© http://silviacoppulo.com!

Blog

Sílvia Cóppulo / Mitjans  / Premsa  / El Periódico  / Plat, got, referèndum i poesia

Plat, got, referèndum i poesia

Té raó Mariano Rajoy: un plat és un plat i un got és un got. Hi afegeixo: i un referèndum és un referèndum. Qualificar-lo de legal o il·legal s’ha demostrat inútil per resoldre la qüestió. Eminents juristes es refereixen a la seva legalitat i emmarcament a  la Constitució, i eminents juristes arriben a la conclusió contrària. Així doncs, el que és substancial, valgui la redundància, és el substantiu i no el qualificatiu: referèndum per dilucidar el posicionament de la seva població respecte a la independència de Catalunya. I punt. El Govern espanyol, incapaç d’oferir alternatives polítiques, ho fia tot a organismes judicials de l’Estat i així deriva la seva responsabilitat. El Parlament avança entre el filibusterisme de l’oposició –que intenta descaradament boicotejar l’aprovació de les lleis que regulen l’1 d’octubre i esgotar la paciència de la seva presidenta per fer-li perdre els nervis i desqualificar-la– i l’estirament dels procediments parlamentaris de la majoria independentista per construir una via ràpida al referèndum.

De lliçons de democràcia, les justes. Crec que és tan demòcrata qui vol anar a votar sí o no com qui vol abstenir-se o no anar a votar. Fins i tot em sembla que aquells que de bona fe creuen que la qüestió catalana no s’ha de dilucidar a les urnes, sinó en algun altre costat encara per definir, són igualment demòcrates. Una altra cosa és la utilització grollera que des de la posició unionista es fa dels conceptes democràcia, convivència, cop d’Estat, etcètera. Útil, això sí, per crear el relat i provocar una percepció social que amagui la incapacitat política i justifiqui els seus excessos. Podem veure com la Guàrdia Civil està plantada davant una impremta escorcollant cotxes per si oculten paperetes. ¡Quina imatge!

«Només m’interessa la veritat», em repeteix, lúcid, el gran poeta Joan Margarit a ‘El divan’ de Catalunya Ràdio. «Els polítics, el cine o la premsa poden fer trampes amb ella. Però la poesia, no. El lector sap bé quan un poema no conté veritat», afegeix.

Adverteixo que últimament anem escassos de poesia.

Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, el 8 de setembre de 2017.

Share
No Comments

Leave a Reply