© http://silviacoppulo.com!

Premsa

Sílvia Cóppulo / Mitjans  / Premsa (Page 8)

Déu i la repressió sexual

Que Déu em perdoni, però ¿què té a veure Déu amb la repressió sexual? L’abat de Montserrat, Josep Maria Soler, ha demanat perdó pels abusos sexuals que durant dècades han dut a terme al monestir i, sobretot, per encobrir-los. Catorze de menors agredits per dos monjos. En el cas del religiós de qui es coneix el nom i el cognom, Andreu Soler, a Montserrat han utilitzat paraules gruixudes: diuen que va ser un «depredador sexual», que havia actuat fins i tot amb violència. El monjo pederasta Soler, que va morir el 2008 –sempre és més fàcil parlar dels morts– va abusar dels nois durant 30 anys. Ara el pare abat assegura que tindran un o una defensora del menor i que seguiran uns protocols i bla, bla, bla...

De Rosalía al procés

¿Tenim dret els periodistes a cosir els artistes catalans de preguntes sobre el procés? Hauríem de poder parlar de tot amb naturalitat i conèixer l’opinió d’aquells que són referents en qualsevol àmbit, tant si és artístic com a científic. Del forner al cantant, al metge o a la lingüista, tots tenim les nostres idees polítiques. Però amb sinceritat confesso que he anat canviant de posició. ¿Per què? M’adono que alguns aprofiten la resposta política per desprestigiar l’artista que la dona. I no em refereixo únicament als portaveus o superventilats que són a Twitter; també en mitjans de comunicació suposadament professionals i democràtics trobem judicis de valor i desconsideracions a la totalitat vergonyoses. Humilment, hauríem de ser capaços de no travessar certes línies vermelles a qui té la generositat de pronunciar-se sent fidel a si mateix i modulant la veu amb respecte. Això no és ser un traïdor. Per damunt de tot, llibertat d’expressió. Cert és, d’altra banda, que continuem vivint en un espai de repressió enmig d’una confrontació política, amb els líders independentistes a la presó o a l’exili des de fa gairebé dos anys, i sense que a ningú dels que van manar agredir els votants de l’1-O se’ls hagi amenaçat de tocar-los un pèl. Aquesta dada no és menor.  Són els poders de l’Estat i els polítics els que l’han de resoldre. Els votem per a això. I no els artistes, a qui molts se’ls tiren a sobre quan s’atreveixen a respondre sobre la seva posició política amb una incomoditat evident. No hauria de ser rellevant, d’altra banda. En aquests dies de canícula, la confrontació ocupa un temps mort. Però arribarà la Diada i la sentència del judici al procés, pendents de si Pedro Sánchez serà capaç de formar Govern o tornem a eleccions generals, preludi o no de les catalanes. Mentrestant, que Rosalía digui el que vulgui, que la continuï aplaudint tothom i que la valorem pel seu art. Es tracta d’això. Foto: Kiko Huesca | EFE Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 29 d'agost de 2019....

