© http://silviacoppulo.com!

Blog

Sílvia Cóppulo / Actes i presentacions  / Pregonera de la Festa Major de la Vila Olímpica 2022

Pregonera de la Festa Major de la Vila Olímpica 2022

El passat 1 de juliol del 2022 vaig tenir l’immens plaer de ser la pregonera de la Festa Major 2022 de la Vila Olímpica de Barcelona.

A continuació us deixo el text del pregó amb les paraules que vaig pronunciar i que va donar inici a la festa major d’enguany.

__________

Gaudir de la vida a la Vila

Primer va ser la llum.

Havia travessat el pont de Marina i buscava el mar. De cop va emergir un espai nou, ampli, serè, que em convidava a integrar-m’hi. I la llum, la claror per tot. El cel a prop, radiant, il·luminava. El mar s’hi gronxava, blau.

Em van enamorar les zones verdes al mig de les illes de cases. Que Barcelona fes realitat els patis i els jardins amb decisió. Que pensés en les persones. Que tot estigués a tocar i a tot s’hi arribés caminant. Que fos fàcil també desplaçar-se al centre de la ciutat. Res, un parell de parades de metro.  Però que viure-hi, fos una experiència doble. Com ser fora i  dins de Barcelona alhora. La Vila Olímpica, tan lluny del gris i tan a prop del cor. Va ser llavors que vaig decidir que jo volia néixer en un barri que naixia.  Tots seríem nous. Tots començaríem a conèixer-nos i tots creixeríem junts.

El nostre primer naixement no el decidim nosaltres. Els meus pares em van portar al món al Camí Fondo de Mataró, que continuo estimant. Però va ser la Vila Olímpica la que em va seduir fa trenta anys. I vaig dir-li sí. Primer amb un cert vertigen… i després, a mesura que hem anat acumulant joventut, amb gratitud i satisfacció. Dia a dia en continuo enamorada. I us asseguro que l’amor serè és invencible.

Avui comencem a celebrar la nostra Festa Major. I estic molt contenta de poder compartit amb tots els meus veïns i veïnes, convilatans olímpics, aquests dies d’alegria. De celebrar la vida. La vida, que durant aquests últims anys s’escolava en el silenci, a voltes feixuc.

En els primers moments de la pandèmia, mirar a banda i banda de l’Avinguda Icària, buida totalment, callada i freda ens omplia de tristor. Icària, la utopia, que ja figurava en el Pla d’Ildefons Cerdà, de 1855, em semblava la plasmació de la paradoxa.

Ens deixaven anar a comprar aliments i poca cosa més. També el diari, i jo, que escric al Periódico, pensava que tenia una sort immensa de poder sortir fins a la papereria d’Arquitecte Sert i tornar a casa de seguida. Amb mig carrer més, hauria arribat a Salvador Espriu i hauria pogut admirar el mar. Em quedava quieta al carrer i empassava saliva. Tots vam haver d’esperar.

D’aquells mesos difícils en vaig treure moltes lliçons de vida. Els llaços amb els meus veïns, -tots sempre anem tan depressa i correm, correm-, doncs aquelles setmanes vam conèixer-nos més. Les converses llargues i tranquil·les de terrassa a terrassa amb en Francesc i la Minnie van obrir-me una altra dimensió vital i ens vam reconèixer més com a persones, molt vulnerables, però amb la immensa sort de tenir-nos. Vaig redescobrir els veïns. Estàs bé? Et cal alguna cosa? Sortíem a xerrar a dalt amb complicitat.

Arran d’aquell moment, amb altres amigues de la Vila Olímpica, del Poble Nou més antic i de Ciutat Vella vam constituir-nos en el grup de les caminadores. Com que són mig d’aquí, mig americanes, la Connie, la Michelle, la Núria i les Roses, en vam dir les walkers. Vam fer un grup al wats, vigent encara ara, on quedàvem a primera hora del matí, a l’inici del Moll de Gregal per fer l’escullera amunt i avall. L’olor i la frescor del mar a banda i banda.  O bé anàvem fins al Fòrum i tornàvem, o bé cap al Vela endavant i mitja volta, que el mar s’ho val. Una hora o hora i mitja de caminar i unes amistats que s’han afermat per sempre. Les converses són l’afecte, són el caliu vital. Totes ens aplegàvem per recórrer el paisatge més bonic. Caminar aquí cada dia era una lluita per la vida, quan perdíem tantes persones. I jo pensava que la vida va començar al mar i bé ens hi havia d’ajudar.

Per mi, avui, ja us ho podeu imaginar, tenir l’oportunitat de compartir la meva Vila Olímpica amb la Vila Olímpica de tots nosaltres és un honor, i confesso que m’avergonyeix una mica, perquè us parlo des de la meva intimitat. Com ha escrit un amic del Poble Nou, des de tot el que el cor s’estima.

