estar sols, sinó de no sentir-nos sols. Però ¡que poc que en sabem! ¡I quina vergonya ens fa reconèixer que sovint ens sentim desemparats davant de la vida! He tingut l’oportunitat de conversar amb el neuròleg a ‘El divan’, de Catalunya Ràdio. I en aquestes dates, quan una amalgama de sentiments cavalca al nostre interior, vull compartir amb vosaltres, amics lectors, els seus bons consells. Pascual-Leone recomana que ens abracem. Aquesta abraçada amb què acabem els nostres ‘mails’, l’hauríem de fer de manera real. ¿Quan? Sempre. Perquè el tacte i el contacte canvien la manera en què percebem el món: curem. Les nostres cèl·lules són molt sàvies. Quan algú davant nosaltres se sent feliç, agraït o simplement de bon humor, trasllada la seva emoció a les nostres neurones. El cervell té una gran plasticitat; de manera que les cèl·lules mirall reprodueixen al nostre organisme l’estat d’ànim que senten al seu voltant. I fins i tot hi ha més:  atenció als pensaments negatius. Els hem de rebutjar, perquè creixen. L’atenció, per als positius. Amb aquests, el nostre espai vital s’engrandeix i il·lumina. ¿I què dir de les comunicacions via WhatsApp o xarxes socials? Genial, si provenen d’algú amb qui ja tenim una bona relació real. Però quan són dels qui no coneixem, ens aïllen encara més. Ho veiem cada dia a Twitter. La solitud circula a tot arreu. És hora de pensar en positiu i sortir a la trobada de persones reals amb qui compartir trossos de vida. Des de la sinceritat nua, abrigarem el nostre cor. Com diu el doctor, és qüestió de salut. Foto: Kacper Pempel (Reuters) | El Periódico Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 26 de desembre de 2019....

Amor rere les reixes

El jove abaixa la veu i canvia rabent el gest quan em veu arribar caminant per la vorera. Se sent interromput i calla. Sense voler, he entrat en alguna intimitat que m’és aliena. Accelero el pas i, només de reüll, m’atreveixo a mirar als ulls aquest home que aguanta el fred hivernal de la tarda. El vestit, humil. La mirada, trista. El cap alçat i rotund. Rere les reixes, a dalt, ella el mira i li parla. La seva veu arriba clara al carrer. Dissimulant, escolto el to i accelero el pas. De la imatge brolla una calidesa insospitada. Volen estar junts i allarguen el temps de veure’s. Ell, des del carrer, i ella, dins de la presó, s’estimen. He vist moltes vegades aquesta escena davant la presó de dones Wad Ras, al carrer del doctor Trueta de Barcelona. No és difícil endevinar en una semifoscor els cossos d’elles, apostats contra les reixes, parlant amb les seves parelles, que són fora, dempeus, al davant, mirant-les. És un diàleg tranquil, suposo que posterior al que acaben de tenir en la intimitat carcerària. Sempre em sorprèn. Al principi, patia. Pensava que de sobte apareixeria el guardià uniformat defensant una suposada legalitat rotunda i faria fora de males maneres i sense contemplacions el noi. O potser a les dones les castigarien per atrevir-se a no estar totalment mudes i tancades. Si hi ha alguna llei que ho prohibeix, dono fe que la humanitat dels agents la supera. He vist fins i tot, en ple estiu, un noi sostenint a la seva espatlla un vell i enorme radiocasset, d’aquells que anomenàvem lloros. De l’aperell en sortia la veu de la ‘tonadillera’ a un volum eixordador, perquè travessés les reixes, es colés per la finestra i arribés diàfana a l’interior de la presó. L’escena és entendridora. L’enamorat vol fer feliç la seva enamorada i fa sonar l’aparell tan alt com es pot, perquè les ‘coplas’ a ella li alegrin l’ànima. Durant anys m’he preguntat per la naturalesa d’aquest gest. Avui m’atreveixo a afirmar que senzillament és amor. Foto: Joan Cortadellas. El Periódico. Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 16 de desembre de 2019....