Quan un contacte es mor

Al cap de poc de morir la meva mare, acostumava trucar-li al seu telèfon fix. Debades esperava sentir la seva veu. Al segon to, penjava enfadada, perquè ja mai més podria tornar a escoltar-la. El dol dol. M’arriba la notícia de la mort de l’amic. Sobtada. Tinc el seu WhatsApp, una foto carregada de vida en el seu perfil, els nostres diàlegs sincers, les seves notes de veu gravades i l’últim doble clic blau. Espero un nou missatge que no arriba. “Ha sigut un error; he tornat a viure. I tu, ¿com estàs? ¿Encara de vacances?”. ¿Potser seria més saludable buidar el xat i esborrar el seu contacte? Immediatament em sembla inhumà, com tornar a morir-lo. Vivia sol. ¿Qui heretarà el seu número de mòbil? Em fa por que aviat un desconegut usurpi el seu perfil i grapegi una amistat que li és aliena. Passen els dies i no avanço. Fins i tot li he escrit. Sense sort, és clar. Hi ha moments que vull creure que s’ha quedat sense bateria o que no té cobertura. Però encara tinc els nostres missatges, les seves paraules de felicitació quan les coses m’anaven bé o les d’ànim quan em desinflava. Ja sé que han inventat un algoritme capaç de convertir-se en un avatar que, com un altre jo del meu amic de l’ànima, em digui bon dia pel WhatsApp i m’enviï l’emoticona dels aplaudiments quan vulgui abreujar. Potser fins i tot és capaç d’escriure els missatges que en el futur jo pugui desitjar. Em dic que no vull caure en aquesta innovadora trampa mortal. Però és que la quotidianitat de les noves tecnologies no ens facilita transitar per aquest deambular en què neguem la mort, ens enutja després, creiem negociar-hi i ens sumeix en una tristesa profunda fins que arriba l’acceptació. Així és que et prometo rellegir els nostres missatges només un dia a la setmana i no tornar a escriure’t. Quan pensar-te ja no em dolgui i el record de les hores compartides em faci somriure, sabré del cert que no necessito mantenir-te a cap agenda exterior de contactes, perquè ja viuràs en el meu interior. Només et demano una mica de temps. Foto: Justin Sullivan Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 16 d'agost de 2019....

A mi em roben el que és normal

Que em robin em passa sovint. Puc oferir-los un catàleg detallat. Recorro la Rambla, sabates sense taló per si he d’arrencar a córrer, i ben abraçada a la bossa. M’espera un soparet al carrer Bergara. Primer i segon plats, la bossa entre els meus genolls, estrenyent-lo. Una senyora peculiar s’asseu a la taula del costat. No demana res, però ens parla. El meu acompanyant marxa un moment. Em relaxo. Col·loco la bossa al costat d’una pota de la taula. Sento una presència per darrere. La bossa ja no hi és. El moment de màxim risc és el de treure o recol·locar la T-10. S’emporten la cartera sense que te n’adonis. Tres vegades des de començament d’any. “Conductor, no obri les portes. Un lladre, un lladre”, criden els passatgers de l’autobús. Els homes se li tiren a sobre. Encara té entre les seves mans la cartera robada. Avui estem d’enhorabona. La comissaria del carrer de Bolívia és la meva segona llar. “Els que estem prenent denúncies no podem patrullar”, confessa l’agent.  Estan sobresaturats. La turista em mira asseguda a les escales, esgotada i abatuda. ¿Com ho toleren, vostès? Podria continuar. Semàfor vermell, cotxe aturat. El lladre jove obre una porta posterior i s’emporta la bossa. Quan després truco al meu número de mòbil, m’ofereix tornar-me’l per una mòdica recompensa. El vaig reconèixer en dues fotografies diferents a comissaria. Continua actuant al carrer de Trafalgar. La grossa se l’emporta el robatori motoritzat. Migdia, carrer ample, Vila Olímpica. La moto que circula per la vorera darrere meu accelera i se situa a la meva altura. El motorista deixa anar la mà esquerra per agafar la bossa que porto a la dreta. Crit. He d’escollir: o deixar-me arrossegar per la vorera o acabar deixant-lo anar. A urgències em diran que allò dels dits no és greu. Han vist veïnes voladores. Portaven la bossa creuada al pit i els l’han agafat des de l’espatlla. Diuen les autoritats que ara s’ho prendran seriosament. M’ofereixo per relatar-los les múltiples varietats. Però com a dona de fe que soc, me n’alegro. Ja vaig pensant a tornar a comprar-me sabates altes de taló. Foto: Albert Bertran | El Periódico de Catalunya Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el primer d'agost de 2019....

