© http://silviacoppulo.com!

Premsa

Sílvia Cóppulo / Mitjans  / Premsa (Page 9)

Debats i mentides

Les mentides sense cap rubor ballen a la seva albor pels platós de televisió. La novetat, potser, és que els candidats es diuen mentiders els uns als altres. S’insulten en un exercici de dominació i poder. Els líders polítics saben molt bé que, en termes postmoderns, l’important no són els fets, és la narració. Sovint la veritat molesta; per això se la tracta amb menyspreu, perquè interfereix en el fil argumental que es vol teixir. En els dos debats televisius consecutius d’àmbit espanyol, tant Pedro Sánchez, com Pablo Casado i Albert Rivera s’han desqualificat directament dient-se “mentider, mal educat o impertinent”. Quan les paraules pròpies no tenen prou confiança, cal treure de tot: fotos emmarcades, gràfiques, cartes, retallades de diaris, etc. que les sostinguin. En algun moment es voreja la xarlataneria, que, segons el filòsof H. G. Frankfurt, és pitjor que la mentida, perquè no rebutja l’autoritat de la veritat i s’hi oposa, sinó que ni tan sols li fa cas. Els tres líders referits es postulen com a presidents. Pablo Iglesias, no. El podemista se situa en la realitat i reclama el vot per poder entrar al Govern de Sánchez i influir. Un Pablo Iglesias molt moderat en les formes, lluny d’aquell estil radical que el definia. ¿Recorden de quan insultava la resta de partits cridant-los “casta”? Aquest ‘nou’ Iglesias aconsegueix mantenir el discurs crític, però ni insulta ni entra en desqualificacions personals. Apel·la a la responsabilitat i al respecte entre uns i d’altres, referint-se a l’audiència com si hi estigués dialogant. Atén els moderadors, utilitza un to de veu molt mesurat i sincronitza la comunicació no verbal amb l’oral, assegurança, ponderada. Fins i tot connectant amb les dones quan el debat va embarrancar en la violència masclista. O amb Catalunya: “La política necessita –va afirmar– que s’asseguin a una taula on siguin tots i el sabem”, els diu. ¿Per què aquest canvi d’estil? No és una dada menor que Google Trends l’aplaudís, ni que Twitter optés majoritàriament per criticar les formes accelerades d’Albert Rivera. Veurem quins rèdits electorals en treuen uns i altres de la seva potència, la seva calculada suavitat, de les seves veritats i mentides. Els debats són essencials en democràcia, tot i que aportin poca veracitat. Prenem decisions partint de la nostra percepció de la realitat que ens presenten i sobre el grau de confiança que atorguem als líders polítics. La seva capacitat de resistència, de risc i de lideratge. El seu ser o no ser veritat. M’agradaria pensar que els votants,...

Campuzano o la independència ja no és el que era

La data prevista era l’endemà de les eleccions municipals, però l’avanç de les generals ha precipitat la divisió. La dona que va fer fora Rajoy, Marta Pascal (propiciant el 'sí' del PDECat a la moció de censura), dona un pas en direcció a un nou partit, que optaria per un tren de via lenta cap a l’independentisme, en contraposició al lideratge de Carles Puigdemont, pujat a un TGV, que primer la va defenestrar a ella de la coordinació del partit i ara ha descavalcat de les llistes de JxCat aquells que es movien ideològicament al seu voltant. Dimarts passat el veterà diputat Carles Campuzano presentava el seu llibre 'Reimaginem la independència'. Campu, autodefinit com a “independentista de tota la vida, gradualista i pragmàtic”, escriu que era suggeridor “acumular forces que permetessin un referèndum acordat amb l’Estat”. I que no va creure ser davant “una finestra d’oportunitat, que hauria de permetre realitzar per la via dels fets consumats la independència”. Res d’això va passar: l’1-O no hi va haver un referèndum acordat i la independència continua sent un objectiu i no un fet. Ara el diputat sosté que s’han de reconèixer “límits imprescindibles: majories, normes, procediments i unitat civil”. Encimbellat per una Pascal que intentava generar entusiasme a la Casa del Llibre amb el recolzament de l’exconseller Lluís Recoder, entre el públic no hi va haver cap membre del Govern de Quim Torra i sí que hi van ser presents diversos càrrecs de l’últim d’Artur Mas. Sobrevolaven l’escena un toc de realisme i el fantasma de l’escissió. No es tracta únicament d’una qüestió de velocitat per dilucidar si la via lenta porta a la via morta i el TGV pot tornar a descarrilar, s’haurien de mostrar clarament estratègies i objectius. Sembla assenyat pensar que, si uns i d’altres no treballen per augmentar la base social, amb el judici als presos en marxa, i l’exili, lluny per definició, Campuzano podria arribar a tenir raó quan afirma que “la independència ja no és el que era” i no només perquè en ple segle XXI el poder estigui molt més repartit. Foto: Joan Mateu Parra. Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 10 d'abril de 2019....