Chacón i Calviño

Chacón i Calviño. Calviño i Chacón. La consellera d’Empresa i Coneixement asseguda al costat de la ministra d’Economia i Empresa en funcions. Se somriuen properes. Ocupen el centre de l’escenari. La trobada té lloc a la seu de Foment del Treball. El seu president, Josep Sánchez Llibre, es felicitarà per aconseguir que les representants dels dos governs acudeixin a la cita. La consultora PwC presenta un informe sobre la percepció que alguns empresaris rellevants tenen de l’economia a Catalunya. Opinen que l’economia catalana va bé. Però que podria anar millor si la situació política s’estabilitzés i es corregís el desolador dèficit en infraestructures. El corredor mediterrani, com a síntesi de les promeses reiteradament incomplertes del Govern. Les no infraestructures són conseqüència de la miopia política i un acusat centralisme. Llastar Catalunya és també llastar Espanya. Però aquesta setmana les dues dirigents han actuat amb intel·ligència política. A Madrid intenten una investidura. A Barcelona, que la consellera Chacón acudeixi a Foment significa ocupar el lloc que li correspon com a Govern de la Generalitat, que li serveix també per contrarestar l’habitual música ambiental en matèria econòmica. Segons dades del Govern, a Catalunya, cinc anys de creixement ininterromput del PIB per sobre de la mitjana d’Espanya i de la UE. Cinc de reducció de l’atur, quatre de creixement del nombre d’empreses, vuit de rècord d’empreses exportadores i el Financial Times recomanant Catalunya el 2018 i el 2019 com la millor regió del sud d’Europa on invertir. Reclamarà Chacón solucions polítiques per al problema polític entre Catalunya i Espanya, i demanarà Calviño recolzament per formar Govern i aprovar els pressupostos. Les infraestructures eren a l’Agenda del Canvi de Pedro Sánchez, però no hi va haver temps de desplegar-la, afegeix. Des de platea, hem vist una imatge que, per excepcional, resulta nova. La trobada empresarial amb les dues polítiques clausurant-lo ha pres forma de diàleg, una porta a l’esperança. Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya el 8 de desembre de 2019....

Qui al cel escup…

Que vagi per davant que defensaré fins al final totes les accions cíviques que tinguin per objecte continuar protestant pels 100 anys de presó que el Suprem ha dictat contra els líders independentistes. Dit això, no aconsegueixo comprendre per què l’onatge del Tsunami Democràtic no arriba a l’altiplà i s’estableix únicament pocs quilòmetres més enllà de les platges que el van veure néixer. Aplaudiria, d’altra banda, que les accions tinguessin un grau més elevat de ‘finezza’ i que fossin imaginatives. Que Tsunami es disposi a tallar les vies de Sants (com dissabte passat) o l’autopista a la Jonquera durant diversos dies no causa ni pessigolles a aquells contra els quals suposadament es dirigeix l’acció. Just al contrari. Els dona ales perquè repeteixin que a Catalunya el que hi ha és un problema de convivència (pensant a aconseguir-ho), i així continuen fugint d’estudi perquè no vagi amb ells el tema polític del conflicte. Entrem en la lògica que la sentència castiga no només els més de dos milions de persones que van votar l’1-O i que continuen votant forces independentistes en els comicis posteriors, sinó a aquesta gran majoria, un 80% de la població de Catalunya, que està a favor de poder decidir la independència en un referèndum. Si un parteix a més que, a través dels jutges, el Govern espanyol o la policia, l’Estat exerceix una repressió mantinguda i augmentada durant aquests últims anys –és a dir, si tot Catalunya pateix els excessos del poder de Madrid–, em pregunto quin sentit té (des del punt de vista de Tsunami) no actuar en aquelles terres i contra aquells interessos i, contràriament, fer-ho contra les víctimes d’aquesta repressió, o sigui, la gent de Catalunya. És autoflagel·lar-se, planament i senzillament. O equivocar-se de destinatari. Perquè, ¿a qui beneficia promoure el malestar social i alterar l’economia a Catalunya? Als catalans, no, siguin o no independentistes. Al contrari, els perjudica. És a dir, Tsunami s’acaba alineant sense voler amb l’Estat contra qui diu actuar. Un altre tema és que Madrid quedi molt lluny i faci molta mandra. Foto: Alex Recolons | El Periódico de Catalunya Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 21 de novembre de 2019....