Mas marca el rumb i espera

Arriba Artur Mas a 'El divan' aquest diumenge a TV-3 i ens empassem imatges del passat, perquè l’'expresident’ no es bat per a res en retirada, tot i que no hagi arribat el seu moment de xutar la pilota a porteria. Per això va dir allò d’un pas al costat i no un pas enrere. Es manté en primera línia de joc esperant l’ocasió propícia. Amb detall, desgrana estratègia present i futura. Quatre elements, diu: que el projecte independentista guanyi totes les eleccions que es convoquin per créixer en legitimitat, augmentar els aliats internacionals, oferir una bona obra de govern des de la Generalitat actual i intervenir en la política espanyola. ¿Facilitar la investidura de Pedro Sánchez? Mas raona: ¿Necessitem un Govern que cada dia vulgui incendiar Catalunya, o ja tenim tota la tensió que necessitem? L’expresident s’inclina perquè s’asseguin a dialogar PSOE, Unides Podem, el PNB i les forces sobiranistes. Es tracta d’evitar que el poder estigui en mans de la suma de les dretes, ja que un augment de tensió acabaria trencant allò que a Catalunya encara se sosté i que cal protegir fins que “legalment” Catalunya se separi d’Espanya, subratlla. I per si no hagués quedat clar: “Si a la Catalunya unionista, el PSC va guanyant posicions, passa a ser un interlocutor que cal reforçar, perquè és tan real la Catalunya independentista com la que no ho és. D’això se’n diu democràcia”. Artur Mas interpreta els resultats de les eleccions locals. Certament, la població ha entrat en una etapa nova, tot i que qui ha tret profit polític sense despentinar-se són els socialistes, tant a l’Ajuntament de Barcelona com a la Diputació. Així van les forces sobiranistes discutintno només a cau d’orella, sinó al descobert pel mateix tros de pastís. Veurem què són capaços de construir. Com si ho tingués al cap, Artur Mas es presenta com un líder fort i tranquil que fa equilibris per no desmerèixer Puigdemont o Torra, mentre dibuixa el rumb. Acaricia una brúixola i somriu: si el vent bufa en contra, no navegui. Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 12 de juliol de 2019....

Les veus del foc

Les veus del foc ens arriben de molt lluny. Paratges oblidats, desmemoria de tants recons de país. No en reconeixem els accents. S’expressen amb paraules que ens resulten noves, velles com són, de tant poc que les escoltem. Gairebé no se senten a la ràdio i a la televisió.  Com si el món rural fos exòtic. No els coneixem. ¿Com podem estimar allò que ens resulta aliè? De cop, l’angoixa que omple les seves veus ens fa despertar del son de la indiferència, atrafegats com estem sempre per una velocitat tan inútil com urbana.  I ens neix el desig momentani d’ajudar. Ens sentim culpables de l’abandonament anímic on els hem instal·lat, com si no existissin. El camp, pura reserva per visitar un diumenge perdut. Fa dies que són per tot. A les xarxes, als diaris,  les ràdios i les televisions. Les veus del foc són les veus de la desesperació. Els bens, tots els animals, els fems, la granja, la terra, els arbres, les eines, els boscos, l’incendi que crema sense control hectàrees i més hectàrees de vida, l’explotació, les altes temperatures, la sequera, els bombers extenuats, perimetrar, que els deixin segar de nit o altrament ho perdran tot, que són els pagesos i els ramaders els que coneixen la zona, que poden ajudar els bombers i després, el no res, la desolació i l’oblit. Les veus dels foc tornaran a dir-nos que els incendis de l’estiu s’apaguen a l’hivern. I fa anys i panys que ho sento a cada foc, com si fos nou. I que els boscos estan bruts. Que ara demanaran que es declari zona catastròfica i que arribin les ajudes, que estan deixats de la mà de déu, abandonats; la despoblació. Els alcaldes s’ajuntaran per tenir més força. I tot pot tornar-se a repetir. El món rural no ens ha de ser aliè. És nostre i no hem de permetre que desaparegui. L’hem de fer present. L’hem d’ajudar a crear el seu propi futur. Cal que les veus del foc ens encenguin el desig de cohesió, l’ànima de la unitat. La Catalunya buida ens hauria d’haver omplert el sac de la vergonya. Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 2 de juliol de 2019....