La bretxa salarial i una música constant

La CEOE considera que la bretxa salarial entre homes i dones està causada, a més de per la desigual distribució de responsabilitats familiars i domèstiques, per les diferències en la tendència a assumir riscos i a negociar. En definitiva, les dones cobrarien menys perquè s’ocupen de la llar i, perquè a l'hora de demanar el sou que els pertoca, o nogosen fer-ho o ho fan malament. Aquesta idea no és nova. Les acadèmiques nord-americanes expertes en qüestions de gènere Linda Babcock i Sara Laschever han investigat el cost altíssim que té evitar la negociació i no demanar clarament l’augment de salari o la promoció professional que tenen de dret. (Women don’t ask: the high cost of avoiding negotiation-and positive strategies for change, 2007). La doctora Sara Berbel, psicòloga social, especialista en gènere i actual directora general de Barcelona Activa (Directivas y empresarias. Mujeres rompiendo el techo de cristal, 2013) assenyala que les dones perceben que aspirar a tenir poder és sinònim d’egoisme i se senten culpables. Culpables de pensar en els seus desitjos i necessitats professionals i no únicament en la família, una conducta encara penalitzada socialment. O bé perceben que el poder és destructiu i les castigarà igual que a les dones fortes dels contes (les madrastres i les bruixes). No és fàcil per a les dones negociar bé. Sovint els que les avaluen (majoritàriament homes) les veuen o massa toves –quan segueixen els estereotips de conducta femenina submisa– o massa dures –si actuen amb determinació. Elles s’enfronten a una exigència més alta i, quan se les veu competents, no agraden. L’actriu Ginger Rogers, companya de ball de Fred Astaire, en relació amb el seu sou més baix, remarcava el seu mèrit superior: “Ballo cap enrere i amb talons”. Hi ha tantes dones competents com homes competents. La clau rau en les possibilitats que les dones poden aprofitar. Una bona sortida a les lloses que alenteixen la promoció professional i l’augment salarial és crear xarxes professionals formals i informals on es donin suport mútuament i, individualment, adquirir una bona formació en la comunicació en públic i assertiva. La necessitaran per negociar. Però, deixeu-me dir que comencem a viure canvis positius. Si bé la bretxa salarial és més elevada entre persones amb més edat, amb més responsabilitat directiva, als sectors en què hi ha més homes i quan el nivell de sous també és més alt, des del 2010, a la Gran Bretanya no hi ha diferències salarials entre dones i homes menors de 40 anys, una tendència que també observem en el nostre país. Com que sovint, a igual capacitat, homes i dones trien inconscientment abans un home que una dona per ocupar un lloc de responsabilitat, la catedràtica de Harvard Claudia Goldin, pionera en l’estudi de la...