Què m’agrada de la meva Vila Olímpica? La proximitat personal i a la vegada el respecte que emana d’una distància curta, que permet respirar la llibertat.

M’agrada que la Lourdes de la farmàcia miri quin factor de protecció li cal a la meva pell, que en Ricard de 18, la cafeteria, faci una truita a la francesa genial, poc feta, que en Daniel de Palets s’esforci per muntar-te una amanida genial. Que en Pere de l’òptica m ‘envií un missatge dient-me que ja li han arribat les lentilles, que la Carmen de la perruqueria del C. Àlaba tingui ben anotat les barreges del color, que a l’antic Barroca, que ara porten uns nois eixerits em diguin “Hola, Sílvia. Què voldràs per dinar?” Que les noies de Condis et portin la compra a casa amb un carretó. Va perfecte, diuen, així sortim una estona. Que Ametller hagi vist que li convenia establir-se entre nosaltres, que Consum mantingui els bons preus al Centre de la Vila, que els Cinemes Yelmo hagin tancat aquests dos anys tant pocs dies i facin un esforç per resistir, com des de l’inici, en versió original; que tinguem un outlet on comprar bones wambes per córrer i barates, que ara tinguem fins i tot una botiga de xinesos… que a l’altra punta d’Icària, a la tintoreria no et renyin quan no els dus el paper, que el joier et faci brillar les arracades. I m’agrada el gimnàs a fer classes d’“esquena sana”; o encantar-me a la cantonada de la Lua… “em sembla que un penjoll t’aniria bé aquí amb aquesta brusa; t’aviso quan arribi la roba d’estiu”… I l’escola de música: prometo que hi tornaré a continuar estudiant piano. O les fotocòpies i les enquadernacions sempre ràpides i pulcres a Copiservei d’en Paco al Carrer Pamplona. Envia’ns el document per mail i te’l trobaràs a punt quan vinguis.

Vull donar les gràcies a totes les persones del barri que ens cuiden. Des del CAP, al Dr. Joan Bertan, al  al Centre Mèdic d’Icària, Dra. González, i a l’Alberto, l’home que et deixa els peus a punt de running per entrenar per la cursa que ve. Sort que a l’hospital del Mar hi anem poc. Més m’estimo en aquella zona, anar a sopar als restaurants a tocar de la platja, al costat del peix d’en Frank Gehry  entre les Torres. Per cert, a la Maphre, hi tenim KBr,  el centre de fotografia. Exposicions interessants a nivell internacional. I a l’altra banda, què us he de dir de les paelles de l’Escribà? Si t’encantes a fer la reserva, et donen hora a les cinc per dinar!

És clar que em deixo botigues i comerços i persones que fan que la Vila sigui cada dia més barri. Que s’hi estigui bé per viure-hi. I per treballar-hi. Jo hi vaig posar fins i tot el despatx. Durant molts anys, era la zona de Catalunya amb un índex més alt de fecunditat. Criatures per tot. Que no és bonic això!  Venir a viure-hi i tenir-hi fills. Gaudir de la vida a la Vila.

La Vila és començament i també és final. El cementiri del Poble Nou és art. Si hi entreu, hi viureu el segle XIX amb els panteons i les escultures nobles. Aneu-hi. Us recomano sentir el pas del temps, fugisser. A tocar, hi ha el que vam anomenar Centre Abraham en el moment de l’inici dels Jocs. Llavors es va voler dedicar a les religions monoteistes; m’agradava la idea que en un mateix espai es donés servei a catòlics, protestants, budistes, seguidors de l’islam i jueus. Avui, al carrer, al costat, homes i dones sense sostre n’han fet estances, com si fossin petites casetes. Fa pensar. Hi ha moltes persones sense llar que dormen a les cantonades de la Vila. A l’hivern, també.

Quan teclejava la tesi, sovint em perdia pel Campus de la Universitat Pompeu Fabra. El silenci de la seva biblioteca a l’antic dipòsit de les aigües és genial. Una universitat allà on hi havia una caserna militar. Bravo! I més cap aquí, a la pública Benguerel hi pots anar-hi cada dia de cada dia, amb el teu propi portàtil i t’atenen meravellosament.

Quan sortiu, al tombar de la tarda, us convido a passar per davant de Wat Ras Us recomano que dissimuladament hi camineu a poc a poc, i sereu espectadors privilegiats de petits fragments d’històries vitals.  A l’altra banda del carrer Dr. Trueta, just a tocar de l’escola on anem a votar, hi ha nois o homes drets, parats al mig de la vorera, que alcen el cap i miren cap a la presó. Amb dificultat les endevines a elles, a les habitacions, rere les reixes. Però els hi sents la veu. Ells i elles parlen. S’escolten. Fan frases curtes i converses llargues. Alguna vegada a un d’aquests homes l’he vist amb un ràdiocassette d’aquells grossos d’abans, allò que en dèiem lloros, que se’l posen a sobre l’espatlla i fan sonar la cançó que a ella li agrada. A tota pastilla, perquè el so travessi el carrer i li arribi bé. No sé si abans han pogut fer un vis a vis. Però aquestes converses a l’aire són amor.