Valls, amb llum pròpia

Manuel Valls era l’únic home que somreia, ple d’orgull i satisfacció en la sessió de constitució de l’Ajuntament de Barcelona. Amb els seus tres vots, suposadament gratis, li va regalar l’alcaldia a Ada Colau, que aquesta segona vegada es va agafar a la vara amb cara de circumstàncies. L’ex primer ministre francès es va atrevir a dir-li a la cara a Joaquim Forn –que venia de la presó de Brians i a la qual tornaria un cop acabada la sessió– que a Espanya no hi ha presos polítics. Després va apartar la mà quan Quim Torra, el president de la Generalitat, li va oferir la seva. Sense cap vergonya, perquè se sap guanyador i no va amb miraments. Valls serveix als que defensen que tot s’hi val per lluitar contra l’independentisme. És un professional de la política, ara a sou dels poderosos, pur entorn de l’Ibex 35. Que dos dies després de la sessió d’investidura, Inés Arrimadas, de Ciutadans, anunciï que el seu partit tindrà grup propi a l’Ajuntament de Barcelona, és a dir, que trenca amb Valls, no sembla que l’afecti negativament. Ja fa molt que Albert Rivera i Valls no s’avenen. La manifestació de la plaça de Colón de Madrid amb Cs al costat del PP i Vox contra el Govern de Pedro Sánchez va suposar un punt important de desacord. De fet, Rivera i Valls han evitat aparèixer junts durant la campanya electoral. Clar que qui comença a ser molt qüestionat en les tertúlies de Madrid és precisament Rivera, que es resisteix a abstenir-se per facilitar la investidura de Sánchez, llançant-lo a mans dels independentistes, aquells als quals afirma que s’ha de derrotar. No sembla que Valls perdi. Justament el contrari. Sabuts els recolzaments econòmics i poderosos amb què compta, Valls ja ha aconseguit enlairar-se i desenganxar-se de Ciutadans i corre la seva pròpia carrera política. Em pregunto quant de temps falta perquè el ciutadà català/espanyol/francès organitzi la seva pròpia plataforma política a Espanya. Foto: Jordi Cotrina. Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 17 de juny de 2019....

La vida s’estavella a 200 km/h

La velocitat i la joventut es van fer la seva última abraçada. Mortal. Sentim una profunda tristesa per la mort del futbolista José Antonio Reyes. El seu cosí, Jonathan Reyes, també ha mort, i un altre familiar, Juan A. Calderón, està malferit, tot i que va aconseguir, entre flames, sortir pel seu propi peu del cotxe. Va passar dissabte passat. José Antonio Reyes venia d’entrenar a Almendralejo, Extremadura. Ja l’han enterrat en el seu Utrera natal. Passen les hores, coneixem els detalls i l’ambivalència s’apodera de nosaltres. Diuen que el jugador conduïa a més de 200 quilòmetres per hora, es va rebentar una roda del Mercedes Brabus S550 de 380 CV i José Antonio va perdre el control. El cotxe va sortir de la via, va xocar contra uns blocs, va bolcar i es va acabar incendiant. Ell ha sigut la primera víctima, però n’ha arrossegat d’altres i ha generat dolor a molts més. La carta de la seva dona en el sepeli, esquinçadora. Deixa òrfenes dues criatures de poca edat. No volem pensar en Reyes com en algú culpable, reposa ja a la tomba. No s’ha de parlar malament dels morts. Però hem de referir-nos a la imprudència i a la responsabilitat. Sentiments trobats. Al final, l’accident va ser això, accidental, involuntari. ¿Qui no ha conduït esquivant radars, a més velocitat de la permesa? Esclar que si va ser a 237 quilòmetres per hora...