«Estimat Pedro»

Es compleixen ara tres anys justos. Ens vam conèixer a Washington, en aquell seminari de comunicació política que transcorria plàcidament analitzant la campanya quan va saltar la sorpresa i Donald Trump va aconseguir la victòria. Acabaves d’arribar d’Espanya, expulsat per decisió pròpia, però amb una duresa salvatge per part dels que deien ser els teus. No és no, vas mantenir fins al final. I no vas voler donar la teva abstenció a Mariano Rajoy perquè fos investit president del Govern espanyol. Saps bé que et vas guanyar les simpaties de molts que mai t’han votat. Per la teva convicció, per ser capaç de mantenir la paraula, per la teva enteresa i pel teu esperit de lluita. Ho havies pagat molt car. Havies perdut tot el poder i et plantejaves què fer amb la teva vida. Reflexionaves. Et recordo al meu costat sopant entre un grup d’amics. La majoria d’ells eren pròxims ideològicament a tu. I, sí, tot i que no estaves d’acord en l’anhel d’independència que jo t’explicava, el comprenies i afirmaves rotundament que Catalunya és una nació. Que ho sabies, que ho havies anat veient fins que en vas estar convençut. Aquell dia vaig apostar contra els teus que tenies una capacitat de resiliència enorme, que elaboraries bé el duel i que tornaries al poder. Et miro ara. Em sembla insòlit que anunciïs que faràs l’impossible perquè organitzar un referèndum torni a estar en el Codi Penal, d’on ho va treure Zapatero, o que aprofitis la televisió pública espanyola per insultar TV-3 i que et burlis de les trucades de Quim Torra. ¿Com pots fins i tot negar-te a dialogar, no ja amb els sobiranistes, sinó amb els anomenats constitucionalistes perquè t’investeixin, i allà proposes que directament sigui president el cap de la llista més votada? ¿Has perdut les conviccions? O, com deia l’actor còmic: ¿tens uns principis, però, si no agraden, també en tens d’altres? Entenc que la vida política és també estratègia i ho assumeixo. Però quan contradiu les conviccions personals, desitjar fins aquest punt el poder no genera cap admiració. Pena, a tot estirar. Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 6 de novembre de 2019....

La violència tapa la sentència

La violència fa oblidar la sentència. La por i l’angoixa que genera veure com crema cada nit Barcelona i d'altres ciutats de Catalunya tapen l’orgull i l’alegria de les Marxes per la Llibertat. Que aquests joves majoritàriament són fills nostres, ho sabem. Segur que també hi ha infiltrats. Però no amaguem la realitat. Són els nostres adolescents, que, per definició, se senten immortals i carregats de totes les raons. Podem entendre la seva indignació originària, però no es pot legitimar que esdevingui violència. Al contrari, cal saber-la contenir i encarrilar pacíficament. Aquí, els líders polítics i socials tenen un repte a l’interior del país. I els pares i les mares han d’educar els joves en la pau i la complexitat del món adult. Ras i curt, parlar-hi, fer los treure les caputxes i res de pals. És cert que els adolescents saben que a aquells que van parar una manifestació espontània, parlo dels Jordis, els han caigut nou anys de presó. I per això surten disposats a carregar-s'ho tot, d'entrada sense por. Després, tots sabem que el foc enlluerna i la violència crida. ¿Conseqüències? Al ministre de l’Interior espanyol el vandalisme li facilita el relat. Diu i repeteix que es tracta d’un tema d’ordre públic. Tots sabem que és conseqüència d’un conflicte polític no resolt i sentenciat injustament. Però ¿i què? Cada contenidor cremat, cada llamborda llençada com una arma, aplana al govern espanyol el discurs de l'ordre fins a fer desaparèixer la referència al conflicte polític. La gent no gosa sortir de nit, les botigues han de tancar aviat, s’han cancel·lat centenars d’esdeveniments socials i no se sap per quines carreteres es podrà circular demà. ¿Això és positiu? I encara més, ¿és rendible socialment i políticament? ¿Moralment, acceptable? A totes les preguntes cal respondre amb un 'no' amb majúscules. Amb els carrers destrossats, es malbarata de manera miop i veloç la raó profunda del sobiranisme. Fins i tot el rèdit que l’independentisme podia treure d’una sentència vergonyant. A hores d’ara, algú altre s’està fregant les mans. Foto: Lluís Gené Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 22 d'octubre de 2019....