Les faldilles masclistes del Papa

Quan el papa Francesc diu que qualsevol feminisme acaba sent un masclisme amb faldilles, o sigui un masclisme perpetrat per dones, t'adones que, tant ell com la majoria de la jerarquia eclesiàstica catòlica, no saben res de dones, de tant que les han relegat a papers subordinats a l’Església i les volen així, disminuïdes, en la societat. Al cap i a la fi, el Pontífex per definir l’objectiu últim del feminisme (el moviment social que busca l’equiparació de drets i llibertats entre homes i dones) utilitza com a referent els homes (com ells) que menystenen o maltracten persones de l’altre gènere, o sigui masclistes. Sense adonar-se'n, el Papa equipara un moviment que treballa pels drets humans de les dones amb una actitud de prepotència que les maltracta. Aplaudeixo que finalment hagin acotat el cap, que hagin demanat perdó i que comencin una depuració del clergat que impunement ha abusat sexualment de les criatures, els novicis i les monges. Sincerament, he de dir que em sap molt de greu el silenci còmplice mantingut durant dècades i l’extensió d’aquestes pràctiques fastigoses al món. Donar més funcions a les dones dins de l’Església no resoldria el problema, afegia el Pontífex. És a dir, el seu plantejament no arrenca de pensar que es tracta d’una qüestió d’equitat i de justícia que les dones i els homes puguin desenvolupar rols equiparables, sinó que calcula quina utilitat en trauria de cedir poder a les dones. El Papa fa aquestes afirmacions en una cimera al Vaticà sobre la pederàstia, on intervé l’experta en Dret Canònic Linda Ghisoni, la primera dona que hi parla. Sembla que Francesc s’excusi quan assegura que no estan entrant en un feminisme eclesiàstic. ¡Llàstima! I ho remata afegint que l’Església ha d’incorporar el rol d’una dona femenina, dona i mare. Suposo que per a alguns sectors això és d’una modernitat trencadora, però a aquesta periodista, en ple segle XXI, li cau l'ànima als peus. Les dones són això i moltes altes coses, gràcies a Déu. Els jerarques catòlics viuen les conseqüències d’haver recargolat fins a l’extenuació els conceptes de gènere i sexe. Però ara, el poder de la repressió se’ls ha escapat de la sotana....

Jordi Turull: «Sánchez ha d’escollir entre les properes eleccions o les properes generacions»

Més prim, amb aspecte jovial, ferm en les conviccions i optimista d’actitud, l’exconseller Jordi Turull parla darrere dels vidres a la presó de Lledoners: “Quan surti, recorreré a peu Catalunya, com Josep Maria Espinàs, per donar les gràcies a tota aquesta bona gent que ens ajuda. Tenim un país fantàstic”. ¿Per a què ha servit la vaga de fam?   Per no normalitzar una injustícia més del Constitucional, que no havia pres cap decisió respecte als nostres recursos durant un any. És la teoria dels badalls. Te’ls vas empassant, i un tapa el següent, com les injustícies. ¿Com es prepara per al judici?   Des de dos punts de vista. El tècnic, per desmuntar el relat parcial, sectari i ple d’errors de la causa, basat en el de la Guàrdia Civil, que ens va pegar. I el polític: jo vull una sortida política, pacífica i democràtica per a Catalunya. Davant del Suprem, no demanaré perdó i reivindicaré el que vam fer l’1-O i el 27-O. ¿Com valora que el TS jutgi 12 encausats i el TSJC, els 6 restants, acusats de desobediència?  És una contradicció més, i una injustícia molt gran cap a Carme Forcadell. ¿Per què se la tracta de manera diferent de la resta de la mesa del Parlament? Això no és impartir justícia, això va d’escarment. ¿Confia en un judici just?  No, perquè no hi ha igualtat entre les parts. Nosaltres venim d’una llarga presó provisional, arribarem emmanillats, ens traslladaran al calabós cada dia durant mesos i no tindrem prou temps per preparar les defenses. En canvi, l’acusació arribarà tot just sortida de la dutxa i havent esmorzat un croissant amb suc de taronja. ¿Creu que podrà defensar innocència? Jo surto a guanyar, encara que la sentència pugui estar mig pensada. Crec que, si s’imparteix justícia, ens declararan innocents. Ara bé, si el judici va d’escarment, no. ¿El Govern pot incidir en el judici?  Sí, a través de l’advocat de l’Estat, no oposant-se a la nostra llibertat provisional, de manera que arribem al judici amb garanties. ¿Vist en perspectiva, va ser un error el 27-O? No, ho tornaria a fer. No em penedeixo ni del 6 i el 7 de setembre, ni de l’1-O, ni del 27-O. Ningú hauria de tenir por de votar. ¿Renuncia ara a la unilateralitat?  No. No hem de renunciar a res que sigui pacífic i democràtic. El dret internacional ens empara. ¿Com valora el pacte del PP i Cs amb l’extrema dreta per entrar a les institucions a Andalusia?  Finalment,...

Noies, a escena!