A la Vila Olímpica, ¿tot són flors i violes i romaní aquí? Tot, tot, no.

Soc una adepta de la comissaria dels mossos del carrer Bolívia. Furts, robatoris…. molts, de totes les maneres possibles. La moto que es posa darrera teu quan camines per les voreres amples i el motorista que t’estira la bossa que duus a la mà. Els vidres trencats del cotxe aparcat al carrer. O s’han endut la bicicleta nova del pàrquing de casa. A la Vila, com a tot Barcelona també, cal més seguretat.

I cal també que el triangle nocturn musical s’endreci una mica. Tots tenim la joventut dins nostre. Sovint és cridanera. Anirà bé que trobem el punt de la festa. Tant de temps tancats… entenc que poder tornar a Razzmatazz sigui molt, molt excitant. Però que l’excitació no malmeti l’encant.

Ara que m’heu fet l’honor de ser la pregonera, ¿què més voldria jo a la Vila Olímpica? Fa trenta anys que hi vivim i a hores d’ara encara no entenc que hi hagi una zona de no res, perduda en temps remots, amb cases velles que cauen, entre la Vila i la Rambla del Poble Nou. ¿Per què algú alguna vegada no veu que cal unir el Barri nou i el barri vell amb carrers i cases decents i boniques? Cert és que algunes antigues fàbriques han estat remodelades i convertides en espais de molt d’interès, però, ¿quan serà realitat el canvi, la decisió? ¿Per què sí el Fòrum i el 22@ i per què no s’urbanitza bé barri d’entremig? Han passat trenta anys.

Ara ens faran nova la zona blava del Port! Benvinguda sigui. Ja era hora! I aquí és on hem de posar l’accent. No hem de deixar que ningú ens malbarati el tresor de viure al mar de la Vila. Edificis baixos, carrers amples i respirar la llibertat. I en aquest punt, ara que el temps els fa marxar, vull donar les gràcies als arquitectes Oriol BohigasJosep MartorellDavid Mackay i Albert Puigdomènech per haver estat capaços de dir que sí i imaginar una joia que d’arreu que venen ens admiren.

Què més m’agradaria? Que hi apostéssim més. Tots. Totes. Que cap botiga hagi de tornar a tancar. Que establir-s’hi sigui per tothom una oportunitat. Que n’hi hagin de noves i de velles. Botigues de barri i botigues d’alçada. Que quedem amb els amics d’altres zones de Barcelona aquí, amb naturalitat. Que hi comprem, que hi donem cada dia més i més vida. Més vida, més Vila.

Acabo. Vull donar les gràcies a l’Associació de Veïns i Veïnes de la Vila Olímpica per haver-me convidat a fer aquest pregó que obre la Festa Major i a tots vosaltres per fer-me l’honor de compartir-lo. Em fa moltíssima il·lusió. I en concret, a la Teresa Saladrich per anar vetllant amb mi, durant molt de temps que aquest moment fos possible.

Mireu, fa molts i molts anys, la Festa Major era gairebé l’únic moment que sortíem engalanats i podíem conèixer nois i noies, a veure si ens miràvem de cua d’ull, intercanviàvem un somriure i volàvem ballant. Tantes xarxes, tantes xarxes, tantes app’s aquests dos anys que acabem de viure ens han fet adonar del valor de la presencialitat. Es molt millor ser aquí avui, ara, ser-hi, caminar, parlar, riure i abraçar-nos. I ara, amb la Festa Major en tenim l’oportunitat.

Hem viscut les havaneres; ara a mitja nit viurem una novetat: el castell de drons. I demà al vespre, a les 7, al Port Olímpic, balls en línia i dansa oriental amb l’espectacle Commedia dellArte. Ball rumber una mica més tard. I diumenge al matí, màgia i xocolatada davant la biblioteca, la Xavier Benguerel, per acabar plegats amb el concert de la coral Icària al vespre.

No era fàcil tornar a començar a viure la festa, de manera que full felicitar‑vos  per aquest magnífic programa, que ens permetrà tenir magnífiques trobades.

Vilatans i vilatanes, olímpiques i olímpics, com deia el baró de Coubertain l’important… és participar.  Gaudiu de la vida a la Vila. A la Vila Olímpica, que visqui la Festa Major!

_______

Aquí algunes imatges més de la vetllada:

No Comments

Sorry, the comment form is closed at this time.