El llest, la fracassada i l’aprofitat

El llest. Més llest que la fam, l’experiència és un postgrau, Miquel Iceta, brillant orador que balla les serpentejants ones polítiques com ningú, va tombar una moció de censura que, sobre el paper, Ciutadans dirigia al president Quim Torra, però que anhelava atrapar vots limítrofs de l’urna socialista: les enquestes no somriuen els ‘naranjitos’. La moció no va fer pessigolles a JxC, la va perdre Cs i la va guanyar el PSC. La fracassada. De fracassada va titllar Miquel Iceta Lorena Roldán, la nova líder (?) de Cs a Catalunya, lligant expressament el qualificatiu a la persona amb el de la moció perduda. Fins i tot amb la barbeta cap endavant i el gest altiu, el perfil de la presumpta candidata a presidir la Generalitat continuava sent molt i molt baix. No va ser incapaç de generar cap idea, ni en les rèpliques. ¿No les té? Només repetir i rimar fins al vòmit independentisme amb terrorisme i situar els socialistes com a còmplices necessaris i amorals posant en dubte la  seva adhesió a la Constitució. Una cosa sí que sap bé Lorena Roldán: que, en els mitjans i les xarxes, els discursos s’editen, això és, es retallen atenent suposadament el substancial. Per això es repeteix sense cap vergonya parlamentària. Clar, que, després de la sessió, més gent coneixia Roldán i alhora més votants li robaven el benefici del dubte. El rostre d’Albert Rivera i Inés Arrimadas al balconet de convidats del Parlament era un poema. L’aprofitat. I a tot això, Juan Carlos Girauta va penjar un tuit. El Ciutadà català, que vol assegurar la seva acta de diputat per Toledo, va carregar com un bou contra els socialistes, qualificant-los de «llepaculs ‘paniagudos’ mesclats amb lladres pijos». Traïdors...

Qui ets?

Entres a l’Almeria Teatre, de Gràcia, amb recança. Hi reestrenen ‘Qui ets?’ l’obra teatralitzada del llibre que en Màrius Serra va dedicar al seu fill Llullu, malalt de paràlisi cerebral, mort ara fa 10 anys. Taules i cadires disposades com en un cafè teatre, espelmes tènues i harmonia. Ben aviat les pors s’evaporen. Una cadira buida omple l’escenari enmig de tres grans actors: Judit Farrés, Roger Julià i Òscar Muñoz, dirigits per Joan Arqué. Riem, a estones estem rabiüts, d’altres cantem, l’obra ens atrapa el silenci. En Llullu no hi és, però l’esperit d’entendre la diferència s’escampa. No és únicament que de mica en mica anem aprenent a assumir qui és cadascun de nosaltres, és que l’espectacle està fet amb una sensibilitat que, lluny de la llagrimeta fàcil o de la carrincloneria, frapa i et fa gaudir. És un mirall general, on tots hi quedem reflectits. Tots, diferents. Hi ha acceptació, pena i ràbia també. Enmig del caos del trànsit, veurem que en el dia a dia d’en Llullu, per arribar a l’autobús adaptat, cal sortejar cotxes mal aparcats a la vorera, i el pare d’en Llullu s’indigna. Els trencaria el retrovisor i els punxaria les rodes. La indiferència de la ciutat fa mal. I és cruel la mestressa del restaurant italià que no vol que una visió lletja com la que creu que ofereix en Llullu s’estigui al menjador a prop d’altres clients. Primer els vol fer fora i acaba entaforant-los tan lluny com pot de la sala principal. El cambrer, però, els somriurà. I ens entusiasmarà comprovar, que els seients “first class” dels avions, allà on viatgen els poderosos, tenen les mateixes mides que la cadira de rodes d’en Llullu. Paradoxes de la diversitat. Al Llullu li parla tota la família: la mare, la germana, el pare...