Elles dubten; ells hi van. Elles es pregunten si són les més indicades, si són profundament coneixedores d’aquest àmbit, si tenen prou experiència i, sobretot, si mereixen ocupar la butaca que els ofereixen en els debats de televisió. Pensen. Li donen voltes. I estan a punt de declinar l’oferta. Ells, al contrari, es llancen a l’oportunitat. Visibilitat, prestigi. És clar que el tema no és exactament la seva especialitat, però se senten i se saben capaços de relacionar els seus altres coneixements i aparèixer amb seguretat davant dels focus. ¿Per què haurien de rebutjar l’oferta? ¡Quina tonteria! ¿Que no hi ha temps per preparar-s’ho? Doncs no n’hi ha, diuen ells. Doncs no hi puc anar, diuen elles. A més, hi ha la logística familiar. Tema menor per a ells. Per a elles, de rellevància essencial. I encara hi ha més coses: es tracta d’un espai públic, que també ha sigut ocupat tradicionalment pels homes. Mai ningú s’ha qüestionat si ells eren els millors per ser allà. Semblava una cosa consubstancial al gènere masculí. ¿Com, si no, no ens preguntem per què els homes ocupen majoritàriament els llocs de responsabilitat sense ser els millors? Em temo que és pura aplicació d’una quota inconscient a favor d’ells, perquè no perdin gens ni mica de poder o d’identitat. Homes quota. He viscut moltes vegades aquesta situació com a directora de programes a la ràdio i a la televisió. De manera diàfana quan vaig dirigir 'Amb ulls de dona', 71 edicions de debat paritari, un a un, a TVE. Però, amb tot, és de justícia referir-me a un altre element que intervé en el problema. I és que la valoració que es fa de les dones que apareixen en els mitjans de comunicació és molt més dura. Mentalment, a les dones només els permetem ser a dalt i ocupar espais pensats per als homes quan arriben allà, impulsant-se soles, perquè són les millors, garantia pura. Ja n’hi ha prou, ¿no? Fem la prova del cotó. Comparem els resultats en tots els àmbits d’ells i d’elles. Es tracta d’entrar, quedar-se i avançar. ¡Noies, a escena! Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 17 de desembre de 2018 ...

De Susana a Pedro

Susana Díaz va regalar amb la seva abstenció la presidència del Govern a Mariano Rajoy. Pedro Sánchez se’n va anar, va tornar dos anys després, la va vèncer en les primàries i va guanyar la moció de censura. L’ara president del Govern espanyol pràcticament no ha aparegut a la campanya de la presidenta andalusa, que ha donat silenci per resposta als atacs de Cs, el PP i Vox contra Sánchez per la qüestió de Catalunya. Ara afirma que es va equivocar. I és que Susana i Pedro no han deixat de ser enemics polítics; els adversaris estan en els altres partits. Díaz ha perdut les eleccions que ha guanyat, i el fracàs, en política, és orfe. El PSOE no vol assumir cap responsabilitat, Sánchez dona per amortitzada la líder i a Ferraz li indiquen la porta de sortida si no aconsegueix formar govern (amb el recolzament de Ciutadans i l’abstenció d’Endavant Andalusia). Tasca gairebé impossible per a l’andalusa, ja que tant Cs com el PP aspiren a presidir-lo, fer fora els socialistes i consolidar el tomb a la dreta. Que allà intervingui Vox no els fa cap vergonya. Susana Díaz resisteix, i el partit suavitza les formes davant del nou enfrontament que s’insinua. El termini per a la investidura acaba d’aquí a dos mesos. Ja ho veurem. Mentrestant, quatre dels líders independentistes empresonats segueixen una vaga de fam per visibilitzar la dilació del Tribunal Constitucional en atendre els seus recursos, la qual cosa els impedeix acudir a la justícia europea. I en un cop d’efecte, pressió per pressió, Pedro canvia d’estratègia i es disposa a presentar els Pressupostos generals de manera imminent; la patacada d’Andalusia obliga. Si no aconsegueix aprovar-los (amb el recolzament d’ERC i el PDECat), molt probablement anirem a eleccions generals i l’eix esquerra-dreta renaixerà. Sentirem a Sánchez cridar en els mítings que cal parar a la dreta i a la menyspreable extrema dreta, que van junts i són els mateix. Aleshores, potser haurem oblidat, que el PSOE es va manifestar amb Cs, el PP i Vox aclamant a l’uníson a aquells que van arribar a Catalunya al crit d’“a por ellos”. Fotografia: Daniel Pérez. Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 5 de desembre de 2018....