Primers passos de desglaç

Els dos milions de votants independentistes de Catalunya se senten orgullosos de com els cinc presos polítics han pres possessió dels seus escons a les Corts espanyoles, han somrigut a tothom, han creuat paraules amb altres líders polítics per aplanar el camí de la negociació i, una vegada més, sense renunciar a les seves reivindicacions, han sabut superar-se en dignitat. Es van despertar de bon matí a la presó i ha tornat a entrar-hi després de la feina. La Fiscalia del Tribunal Suprem presenta davant de la sala que jutja el procés un escrit perquè les Corts els suspenguin de funcions. Ja es veurà quina és la decisió definitiva. Es veurà després de les eleccions d’aquest diumenge que ve. El PSOE no vol que aquesta decisió enterboleixi els seus resultats. Però tornem als fets. Aquests mateixos diputats no van poder ocupar els seus escons al Parlament de Catalunya, i durant un any i mig uns enormes llaços grocs han ocupat els seus seients. Així, doncs, ¿estem davant d’un inici de desglaç? ¿Es tracta d’enviar el missatge que ja se’ls ha “escarmentat” prou? La suposada criminalitat dels presumptes colpistes que suposadament humilien tots els espanyols i la democràcia s’ha fos en els dos petons que, de manera intel·ligent, Inés Arrimadas li va fer a Josep Rull, en la conversa entre Sánchez (Jordi) i Sánchez (Pedro) mentre feien cua i en l’encaixada entre Oriol Junqueras i el president del Govern. "Hem de parlar", li va indicar el republicà. És cert que el soroll de la dreta espanyola per apaivagar els independentistes presos és molest. Que Rivera no cessa en la seva particular creuada per erigir-se en el líder de l’oposició, però la sentència del judici al procés és pròxima i és en aquesta legislatura en què s’hauran de buscar solucions polítiques a la qüestió catalana a Espanya i davant d’Europa (Puigdemont i Junqueras obtindran representació al Parlament Europeu). Sembla aconsellable que la presó preventiva es vagi substituint per la llibertat condicional. La ciutadania espanyola està a punt. Foto: JJ Guillén. Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 22 de maig de 2019....

El Marlboro del segle XXI també mata

El Marlboro del segle XXI mata com matava el Marlboro del segle XX. És tabac i perjudica seriosament la salut. El més greu és que, amb tergiversacions i molts interessos pel mig, després de dos anys de pressions, el ‘lobby’ tabaquer de Philip Morris Internacional (PMI) i la seva distribuïdora Altria han aconseguit que la FDA, l’organisme que s’ocupa de la salut pública als EUA, autoritzi la seva venda com si es tractés d’un medicament. 480.000 nord-americans moren cada any a causa dels cigarrets. Però d’aquí res, PMI podrà vendre amb total impunitat l’IQOS, que aquest és el nom oficial de la marca Marlboro del segle XXI, un artefacte electrònic conforme amb els gustos d’aquesta època, carregador de bateries inclòs. I, tot i que aquest tabac porti nicotina igual, la nova tecnologia permet que no hi hagi combustió. El tabac no es crema; només s’escalfa i generant un vapor més glamurós que el fum. La FDA argumenta un doble missatge contradictori. Afirma que l’IQOS genera menors nivells de toxines que els cigarrets de combustió i que, malgrat que permeti la seva venda, no significa que s’aprovi per a la salut. ¿Ho entenem bé? L’empresa tabaquera fins i tot està intentant que li permetin publicitar que l’IQOS redueix els riscos de malalties vinculades al tabac, per crear la percepció que fumar aquest nou cigarret és saludable. Per descomptat, el Marlboro del segle XXI és igualment addictiu i servirà de porta d’entrada a molts no fumadors, principalment adolescents. Es comercialitza a 44 països, inclòs el nostre, i, tot i que l’Agència Europea del Medicament el tracti com el que és, tabac, i no una medicina, l’aprovació per part del Govern nord-americà no augura res bo. A Espanya, un 34% de la població fuma; o sigui, tenim les mateixes xifres que abans de les mesures legals antitabac de fa 10 anys. Mentre els governs continuen instal·lats en una passivitat autocomplaent, les tabaqueres inverteixen enormes quantitats de diners per vendre nous tabacs, que ens maten més lentament. Com si aquesta mort fos agradable. Foto: Kim Kyung Hoon Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 7 de maig de 2019....