Discriminació post-càncer

T’ho has passat molt malament, però ara els resultats són bons, i fins d’aquí un temps no hauràs de sotmetre’t a aquelles proves que fan tanta por: el càncer està sota control. Respires. Has lluitat tant! Fas un nou esforç  i tornes aviat a la feina. Quan l’alegria dels primers dies s’esvaeix, arriben unes mirades estranyes. ¿Es pot confiar en tu i promocionar-te? o ¿t’han de tractar com un pre-mort? ¿En tindràs, de futur? Ningú fa aquesta pregunta tan lletja, però, habitualment, si han d’escollir, abans trien algú que no hagi patit càncer. I què me’n dieu dels bancs! ¿Una hipoteca vol vostè? I tant! Haurà de fer-se una pòlissa de vida, primer. Ja hem begut oli. Si als quadrets de les malalties, hi poses càncer, d’hipoteca, res de res. Els sabria tant de greu, que haguessis de deixar de treballar i perillés el seu cobrament mensual o directament et morissis! No volen ni imaginar-se havent de donar el condol als hereus. Res, hipoteca fuig! Ara que et trobes bé, potser és el moment de plantejar-te tenir fills. Amb la quimio, els ovaris han quedat tocats. Adoptarem una criatura. Tothom vol el millor per a uns nens que ja han patit un abandonament. Però, ¿i si fessis una recaiguda? Pobres nens! Doncs no; tampoc podràs adoptar. (Si pots, fes-te congelar els òvuls abans del tractament). A més, si no tens un nivell econòmic, social i cultural mig o mig alt, i no treballes en una empresa que es mogui per valors ètics, la discriminació laboral serà descarnada. Per fer de caixera al supermercat o de noi de magatzem, n’hi ha a dotzenes, que estan sans. Em diuen que en l’àmbit professional no és ni legal ni il·legal preguntar per les malalties que has passat (l’assegurança de salut és una altra cosa). Confesso que m’emprenyen els buits legals, perquè s’utilitzen com forats per fer-hi passar les persones i escanyar-les-hi la vida. Denuncieu la discriminació post-càncer i no permeteu que us consolin amb paraules dolces i fets amargs. L’abraçada, que sigui exclusiva per a les persones que, després de la malaltia, us ofereixen els vostres drets a VIURE amb plenitud. Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 25 de novembre de 2018....

Khashoggi i el seu melòman esquarterador

¿Com podia el presumpte assassí-esquarterador del periodista dissident saudita Jamal Khashoggi dur a terme una immundícia tan gran mentre es delectava escoltant un ‘lied’ de Schubert o una simfonia de Beethoven? Quan faig aquesta feina, escolto música clàssica. Ho recomano, va dir el doctor forense Salah Mohamed al Tubaigy, anomenat el ‘doctor xerrac’, col·locant-se els auriculars. ¿Un assassí que és capaç d’esquarterar algú encara amb vida pot haver desenvolupat la seva sensibilitat artística i emocionar-se amb una serenata de Mozart? La pregunta em regira l’estómac. A la fi, el prestigiós professor de Psicologia i Criminologia Vicente Garrido m’aclareix: No existeix relació entre els gustos artístics i la capacitat de matar de forma astuta. Els assassins comuns no se senten atrets pel cine clàssic, la lectura o l’art en general, ja que porten vides rudes i no s’han cultivat. Però és obvi que el metge que va assassinar el periodista del ‘Washington Post’ estimava la música. Escoltar-la mentre l’esquarterava complia dues funcions. La primera: no sentir els crits esquinçadors de la seva víctima (si encara conservava algun alè de vida). Així, l’assassí s’allunya emocionalment de la tortura que infligeix al dissociar els dos actes. Però, a més, si l’assassí és un sàdic, uneix alhora dues fonts de plaer (esquarterar un ésser humà i escoltar música clàssica), intensificant-les. La idea de Plató que el gust per la bellesa s’associa a la bondat només és certa en termes estadístics. Les persones més formades han rebut una bona socialització, han sigut educades per apreciar l’art i, suposadament, per poder desenvolupar valors morals sòlids. Però en un sentit d’“antagonisme antropològic”, cal concloure, afegeix el doctor Garrido, que un subjecte pot desenvolupar el gust per les arts i no tenir cap problema en matar. Deixo per a una altra ocasió l’anàlisi de l’equip de ‘neteja’ que l’Aràbia Saudita va enviar a Turquia. És massa àcid. Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 9 de novembre de 2018....